Follow by Email

divendres, 29 d’agost de 2014

EL RANCOR

Com es menja això d’aparcar el ressentiment, però no oblidar-se del greuge? “Perdoneu, però no oblideu”, se sent a dir sovint, i des d’un punt de vista pragmàtic, asèptic i teòric no en tinc cap dubte que és un bon consell; el problema és que ja us hi podeu posar fulles, que no funciona a la pràctica. Si no es vol o es pot oblidar, és molt complicat d’aconseguir que el caliu de les brases del rancor s’apagui del tot, i per tant en un moment donat, quan menys s’espera o convé, la flama torna a prendre i es revifa el desig de venjança, i aquell ressentiment que es creia superat abrasa les entranyes d'una persona, d'una família o de la societat en general, més que mai. Quan de la memòria històrica se n’ha fet un mite i quasi una obsessió, fixeu-vos que els exàmens de consciència per assumir el passat col.lectiu, per exemple, no els han promogut pas els descendents dels que tingueren directament un paper actiu i protagonista en fets com la Inquisició,  l’holocaust, les croades, l’exterminació de pobles indígenes, la discriminació de la dona, l’esclavitud, la repressió o el racisme: darrera la pancarta del “no oblidem” hi trobareu sempre les víctimes o els seus representants, enlloc dels botxins o dels seus hereus personals o polítics. Ara bé, perquè les víctimes oblidessin sense ressentiment el passat i perdonessin el mal que se’ls hi hagi pogut fer, caldria que els botxins - continuo amb aquesta expressió figurada i genèrica per entendre’ns - demanessin perdó. Però aquest gest de reconciliació costa molt, inclús quan qui la de fer pertany a una altra generació i el perdó es redueix a una pura qüestió de conveniència. Però si entre els pobles, malgrat s’hagin fet aparentment les paus, sempre hi ha qui remou les infidelitats del passat i se’n malfia de la bona fe de l’altre perquè en realitat “no s'ha oblidat del tot”, què no passarà a nivell individual entre veïns, famílies o companys? Aquest és un tema tan enrevessat i relliscós, que ni quan es compleix del tot allò de que “qui la fa la paga”, i per tant ja tothom hauria d'enterrar la destral i descansar, toca posar sota sospita i començar a odiar a qui li “ho va fer pagar”. Potser, doncs, aquell paradís utòpic que ni poetes ni filòsofs acaben de posar-se d'acord en definir i explicar, francament sigui tan simple com un espai sense rancor?   

dijous, 28 d’agost de 2014

BOTIGUES AMB ENCANT, VERSUS COMERÇ XINÉS

No són temps fàcils per als petits comerciants, si hem de fer cas de l’últim informe del comerç català. L’atur, la retallada de sous i la poca llevada dels estalvis han implicat un considerable descens del consum a les botigues de barri que no estiguin molt especialitzades, un fenomen agreujat per l’increment de les compres “on line”, i la competència deslleial de les grans superfícies comercials i dels petits comerços xinesos on s’hi pot trobar gairebé de tot a preus inversemblants, quasi a totes hores. La invasió comercial dels xinesos a Occident va començar en massa pels volts de 1849, a Califòrnia, en plena quimera de l’or; però no per buscar-ne sinó per fer trafiques amb els aventurers que hi anaven enlluernats amb l’esperança de fer-se rics. Darrera d’improvisats taulells i més endavant especialitzant-se en bugaderia, alimentació i basars, de mica en mica van bastir una mena de franquícia - Chinatown -, que de San Francisco i d'altres ciutats nord-americanes van exportar a tot el món. Quan ho varen fer massivament a casa nostra fa un parell de dècades, la restauració exòtica a preus tirats, l’esquer comercial del tot a cent i estar al peu del canó festes i festetes va xocar amb l’estil “senyor Esteve” a que estàvem acostumats; però estereotips a banda, els bons observadors no va trigar gaire a adonar-se que els xinesos, agradi o no, reunien moltes de les virtuts que els nostres comerciants havien perdut. Compareu, si no, el funcionament d’una botiga xinesa amb l’autòctona del costat. I mentre cada dia es tanca una botiga d’aquestes que en diem de proximitat, sigui perquè els amos esperaven amb candeletes l’edat de jubilació per baixar les portes d’un comerç tradicional i encantador que ja no servia per fer bullir l’olla, o sigui perquè la posta al dia de la llei d’arrendaments obliga botiguers que no han sabut aprofitar l’avantatge de pagar lloguers de pa sucat amb oli per reorientar el seu negoci a tirar la tovallola, noves botigues regentades per xinesos arrenden o compren els locals buits per oferir mercaderies o serveis que ja han deixat enrere la filosofia del tot a cent.  L’any 1967, el poeta Jose Bergamin va profetitzar: “De aquí a cien años todos calvos / solían decir los padres capuchinos. / Ahora, cuando se quitan la capucha, / dicen, de aquí a cien años todos chinos”. Evidentment, la profecia mai s’arribarà a complir, però mentrestant haurem hagut d’admetre que no tots els xinesos són baixets, ni tampoc tots s’assemblen. I haurem d’arrambar vells estereotips com el del quimèric perill groc, que volia fer creure als occidentals que si tots els xinesos es posessin d’acord i, enfilats dalt d’una cadira, saltessin tots al mateix temps, provocarien un sisme. Ara aquests recanvis del model “senyor Esteve” estan guanyant la partida i molts parlen català i tot, sense accent. La pregunta és: els xinesos seran cada vegada una mica més catalans o els catalans cada vegada més ens tornarem una mica xinesos?    

