EL FONS DELS RÈPTILS

Què seria d’un ministre de l’Interior que no pogués recórrer als fons de rèptils o d’escorpins en un moment donat, per untar delators, infiltrar-se a casa dels adversaris o intoxicar l’opinió pública sempre que convingui als interessos de l'Estat? Com va reconèixer el mestre Fouché, potser el més poderós dels desestabilitzadors institucionals, com passa amb la caritat, per mantenir l’ordre i el poder qualsevol mètode és bo mentre la mà dreta no sàpiga mai què fa l’esquerra. Els ministres de l’interior malament rai si no en tinguessin molta de “mà esquerra”, en tota l’amplitud de l’expressió. A més a més, com que avui es disposa de tecnologia i eines sofisticades que faciliten la feina, no s’ha de ser tan matusser com en temps reculats que hom s’havia de refiar de vividors, com en Lerroux per citar un exemple proper, per comprar gentussa disposada a fer la feina bruta. En aquella època als mercenaris a sou dels ministeris de l'Interior se’ls coneixia com a “rates de claveguera”, mentre que avui han pujat de categoria i se’ls coneix per “especialistes”. El que no ha canviat és que no figuren en nòmina.  Malgrat això, a jutjar per alguns fracassos escandalosos, quasi m’atreviria a dir que es ficaven menys de peus a la galleda els confidents analfabets i primitius d’aquelles èpoques, que no pas els galifardeus amb estudis i pretensions d’avui. Perquè s’ha de ser molt maldestre per inventar-se guatlles sobre gent respectable, sabent que en quatre minuts es poden desmuntar, fent caure la cara de vergonya al ministre de torn. Bé, per alguns ministres no calia patir perquè de vergonya més aviat en tenien poca i per això estaven on estaven, però no és gaire maco que quan s’ha  bescantat amb sanya algú innocent es faci palès que tot es tractava d’una calumnia barroera. De fet, és tan emprenyador agafar-se els dits sent ministre de l'Interior, que alguns dels que s’hi han trobat empantanegats en merders d’aquesta mena prefereixen recórrer a la pirotècnia d’emergència  per desviar el focus de l’actualitat, que no pas entonar un “mea culpa” honest i fer-se fonedissos.  Tanmateix, els assessors dels ministres d’aquest negociat s’han empescat una teoria per tranquil•litzar les consciències matxucades dels seus amos: no es poden tenir remordiments per errors que no han existit mai. Perquè els fons de rèptils que es reparteixen amb la mà esquerra no figuren als pressupostos, i cap mà dreta en porta la comptabilitat: són més opacs que les famoses targetes dels consellers de Caja Madrid. Per aquesta raó, els innocents bescantats des de les clavegueres dels Estats, inclosos els que s’anomenen democràtics, ja poden reclamar al mestre armer. És ben trist, però només els hi queda la fastigosa esperança que la història, quan ells ja criïn malves, els hi netegi la memòria. Que recorrin a la justícia? Au va!, no em feu riure que avui és el dia dels morts.