Follow by Email

dimarts, 30 de setembre de 2014

UN GOVERN DE POCA CATEGORIA

Avui ja estan convocades concentracions pacífiques de ciutadans, emprenyats per la forma impresentable i gens democràtica com el govern central vol carregar-se la legítima determinació del poble català a saber l’opinió dels residents en aquesta autonomia, respecte a com els agradaria que fossin en un futur immediat les relacions amb Espanya, per  posar fil a l’agulla en un sentit o en un altre, en funció del resultat d’una consulta feta amb les màximes garanties democràtiques. Però com que aquest sistema enraonat de resoldre amistosament els problemes l’ha dinamitat literalment el govern central, fanfarronejant del seu poder absolut i fent palesa la seva nul.la sensibilitat democràtica, m’agradaria preguntar als dirigents del PP si han valorat objectivament, escoltant en silenci la seva consciència, la responsabilitat que assumeixen davant la història per les conseqüències nefastes que una intransigència tan encegada com la seva i una supèrbia incomprensible, si tinguessin cinc dits de front, poden causar a la convivència i la tranquil•litat d’un país que necessita com el pa que menja polítics amb categoria suficient, per ser dignes de governar pensant més en el benestar de les persones i menys en els seus interessos electorals.  Deixant de banda tot el reguitzell d’ofenses i greuges que ha suportat Catalunya en els darrers deu anys, l’última bufetada és haver transcendit que els estrategues electorals del partit li han recomanat a en Rajoy que deixés córrer l'enredo de l’avortament, i dediqués tots els seus esforços a amorrar la rebel•lió catalana, perquè això li reportarà una rendibilitat en vots que li permetrà surar en el mar tempestuós que es pronostica per les properes eleccions generals. O sia, que una vegada més els governants de Madrid utilitzen Catalunya com a moneda de canvi pels seus interessos partidistes. Com aquell capsigrany que en temps reculats va sentenciar que: “Barcelona s’ha de bombardejar de tant en tant perquè no s’oblidi de qui mana”, avui en Rajoy pretén sotmetre Catalunya no a base de bombes, sinó amb l’ominós pes de la llei. I com que ja des de l’època socialista personatges sinistres com en Guerra varen matar i enterrar Montesquieu, ara el govern presumeix de marcar l’agenda dels jutges i d’anticipar les sentències que pronunciaran, sobretot si es refereixen a Catalunya. Manar sense escoltar les raons dels que discrepen suposa una manca vergonyant de categoria política i moral, però quan els que discrepen són multitud, que ni es plantegin que és impossible que tots els crítics estiguin equivocats i que potser caldria baixar del burro, és de suïcides. Nomes queda el consol de la certesa que a cada porc li arriba el seu sant Martí!          

dilluns, 29 de setembre de 2014

L'ASSEMBLEA NACIONAL DE CATALUNYA ÉS MEREIX UNA BARRETADA

No ús mentiré, jo sóc un dels pessimistes que dubta que ens deixin anar a votar en pau i tranquil•litat el 9-N; però confesso que cada vegada ho veig més possible perquè reconec que l’Assemblea Nacional de Catalunya – ara de bracet i ben sincronitzada amb la Conselleria de la Presidència i Omnium, totes tres patrullades per dones, per cert –, estant fent la feina tan ben feta, que no es mereixen un fracàs. Entre les males costums dels catalans, tenim la de no donar importància a allò que fem bé, com si ja es donés per descomptat que no sabem treballar d’altra manera, i que sobren els reconeixements. Hi ha infinitat de professionals de tota mena – personal sanitari en general, docents, bastants funcionaris i molts empresaris per convicció i principis, sense oblidar gent d’ofici que val un imperi -, que freguen quotidianament amb escreix els nivells d’excel•lència, sense preocupar-se de si els ho tindran en compte o els penjaran cap medalla. Doncs bé, entre aquesta gent anònima però imprescindible que ha fet i està fent la feina ben feta, jo crec que s’hi han d’incloure els innumerables voluntaris que col•laboren desinteressadament amb l’ANC, en l’objectiu de crear una notable, per no dir perfecta, infraestructura organitzativa que abasti totes les branques d’un Estat sobirà perquè arribat el moment res quedi a mercè de l’atzar. Senzillament, és per treure’s el barret la manera com es van atendre, per exemple, fins al darrer detall logístic les tres mobilitzacions emblemàtiques de les darreres Diades. No era fàcil de coordinar amb precisió quasi matemàtica un puzle tan complicat com la cadena humana o la be baixa, sense pràcticament cap fallo ni cap incident per lamentar. Però és que, a més a més, l'organització administrativa i la resolució informàtica de tota la maquinària informativa i de màrqueting, és digna de les empreses privades més eficients, no en va molts dels que ho gestionen són professionals qualificats. Davant la matusseria i la improvisació com respon el govern central els moviments calculats a la mil•lèsima pels catalans, a la meva manera de veure qui marca el pas i porta la iniciativa en aquest conflicte bilateral amb Espanya és Catalunya, i sempre he tingut clar que en qualsevol conflicte de relacions humanes qui porta la iniciativa té molt de guanyat. Per tant, considerant com està estudiat i contrastat cadascun dels passos a donar, és evident que el guió i la planificació no s’han dissenyat en un cap de setmana entre cervesa i cervesa, sinó que molta gent fa temps que s’hi ha trencat les banyes, completament sobris. En funció d’aquesta realitat, m’atreveixo a pensar que Madrid no pot competir ni aturar una empenta tan decidida d’una societat civil emprenyada. I això per tres raons fonamentals: sempre el govern central va un pas enrere i quan dóna senyals de vida només sap bordar; l’article del NO per imperatiu constitucional que vol vendre a Europa i al món, no li compra ningú perquè no és democràtic, fa pudor de resclosit i, sobretot, perquè com deien els eslògans dels anys noranta: “la feina ben feta, no té destorb”.

diumenge, 28 de setembre de 2014

ALEA JACTA EST

ALEA JACTA EST


Ja s’ha traspassat el Rubicó amb llum, taquígrafs i determinació; i una decisió com aquest no té marxa enrere. Ara ja s’han acabat les discussions sobre si se seria capaç de donar el pas o no, i d’aquí a 43 dies toca treure les urnes al carrer o enfundar-se-la. No hi ha volta de fulla. Dit això, voldria proposar-vos dues reflexions. La primera, que malgrat se li regateja el mèrit, com està gestionant el govern català i el president Mas en particular la posta en escena d’aquest procés és per treure’s el barret. I encara que a Madrid sembli que no els impressiona res i que van de sobrats, la resta del món no es mira indiferent què passa a Catalunya, sinó que desvetlla molta atenció mediàtica, i no obstant les cancelleries per discreció diplomàtica no es pronuncien, el carrer observa cada vegada amb més simpatia les peripècies dels catalans reivindicant pacíficament el dret a la seva sobirania com a nació, i rebutja la tossuderia mesella del govern central a no escoltar la indignació creixent, que desborda els carrers i es vol expressar a les urnes, d’uns catalans que se senten maltractats i esclafats sentimentalment i, sobretot, tan estafats econòmicament que han de parar la mà com si fossin perdularis, quan si poguessin manar a casa seva i disposar de la riquesa que generen no haurien d’anar  amb un esclop i una espardenya. El fons de la qüestió del contenciós català, a Europa i al món cada dia més s’entén raonable, i no pas una rebequeria de nens malcriats com es vol fer creure des de Madrid. I això és un mèrit que no es pot regatejar als que piloten el procés: s’han sabut explicar a fora sense intermediaris ni intèrprets i s’han fet entendre. En canvi la reacció crispada, malcarada i perdonavides de la colla d’en Rajoy només aconsegueix l’efecte contrari en una societat internacional molt més sensible a la legalitat i a la democràcia que no pas una colla de viatjants de gra cuit tan peixos en pràctica democràtica que donen al món l’espectacle impresentable de pregonar el sentit de les sentències de tot un Tribunal Constitucional, inclús abans de presentar els recursos. I és que si a en Rajoy i a la setciències de la Soraya-Rottenmeier els hi mencionen la “separació de poders” no saben de què els parlen. I la segona reflexió, que encara que sigui una estratègia ben estudiada perquè coli la llei consultes, el fet de rebaixar el sentit de la convocatòria del 9-N des de referèndum a simple “determinació d’opinió” no sé si serà ben entesa per una ciutadania que en una gran majoria creuen que el que s’ha de votar és sí o no a la independència. I el problema no és que aquests ciutadans ho tinguin mal entès, sinó que el caràcter finalista de la votació es va vendre de bon principi per escalfar els ànims de la gent com un fet, i en canvi ara es comença a explicar que només es tracta de l’inici d’un procés de negociació que no serà bufar i fer ampolles. I aquesta situació, a la meva manera de veure, s’haurà d’explicar a dintre tan bé com s’ha sabut explicar a fora, ja que si en aquesta qüestió no s’agafa el toro per les banyes i es clarifica el full de ruta per l’endemà del 9-N, sense embuts i confonent els desitjos amb les realitats, podem prendre mal. I, com sempre, perdoneu les molèsties.

