FINS QUAN EL DINER FARÀ BALLAR EL MÓN?

Tothom té un preu? A tot se li ha de posar preu? La darrera paraula en qualsevol empresa, projecte o il•lusió sempre l’han de tenir els interessos econòmics? L’experiència del dia a dia sembla confirmar que no té volta de fulla que més tard o més d’hora el diner decanta la balança, perquè inclús per plantar-hi cara a aquesta dependència perversa s’han de tenir recursos suficients (diner), per sobreviure’n al marge. És com si visquéssim sota un sostre de vidre on només són ben vistos i tenen futur els que fan la farina blana, i els rebels o els esquerps han d’anar sempre amb els ulls ben oberts per no entrebancar-se amb infinits paranys i pals a la roda . Avui mateix, sense anar més lluny, en tenim un exemple fefaent del poder fàctic del diner, a l’Escòcia que vetlla el seu referèndum: en olorar-se a l’ambient la possibilitat que els considerats utòpics sobiranistes guanyessin la partida que està en joc, el diner s’ha tret la careta i ha irromput descaradament a l’escenari. I en vint-i-quatre hores l’eufòria s’ha encongit com un cuc poruc. Al llarg de la història, en les revolucions i les guerres sempre hi han tingut un paper determinant els interessos econòmics o territorials dels pillastres que mouen els fils dels titelles necessaris per fer la feina bruta, des de darrera del còmode canyer de l’anonimat. Tothom sap d’on bufa el vent, però ningú s’atreveix a posar cara i ulls als manxaires. I és que una cosa són els que s’esbatussen a pit descobert a la plaça o al camp de batalla, i una altra els que enceben el zel dels arrauxats sense exposar-se mai ni a una esgarrinxada. El papa Francesc posava dissabte el dit a la llaga denunciant sense eufemismes que fa temps ens troben en plena tercera guerra mundial, a través de les continues guerres en miniatura, que arreu produeixen diàriament milers i milers de morts civils innocents, la carn de canó de la moderna guerra tecnològica que manté actius els programes de producció de la industria armamentista que no pot parar perquè arruïnaria els fons d’inversió dels que s’engreixen mentre durin les bufetades, fons on hi està empastifada gent que ni sap ni potser li preocupa d’on provenen els seus guanys. I no parlem de la fam i les malalties que consumeixen quasi un terç de la població mundial, a la qual li han robat la riquesa en recursos minerals i geològics amb que podrien defensar-se, per enriquir les butxaques dels que mai acaben la set de diner. Mentre el diner marqui, doncs, les diferències entre les persones, prostitueixi les consciències, tempti els corruptes i estableixi les prioritats d’actuació del governants, no hi ha res a pelar. Mentre qui tingui la darrera paraula, per exemple, sobre els plans d’investigació científica sigui el diner, el món avançarà en sentit contrari a l’humanisme, el benestar, la solidaritat i la igualtat d’oportunitats. Ara bé, com ens en desempalleguem d’aquesta xacra és la mare dels ous.