DECIDIR SER LLIURES PER A DECIDIR

La llibertat és tan important, que la història de la humanitat es pot explicar com la lluita permanent entre els que s’esforcen per defensar-la i els que només malden com uns malparits per arrabassar-la. Les lluites cruentes i amb milions de morts que han esclatat entre els uns i els altres palesen, a bastament, que la llibertat és el bé individual pel qual l’esser humà ha estat més vegades disposat a sacrificar la seva vida. La paraula llibertat és una de les més usades - i podria haver escrit gastades -  en els estatuts programàtics de tots els partits polítics, malgrat cadascun d’ells en faci una lectura diferent en funció de la seva particular sensibilitat democràtica; però la llibertat, no ho oblidem, és estrictament individual com ho és la responsabilitat que se’n deriva dels intents de violar-la o de les pretensions de tutelar-la. Trobo bastant encertada la definició que en fa de la llibertat, el Manifest de la Internacional Lliberal: “la llibertat és la capacitat de decisió de les persones, superant tot intervencionisme i dirigisme que impedeixi o distorsioni la iniciativa individual i els drets humans”. En conseqüència, la llibertat és un atribut inherent a la condició de ciutadà i ningú la pot potinejar o segrestar en nom del bé de l’Estat. El problema és que en massa casos el recel de determinats governants immadurs s’ha convertit en un dels principals enemics de la llibertat de les persones, i que sobretot en encunyar el concepte “estat del benestar”, l’Estat ha trobat l’excusa perfecte per intervenir espais de llibertat volent convertir-se en el nostre metge, el mestre dels nostres fills, el cuidador dels nostres avis... No obstant això, quan el deute públic ens ha ofegat i “l’estat del benestar” s’ha esmicolat, aquell Estat tan generós ha fet mans i mànigues perquè els ciutadans s’espavilessin pel seu compte i resolguessin els problemes personals recuperant part de la llibertat, per buscar-se un altre paraigua. Però malgrat ésser el dret a decidir en tot la més important penyora de la llibertat individual, encara queden governants bornis i inútils que posen sistemàticament pals a la roda com bojos a que els ciutadans cansats de que els pugin a cavall, com passa a Catalunya sense anar més lluny a buscar exemples, puguin comprovar si són majoria democràtica suficient per decidir engegar a dida un Estat que els tracta a baqueta i que posa condicions a la llibertat.  A la meva manera de veure, doncs, emborratxat d’estatisme hipòcrita el govern espanyol ha arribat massa lluny prohibint l’exercici de la llibertat individual de ciutadans que simplement pretenen voluntàriament afegir-se diumenge vinent a un acte simbòlic de participació ciutadana. Els actes simbòlics no es poden prohibir emparant-se en cap llei objectiva, perquè el simbolisme i l’èpica no tenen conseqüències jurídiques. Això sí, en tenen i molt importants de caire polític, i posar-hi de cul amb tanta sanya com ho fa el senyor Rajoy i la seva camarilla a la llibertat d’expressió més elemental, poden pagar-ho molt car. Sobretot quan manipulen sense escrúpols la llei, la bandera i els tribunals de justícia per tapar-se les vergonyes.