divendres, 26 de setembre de 2014

ENTRE LA VERGONYA I LA REVENJA

A la meva manera de veure, que un personatge de l’envergadura de mite polític i patriòtic, com ha estat Jordi Pujol durant gairebé mig segle, sigui sotmès a una dissecció de viu en viu, sense contemplacions ni anestesia, pot esdevenir quasi sòrdid i obscè si algun dels patòlegs es deixa portar pels baixos instints de revenja. Determinar si estan contaminades per la corrupció o la prevaricació les reconegudes relliscades fiscals de l’expresident, i si en cas afirmatiu la infecció ha afectat o no el seu entorn, no serà fàcil d’esbrinar als inquisidors de conveniència ni de pair pels  observadors, i ningú se n’hauria de sentir al marge del cas perquè, agradi o no, l'oprobi que se'n derivi afecta a tots els ciutadans, per desgràcia. No és agradable de veure que les guixades “Pujol-Catalunya”,  algunes de les quals encara es mantenen intactes en moltes parets i murs dels nostres carrers i carreteres, recordant aquella època èpica del compromís anònim i la lluita entusiasta per reivindicar la nació catalana - encarnada en el carisma d'un home perquè un poble oprimit necessita un líder emblemàtic -, convisquin amb unes altres de més recents - “Pujol corrupte”, “Pujol lladre” –, les quals, vulguis o no, fan caure la cara de vergonya a tots els catalans perquè no es refereixen a un pocavergonya qualsevol, sinó al que havia sigut honorable president del país durant un quart de segle. I, també, perquè aquest home s‘havia convertit en un referent moral per voluntat pròpia, ja que ell mateix reivindicava que aquest paper quedés clar, preocupat  per com el tractaria la història, i potser per aquesta raó no es cansava de predicar el respecte a l’ètica, com a principi fonamental de la política. És molt probable que les explicacions que avui es veu obligat a donar en Pujol als representants del seu poble, en seu parlamentària, no tanquin l’escàndol i la caixa dels trons que, incomprensiblement en una persona tan gelosa de la seva imatge en la posterioritat, ell mateix va encetar. I és que per molt que juri i perjuri que la seva confessió reflecteix la veritat, tota la veritat i de res més que la veritat, ningú se’l creurà, inclosos aquells de la seva família política fins fa quatre dies, que es sentin obligats a matisar en públic la repulsa a algú que ja va advertir una vegada el que podia passar si li buscaven massa les pessigolles i tirava de la manta. Vagi com vagi la compareixença, el mite i el símbol sortirà del Parlament ensorrat, i espero no passar per la vergonya de veure’l esquarterat, perquè per la dignitat de la institució i dels seus propis membres s’hagi evitat l’esbudellament. En qualsevol cas, a la major part de la ciutadania que les passa magres per culpa dels que no paguen els seus impostos, despisten i juguen al gat i a la rata amb Hisenda, o administren els diners públics procurant primer per ells, l’única cosa que els preocupa  de tanta comèdia és quan els evasors i corruptes tornaran els quartos que han robat o distret, ja que l’experiència palesa - des del cas Roldán fins als nostres dies -, que malgrat algun xoriço hagi visitat la presó de resquitllada -, dels diners evadits, desapareguts en combat o blanquejats perquè no en quedi rastre, mai més se n’ha sabut res i, en el millor dels casos, només se n’han tornat engrunes del botí. Per començar, ni en el cas Roldán ni en cap altre, i molt em temo que amb els Pujol no serà una excepció, els estafats i befats ciutadans hem arribat a saber mai l’import exacte del que tota aquesta trepa d’impresentables han distret, defraudat o robat, per dir-ho sense embuts.    

dijous, 25 de setembre de 2014

POCA XOCOLATA PER A TANTS LLOROS

Vet-aquí un país que quan començà la moda de retallar dels sous dels funcionaris, de les pensions dels avis i de les prestacions socials, amb l’excusa que s’havia d’estalviar per pagar tot el que els bancs i les administracions públiques havien dilapidat en farres, els indignats a qui els tocà el rebre posaren el crit al cel i reclamaren que si s'havia de retallar es retallés de tot arreu, començant per les estructures improductives de la pròpia administració del país. Però els espavilats governants, vetllant pels seus privilegis, respongueren a les exigències del seu poble, fent-se el ronsa amb una frase lapidària: “d'on voleu retallar només donaria per la xocolata del lloro”. El problema és que per pagar tantes xicres de xocolata perquè els lloros del país imaginari de la faula d'avui no passessin gana, el caixer s’havia d’endeutar més i més, de manera que malgrat les retallades als pelacanyes i la dieta receptada si us plau per força, el gep cada dia es feia més gran i el país cada vegada tenia menys recursos per mantenir una entelèquia anomenada "estat del benestar". Però mentrestant els lloros de l’establishment cada dia feien més goigs i estaven més llustrosos després de cruspir-se la seva tassa matinal de xocolata de canonge, el pobre poble ho passava com podia fent-se un forat més al cinturó i somniant en un paradís sense lloros que es mengessin la xocolata de tots. I com que on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa, va arribar un dia que els governants d'aquell país van haver de reconèixer que no tenien prou xocolata per engreixar tants lloros i algunes cacatues que, amb tanta màniga ampla, també s’havien auto-convidat a la festa organitzada en aquell país que per als de l’establishment no tenia res a envejar a Xauxa. I un cop els governants, amb un viatjant de gra cuit que era qui manava més al davant, van decidir posar-se a retallar per on calia de veritat, arribaren tard perquè els indignats, armats amb destrals havien començat a fer la feina que les tisores s’havien negat a fer amb una excusa tan absurda com que retallar els enagos de l’administració – assessors inútils a dojo, institucions triplicades, rectories per endollar-hi la militància i a vegades la parentela, xefles oficials per aparentar, cotxes oficials innecessaris – era la xocolata del lloro. No cal dir que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.     

dimecres, 24 de setembre de 2014

ELS BROTS DE LEGIONEL.LA

Sempre que hi ha un brot de legionel.la a qualsevol ciutat del món, veiem que la primera mesura que es pren consisteix en determinar, primer, les coordenades de la possible font de contagi per, seguidament, procedir a la desinfecció de totes les torres de refrigeració que hi hagi pels voltants. Des de la meva supina ignorància de com es propaga aquest virus tan letal per a les persones de certa edat o les tocades per alguna patologia severa, una deducció bastant lògica és que la culpa del brot la tenen torres de refrigeració insuficientment revisades i mal mantingudes. Suposo que deu existir a tremuja normativa clara i detallada de com s’han de realitzar les tasques d’inspecció preventiva, ja que en cas contrari n’hi hauria per coronar de merda d’oca les administracions municipals responsables en matèria sanitària i de medi ambient. Per tant, l’única explicació que li trobo a l’aparició periòdica de brots d'aquesta mena és que els protocols de manteniment de les torres, alguns dels propietaris se les prenen a la fresca. Ara bé, no recordo pas que els ciutadans hàgim rebut mai informació - després de qualsevol desgràcia provocada per deficiències en prevenció - dels càstigs que hagin recaigut en els culpables. Encara que només fos per escarmentar els negligents en matèries tan delicades que poden afectar la salut pública, caldria que els responsables últims del problema passessin per la vergonya de veure el seu nom publicat en algun lloc on tothom pogués assabentar-se’n de que són uns deixats o uns pocavergonyes. Espanya té fama de ser un dels països més reglamentistes d'Europa, però també dels més desobedients de les normes de convivència, començant sovint per la mandra que fa aixecar el cul de la cadira als que cobren per vigilar que feta la llei, ningú faci la trampa. Dos exemples entre dotzenes que podríem retreure: 1)- Tots els bars o restaurants situats en llocs cèntrics de ciutats turístiques tenen impecables els sanitaris, o n’hi ha molts que a partir de mitja tarda són un focus d’infecció fecal?  2)- Tenint en compte els estralls que “el botellón” causa al jovent, com es controla que propietaris d’establiments legals respectin la prohibició de vendre alcohol a menors? A la meva manera de veure, la paraula que defineix millor el concepte de democràcia és responsabilitat. Aquest país que encapçala tantes manifestacions en pro de la llibertat no pateix cap crisi de lleis, sinó de responsabilitat. Amb més sentit individual de la responsabilitat que a cadascú pertoca , probablement ens hauríem estalviat les set víctimes mortals del darrer brot de legionel.la. Però el que m'emprenya més és que massa sovint quan la responsabilitat fa figa, els responsables de que això no passi et diuen que vagis a reclamar al mestre armer.         