dimecres, 27 d’agost de 2014

ELEGIA PER A UN AMIC SUICIDA

Sembla que hi ha una certa confabulació social per a no parlar de suïcidis, com si no posant-nos la paraula a la boca fos suficient per esborrar aquesta dada real de les estadístiques que controlen les causes de defunció dels ciutadans. És curiós que una societat que ha sigut capaç de liquidar  l’eufemisme de “mal dolent” per referir-se al càncer, fins al punt que a moltes necrològiques no s’amaguen de fer-lo constar com el culpable d’haver-se emportat el difunt/a a l’altre món, no es trobi cap esquela on es confessi francament: “es va suïcidar”. De cap manera, el suïcidi és tabú i lleig, i segons alguns psiquiatres s’hauria de considerar matèria reservada que val més tractar amb discreció per evitar que es posi de moda per mimetisme. Una frivolitat intel•lectual que no em serveix per res quan, com ahir, un amic en la flor de la vida i al qual aparentment totes li ponien, fa el disbarat d’abalançar-se al buit des del balcó d’un cinquè pis. M’ha semblat que calia reflexionar-hi. En Jack London va escriure un conte titulat “Morts concèntriques”, que comença així: “ha mort per la seva pròpia mà...”, i de seguida es va ponderar aquesta frase com la més delicada definició de suïcidi que s’havia escrit mai. Curt i ras: per la pròpia mà. I és que des dels estoics ençà s’ha abonat la fal•làcia que el fet de posar límit a la pròpia vida és l’expressió més reeixida de la llibertat. Els romàntics – ara ja en queden pocs d’aquesta espècie en extinció -, idealitzaven la mort voluntària com la clau per entrar en l’eternitat; vivien per morir, com les papallones que es deixen emborratxar per la flama d’una espelma. No obstant aquestes divagacions literàries i filosòfiques, a la meva manera de veure la causa principal dels suïcidis és l’avorriment. Està comprovat que l’índex més alt de suïcidis és dóna entre població benestant, ja sigui perquè s’avorreixen o perquè temen no ser útils ni necessaris a la societat; els pobres des-graciats que s’han d’espavilar per sobreviure esgarrapant la vida a serrells no solen tenir temps per perdre pensant en com llevar-se-la. Fixem-nos que enmig de la pitjor de les tragèdies la gent no reacciona suïcidant-se massivament, sinó que s’arrapa a un ferro roent per poder-ho explicar. D’altra banda, com passa amb la qüestió del “més enllà”, que ningú n’ha tornat per desvetllar-ne el misteri, també està per veure que això de llevar-se la vida sigui una experiència gaire gratificant i faci feliç a qui ho practica. Tanmateix, seria necessari comptar amb el testimoni d’un suïcida per saber si el suïcidi s’ha de catalogar com un acte de valentia o de covardia, perquè sense aquest testimoni de càrrec tot són especulacions. En qualsevol cas, li compro a en Nietzsche el que va escriure: “Això és la vida? Bé, doncs poseu-me’n un altre pessic”. I si la clau del suïcidi és l’avorriment més que no pas la infelicitat, potser allò que hauríem de practicar és com donem sentit a la vida i fem que mai ningú es pugui sentir sobrer, exclòs o innecessari.  

dimarts, 26 d’agost de 2014

QUE LA HISTÒRIA DELS TRABUCAIRES DE CARDEDEU SERVEIXI DE LLIÇÓ

● ELS FETS: Un matí de festa major, la colla de trabucaires varen fer la tradicional cercavila, que es coneix com a “despertada”, disparant els trabucs a l’aire, després de donar-los un bon pinso de pólvora. En arribar davant la casa del regidor del PP a l’ajuntament de la vila, a uns quants trabucaires de la broma se’ls hi va ocórrer escenificar, a tall de conya, una rèplica bufa i descarada de la cèlebre pintura de Goya que immortalitza uns  afusellaments. Posats a fer gresca, algú que el devia saber va entonar estrofes de l’himne del partit de la gavina, la qual cosa dóna una altra pista sobre el tarannà purament iconoclasta dels trabucaires, ja que si la seva intenció hagués estat intimidatòria o revolucionaria, potser la música de fons escollida hagués estat “Els Segadors” o “La Internacional”. El regidor, per la seva part, es va prendre la pantomima com un assetjament en tota regla i va cridar a sometent, i ja tens la plana major dels populars en peu de guerra fent escarafalls a tort i a dret, presentant denuncies al fiscal i atiant tota la “Brunete mediàtica” en contra dels separatistes catalans que havien gosat fer davant la casa del regidor popular un simulacre d’escamot d’execució, ja que posats a embolicar la troca, no venia d’un pam.

● LA CRÍTICA: Els trabucaires es varen passar de la ratlla amb una broma pesada, potser si sense nocturnitat ni premeditació, però d’evident mal gust i, francament, per ganes de tocar el botet o de fer la guitza a un veí antipàtic, de ben segur no pel seu tarannà personal sinó per ser fill polític de l’Alicia d’Espanya, sobretot si es confirma que tres dels trabucaires militen en partits que es tapen el nas cada cop que es creuen amb un popular. Ara bé, el regidor, tractant-se de la festa major, s’ho podia haver pres amb una mica més de fair play, enlloc de buscar tres peus al gat de la política i despenjar-se amb un atac d’histèria, posant el crit al cel denunciant que els sobiranistes l’havien posat a la llista negra i, a més a més, es petaven de riure sota el balcó de casa seva.


