"APAÑEJOS" PER ANAR TIRANT

El cap de setmana passat, sopant amb uns amics en una d’aquestes terrasses a l’aire lliure que improvisen a l’estiu balls de saló per animar la clientela, vaig escoltar com dues senyores de mitja edat que estaven prenent-se un refresc a la taula del darrera, repassaven les parelles que ballaven - majoria de la tercera edat - i en un moment donat vaig sentir que murmuraven: - “fitxat Rosa, hi ha més “apañejos” que matrimonis”. Algunes terrasses posen les taules tant a prop unes de les altres, per aprofitar l’espai els dies que preveuen fer calaix, que encara que no vulguis t’assabentes del què diuen els veïns, malgrat t’hi importi un rave, però a vegades sense voler s’atrapen al vol retalls d’alguna conversa d’aquelles que, francament, et deixen bocabadat. Confesso que no havia sentit emprar mai la paraula “apañejo”, però no vaig necessitar traductor per entendre què insinuaven aquelles dues arnes xafarderes. Tanmateix, confesso que no vaig poder-me’n estar de donar una llambregada a les parelles que, en opinió d’aquelles dues estretes observadores, eren de pacotilla o de conveniència, més que res per si en coneixia alguna que desmentis aquell comentari temerari. No va ser el cas, i si voleu que us digui la veritat, després de fixar-m’hi una mica no vaig veure que les parelles que ballaven portessin escrit al clatell si havien passat per l’altar, pel jutjat, si vivien en pecat o si es trobaven de tant en tant. El que sí vaig notar és que hi posaven els cinc sentits en la ballaruga, i per l’aparença s’ho passaven de conya. En temps no massa reculats si a una parella, a la dona sobretot, se li penjava la llufa d’ajuntada, a part de fer-la avergonyir se la condemnava a un injust menyspreu social; però avui el seny s’ha imposat a la intransigència malaltissa dels talibans de guàrdia, i cadascú es munta la vida com vol i el fa ser feliç. Però lamen-tablement hi ha gent que no s’ha reciclat prou de pressa per entendre, per exemple, que precisament entre la gent gran es basteixen relacions de parella, potser poc convencionals, per superar la solitud compartint part de la vida, no necessàriament sota el mateix sostre ni a totes hores, relacions en les que no manquen sentiments tals com l’estimació, el respecte i en bastants més casos dels que sembla, inclús la passió, encara que sigui al ralentí. Ara bé, això no significa, com a vegades també se sent a dir, que les parelles convencionals quan es fan grans són més avorrides que els “apañejos”. L’avorriment i el desinterès no depenen de la naturalesa del vincle que uneix una parella, sinó de si els hi queda reserva d’amor, d’il•lusió i de curiositat.