dimarts, 23 de setembre de 2014

AMB L'ESQUENA DRETA

L’altre dia vaig escoltar una expressió, que feia temps no sentia. Érem a una cafeteria, i un de la colla que té la mania de començar a llegir el diari per la pàgina dels morts, ens va sorprendre amb un estirabot: “aquest pao si que n’ha sabut de viure, sempre amb l’esquena ben dreta”. Quan era petit, li havia sentit dir a l’àvia amb un deix de respecte, en canvi el pare més d’una vegada en referir-se als que anaven amb l’esquena dreta, em feia la sensació que ho deia amb un to indefinit entre el fàstic, la nosa o l'enveja. D’entrada, jo no tenia ni idea de què significava això d’anar amb l’esquena dreta, i fins i tot ho vaig arribar a relacionar amb aquell altre jeroglífic de l’home que tenia “tants de nassos com dies té l’any”; però a còpia de repetir-ho vaig entendre que parlava, en general, de la gent que no suava la cansalada per guanyar-se la vida, com li tocava fer a ell pujant i baixant bastides. Al pare, decididament, no li agradaven els que anaven pel món amb l’esquena dreta, i sempre va mirar-se’ls de cua d'ull perquè li semblava que vivien sense donar ni cop, mol més bé que no pas els que, com ell, pencaven de sol a sol. Quan m’he fet gran m'he trobat arrenglerat amb els de l’esquena dreta, tal com els entenien els de la generació del pare, però passant angúnies per arribar a fi de mes, tot i no decantar-me-la gens ni mica. Aleshores vaig  comprendre que hi deu haver moltes frases fetes que s’haurien d’examinar amb lupa, ja que estan passades de moda i és injust tirar-ne cada dos per tres un tros a l'olla per fer-la bullir. Avui en dia repapiejaria qui només considerés honrats i dignes de dir-se treballadors els que doblen l'espinada al rengle i, en canvi, tingués per res els que penquen amb l’esquena dreta, al·legant que són uns paràsits que no poden ni anomenar-se treballadors, ja que viuen a l’esquena dels que sí treballen de veritat. Potser, doncs, l’expressió pejorativa “anar amb l’esquena dreta” s’hauria de limitar als autèntics paràsits de la societat: els que viuen d’especular, de vegetar traient el suc a les rendes patrimonials familiars o els que han après a sobreviure en aquesta selva aprofitant-se’n de les flaqueses, de la solidaritat desinteressada dels voluntaris i, a vegades, també de la mala consciència de gent que fent almoina volen fer-se perdonar els pecats.

dilluns, 22 de setembre de 2014

PARLEM DE DESOBEDIÈNCIA CIVIL?

No em sorprèn del tot que a les darreres hores, personatges polítics de segona fila s’hagin despenjat aigualint el vi que uns altres personatges - aquests sí de primera fila i de la seva pròpia corda - havien abocat generosament al porró posat a disposició de tothom que vulgui fer un traguet per entretenir el temps d’espera i mantenir la moral alta. Les invitacions a passar-se per l’arc del triomf les sentències del Constitucional que no agradin, especialment les referides a la consulta del 9-N, havien pujat de to després del relaxament de les vacances, i eren reproduïdes a la xarxa pels incondicionals més de la ceba a velocitat de creuer, i pels comentaris que se sentien molta gent s’apuntava a gust a la gresca de desobeir. A mi, francament, mai m’ha fet gràcia això de fer entrar els claus per la cabota i ho fet constar a tremuja, perquè la història està farcida d’exemples d’experiments d’aquesta mena que han acabat com el rosari de l’aurora o pitjor. Curiosament, els pocs casos emblemàtics de desobediència civil que han reeixit arreu, sempre estigueren liderats no per gent de la flamarada sinó per persones amb una forta empenta i carisma personals, quina primera preocupació fou sempre que els seus seguidors no confonguessin mai la gimnàstica amb la magnèsia i que una cosa és la resistència i una altra de ben diferent la desobediència, la qual en tot cas hauria d’estar supeditada a la primera, com una més de les formes possibles de resistir.  A la meva manera de veure, doncs, amb l’ambigüitat – que si fos calculada encara m'emprenyaria més – no s’hi pot jugar en una qüestió tan delicada, perquè hi ha gent que sempre està disposada a tirar pel dret, i quan el carro s’empeny pel pedregar, aturar-lo sol ser mol difícil. Recordo quan els pactes de la Montcloa van comprometre Camacho i Redondo a fer la farina blana i amb les seves proclames no posar pals a la roda del rodatge de la transició, com les primeres manifestacions dels obrers demanaven el cap d’uns líders sindicals que fins a la vigília de l’històric acord incitaven les seves bases amb paraules enceses a la ruptura democràtica. Amb aquesta reflexió només dic que, sobretot quan hi ha tant de nerviosisme i tensió a l’ambient, cal anar en compte amb les alegries verbals perquè els aplaudiments d’avui és poden tornar cops de pedra demà. Pensem-hi una mica: la resistència assenyada es cuina a base d’un bon xup-xup de  paciència, de prudència i d’astúcia; en canvi la desobediència es un plat ràpid quin ingredient principal sol ser el rampell i la pressa. I la pressa sempre ha sigut una pèssima consellera de la política. En qualsevol cas, si penseu que pixo fora de test perdoneu les molèsties i deixem-ho córrer.   

diumenge, 21 de setembre de 2014

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (2) - SOBRE LA SACARINA

M’estava prenent un tallat repassant les notícies del dia abans, i a la taula del costat es va produir un curiós monòleg del client amb l’amo del bar, que no vaig poder estar-me de xafardejar: “I ara que m’hi tinc de fotre, Joan, a aquest suc de mitjons? Ja no sé quant de temps fa que vaig canviar el sucre per la sacarina pensant que prevenia la diabetis, i malgrat vaig acabar prenent-me una pastilleta com mig món, perquè en una analítica vaig donar una mica més alt que el nivell de referència, no vaig perdre-li la confiança a la merda de sacarina, pensant que sense ella potser encara hauria sigut pitjor... Per cert, una altra cosa aquesta dels nivells de referència: en vint i pico d’anys els han retocat tres o quatre vegades i sempre a la baixa. És com si els metges volguessin collar-te cada cop més i amb l’excusa de que siguis el més sà del cementiri, acabaven prohibint-te tot el que t’agrada. Es veu que només fa mal allò que t’agrada, quines penques que tenen! Jo, la veritat, la dona m’hi ha d’arrossegar al consultori des que he traspassat l’edat del “si no fos”, i d’ençà que el metge de tota la vida me’l varen canviar per una set-ciències d’aquestes que no te’n deixen passar ni una amb careta de no haver trencat mai cap plat, he acabat fent cas només a un lema que vaig trobar escrit en una ceràmica de la Bisbal, la qual he penjat com si fos un verset de la bíblia al frontispici de la cuina de casa: “He decidit fer el que m`agrada, perquè és bo per la salut”... Ja ho veus, Joan, si no et plantes acabaries boig. Des que era jove ja n’he vist de tots colors. Per exemple, abans el peix blau ni tastar-lo, i ara resulta que és tan bo pel colesterol i per altres tonteries.  A mi i a la meva germana ens varen pujar berenant cada dia una llesca de pa sucat amb vi i sucre, i ben sans que estem tots dos. Però ara si un dia li’n vull donar a la meva neta, la meva nora em fot tota la cavalleria per sobre perquè es veu que és pecat que els nens tastin el vi... Redéu com s’ha embolicat la troca amb això del menjar sà. Què hi ha més sà que allò que et ve de gust? Que m’ho expliquin, aquests que són tan llestos!  Jo les coses, francament, les tinc molt clares: no t’estiguis de res, sense abusar-ne. Passa igual que amb aquesta obsessió moderna pels diners, per tenir-ne més per poder gastar-ne més. Abans, amb la meitat del que tenim avui, vivíem com uns reis. Mira, no és per dir-ho, però al rebedor de casa hi tinc una altra rajola, aquesta vegada comprada per la dona, que expressa com tots dos entenem la felicitat: “Verge Santa del Roser, feu que en aquesta casa no hi hagi poc ni massa, només el suficient per viure bé”. No crec passar-me de pretensions, oi que no? Doncs, ja ho veus Joan, ara fins i tot amb la sacarina s’han de ficar. Ja t’ho dic des d’ara: a mi la sacarina no te la descuidis mai; si amb sacarina he viscut fins ara no em vindrà d’unes quantes més...”  