● LA REFLEXIÓ: Que tenint en compte que d’un pet se’n poden fer deu mil esquerdes, seria convenient que mentre duri aquesta crispació – que existeix com les bruixes a Galícia, malgrat es vulgui amagar -, tothom des del bàndol sobiranista procuri aguantar-se les ganes de fer xerinola a costa dels espanyolistes, perquè està demostrat que tenen la pell massa prima i s’ofenen per no res, tot s’ho agafen a la tremenda i la majoria no tenen sentit de l’humor. Considerant, a més a més, que no deixen res per verd a l’hora d’afegir llenya al foc, val més deixar els  acudits i les bromes per quan l’ambient carregat d’avui l’hagi escombrat una bona tramuntanada que ens deixi respirar amb llibertat.      

dilluns, 25 d’agost de 2014

L'EXCÉS DE VIOLÈNCIA ENS TORNA INDIFERENTS?

Si repassem la cartellera cinematogràfica d’aquest cap de setmana, tant de les sales d’exhibició com de les diverses cadenes de televisió, més de tres quartes parts de l’oferta - i segurament em quedo curt - girava entorn de la violència; i les armes, en totes les seves versions, naturalment per exigències d’un guió farcit de brutalitats verbals, hi tenien una generosa quota de pantalla. No cal dir que el missatge subliminal que deixa xop l’espectador passiu després de sotmetre’s a una “teràpia" tan peculiar, és que llevar una vida humana resulta tan fàcil com fer petar els dits, i que l’única precaució que s’ha de prendre es procurar que no t’enxampin. Partint, doncs, d’aquesta base “cultural”, no m’estranya que les salvatjades que cada dia ens engargamellen els mitjans de comunicació amanides com a notícies periodístiques serioses enlloc de com a reflexes de la degradació moral en que hem caigut com a civilització, deixin indiferents la majoria de lectors o d’oients, els quals són capaços d’empassar-se mentre mengen o beuen, com si res, que els islamistes crucifiquen persones per “raons morals” a Síria i els exhibeixen en llocs públics per escarment de la parròquia; o que a Líbia fanàtics religiosos són capaços de rebentar renegats a puntades de peu, en un estadi ple de gom a gom; o que milicians de Hamàs amagant-se darrera un passamuntanyes executen d’un tret al cap palestins considerats traïdors; o que els jueus ensorren sencers edificis residencials de vàries plantes d’altura, sense pietat per a la població civil ni per als seus records familiars... I la llista podria anar seguint fins a l’infinit. Me’n guardaré prou de dir que aquestes salvatjades no dolguin, però a la meva manera de veure, la facilitat com a través de tota mena d'estímuls interessats convivim amb la violència, insensibilitza perquè encara que no es vulgui, el subconscient queda tocat pel bombardeig constant d’imatges de sang i fetge. I la cotització del “valor” vida, considerada com a bé suprem que ningú pot prendre a ningú gratuïtament, sinó que tant els individus com la societat haurien de protegir i respectar, s’ha devaluat perillosament. I si bé és cert que algunes d’aquestes salvatjades en estat pur són denunciades sorollosament des del carrer, no sempre es fa per motius humanitaris no contaminats per la febre de les conveniències, sinó per afinitats ideològiques o polítiques; i la veritat és que pocs d’aquests manifestants se’n van a dormir sense sopar, com el dia que tenen un gran disgust. I en aquest capteniment, repeteixo, potser té quelcom a veure amb els tips de violència gratuïta amb que ens vacunen des de tota mena de pantalles virtuals, quasi des de les beceroles, per no caure de grans en “debilitats” com la sensibilitat, el pacifisme, la solidaritat i, sobretot, el respecte a la vida i al principi que cap “llibertat” es pot imposar a la força.  

divendres, 22 d’agost de 2014

ÉS GROTESC TOT PLEGAT, NO TROBEU?

