LA TORNA

La resposta de Madrid sembla que serà la de sempre: “si no vols caldo, tres tasses”. És irresponsable el govern central tensant massa la corda amb el govern de Catalunya, sense importar-li que es pugui trencar? És temerari el govern de Catalunya jugant al gat i a la rata amb el govern central, per aconseguir com sigui que els catalans puguin exercir el dret a decidir el 9-N? A la meva manera de veure, tots en tenen part de culpa d’estar en un atzucac, el qual si ningú no afluixa pot acabar malament. El govern central és el principal culpable per tancar-se en banda a enraonar civilitzadament, i d’emborratxar-se histèric amb copes de lleis arnades per bloquejar sistemàticament qualsevol vàlvula de comunicació democràtica, desacreditant-se davant la comunitat internacional pel seu tarannà intransigent. El govern de Catalunya, però, també té una part de la culpa, perquè des de l’inici del procés s'ha lligat de peus i mans a una data sacralitzada – l’any 2014, mítica commemoració del tricentenari del decret de nova planta –, i la impaciència perquè no se’ls hi covés l’arròs els hi ha fet cometre l’error de no valorar, com una dificultat afegida, que amb el govern central amb qui s’havia d’entendre tenia majoria absoluta per posar-li totes les travetes del món impunement.  Però, sobretot, al meu entendre el govern català ha posat la pota perquè davant el bloqueig del diàleg amb el govern central no ha tingut la valentia per deixar-se de punyetes, i enlloc de perdre el temps marejant la perdiu amb referèndums impossibles d’encabir en la cotilla constitucional o amb consultes descafeïnades, posar la directa cap a l’únic camí legal i realista: convocar unes eleccions autonòmiques anticipades en les quals tots els partits sobiranistes proposessin sense embuts un programa comú, clar i net. I si aquests partits obtenien majoria parlamentària suficient perquè dels resultats se’n pogués fer una lectura plebiscitària homologable internacionalment, es temptegés per darrera vegada si el govern central baixava del burro i estava disposat a asseure’s a negociar com reconduir pacíficament els greuges dels catalans o, en cas contrari, activar una declaració unilateral d’independència que obligués l’Estat espanyol i la comunitat europea a moure fitxa per gestionar la patata calenta que acabava de caure’ls-hi a les mans. Mentrestant, davant la tossuderia dels catalans per exercir el dret a decidir malgrat totes les estúpides prohibicions d’un govern central que no afluixa, mesell partidari de la política de si no vols caldo, tres tasses, algú li hauria d’advertir a en Rajoy i tota la seva camarilla - potser el monarca, si realment exercís de cap d’Estat neutral, seria la institució adequada – del perill que tibant la corda com ho estan fent, tot plegat pot acabar en un incident d’ordre públic de conseqüències imprevisibles. El dubte que tinc és si fer empassar a Catalunya la tercera tassa de caldo és la torna perversa d’una estratègia calculada al mil·límetre per provocar confrontació o si simplement són uns ximples inconscients que juguen amb mistos al costat d’una benzinera.