divendres, 19 de setembre de 2014

ESCÒCIA: HE PERDUT L'APOSTA, PERÒ HE ENCERTAT EL DIAGNÒSTIC

Efectivament, els escocesos m’han fet perdre l’aposta pel SI, però em temo que els britànics no sabran administrar una victòria indiscutible i per més diferència de la prevista del NO. Aquell oro i el moro promès a darrera hora i a la desesperada per un Cameron acollonit, no sé si sota l’eufòria d’una amorrada històrica de les pretensions independentistes ho complirà o se’n desdirà. Ja hi ha un precedent preocupant d’incompliment d’aquesta mena: quan Quebec va rebutjar la independència després de deixar-se temptar pels cants de sirena d’Ottawa, a l’hora de la veritat les concessions compromeses es varen quedar a l’aigüera. Tal com deia ahir, que en Cameron potser també hagués preferit el triomf ajustat del SI, ara li tocarà pagar la penyora sense que se li revolucionin els altres territoris gelosos de les seves prerrogatives autonòmiques. I, francament, ho té tan pelut que no  és cap disbarat especular, sobretot després d’embravir-se per un resultat que no s’esperava, que s’afanyarà a tirar aigua al vi. D’altra banda, encara que de ben segur no es voldrà reconèixer obertament, la trompada sense pal•liatius que s’han fotut els independentistes escocesos - els referèndums convocats des del poder són per guanyar-los, no per fer el ridícul - representa una galleda d’aigua freda pel procés català. I d’aquesta ensopegada se n’hauria, a la meva manera de veure, fer-ne des de Catalunya dues lectures imprescindibles per a no ensopegar en la mateixa pedra: la primera, que no es pot sobrevalorar - en funció de la participació en unes manifestacions èpiques - l’autèntica dimensió dels vots favorables a la independència que es decantarien a les urnes en un referèndum i, en segon lloc, que en vistes de l’experiència escocesa - tan endreçada democràticament parlant - una secessió forçada unilateralment no té cap recorregut a Europa i, per tant, cal que se la treguin del cap els que la defensen, perquè amb propostes radicals impossibles podem acabar prenent mal. També els espanyols, atrinxerats darrera la negativa sistemàtica a que s’expressi a través de les urnes si el sentiment sobiranista és majoritari o no en la societat catalana, haurien de perdre la por a una consulta tan democràtica com aquesta, i valorar el fet que el NO és una opció que pot guanyar com a Escòcia si se sap defensar amb intel•ligència. Finalment, els uns i els altres potser, també, haurien de rumiar sobre una conclusió indiscutible de l’experiència escocesa: que als ciutadans no els satisfeia la formula del caixa o faixa, sinó que en una tercera via s’hi sentien més còmodes. I quan els representants dels tres grans partits britànics varen proposar-la amb ets i uts als escocesos a tres dies de la votació, aquests malgrat el mal gust d’un suborn descarat, s’hi han arrapat tapant-se el nas. No obstant en públic no es fan confessions d’aquesta mena, en privat m’atreviria a assegurar que tots els partits polítics de l’arc parlamentari no poden desmentir que si sobre la taula del dret a decidir hi hagués una tercera via en oferta, aquesta opció acapararia l’interès de la majoria dels electors. No cal perdre-ho de vista.           

dijous, 18 de setembre de 2014

APOSTO PEL SI A ESCÒCIA, I EN CAMERON TAMBÉ

No sé a quan estan les apostes dels britànics sobre el resultat del referèndum a Escòcia, però jo pronostico una victòria del SÍ, i penso que, a hores d’ara, en Cameron també la desitja. En cas contrari, no li arrendo els maldecaps a l’actual govern del Regne Unit i a tots els que li vinguin al darrera, perquè per tot arreu li creixeran els nans envejosos dels privilegis promesos solemnement als escocesos perquè no escantonessin la sagrada unitat política de la illa anglesa. Malgrat des d’aquí posem en Cameron pels núvols com exemple de demòcrata - sobretot per contrast amb el nostre viatjant de gra cuit que a tot diu que no -, hem de reconèixer que el seu comportament les darreres dues setmanes no ha sigut el d’un estadista, sinó que més aviat s'assembla al d’una vulgar peixatera saldant les existències. Francament, anar al darrera dels escocesos oferint-los l’oro i el moro - que els hi havien dit que es pintessin a l’oli fins fa quatre dies- perquè no trenquessin peres, no es pot posar com exemple d’una conducta ètica ni gloriosa. Un regateig tan a la desesperada, ni des de la política és pot justificar, ja que en el fons aquesta estratègia histèrica es basa en despullar un sant per vestir-ne un altre. El país de Gales, la Bretanya i, sobretot, l’Ulster, l’endemà mateix d’una victòria del NO es posaran a la cua a la finestreta de les rebaixes, i una sangonera autonòmica d’aquesta mena, semblant al nostre pervers i tarradellista "cafè per a tothom", no se la poden permetre els anglesos ni farts de vi. Per tant, aposto pel SÍ perquè espero que els ciris que en Cameron i companyia deuen haver encès a l’altar de santa Rita faran el seu efecte, ja que si els subornats escocesos acabessin creient-se les promeses dels xarlatans potser el pobre primer ministre es veurà en un bull a l’hora de complir les seves "xarlatanades" precipitades. I a nosaltres, què us he d'explicar, també ens convé que guanyi el SÍ, perquè serà el precedent que Europa haurà de resoldre adequadament, i en el qual ens podrem emmirallar i desembrossar el camí. Per tant, potser que ens afegim a l’acollonit Cameron i encenem un ciri a santa Rita en un dia tan assenyalat. Al nostre domèstic viatjant de gra cuit no li farà cap gràcia, raó de més per reafirmar l'aposta. Sigueu feliços, doncs, i no us passeu el dia rosegant-vos els punys: el que tingui de ser, serà. I demà serà un altre dia.

dimecres, 17 de setembre de 2014

LA DISTÀNCIA MÉS CURTA ENTRE DOS PUNTS ÉS LA LÍNIA RECTA

Però a vegades hom se n’oblida d’un principi tan elemental, i es trenca el cap especulant dotzenes de dreceres o de giragonses possibles en la teoria, però que en la pràctica no porten enlloc. Ara mateix, amb la qüestió de la consulta-referèndum a la cantonada, resulta que hom es fa mala sang i s’escalfa el cap amb tot el repertori d’entrebancs amb que el govern central li barra el pas, en comptes de sentir-se orgullós de com tota la gent compromesa en aconseguir que el poble pugui decidir sobre una qüestió tan important com és si el sentiment, expressat amb vehemència aclaparadora al carrer per una majoria de ciutadans, de convertir-se en una nació sobirana té recorregut. Em sorprèn, doncs, que es perdi el temps rumiant i repetint la cançó enfadosa que pinten bastos, planyent-se per la desgràcia de tenir  de veure-se-les amb uns governants espanyols autistes i ressentits, enlloc de passar-ne olímpicament de fatxendes, menyspreadors i amenaçadors, ja que no només tenim la raó i el dret d’anar a votar sinó que, a més a més, el traçat cap a la meta va en línia recta ben traçada. Per guanyar, en tots els capítols de la vida, s’ha d’estar convençut de tenir a les mans una bona basa. Qui titubeja acaba perdent-se pel camí i no arriba mai a destí. I si per cas hi arriba fa salat, quan ja només queden les engrunes del premi que perseguia. Quan es va dibuixar el full de ruta cap a les urnes que tenen d’aclarir, d’una vegada per totes, del peu que calcem els ciutadans de Catalunya, i si el sobiranisme és un sentiment compartit per la majoria, la línia que porta a la consulta és tan recta que sembla impossible perdre’s pels revolts del camí. Res no s’ha modificat del projecte inicial, per tant si no es fa marrada o marxa enrere ningú es pot perdre. És cert que cada dia se senten moltes bajanades des del bàndol dels entossudits en que no assolim la meta cobejada, i ahir mateix tot un ministre d’assumptes exteriors – vaja quina xorrada! - no ha descartat arrabassar-li per la força de la llei de l’embut la llicència autonòmica a la Generalitat. A la meva manera de veure, alguns parlen perquè tenen boca, ja que si tinguessin un dit de seny i de decència s’ho pensarien dues vegades abans de dir ximpleries, posar-se de peus a la galleda o jugar amb mistos. Em costa de creure que un ministre que sembla el déu de Bagà ignori que planteja quelcom inconstitucional pels quatre cantons. En canvi, renovar els quatre partits que donen suport al dret a decidir. l’acord de caminar colze contra colze fins al final del camí com un equip ben avingut, és la millor notícia que se n’ha tret del debat parlamentari de l’estat de la nació. Esperem que la proposta sigui sincera i que serveixi per desemboirar les cabòries d’una ciutadania massa sacsejada per tanta tertúlia histèrica, i que pugui expressar sense por ni anatemes, a través de les urnes, les seves conviccions democràtiques. Només després del recompte dels vots sabrem amb certesa com pensen els catalans i, finalment, si s'escau, podrem posar fil a l’agulla per enllestir el tram final cap a la sobirania. Francament, anant pel dret es com s’arriba abans allà on es vol anar.

dimarts, 16 de setembre de 2014

FINS QUAN EL DINER FARÀ BALLAR EL MÓN?

Tothom té un preu? A tot se li ha de posar preu? La darrera paraula en qualsevol empresa, projecte o il•lusió sempre l’han de tenir els interessos econòmics? L’experiència del dia a dia sembla confirmar que no té volta de fulla que més tard o més d’hora el diner decanta la balança, perquè inclús per plantar-hi cara a aquesta dependència perversa s’han de tenir recursos suficients (diner), per sobreviure’n al marge. És com si visquéssim sota un sostre de vidre on només són ben vistos i tenen futur els que fan la farina blana, i els rebels o els esquerps han d’anar sempre amb els ulls ben oberts per no entrebancar-se amb infinits paranys i pals a la roda . Avui mateix, sense anar més lluny, en tenim un exemple fefaent del poder fàctic del diner, a l’Escòcia que vetlla el seu referèndum: en olorar-se a l’ambient la possibilitat que els considerats utòpics sobiranistes guanyessin la partida que està en joc, el diner s’ha tret la careta i ha irromput descaradament a l’escenari. I en vint-i-quatre hores l’eufòria s’ha encongit com un cuc poruc. Al llarg de la història, en les revolucions i les guerres sempre hi han tingut un paper determinant els interessos econòmics o territorials dels pillastres que mouen els fils dels titelles necessaris per fer la feina bruta, des de darrera del còmode canyer de l’anonimat. Tothom sap d’on bufa el vent, però ningú s’atreveix a posar cara i ulls als manxaires. I és que una cosa són els que s’esbatussen a pit descobert a la plaça o al camp de batalla, i una altra els que enceben el zel dels arrauxats sense exposar-se mai ni a una esgarrinxada. El papa Francesc posava dissabte el dit a la llaga denunciant sense eufemismes que fa temps ens troben en plena tercera guerra mundial, a través de les continues guerres en miniatura, que arreu produeixen diàriament milers i milers de morts civils innocents, la carn de canó de la moderna guerra tecnològica que manté actius els programes de producció de la industria armamentista que no pot parar perquè arruïnaria els fons d’inversió dels que s’engreixen mentre durin les bufetades, fons on hi està empastifada gent que ni sap ni potser li preocupa d’on provenen els seus guanys. I no parlem de la fam i les malalties que consumeixen quasi un terç de la població mundial, a la qual li han robat la riquesa en recursos minerals i geològics amb que podrien defensar-se, per enriquir les butxaques dels que mai acaben la set de diner. Mentre el diner marqui, doncs, les diferències entre les persones, prostitueixi les consciències, tempti els corruptes i estableixi les prioritats d’actuació del governants, no hi ha res a pelar. Mentre qui tingui la darrera paraula, per exemple, sobre els plans d’investigació científica sigui el diner, el món avançarà en sentit contrari a l’humanisme, el benestar, la solidaritat i la igualtat d’oportunitats. Ara bé, com ens en desempalleguem d’aquesta xacra és la mare dels ous.  