Quan els que es dediquen a la política haurien d’estar pencant i trencant-se les banyes a la recerca de solucions per superar les desigualtats socials, i amorosir les guitzes de la crisi del sistema i dels valors, com un grapat de nàufrags ben avinguts per no enfonsar la barca amb que capegen el temporal, resulta que perden miserablement el poc temps de que disposen per millorar, abans no sigui massa tard, les condicions de vida de més de la meitat de la població. No es pot dir pas de la classe política que no es bellugui. Al contrari, es mouen amunt i  avall, parlen pels descosits, organitzen reunions de treball i posen en marxa comissions a tremuja, i sovint es lamenten que els hi falta temps per escoltar, per llegir i fins i tot per desconnectar, però quan es fa balanç objectivament de la feina feta resulta que, malgrat l’aparent hiperactivitat, en la productivitat aprofitable es podria resumir amb una frase feta: molta fressa i poca endreça. I si parléssim de qualitat, d’oportunitat i d’austeritat referida a les seves actuacions públiques n’hi hauria per llogar-hi cadires, veient com moltes de les lleis, ordenances i reglaments que basteixen arriben a misses dites, tenen més forats per burlar-les que un colador i moltes vegades duren de Nadal a sant Esteve. Això pel que fa a la política domestica i quotidiana, amb l’agreujant que una bona part de les lleis i reglaments que a empentes i rodolons s’han arribat a parir, després no s’apliquen quan toca. Quantes vegades no hem dit que no calen noves lleis sinó fer complir les que tenim? Per exemple, en matèries tan sensible com garantir el descans nocturn, el civisme en general, escarmentar per sempre la violència de gènere o que les presons serveixin per reinserir els delinqüents i no perquè es graduïn com a camells i lladres de primera, n’hi hauria prou aplicant les lleis sense miraments ni contemplacions. Però resulta que amb tantes lleis, quan uns veïns reclamen una cosa tan simple com que es respecti el seu dret a dormir, han de passar anys perquè l’autoritat, amb tanta llei a la mà, la faci complir al bar de la cantonada. O que un reincident dotzenes vegades acabi tancat a la cangrí i no surti l'endemà a buscar-se la vida amargant la dels altres. I això a nivell domèstic, repeteixo, ja que si ens fixem en el que passa en la macro-política dels Estats, el balanç de la feina feta pels polítics i pels alts funcionaris d’institucions prestigioses i decisives, començant per la mateixa ONU i d’aquí cap avall la resta, farcides de lleis, de resolucions i de normes creades expressament per impedir injustícies, es veuen incapaces d’imposar-se als que impunement cada dia maten, degollen, massacren, maten de gana i escatimen l’aigua i els medicaments bàsics a una colla d’innocents. La Societat de Nacions es va crear amb el bon propòsit de que no hi haguessin més grans guerres, cosa que en part gràcies a la dissuasió nuclear més que no pas al diàleg franc s’ha aconseguit, però cada dia el món es dessagna en petites guerres i guerrilles. No és grotesc aquest panorama d'impotència davant la maldat? És clar que sí, però no ens podem deixar amargar el dia. Qui dies passa anys empeny, per desgràcia és l'única esperança. Per tant, sigueu tan feliços com pugueu.          

dijous, 21 d’agost de 2014

QUE COMPLCAT ÉS VIURE EN UN MÓN GLOBAL

Que les notícies bones o dolentes se sàpiguen en qüestió de segons, encara que hagin passat en un racó extrem de món, del qual en prou feines n’havíem sentit parlar, és el principal avantatge o inconvenient d’un planeta sotmès a un gran germà impassible que amb el seu ull ho xafardeja tot, i escampa els detalls més insignificants i a vegades fins i tot íntims a una velocitat tan impressionant, que agafa sovint els observadors a l’aguait amb els pixats al ventre. Moltes vegades, avants que els analistes n’hagin pogut avaluar les seqüeles d’un afer, aquesta entelèquia com alguns la titllen - dotze apòstols que disfressats de “mercats” manen més que els governs o els condicionen de mala manera -, reacciona a les palpentes emetent missatges preventius d’eufòria o de pànic que s’escolten com si es tractés d’un oracle, arrossegant els atrapats en aquesta immensa teranyina de la globalització, a prendre decisions precipitades, intuïtives i desesperades, que en teoria ensorren o enriqueixen indiscriminadament i equitativa tots els afectats, però que per una estranya casualitat potser basada en la llei de Murphy, la moguda sempre té un desenllaç semblant. Francament, per dir-ho sense embuts, després que la majoria de les alarmes de tsunami acabin com a tempestes en un vas d’aigua, els rics són una mica més rics i els pobres s’enfonsen un xic més en la misèria i en la frustració. Tanmateix, d’aquesta realitat se’n desprèn una evidència indiscutible, que cada dia m’agrada menys:  que el món global només reacciona frenèticament i immediata per impulsos econòmics, mentre que no s’immuta i s’espera a veure-les venir quan qui es belluga són els polítics, perquè mentre les seves picabaralles o declaracions hiperbòliques només facin pessigolles als dogmes de l’economia global, els seus administradors fan tranquil·lament migdiada deixant que les criatures s’entretinguin. Davant aquesta realitat, la generació dels previsors i dels planificadors ha quedat obsoleta, deixant pas als especuladors i als especialistes en pescar quan les aigües baixen tèrboles. I és que serveix de poc fer càlculs a llarg termini basant-se en  paràmetres i condicions que una simple revolada a l’altre cap de món pot tombar en un segon, com a ha succeït amb el veto rus a la fruita i verdura europea, sense miraments ni escrúpols per l’esforç d’infinitat de persones que treballen honestament refiant-se que la feina ben feta sempre té recompensa. I és que en el món global els projectes basats en el treball, l’estalvi, l’esperit de superació personal, la competència lleial, neta i respectuosa, poden esquerdar-se com a conseqüència d’un simple ventositat petada a les antípodes  .    

