I UNA OCA AMB ELÀSTICS!

Francament, alguns polítics tenen la carregosa habilitat de complicar les coses més senzilles, precisament quan menys servei fa enredar la troca. Diria que no ho fan per malicia ni per tocar el botet al personal, però sóc incapaç d’entendre què els mou a ser de vegades tan emprenyadors i mesells en moments tan decisius com el d’ara, enmig de tota aquesta feinada que se’ls ha girat des que el poble fa tres setembres consecutius que es tira al carrer reclamant fer ús de la sobirania per decidir com vol governar-se, sense dependre de ningú més que d’ell mateix. Els ciutadans sobiranistes, doncs, tenen les coses clares: n’estan tips de mantenir els que no paren de tractar-los a baqueta, de cisar-los els estalvis de la bossa i de riure-se’n de la seva cultura, llengua i història; per tant, només demanen sotmetre’s a un referèndum per escatir si els partidaris de partir peres amb un Estat bord tenen majoria democràtica suficient per endegar, sense perdre  temps i pacíficament, els tràmits per pactar un divorci civilitzat. I per gestionar aquestes il•lusions van fer confiança una vegada més als partits polítics, amb l’única condició que no deixessin l'encàrrec empantanegat a mig camí per posar-se a discutir entre ells quatre tonteries. Però vet aquí que un encàrrec tan senzill i concret quan ha passat a mans dels polítics s’ha complicat de mala manera perquè enlloc d’anar feina han preferit marejar la perdiu, embolicant-se en polèmiques tan bizantines i semàntiques com ara la diferència entre referèndum i consulta, o l’etimologia de la paraula plebiscit. El poble només demanava als polítics que li muntessin el marc legal perquè cada ciutadà d’aquest país pogués expressar lliurement i sense pressions si pensa que és millor per Catalunya buscar-se la vida pel seu compte o anar de bracet, més o menys repenjats, amb una Espanya caduca. I que si, com sembla per la mobilització permanent dels sobiranistes, els partidaris de provar l’aventura independentista fossin majoria fefaent, posar fil a l’agulla per bastir una secessió civilitzada i sense trencadisses innecessàries. Aquest encàrrec inicial, doncs, ahir a plaça Catalunya les dirigents d’Òmnium i de l’ANC el varen renovar sense embuts, retraient als polítics que es varen apuntar al carro del sobiranisme - amb més o menys entusiasme -, que no mantinguessin la unitat - més o menys postissa fins fa quatre dies -, per evitar que es precipités pel pedregar el carro de les il•lusions perquè els partits gestors, en comptes de mirar per les conveniències del país, estiguessin pendents només dels seus preciosos melics. A la meva manera de veure, ahir els impulsors genuïns del moviment popular pel dret a decidir van engegar als polítics en general, però sobretot als que se l’agafen amb paper de fumar, un retret tan contundent com una botifarra: i una oca amb elàstics! Expressió que ve a ser el mateix que: i un be negre amb potes rosses! O com dirien els castellans: a otro perro con este hueso!