dilluns, 15 de setembre de 2014

SENTIMENTS I LLEIS

Per moltes lleis a les que hom vulgui emparar-se per sortir-se’n amb la seva, si pel camí trepitja sentiments serà molt difícil d’entendre’s. En el conflicte que el govern de l’Estat té amb el de Catalunya hi ha massa sentiments embolicats, i no sempre innocentment atiats. De fet, a la meva manera de veure, les desavinences es podrien fondre com un terrós de sucre en aigua calenta, si hi hagués voluntat sincera d’enraonar sense crispar-se només d’obrir la boca. Però precisament és quan no hi ha ganes de posar-se d’acord sinó d’emmarranar-se més en l’atzucac, que la manera més senzilla d’aconseguir que hi hagi trencadissa és posar les lleis per davant. Els advocats saben que la majoria de consensos extrajudicials es basteixen deixant les lleis tranquil•les i aplicant el sentit comú o la seva versió més il•lustrada, que és el dret natural. Perquè hi ha lleis que ja neixen mortes: són les que es fan amb el propòsit d’impedir. Qualsevol llei ha de ser possibilista i no pas prohibicionista, si vol ésser útil i no tenir els dies comptats. Precisament per aquesta raó, les lleis es poden canviar sempre que una majoria de la societat ho determini. Una llei es treu amb una altra llei, però si la nova llei es pareix amb esperit revengista o, simplement, per fastiguejar l’adversari, està condemnada a fer la fi d’en cagaelàstics perquè les lleis no són immutables, sinó que s’han d’interpretar en benefici dels sentiments de les majories sense enriure-se’n dels de cap minoria, ja que una bona llei només ha de tenir un únic objectiu: la convivència en pau, no pas parar els peus a ningú fent-la servir per fer por. Per aquesta raó, a qui s’amaga constantment darrera la llei per a no dialogar, per exemple, sobre les possibilitats d’entesa que ofereix una diferent interpretació de la mateixa llei, se li hauria de retirar d’ofici el permís per governar, perquè la ridícula intransigència d’un governant pot fer més mal que una pedregada al seu poble i, d'esquitllada, als veïns.    

dijous, 11 de setembre de 2014

I DESPRÉS DE LA MANIFESTACIÓ, ARA QUÈ?

Després de la manifestació pacífica més important – guerres sobre participació a part – organitzada a Europa, és evident que no només per imperatiu democràtic sinó també com a demostració d’intel•ligència, el govern de l’Estat hauria de moure fitxa. Ho farà? Em penso que, per desgràcia, ni tan sols reconeixerà que això de mobilitzar tanta gent tingui res d’excepcional. I amb aquest capteniment palesarà tres coses: que no en sap ni un borrall de democràcia, que el seu quocient intel•lectual deixa molt per desitjar i, per acabar-ho d’arreglar, confirmarà una apreciació que jo, modestament, fa temps recalco des d’aquest bloc: que amb un governant amb vocació de viatjant de gra cuit no es poden parlar de coses series. I, és clar, davant d’aquest panorama polític – política igual a diàleg i recerca de solucions imaginatives alternatives – jo, francament, no les tinc totes perquè, a la meva manera de veure, això només pot acabar a patacades, i si bé és possible que qui en surti més malparat, com sempre ha passat, siguem els catalans, Espanya hi deixarà a l’envit per culpa de l’enroc dels seus ineptes i reaccionaris dirigents, tant o més pèl que Catalunya. Aquesta nit, a moltes de les tertúlies d’urgència que encara estan en dansa a casa nostra a mitjans públics i privats, ha tornat a insinuar-se la possibilitat de reconduir la crisi per la consulta reconvertint la pregunta permetent que els votants poguessin pronunciar-se entre el si a la independència, el no i una sensible millora estatutària. Aquesta proposta que abonen significades personalitats té un greu inconvenient: que després d’aquell solemne “prometo que apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament”, pocs catalans confien en els cants de sirena de la Montcloa, sigui quin sigui l’inquilí. Per tant, si sobretot ara que la societat civil catalana ha revalidat el missatge d’independència, s’afluixés la pressió i es tolerés ampliar la pregunta en el sentit que dèiem - tenint en compte que si anés en serio aquesta proposta, restaria requesta al vot independentista -, també podria passar que al final de l’obra, per enèsima vegada els catalans féssim el cornut i paguéssim el beure. A la meva manera de veure, doncs, crec que al Govern no li queda més remei que, mentre no hi hagi garanties plenes sobre una generosa oferta d’ampliació del finançament i de respecte a competències exclusives en determinades matèries sensibles, seguir el full de ruta previst per treure les urnes al carrer, en forma de consulta o d’eleccions, sigui l’única manera que a Madrid moguin el cul de la cadira en posar-los davant l’evidència d’una majoria aclaparadora a favor de la secessió. Quan les estadístiques sobre el referèndum escocès varen pronosticar la victòria del sí, els governants de Londres no varen trigar ni un dia a oferir l’oro i el moro. I això que entre en Cameron i en Rajoy hi ha un abisme. Però és que els mesells necessiten perdre de vista les seves orelles per reaccionar.      

DE RECURSOS LITERARIS, DE "QUERIDES" I DE SENYORES

No em sembla que sigui pecat reflexionar, precisament avui, sobre uns quants dels estirabots amb que ens han fet ensopegar els darrers dies. En primer lloc, en aquesta mena de jocs florals amb que ens tenen entretinguts els portantveus de CIU i ERC per dissimular el seu mal rotllo, l’inefable Francesc Homs s’ha superat a si mateix recorrent a una expressió quasi acadèmica com “recursos literaris”, per replicar amb vaselina la crida de l’Oriol Junqueras a la desobediència civil en cas que des de Madrid es tombi la possibilitat d’anar a les urnes el 9-N. Li compro al periodista Lluis Foix la seva fina anàlisi del mal rotllo del que us parlo: “... qui ahir va invocar la desobediència civil a la manera de Martin Luther King, és qui determina la política del Govern respecte a la consulta... Un Govern sense majoria parlamentària és deu als socis que li donen suport, explícit o implícit, i el president Mas és un simple instrument de la sagacitat política de Junqueras, que ha aconseguit manar en el Govern i, alhora, ser proclamat líder de l’oposició. Un cas insòlit a l’occident democràtic...” No sempre combrego amb les “formes” de la Rahola tertuliana, però quan escriu em trec el barret. També li compro, doncs, el que ahir va escriure a “La Vanguàrdia”: “... a hores d’ara, tant a prop del dia de la consulta, encara no hem sentit una sola estratègia comuna si no es pogués fer, i els partits van cadascú a la seva, uns volent posar urnes al carrer, alguns declarant-se en estat d’insubmissió, d’altres avançant cap a plebiscitàries i fins i tot n’hi ha que no saben ni què volen...” Potser que es deixin de “recursos literaris”, i que s’adonin sobretot avui, amb el carrer desbordat de milers, potser milions, de ciutadans que n’estan farts de tanta indecisió, que s’ha obert una bretxa en el debat públic que pot fer canviar definitivament les relacions entre governants i governats, segons com aquells juguin les cartes. Un debat que darrerament, massa sovint, s’embruta per culpa d’uns quants mercenaris del periodisme sense ètica, que a Madrid s’amaga per tirar la pedra en allò que en diem “la caverna”, però que, majoritàriament, són “confidencials” de pares desconeguts. La darrera perla és l’amant que li han endossat al president Pujol. Com que en l’estereotip el burgès català ha de ser del Barça, anar a missa, tenir diners a l’estranger i una “querida” per esbargir-se, aquests xitxarel•los no han dubtat, per fer més llenya de l’arbre caigut, en esclafar-li al front una palada de merda. El problema pels que es passen de la ratlla, és que sovint obliden que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena, i a Catalunya encara queden “senyores” com la Ferrusola, que després d’un “vagi-se’n a la merda”, sabé demanar perdó a qui va engegar a dida en unes circumstàncies de tensió, enmig de les quals segurament qualsevol de nosaltres haguéssim reaccionat igual. Ara bé, així com l’escena de l’estirabot ens la varen passar pels nassos dotzenes de vegades a totes les televisions a les hores de més audiència, i es reprodueix a la xarxa a tremuja, m'hi jugaria un pèsol que el gest de demanar perdó farà molta menys forrolla. És el que us deia dels porcs...

dimecres, 10 de setembre de 2014

LA REVISIÓ ANUAL

Quan tenia uns trenta anys vaig fer amistat amb un metge que es dedicava a fer reconeixements preventius, i es passava la vida de fàbrica en fàbrica amb una unitat mòbil;  a còpia de parlar-hi em va semblar interessant la idea de posar-se la bena abans de la ferida. Per xamba - perquè en fer-me gran tinc assumit que això de la salut és una qüestió de sort -, quan em donaven els resultats sempre em deien que estava com una criatura, i jo sortia del consultori content com unes pasqües i amb ganes de menjar-me el món. Vet-aquí, però, que just abans de fer els quaranta em vaig començar a familiaritzar amb paraulotes lletges com triglicèrids, pressió, sucre, bilirubina, colesterol... Me n’havien trobat escorrialles, una mica de res, com si diguèssim una abonyegada sense importància a la carrosseria, que es podia reparar mirant prim i fent una mica de bondat; però com que amb el metge hi havia confiança, em va ensarronar amb l’excusa de la prevenció a les pastilletes. “La dosi que et recepto és la mínima – em va dir per convencem -, només per si de cas”. De manera que ja fa vint anys i escaig que no estic malalt de res, però tinc quatre pastilles abonades al menú, i com que amb això de les “pastilles per si de cas” un cop hi estàs embolicat ja no hi ha manera d’escapar-te’n, a efectes protocol•laris de la seguretat social, resulta que ja estic fixat com a “malalt crònic”. I això quan passes dels cinquanta sí que fa de mal pair, i aquell quasi entusiasme amb que anava a fer-me el “chequeo” de jove, s’ha convertit en una mena de problema existencial des que el metge ja no em felicita per estar fresc com una rosa. Quan no són naps són cols, però dat i beneït  a les revisions sempre et troben alguna petita rascada o un cargol fluix que t’impedeix de treure bones notes i t’has de conformar amb un suficient pelat, i encara gràcies. Darrerament, la sensació que m’envaeix quan toca la revisió és semblant al neguit que sentia en capella d’un examen, sobretot quan era oral i tenies d’explicar-te davant un tribunal. Ara ja estic condicionat per aquella dita popular: “si busquen, sempre troben”, i si m’ho puc estalviar, jo que era un incondicional de la prevenció, prefereixo que no em remenin més del que sigui indispensable per anar tirant: una analítica, un electro i para de comptar... Ep, para el carro! Ara m’adono que el que estic dient és injust, si penso amb tanta gent que per desgràcia està crucificada de per vida a fer proves mèdiques constants i a tractaments empallegosos, i em sap greu haver estat tan frívol; però no puc ignorar aquest sentiment d’indefensió i de fragilitat quan tinc de passar la meva revisió de fireta. I estic segur que moltes més persones tenen cuques semblants. No obstant això, encara que representi un pal passar cada any la ITV, s’ha de reconèixer que la prevenció és molt gratificant, sobretot si gratant una mica et troben una mala peça a temps. Finalment, no voldria deixar de confessar una altra debilitat que no sé si és comuna a tots els porucs com jo: procuro abans de la revisió fer tanta bondat i la farina blana que el metge no m’hagi de donar carbassa. Talment com quan m’examinava. Serà perquè quan ens fem grans ens tornem criatures?  

dimarts, 9 de setembre de 2014

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (1)

Cada matí procuro caminar una hora a pas lleuger per un itinerari semi urbà, i sinó cada dia gairebé, em trobo algú que em dóna conversa sense demanar-li'n. Com que no em fa res escoltar, a vegades aquests espontanis s’hi esplaien i tot. Ahir se’m va ocórrer que alguns d’aquesta mena de monòlegs a peu de carrer els podia transcriure i proposar-vos-els com a tema de reflexió perquè, francament, malgrat es refereixin a qüestions intranscendents, fan pensar. Ja em direu si us sembla bé, doncs, que de tant en tant en compartim algun d’aquests monòlegs. I ja posats a fer, podem començar pel d'aquell pesat que em va endinyar una lletania quan ens disposàvem a creuar l’avinguda per un pas de vianants:
“ L’ha vist aquell paio, que si passo, que si no passo?  Aquí sempre has d’anar amb quatre ulls... No tenim preferència nosaltres, doncs apa que es quedin clavats i que tinguin paciència, que per molt que s’hagin d’esperar que passem no faran tard... Quan porto cotxe m’emprenya que als passos de vianants, els que van a peu envaeixin la calçada sense mirar res, com si aquella franja neutral marcada amb ratlles blanques fos de la seva exclusiva propietat, i em fan frenar en sec... Precisament perquè sé el pa que s’hi dóna, quan sóc jo el que vaig a peu sempre miro de no fer la punyeta als cotxes, i per no fer-los frenar si estan molt a prop els hi cedeixo el pas; llavors també m’emprenya que malgrat els hi indico amb el braç les meves bones intencions de convivència, sembli que no s’acabin de creure la meva bona fe i no acaben de decidir-se, optant la majoria de vegades per no fer-me cas i esperar que jo passi... No és de boixos que no ens acaben de refiar els uns dels altres? Quan condueixo no abuso mai de la meva superioritat sobre el vianant, però li asseguro que he vist més d’un cop conductors que es diverteixen donant-los algun ensurt no frenant fins a darrera hora, arran de la ratlla. Si els vianants són gent gran o feixuga no saben què fer: si avançar o recular... No vull posar males fames, però els incordis son majoritàriament joves acompanyats, ja que si no tenen claca no s’atreveixen a fer el dròpol... Ara bé, lo que em regira les tripes de veritat són aquests vianants provocadors, que no estant el semàfor en verd engeguen a creuar, arrossegant sempre algun distret que no s’adona que passa en vermell, al qual més d’una vegada l’agafa un cotxe o quan vol reaccionar espantat, es torça el turmell... No s’hi ha trobat mai vostè?”

No vaig tenir temps de contestar o ell no en tenia per esperar la resposta, perquè havent creuat va tirar com un esperitat en direcció contrària a la meva. Però hi vaig pensar una estona en el seu monòleg, i trobo que l’home no anava tan desencaminat posant en relleu un dels actes incívics més habituals en la vida quotidiana.                                                                                                             

dilluns, 8 de setembre de 2014

L'ALTRA CARA DE LES PROPERES ELECCIONS

Si es confirma el daltabaix electoral que les enquestes pronostiquen, jo diria que els aparells dels partits fins ara hegemònics, que gairebé des de la transició han remenat les cireres ininterrompudament, no els hi fa massa gràcia ni tenen cap pressa per cridar els ciutadans a votar. Des d’aquest punt de vista és comprensible que el PP pretengui assegurar-se alguns governs municipals aprovant amb calçador una reforma electoral que protegeixi els seus interessos. Perquè, desenganyem-nos, a les urnes no solament s’hi juguen el partits la victòria ideològica i programàtica, també estan en joc les mongetes de la tropa. Si un dels partits grans es dessagna electoralment, on recol•locarà aquells que, d’una manera o altra, ocupaven una rectoria des de fa trenta i pico danys? Perdre unes eleccions tan escandalosament com sembla que pot passar, per un partit que tocava totes les tecles i ressorts del poder és una catàstrofe, ja que no sabrà com fer-s’ho per mantenir tantes menjadores a l’abast d’una part de la seva militància i d’alguns simpatitzants amb qui està en deute. I encara que d’aquests danys colaterals d’unes eleccions  no se’n parla de portes enfora, és evident que la processó va per dintre de molts alts càrrecs, i varis dels que tallen el bacallà avui noten un cert rau-rau a la panxa, si l’únic modus vivendi depèn de la política o si aquesta és un complement interessant d’altres ingressos. Fins ara aquests contratemps puntuals es suportaven perquè no es perdia de golejada i el partit rebolcat tenia recursos suficients per endollar temporalment els damnificats, a l’espera de donar la volta a la truita a la següent convocatòria electoral. Vet-aquí, doncs, que no només s’ha de tenir en compte l’aspecte sentimental d’una derrota política, també pesen les conseqüències materials i, sobretot, és un trauma acostumar-se a no manar o decidir quan s’ha manat i decidit tant. Potser d’ençà de la transició sigui la primera vegada que els partits que s’han anat rellevant ordenadament es poden fotre una patacada de les que costa recuperar-se, perquè algunes patums deixaran de perpetuar-se en el poder i no serà mai més com abans, que els relleus es feien recorrent a recanvis propers a la família. El final del bipartidisme significa això: que noves famílies ocuparan el xalet, i la murga amb que entretenien el personal s’haurà acabat. Reflexionant tot plegat, em pregunto quin interès pot tenir CIU, per exemple, en convocar eleccions abans d’apurar la legislatura si està cantat que hi perdrà bous i esquelles i deixarà a la intempèrie parroquians il•lustres. Mirat des d’aquesta perspectiva, penso que podem tenir moltes sorpreses ja que enlloc com en la política es veuen estranyes parelles compartint el llit.