dimecres, 20 d’agost de 2014

LA PRIMERA PEDRA

La primera pedra és la que fa més mal, perquè no s’espera i agafa desprevinguda la víctima. Potser per aquesta raó es diu que qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, entesa més que en un sentit físic en el simbòlic i psicològic, molt més important tant per a la víctima com per al botxí. No us penseu pas que sigui fàcil entomar ni tirar la primera pedra, sobretot per part de qui la tira si ho fa a cara descoberta, sense dissimular, plenament convençut que el seu destinatari es mereix un bon cop de roc virtual. La qüestió és que no n’hi ha gaire de gent que sigui prou valenta per donar la cara; sovintegen més, per desgràcia, els individus covards que tiren la pedra i amaguen la mà. Evidentment, de qui actua des del còmode anonimat que dóna estar-se tota la vida darrera el canyer, és legítim suposar que no està net de culpa, al contrari de qui llança la primera pedra sense amagar-se’n. A la meva manera de veure, però, això de la culpa o del pecat és un concepte arcaic, relatiu i molt delicat, i si volguessin encetar a partir d’aquí un debat filosòfic, potser arribaríem a la trista conclusió que ningú té la consciència tan verge i immaculada com per atribuir-se l’honor de tirar una primera pedra a ningú. No obstant això, la veritat és que de primeres pedres en cauen a dojo, i algunes tirades amb més sanya que no pas traça. Amb la primera pedra, normalment, no es pretén afinar la punteria per abatre d’un primer cop la víctima, sinó llençar-la amb prou força com per tombar-la i posar-la de genolls per terra perquè s’arrossegui demanant clemència: la primera pedra, doncs, es tira sempre amb ràbia, ressentiment i ganes de venjança. I la seva mala baba no canvia pel fet de donar o no la cara el llançador, que no passa de ser una qüestió d’elegància. Tanmateix, això de la primera pedra s’ha posat de moda arrel d’aquest emprenyador cas Pujol que ens té entretinguts les últimes setmanes i que ha agafat el personal, segons diu tothom, amb els pixats al ventre. Però em temo que a mesura que passin els dies es discutirà més sobre si hi tenien o no dret a fer-ho, els que varen tirar la primera pedra al president, que no pas sobre el fons de la qüestió: si la seva conducta poc honorable tenia alguna justificació. Si allò que semblava inicialment una tragèdia grega amb família inclosa, en base a martingales legals o testimonis de càrrec fruit de lleialtats captives, acabés sent un vodevil, podria ser que els que varen tirar la primera pedra, sense amagar la mà, acabessin lapidats per poc patriotes o per pecadors. Qui avisa, no es traïdor.

dimarts, 19 d’agost de 2014

PATINADA POLÍTICA D'ANNA SIMÓ

L’Anna Simó, una veu molt respectada a ERC, ahir va fer unes manifestacions reproduïdes en tots els mitjans, en les quals adverteix que l’endemà d’aconseguir la independència no ens espera un llit de flors i violes, i que ja ens podem posar en remull per entomar sacrificis inevitables. Amb l’autoritat moral que em dóna haver repetit infinitat de vegades  – es poden consultar les reflexions del blog, perquè els escrits no se’ls emporta el vent -, que em semblava una lleugeresa, per no dir una temeritat, associar sobirania amb lligar els gossos amb llonganisses, quan la benintencionada Anna Simó ha volgut fer-nos tocar de peus a terra, he de dir que em semblen una patinada política considerable les seves paraules. I no pas perquè negui la major, sinó perquè em sembla inacceptable que un polític reincideixi en el vici de fer pagar els plats trencats als mateixos de sempre: la gent gran i els funcionaris. En efecte, les seves paraules textuals han estat que els sacrificis repercutiran en jubilats, pensionistes i funcionaris, que deixaran de cobrar puntualment com ara i fins no se sap quan. La major part de les patacades derivades de la crisi financera les han suportat les amples espatlles dels pensionistes i dels funcionaris; en el cas dels pensionistes, per partida doble: pensions congelades i sanitat pública retallada. Precisament amb el col.lectiu de gent gran els responsables del procés sobiranista han estat particularment curosos, procurant no sembrar el pànic en un segment de població molt sensible als canvis i a les incerteses, però de quins vots depèn que la balança es decanti d’un costat o d’un altre. Fa quatre dies, destacats membres del govern pronosticaven rebaixes de 10 punts en l’índex d’atur, i tot sovint estudis econòmics espontanis o fets per encàrrec, treuen ferro a la por dels pensionistes, assegurant que una Catalunya independent seria autosuficient per fer front als pagaments. Les manifestacions de l’Anna Simó, doncs, no es poden considerar un lapsus linguae. I deixar-les córrer, em sap greu dir-ho, seria una covardia imperdonable. I no perquè no sigui cert que la independència, sobretot si esdevé sense pacte, naixerà amb un cabàs de sacrificis pràctics sota l’aixella, més dels que es vol reconèixer en els simulacres teòrics sobre la taula d’un despatx; sinó perquè el comentari de l’Anna Simó predetermina les víctimes a qui primer tocarà el rebre. I si això anés d’aquest pal voldria dir que s’hauria  canviat perquè tot seguís igual per a uns quants: els de sempre. I perdonin les molèsties.

