I DESPRÉS DE LA MANIFESTACIÓ, ARA QUÈ?

Després de la manifestació pacífica més important – guerres sobre participació a part – organitzada a Europa, és evident que no només per imperatiu democràtic sinó també com a demostració d’intel•ligència, el govern de l’Estat hauria de moure fitxa. Ho farà? Em penso que, per desgràcia, ni tan sols reconeixerà que això de mobilitzar tanta gent tingui res d’excepcional. I amb aquest capteniment palesarà tres coses: que no en sap ni un borrall de democràcia, que el seu quocient intel•lectual deixa molt per desitjar i, per acabar-ho d’arreglar, confirmarà una apreciació que jo, modestament, fa temps recalco des d’aquest bloc: que amb un governant amb vocació de viatjant de gra cuit no es poden parlar de coses series. I, és clar, davant d’aquest panorama polític – política igual a diàleg i recerca de solucions imaginatives alternatives – jo, francament, no les tinc totes perquè, a la meva manera de veure, això només pot acabar a patacades, i si bé és possible que qui en surti més malparat, com sempre ha passat, siguem els catalans, Espanya hi deixarà a l’envit per culpa de l’enroc dels seus ineptes i reaccionaris dirigents, tant o més pèl que Catalunya. Aquesta nit, a moltes de les tertúlies d’urgència que encara estan en dansa a casa nostra a mitjans públics i privats, ha tornat a insinuar-se la possibilitat de reconduir la crisi per la consulta reconvertint la pregunta permetent que els votants poguessin pronunciar-se entre el si a la independència, el no i una sensible millora estatutària. Aquesta proposta que abonen significades personalitats té un greu inconvenient: que després d’aquell solemne “prometo que apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament”, pocs catalans confien en els cants de sirena de la Montcloa, sigui quin sigui l’inquilí. Per tant, si sobretot ara que la societat civil catalana ha revalidat el missatge d’independència, s’afluixés la pressió i es tolerés ampliar la pregunta en el sentit que dèiem - tenint en compte que si anés en serio aquesta proposta, restaria requesta al vot independentista -, també podria passar que al final de l’obra, per enèsima vegada els catalans féssim el cornut i paguéssim el beure. A la meva manera de veure, doncs, crec que al Govern no li queda més remei que, mentre no hi hagi garanties plenes sobre una generosa oferta d’ampliació del finançament i de respecte a competències exclusives en determinades matèries sensibles, seguir el full de ruta previst per treure les urnes al carrer, en forma de consulta o d’eleccions, sigui l’única manera que a Madrid moguin el cul de la cadira en posar-los davant l’evidència d’una majoria aclaparadora a favor de la secessió. Quan les estadístiques sobre el referèndum escocès varen pronosticar la victòria del sí, els governants de Londres no varen trigar ni un dia a oferir l’oro i el moro. I això que entre en Cameron i en Rajoy hi ha un abisme. Però és que els mesells necessiten perdre de vista les seves orelles per reaccionar.