diumenge, 7 de setembre de 2014

OBSCÉ

Era d’esperar que a mesura que s’acostés la Diada i comencés el compte enrere del 9-N, l’empastifada seria general contra tot allò que estigués relacionat de lluny o de prop pel procés sobiranista. Però no em pensava, francament, que s’arribés a un grau tan extrem d’obscenitat i d’acarnissament, valent-se de mentides barroeres, de falsos testimonis impresentables i de desqualificacions personals injustificables. En política no tot s’hi val, i quan hom es passa de la ratlla no li surt gratis ser tan pocavergonya. Des de fa unes hores, la caverna mediàtica es frega les mans amb el nou filó que pretén explotar a tremuja per desacreditar l’ANC: les presumptes actes de l'assemblea que reflectirien, entre d’altres presumptes delictes, unes irregularitats comptables de mes d’un milió i mig d’euros. Escampar aquesta porqueria sobre un camp abonat per tota la merda del cas Pujol que des de fa un mes no es cansen de remenar, no ajuda certament a que els ciutadans espanyols facin l’esforç d’entendre perquè una part important dels ciutadans catalans n’estan fins al capdamunt de la prepotència i dels fums d'amo amb que els diversos governs espanyols els tracten. Per aquesta raó, i perquè les seves envestides solen ser pròpies d'un toro banyabaix, la paraula que més quadra per definir els darrers atacs dels que abominen del sobiranisme català és, simplement, aquesta: OBSCÈ. Ho és, d'obscena, la campanya de desprestigi i de calumnies contra l’ANC; ho és censurar descaradament la difusió a Holanda d’una novel•la com Victus, al·legant que desdibuixa la història tal com ells volen interpretar-la i ho és, finament, la crida del PP a constituir un front en contra de la consulta catalana. Sobretot en aquest darrer cas, la iniciativa del PP és d’una obscenitat antidemocràtica que no té precedents: no promouen un front a favor del NO a la proposta d’independència catalana, lo qual podria considerar-se legítim, sinó per impedir que es convoqui els catalans a les urnes, en una consulta no vinculant i simplement informativa, sobre quants ciutadans són partidaris d'exercir plenament la sobirania nacional. Impedir la consulta no té res de democràtic, per molt que es vulgui justificar posant la Constitució per penyora. Ara bé, mirarà Europa cap a una altra banda, veient un joc tan potiner, amb la còmoda excusa que es tracta d'un afer intern? Perquè ja no se'ls hi demana que es mullin sobre la qüestió de fons, sinó almenys sobre les formes.

divendres, 5 de setembre de 2014

DONES TREPITJADES PER SER DONES

Fins i tot la Casa Blanca s’ha fet ressò, als EE.UU., de les violacions que pateixen les estudiants als campus universitaris. Ha passat a ser “oficial” que l’existència bandes organitzades i que el consum d’alcohol i drogues han propiciat que moltes universitàries visquin malsons reals en el seu trànsit quotidià per les instal•lacions universitàries d’un país que es vanta de fregar l’excel•lència en formació i al qual li fa tanta mandra posar fil a l’agulla per combatre la misogínia i el menyspreu envers la dona, precisament on es formen els futurs líders de la societat americana. Tanmateix, cada vegada a més ciutats índies i asiàtiques es reserven els anomenats “autobusos rosa” o es destinen vagons de metro sencers per ús exclusiu de dones, i la majoria d’hotels de cinc estrelles de la Índia disposen de plantes per a dones que viatgen soles. No obstant aquesta "segregació" preventiva per a seguretat personal, la majoria de dones índies que viatgen soles eviten fer-ho després del capvespre, i segons dades governamentals l’assetjament sexual a la feina fa que a un dels principals països emergents i en teoria democràtics, treballin menys dones que a l’Iran dels aiatol•làs.  En un altre de les potències asiàtiques consolidades, el Japó, nombrosos obstacles impedeixen les dones d’accedir al mercat laboral en igualtat de condicions que els homes, i qui s’encarrega de les estadístiques oficials estima que la discriminació salarial pot arribar a suposar que la dona cobri, en tots els nivells productius, inclosos els directius, un 40% menys que un home. El Fons Monetari Internacional va assenyalar que el creixement de l’economia japonesa es podria estimular si augmentés la participació femenina en el mercat laboral, i en opinió del principal banc d’inversió, el Goldman Sachs, tan poc sospitós de parlar per parlar, si la taxa d’ocupació femenina assolís els mateixos nivells que la masculina, el PIB nipó augmentaria fins a un 12,5%. Tampoc el tractament fiscal a la dona treballadora casada facilita la incorporació femenina al món laboral japonès, ja que les llars que ingressen dos nòmines han de suportar una bona clatellada d'Hisenda. Delhi, doncs, s’ha convertit en la segona megalòpoli més poblada del món, però les dones es veuen obligades a entaular una batalla quotidiana per preservar la seva intimitat. Una batalla perduda a Bombai on en hores punta als trens cada dia hi ha una trentena de trucades per denunciar  agressions sexuals consumades; els simples intents ja ni es comptabilitzen. De manera que el fet que la presència de la dona en llocs de rellevància política i econòmica mundial no és han de fer perdre la perspectiva, ja que no es tracta, francament, més que d'un miratge que no pot enterbolir la magnitud d’una tragèdia de gènere. Perquè el més fotut de tot plegat, és que les dones que arreu estan a la corda fluixa entre els seus drets respectats a mitges i la pura esclavitud social, ho estan pel fet de ser dones.    

dijous, 4 de setembre de 2014

CADA CASA ÉS UN MÓN

I sota cada rajola hi ha un poble, diuen. Per tant desenganyem-nos de fer endevinalles sobre el capteniment de la gent que hi viu, perquè els món que aixopluga cada casa està farcit de silencis, de secrets, de vergonyes, de prejudicis i de complexos. La cara de la gent no expressa de portes enfora els seus autèntics pensaments i encara menys els seus sentiments vertaders. Sempre hi ha les excepcions que confirmen la regla, és clar; però en general la gent tendeix a mostrar-se com voldria ser més que no pas com és en realitat. Com sempre passa, no tothom dissimula com és, amb la mateixa elegància i simpatia: uns es disfressen amb certa gràcia i d’altres, simplement, s’emmascaren. Per tant no acabo de comprendre de quina tècnica es valen els que fan prospeccions del tarannà de la gent i de les seves probables reaccions en un moment donat, perquè em costa de creure que la gent sigui tan previsible i, molt menys, que quan se l’entrevista per engiponar una enquesta sigui tan transparent i sincera com per confessar-se sense embuts amb un desconegut a corre-cuita i, sovint, per telèfon. Com és pot dir la veritat oculta en el món o la rajola de cada casa, a una simple veu sense cara i ulls? Com a mínim caldria que tant l’entrevistat com l’entrevistador es miressin als ulls, però les enquestes es cuinen al microones enlloc de deixar que facin el xup-xup i reposin el temps que seria necessari per treure’n el millor de cada ingredient de la cassola. Els enquestadors es refien tant de la tècnica i dels mètodes d’avaluació que tant se’ls hi fa això de que cada casa sigui un món, perquè parteixen de la base que molta gent és tan permeable que, a fi de comptes, quan llegeixen els resultats de l’enquesta els assumeixen com a científics i poques vegades repliquen les especulacions, per la senzilla raó que ignoren què van respondre els seus veïns. Després, sobretot en el cas d’unes eleccions, si l’encerten l’endevinen i, en qualsevol cas, si la vessen molt sempre poden recórrer a l’excusa de que cada casa és un món i que la gent mai es despulla del tot. I com que aquesta és la realitat, ¿quina credibilitat mereixen unes enquestes que, a la meva manera de veure, es fan més que per esbrinar la veritat del què es pensa a cada casa, per marcar tendència i influir que a cada casa la gent que no diu tot el que pensa, pensi de la manera que els hi diuen que pensa la majoria? Tant li fa que es tracti d’un polític com d’un producte comercial.

dimecres, 3 de setembre de 2014

UN SETEMBRE COMPLICAT, SI NO ENS ACLARIM (3 – FI DE LA CRISI)