dilluns, 18 d’agost de 2014

L'ENGANYIFA DE LA LLEI DE LA DEPENDÈNCIA

Quan un invent fa figa perquè la majoria dels estudis tècnics foren engiponats amb els peus – alguns pagats generosament a preu d’or a assessors presumptament “independents” de l’administració pública –, com és el cas de la Llei de la Dependència, la joia de la corona del govern presidit per un tal Zapatero, aquell socialista abduït que creia en Arcàdia, en la utopia d’una aliança de civilitzacions que feia segles no es podien veure ni en pintura i en la quadratura del cercle. I mentre els seus escolans d’amén li reien totes les gracietes de xarlatà consumat, ell venia a granel porcions d’un estat del benestar del qual l’atenció als dependents era la guinda; però sense haver quadrat els números ni pel fa a una cosa tan elemental com saber de quants dependents s’estava parlant per quantificar la despesa, ni pel que fa a determinar d’on havien de sortir les misses per atendre ls seus deliris de grandesa d’uns governants tan  ineptes en economia, que desconeixien el significat de conceptes com “sostenibilitat” o “bancarrota”. Però com que es creien els putos amos del país, varen decidir que cada autonomia contribuís si us plau per força a pagar aquella joguina de la llei de la dependència, fent-se càrrec del 50% del seu cost, el qual encara no s’havia determinat amb certesa perquè el cens estimat de dependents al cap de quatre dies quasi s’havia duplicat. Però l’executiu central ni aquest compromís va complir i del 50% que tenia de liquidar a les autonomies només n’ha pagat amb comptagotes, un escarransit 14%. No cal ser gaire savi ni tenir un màster en economia per concloure que aquesta conducta que pot ser normal en política, es tracta pura i simplement d’una estafa en el món dels negocis. I el més lamentable de tota aquesta història és que les víctimes d’aquest timo de l’estampeta són els ciutadans més fràgils, desorientats i deprimits de la societat, quines expectatives de canvi a millor - incloses les dels seus cuidadors - s’estavellen cada dia contra l’excusa de la crisi. Ara bé,  les expectatives no se les varen ensibornar els ciutadans amb algun grau de dependència, sinó els polítics que varen prometre allò que no podien donar, i els tècnics que es hi varen assegurar – cobrant per cada línia dels informes triomfalistes que redactaven –, que Arcàdia era possible i en Zapatero, el seu profeta. Ja sé que en època de vacances no s’han de remenar aquestes misèries, per a no trasbalsar ses senyories mentre es remullen el cul i prenen el sol o es reuneixen el capvespre amb d'altres membres de l’establishment que coincideixen en el mateix lloc d’estiueig, per fer barrila. Però és que el col•lectiu de dependents no fa vacances i no es pot esperar a que se’n parli dels seus drets demà, perquè la seva desesperació té data de caducitat. I cada vegada que els responsables polítics, com la setmana passada, afirmen que el govern està al corrent de les seves obligacions amb els dependents, aquests que són els únics que saben el pa que s’hi dóna vivint de promeses electorals, surten a vomitar.

                                    

dijous, 14 d’agost de 2014

L'ATRE JOVENTUT NI-NI

Sóc un fidel lector de la secció de cartes al director que alguns diaris publiquen assíduament, perquè sovint hi trobo comentaris interessants i algunes vegades inclús alguna “perla”. No fa massa dies, per exemple, una dona feia apologia de la joventut ni-ni, entesa a l’inrevés de la que associem inconscientment a aquestes sigles, és a dir: la que ni es droga, ni s’emborratxa, ni té mandra a l‘hora d’estudiar o de treballar, ni busca distreure's destrossant material urbà, ni és egoista sinó que acompanya i ajuda desinteressadament qui ho necessita... Evidentment, l’autora de la carta es referia a uns ni-ni a les antípodes dels clàssics que “ni treballen ni estudien”, afegint que el futur de la humanitat es troba a les mans dels ni-ni descrits per ella i no pas dels vulgars poca-roba que varen posar etiqueta a aquest fenomen social. Tot aquest raonament, representatiu de la forma de pensar d’un sector important de la societat, a la meva manera de veure seria respectable del tot si no fos que, com qui no diu res, estableix subliminarment dues categories de ni-nis: la dels bons i la dels dolents, per dir-ho sense embuts.  Una primera qüestió per considerar si ens hem de preocupar o no, seria saber si n’hi ha més dels uns que dels altres. I la segona, evidentment, si els classificats com a “dolents” han triat deliberadament aquesta opció de viure sense ofici ni benefici o si s’hi si troben a contracor en aquesta banda de la societat on han quedat aparcats, sigui per manca d’oportunitats, de voluntat o de cultura. De la mateixa manera que vull creure que els humans no som per naturalesa dolents, em resisteixo a pensar que ningú hagi triat viure en la marginació perquè tenia vocació de pelacanyes. Jo més aviat crec que són sempre les circumstàncies les que marquen els destins de les persones, admetent que n’hi ha unes que s’hi resisteixen panxa enlaire i d’altres que s’hi acomoden per mandra o per impotència. Però ens convé no perdre de vista que el futur està en mans de totes dues versions de jovent i la imposició d’una sobre l’altra pot acabar en desastre i que per tant el que cal amb tota urgència es canviar les circumstàncies que propicien l’exclusió. I és molt trist de constatar que el maleït diner és qui marca les diferències entre els ni-ni bons i els ni-ni dolents. Per dir-ho més clar: molta gent que arrufa el nas davant un marginal ho fa perquè es pobre. Aleshores, si el problema no és la marginalitat sinó la pobresa que hi aboca carnassa a punta pala, la solució no pot estar més clara. Per què, doncs, les polítiques que fan els rics no van encaminades a eliminar la pobresa d’arrel i es conformen mantenint-la domesticada?

dimecres, 13 d’agost de 2014

UN CAMERUNÉS DE NOM WILLIAM

El missioner Miquel Pajares ja descansa en pau definitivament, i potser per justificar tota la moguda de la seva frenètica repatriació, se li ha penjat cuita-corrents l’etiqueta d’heroi nacional perquè sigui més fàcil de pair una operació que si enlloc d’haver-se decidit per impulsos polítics s’hagués fet amb criteris estrictament sanitaris, és probable que no s’hagués endegat mai. Però en el rerefons es tractava de treure pit actuant com una gran potència que es pot permetre repatriar els seus ciutadans, encara que costi un ull de la cara, per reforçar el prestigi de la “marca Espanya” La paradoxa és que darrera les bambolines el que preocupava ahir era com desfer-se’n del cadàver el més aviat possible i com esvair la por que de la terrible malaltia no en quedés el mínim àcar que pogués contaminar la nostra Arcadia. El germà Miquel, que s’havia passat mitja vida lluitant contra la misèria i les malalties dels pobres, perdut com molts d’altres religiosos i cooperants laics en un cul de sac de l’Africa deixada de la mà de tots els déus, era un perfecte desconegut fora de sa família, fins que una campanya iniciada per amics a còpia de piulades a la xarxa va cridar tant l’atenció que el govern va agafar el toro per les banyes i decidí retornar el pobre home moribund a la pàtria, equiparant-se als EE.UU. Ens el varen portar en vint-i-quatre hores i amb la mateixa rapidesa, un cop mort, s’ha corregut a cremar tots els vestigis de la seva presència, desinfectant tots els racons del seu pelegrinatge, començant per l’hospital que es va desallotjar fins i tot de rates per allunyar qualsevol perill de contaminació. Però com molt bé va reconèixer el superior de l’Ordre de Sant Joan de Déu, l’autèntic heroi de tota aquesta història és un infermer camerunès, de nom William, que es va quedar tot sol davant el perill a l’hospital de Monròvia on agonitzaven varis infectats d’èbola, als quals atenia les 24 hores del dia sense reposar, perquè allà on hi ha el problema de veritat no es poden organitzar torns de descans cada dues hores, com al Carles III. Ara tothom s’omplirà la boca de lloances al missioner Pajares, perquè és el que toca i perquè s’ha de treure tot el suc a la llegenda d’una repatriació mediàtica, abans que algun carallot comenci a burxar amb la cançó enfadosa de si no hagués valgut més la pena d’invertir la despesa inútil del trasllat, en material de protecció imprescindible perquè els sanitaris “in situ” no es contaminin atenent els malalts. És molt trist que el primer món només es preocupi del tercer món quan sona l’alarma perquè la merda que no es treuen del damunt allà, pugui escampar-se aquí. Proposo, doncs, que en desgreuge es retiri el Nobel de la Pau al president Obama, que descarrega “bombes humanitàries” a l’Irak, i li donin a aquest camerunès que coneixem pel nom de pila, William, i prou.  

dimarts, 12 d’agost de 2014

VEREMADORS AMB ORLA

Poc es pensaven els veremadors que viatjaven des de l’Espanya més deprimida a França, per afanar uns quants jornals que els ajudessin a passar l’hivern als seus pobles d’origen, que al cap de mig segle ocuparien el seu lloc al rengle uns jornalers universitaris, tot just feta la foto de l’orla, per guanyar-se quatre peles per sobreviure la travessia del desert des de que s’acaba la carrera fins que es troba una feina. Fa cinquanta anys, efectivament, cada estiu es mobilitzaven des de la parròquia de Figueres un grup de voluntaris que anaven al camp de concentració, en el bon sentit de la paraula, que el govern civil havia engiponat en uns terrenys al costat de l’estació del ferrocarril, per oferir ajuda al contingent humà que procedent, principalment, del sud d’Espanya havien arribat estibats quasi com animals en aquells vagons de fusta del depriment “sevillano”, amb la il·lusió d'anar a fer la verema a les vinyes dels pagesos gavatxos, mancats de mà d’obra barata i dòcil. En el camp de concentració en qüestió, l’espera podia perllongar-se hores o dies, en funció de la rapidesa en classificar tota aquella gent àvida de ser autoritzada a embarcar com a jornalers en el tren que els portaria a la frontera. Els voluntaris procuraven que no faltés aigua ni cap article de primera necessitat com llet o sabó i, tanmateix,  s’interessaven amb discreció per si algú tenia necessitat d’assessorament complementari, sempre sota la petja dels guàrdies civils que vetllaven per l’ordre, el qual rarament era pertorbat per persones que anaven a la seva a tall de ramat, sense parar massa atenció en els sacrificis que costava tenir plaça assegurada per a la verema. Si els veremadors d’avui veiessin reproduïdes aquelles imatges d’ahir, segurament se’n ferien creus de comprovar fins a quin punt de resignació es pot arribar per sortir de la misèria. Per molt apurats econòmicament que estiguin els veremadors universitaris d’avui, mai s’assemblarà la seva situació a l’estat de necessitat dels veremadors d’ahir. Anar a la verema França era considerat pels que vivien a Catalunya un treball per a pobres i rarament als taulells de classificació n'hi trobaves algun de perdut. En canvi, del sud emigraven temporalment algunes colles, amb l’alcalde del poble al davant. El que no sé, francament, és si aquesta paradoxal transformació en cinquanta anys del perfil dels veremadors que van a la campanya de França la podem considerar com un pas endavant o un pas endarrere. Esperem, almenys, que la major categoria intel·lectual dels nous jornalers recol•lectors no es tingui en compte com un valor afegit i es carregui al preu final del vi d’aquesta collita. Que tot podria ser, ara que els pagesos d'arreu s’agafen a un ferro roent per guanyar la dura batalla de la competència quotidiana amb el veí.  


