● LA FI DE LA CRISI.- A l’inici del
curs polític tots els missatges que escampa en Rajoy i companyia, no solament
per al consum dels badocs de la parròquia sinó també per deixar estupefactes
els dirigents de més enllà de les fronteres, és que Espanya s’ha convertit en
una mena de fenomen econòmic i en un exemple de com matant a pessics l’estat
del benestar i el poder adquisitiu dels ciutadans que no formen part de
l’establishment, es pot aconseguir fer quadrar les estadístiques de cara a la
galeria, quedant bé amb la Merkel amb la vianda al plat. Malgrat quasi tothom
desconfia de l’eufòria dels viatjants de gra cuit, molta gent ja s’està tan
cansada d’esperar com es tradueixen les bocades en fets, perquè està a la
quinta pregunta i voldria creure que aquesta vegada fos veritat que el carro
comença a sortir del pedregà. Aquesta tardor, doncs, pot ser decisiva perquè la
caldera social, que està a punt de rebentar, no ens doni un disgust dels
grossos. Moltes famílies han tocat fons, i la solidaritat que ha anat apaivagant
els ànims i dissimulant la misèria no es podrà mantenir per sempre, sobretot si
a pesar que els xarlatans de fira volen vendre’ns recuperació econòmica a tort
i a dret, les millores no es noten enlloc sinó que més aviat tothom té la
sensació que és més pobre que ahir. Els sacrificis es suporten durant un temps
mentre hi ha esperança, però la paciència s’acaba en adonar-se que la llum al
final del túnel és de tramoia. La tardor serà complicada, repeteixo, si les
temeràries promeses del govern es desinflen, i els ciutadans indignats per
tanta mentida arriben a la conclusió que el sistema està esgotat i que cal fer
creu i ratlla. Aquesta és en el fons la qüestió: si la sortida de la crisi
passa per tornar a començar a partir de la rehabilitació d’un edifici amb els
fonaments corcats, tornant als principis arnats del neoliberalisme o del
capitalisme clàssic, deixant-se portar pels rampells dels mercats, obeint a
cegues les oligarquies financeres i els interessos geopolítics, perseguint
només el benefici immediat encara que sigui a costa del benestar de les
persones, la tindrem armada. Aquesta tardor - no només en el nostre país -
l’excusa de la crisi per justificar la distància cada vegada més accentuada
entre pobres i rics, em temo que ja no servirà per contenir tanta ràbia i
impotència acumulada, i els xarlatans, com en Rajoy i d’altres insensats, es
poden trobar amb un tsunami de protestes al carrer que facin recular
definitivament la desitjada recuperació. I és que la gent del carrer potser no
en sap de macroeconomia, però va ben servida de sentit comú, i encara que
compti amb els dits no s’empassa que anem tan bé si cada dia estem més entrampats
amb els creditors usurers, si l’ocupació es repenja en contractes escombraria,
si les pensions perillen perquè la recaptació per afiliació disminueix encara
que els cotitzants estadísticament augmentin... I és que entre els miratges
d’en Rajoy i els oasis reals hi ha tot un món, i amb miratges no s’entreté
eternament el personal. Per aquesta raó, insisteixo, si no s'aclareixen
qüestions tan importants com les que hem reflexionat aquets dies i es passen
comptes sense fer trampes, la tardor serà molt complicada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada