UN CAMERUNÉS DE NOM WILLIAM

El missioner Miquel Pajares ja descansa en pau definitivament, i potser per justificar tota la moguda de la seva frenètica repatriació, se li ha penjat cuita-corrents l’etiqueta d’heroi nacional perquè sigui més fàcil de pair una operació que si enlloc d’haver-se decidit per impulsos polítics s’hagués fet amb criteris estrictament sanitaris, és probable que no s’hagués endegat mai. Però en el rerefons es tractava de treure pit actuant com una gran potència que es pot permetre repatriar els seus ciutadans, encara que costi un ull de la cara, per reforçar el prestigi de la “marca Espanya” La paradoxa és que darrera les bambolines el que preocupava ahir era com desfer-se’n del cadàver el més aviat possible i com esvair la por que de la terrible malaltia no en quedés el mínim àcar que pogués contaminar la nostra Arcadia. El germà Miquel, que s’havia passat mitja vida lluitant contra la misèria i les malalties dels pobres, perdut com molts d’altres religiosos i cooperants laics en un cul de sac de l’Africa deixada de la mà de tots els déus, era un perfecte desconegut fora de sa família, fins que una campanya iniciada per amics a còpia de piulades a la xarxa va cridar tant l’atenció que el govern va agafar el toro per les banyes i decidí retornar el pobre home moribund a la pàtria, equiparant-se als EE.UU. Ens el varen portar en vint-i-quatre hores i amb la mateixa rapidesa, un cop mort, s’ha corregut a cremar tots els vestigis de la seva presència, desinfectant tots els racons del seu pelegrinatge, començant per l’hospital que es va desallotjar fins i tot de rates per allunyar qualsevol perill de contaminació. Però com molt bé va reconèixer el superior de l’Ordre de Sant Joan de Déu, l’autèntic heroi de tota aquesta història és un infermer camerunès, de nom William, que es va quedar tot sol davant el perill a l’hospital de Monròvia on agonitzaven varis infectats d’èbola, als quals atenia les 24 hores del dia sense reposar, perquè allà on hi ha el problema de veritat no es poden organitzar torns de descans cada dues hores, com al Carles III. Ara tothom s’omplirà la boca de lloances al missioner Pajares, perquè és el que toca i perquè s’ha de treure tot el suc a la llegenda d’una repatriació mediàtica, abans que algun carallot comenci a burxar amb la cançó enfadosa de si no hagués valgut més la pena d’invertir la despesa inútil del trasllat, en material de protecció imprescindible perquè els sanitaris “in situ” no es contaminin atenent els malalts. És molt trist que el primer món només es preocupi del tercer món quan sona l’alarma perquè la merda que no es treuen del damunt allà, pugui escampar-se aquí. Proposo, doncs, que en desgreuge es retiri el Nobel de la Pau al president Obama, que descarrega “bombes humanitàries” a l’Irak, i li donin a aquest camerunès que coneixem pel nom de pila, William, i prou.