● LA FI DE LA CRISI.- A l’inici del curs polític tots els missatges que escampa en Rajoy i companyia, no solament per al consum dels badocs de la parròquia sinó també per deixar estupefactes els dirigents de més enllà de les fronteres, és que Espanya s’ha convertit en una mena de fenomen econòmic i en un exemple de com matant a pessics l’estat del benestar i el poder adquisitiu dels ciutadans que no formen part de l’establishment, es pot aconseguir fer quadrar les estadístiques de cara a la galeria, quedant bé amb la Merkel amb la vianda al plat. Malgrat quasi tothom desconfia de l’eufòria dels viatjants de gra cuit, molta gent ja s’està tan cansada d’esperar com es tradueixen les bocades en fets, perquè està a la quinta pregunta i voldria creure que aquesta vegada fos veritat que el carro comença a sortir del pedregà. Aquesta tardor, doncs, pot ser decisiva perquè la caldera social, que està a punt de rebentar, no ens doni un disgust dels grossos. Moltes famílies han tocat fons, i la solidaritat que ha anat apaivagant els ànims i dissimulant la misèria no es podrà mantenir per sempre, sobretot si a pesar que els xarlatans de fira volen vendre’ns recuperació econòmica a tort i a dret, les millores no es noten enlloc sinó que més aviat tothom té la sensació que és més pobre que ahir. Els sacrificis es suporten durant un temps mentre hi ha esperança, però la paciència s’acaba en adonar-se que la llum al final del túnel és de tramoia. La tardor serà complicada, repeteixo, si les temeràries promeses del govern es desinflen, i els ciutadans indignats per tanta mentida arriben a la conclusió que el sistema està esgotat i que cal fer creu i ratlla. Aquesta és en el fons la qüestió: si la sortida de la crisi passa per tornar a començar a partir de la rehabilitació d’un edifici amb els fonaments corcats, tornant als principis arnats del neoliberalisme o del capitalisme clàssic, deixant-se portar pels rampells dels mercats, obeint a cegues les oligarquies financeres i els interessos geopolítics, perseguint només el benefici immediat encara que sigui a costa del benestar de les persones, la tindrem armada. Aquesta tardor - no només en el nostre país - l’excusa de la crisi per justificar la distància cada vegada més accentuada entre pobres i rics, em temo que ja no servirà per contenir tanta ràbia i impotència acumulada, i els xarlatans, com en Rajoy i d’altres insensats, es poden trobar amb un tsunami de protestes al carrer que facin recular definitivament la desitjada recuperació. I és que la gent del carrer potser no en sap de macroeconomia, però va ben servida de sentit comú, i encara que compti amb els dits no s’empassa que anem tan bé si cada dia estem més entrampats amb els creditors usurers, si l’ocupació es repenja en contractes escombraria, si les pensions perillen perquè la recaptació per afiliació disminueix encara que els cotitzants estadísticament augmentin... I és que entre els miratges d’en Rajoy i els oasis reals hi ha tot un món, i amb miratges no s’entreté eternament el personal. Per aquesta raó, insisteixo, si no s'aclareixen qüestions tan importants com les que hem reflexionat aquets dies i es passen comptes sense fer trampes, la tardor serà molt complicada.             

dilluns, 1 de setembre de 2014

UN SETEMBRE COMPLICAT, SI NO ENS ACLARIM (2 - PUJOL)

● EL CAS PUJOL.- El 4 d’agost vaig escriure una reflexió - que podeu recuperar en la seva integritat entrant al blog -, en la qual afirmava: “... quan més voltes hi dono a tot plegat, menys m'empasso que un polític experimentat i tan identificat amb l’ideal nacionalista, hagi decidit fer una confessió contundent i demolidora, en el moment en que es podia fer més mal al procés sobiranista en marxa, sense que hi hagi unes bones raons de pes, més enllà d’una crisi de penediment personal. Les autèntiques raons que varen obligar el president a desafinar en el moment més inoportú per fer un gall, em temo que no eren només per una hipotètica herència mal girbada, i em temo que aquesta tamborinada d’estiu no s’acabarà amb quatre trons i llampecs sinó que farà més mal que una pedregada, i els damnificats poden no limitar-se només a la família directa, sinó arrossegar la riuada més d’un membre de l’extensa família política, casa pairal inclosa”. A dos mesos escassos del repte més important que el país té de cara al futur, que s’esbudelli de viu en viu i públicament el personatge que durant tant de temps es va i se’l va identificar amb Catalunya, francament no sé si és perjudicial pel procés sobiranista, però del que no hi ha dubte és que ensorrarà el partit que va fundar, el qual si que juga un paper determinant en aquest procés. És evident que tota la gent interessada en que el procés fracassi, aprofitarà qualsevol escletxa de merda per empastifar el sobiranisme sense miraments, però també és cert que la confessió d’en Pujol no ha tancat l’afer, com ell es pensava al donar-li un caràcter expiatori, sinó tot el contrari, ja que ha sobrepassat de llarg la dimensió estrictament personal del delicte fiscal i desmunta tota la seva obra de govern i, fins i tot, la doctrina nacionalista que havia encarnat en primera persona, embolicant-se amb la senyera i la presumpció d’un sentit insubornable de l’ètica. Tanmateix, tampoc els seus fins ahir fidels deixebles han sigut gaire imaginatius a l’hora de reaccionar i, estigués o no previst en el guió, varen pensar que degradant l’expresident de tots els honors i medalles ja se’n podien rentar les mans del problema i passar pàgina. Però malgrat els tants per cent de presumptes comissions per obra pública i el tràfic d’influències siguin només una especulació, la pudor de la carnassa és tan forta que tots els focus estan dirigits sobre una família que ha deixat de ser un referent d’honradesa i el paradigma de la formació cristiana que varen mamar de petits entre xiruques, focs de camp i cursets de cristiandat. Tots els indicis que van apareixen fan preveure, doncs, que la sagrada família té mala peça al teler. Ara bé, si acabés demostrant-se tot això de les comissions, no s’ha de ser gaire llest per endevinar que a més de la família carnal hi tindrien un paper destacat com a col•laboradora necessària, per acció o per omissió, la família política. Per aquesta raó i per tal de no tancar en fals tot aquest galimaties i fer palès el joc net de tots els inquisidors, si jo fos en Junqueras requeriria al meu militant Carod Rovira que ratifiqués davant el jutge - ja que no ho va fer quan tocava -, qui va ser l’alt càrrec convergent que li fa assegurar que no cobraven el 3%  sinó el 5%. El cas Pujol farà mal, però si la taca d’oli s’estén, Catalunya trigarà a refer-se de la vergonya i la indignació per veure's escarnida cada dia per la caverna mediàtica i les tertúlies de tota mena.             

UN SETEMBRE COMPLICAT, SI NO ENS ACLARIM (1)

● LA CONSULTA.- Cada dia que s’acosta el moment en que els ciutadans i els governants han de prendre decisions definitives, em ratifico en l’advertència que he vingut reiterant de bon principi, sempre que he tocat aquest tema, que sobretot no poséssim el carro davant dels bous; és a dir: que definíssim bé el full de ruta del procés que s’engegava, concretant sense embuts ni interpretacions interessades els diferents pas-sos democràtics a fer. Primer, la consulta per escatir quants catalans estan a favor de negociar amb l’Estat la secessió o bé una millora substancial de l’autonomia. Segon, amb el suport tangible del resultat de la consulta, iniciar immediatament amb l’Estat les negociacions encaminades a pactar un divorci amistós o be les condicions per mantenir un matrimoni de conveniència, però amb molta més llibertat política i capacitat financera. Tercer, ratificar en referèndum els acords a que haguessin arribat els negociadors, en un sentit o en un altre. Però aquest full de ruta, basat en el sentit comú, en el pragmatisme i en la bona fe democràtica, entre tots s’ha contribuït a embolicar-lo de mala manera, i per tant si també entre tots no posem el seny suficient, de tot plegat enlloc d’un pastís de celebració en pot sortir, per dir-ho sense embuts, un pa com unes hòsties. I per què s’ha complicat tant la cosa? Doncs, francament, perquè la pressa dels impacients i la gana dels que veuen el poder a tocar dels dits, ha precipitat que aquell procés que va començar reivindicant legítimament el dret a que els ciutadans poguessin ser consultats per saber, més enllà de manifestacions èpiques, si eren majoria suficient per posar fil a l’agulla els que es decantaven per la independència, es va vendre d’estraperlo, amb la boca més o menys petita, que la consulta era l’únic tràmit a superar per tenir accés de ple dret a una Arcàdia que ens deslliuraria de tots els maldecaps presents i futurs. Ja sé que ara molts dels que estan empastifats en aquest merder de malentesos diran que això no és veritat, i que no es va dir mai que l’endemà de la consulta ball de rams. Però només cal revisar hemeroteques i reproduir tertúlies d’arreu per adonar-nos que es va barrejar massa sovint - sempre més del que calia - la gimnàstica amb la magnèsia. I aquest clima ha portat a acudits tan ximples com el que ahir vaig llegir en un diari: un diu que per la festa major del poble s’ha fet un recorregut per l’interior dels refugis antiaeris de la guerra, i l’altre contesta que potser que els deixin oberts per si s’han de fer servir després del 9-N. Francament, quan tantes vegades s’ha anat de bracet amb el PP per tirar endavant iniciatives legislatives discutibles – reforma laboral i d’altres per mostra -, no s'acaba d’entendre perquè no s’ha estat capaç de pactar en condicions una consulta no vinculant on cada part pogués exposar els seus arguments en pro i en contra, com ha passat a Escòcia. Molts contestaran: perquè davant del govern espanyol no hi ha un Cameron dialogant. Jo pregunto: teníem davant l’executiu català un líder sòlid, convençut i amb les espatlles ben guardades per buscar dreceres si calia? A Euskadi, segons tinc entès, envistes de com ho tenim d’empantanegat aquí s’estan plantejant seriosament explorar la via escocesa. Que ho tindran pelut? Segur, no en tinc cap dubte. Però és per fer possibles objectius difícils que es va inventar la política i la diplomàcia. Ja que si no serveixen per desenredar troques, de què serveixen els polítics i els diplomàtics? Per fer entrar els claus per la cabota, només calen destralers.