dilluns, 11 d’agost de 2014

PLAERS GASTRONÒMICS ESTIUENCS D'ESTAR PER CASA

Sempre és bon moment per entrar a la cuina i fer experiments, però sembla que a l’estiu es presta més a que alguns cuiners frustrats – també hi ha alguna cuinera, però hem de reconèixer que son els homes els que més abunden en aquesta confraria -, intentin sorprendre les amistats amb un plat que s’han engiponat intuïtivament, i davant del qual sovint no queda més remei que treure’s el barret. No es tracta de cuina sofisticada, sinó senzilla i gairebé simplificada a la mínima expressió de la qualitat casolana: matèria prima de confiança, imaginació, atreviment i ganes de passar-s’ho bé en companyia. Sempre recordaré com un dels meus plaers insatisfets uns esmorzars que es cruspien cada dijous a la terrassa d’un bar davant de sa Palomera, a Blanes, a principis dels setanta, un grup de pescadors jubilats i uns quants convidats, a base de peix que havien pescat de matinada i tragos de cava en porró. Jo m’ho mirava des d’una una taula propera, on amb la meva dona fèiem els honors a una llesca de pa amb tomàquet i anxoves amb els ulls clavats, per part meva, a la xefla del costat. Vaig estar indagant com m’hi podia afegir i vet-aquí que un company d’estiueig que havia nascut al poble coneixia l’organitzador i vam quedar que l’endemà hi aniríem tots dos. Però per aquelles casualitats de la vida, la dona de l’amic va posar-se pioca la nit la nit abans: varen tornar precipitadament a Barcelona, i jo em vaig quedar amb la mel als llavis. Després, com tothom, he participat en altres improvisades experiències gastronòmiques estiuenques amb aprenents de cuiner. Un dia, un de la colla amb qui sortíem ens va preparar un esmorzar de forquilla i ganivet que no em canso de recomanar, però que per la cara que hi posen quan ho explico, pocs s’atreveixen a provar-ho de fer, malgrat sigui tan poc complicat com ràpid. I és que algunes receptes que semblen estrafolàries a primera vista, s’han de veure al plat per jutjar-les. Fixeu-vos si n’era de senzilla aquella recepta: dos ous ben ferrats amb un pessic de pebre vermell picant damunt del rovell, acompanyats d’una albergínia fregida en una paella a part, amb sucre enlloc de sal. I una llesca de pa de forner per sucar. Mireu si n’és de senzilla i barata una mossegada de categoria! Compartir un bon plat és quelcom més que satisfer una necessitat fisiològica, ja que la gastronomia, inclosa la més simple, té molta part de cultura i d’art; però sobretot predisposa a un estat d’ànim molt proper a la felicitat. A l’estiu, que no s’ha d’anar a toc de xiulet, potser és el millor moment per no acontentar-se dinant o sopant “qualsevol cosa” per anar de pressa, sinó buscar alternatives a aquell plat de sempre tan avorrit o deixant anar una mica la imaginació als fogons per allargar l’encant d’un àpat en companyia, des de la preparació dels ingredients fins a una sobretaula distesa que es pot aprofitar per intercanviar opinions sobre, l’encert o el fracàs de l’experiment. I si aquests experiments culinaris els fem amb la tele apagada i el whatsap mut, el sabor de la cassola no es contaminarà de notícies per tirar directament a les escombraries.  

divendres, 8 d’agost de 2014

CAS ÈBOLA: HIPOCRESIA I FALSA APARENÇA DE POTENTATS

La repatriació des de l’Àfrica del missioner Pajares palesa un dels tics més característics dels successius governs d’una Espanya descol•locada, perquè havent arribat tard a tot arreu vol donar lliçons – des de democràcia a diplomàcia, passant per economia - als que tenen el cul pelat de barallar-se amb aquestes qüestions, i que aprofita qualsevol oportunitat per figurar entre els països que tallen el bacallà obrint-se pas si convé a cops de colze. Un exemple emblemàtic d’aquesta dèria malaltissa de sortir a la fotografia encara que sigui de gairell, en seria l’Aznar fent el titella avalant la guerra de l’Irak, però tots els altres mandataris d'abans i de després d'ell en tenen de ben galdoses per explicar. Enyorant el passat imperial que ja no tornarà, suposo que els deliris de grandesa es desperten de tant en tant i malden per anar de bracet amb les grans potencies. Un exemple n’és aquesta història de la repatriació del missioner: com que els Estats Units ho han fet amb els seus cooperants contaminats per l’Èbola, Espanya no podia ser menys i s’ha muntat tot un operatiu de repatriació que és per treure’s el barret, si no fos perquè com sempre que es fan les coses per conveniència i no per convicció i possibilitats, s’ensenya l’orella pels descosits. En primer lloc, si del que vols fardar és de solidaritat, no facis el ridícul deixant a la missió dues monges companyes del missioner Perales, amb l’excusa de que no són espanyoles, perquè si es tracta de ser solidaris no has de distingir entre banderes, i perquè saps que els països d’on són nadiues aquestes monges viuen amb un esclop i una espardenya i, per tant, no tenen cap esperança. En segon lloc, si del que vols fardar és de potentat que ets capaç de muntar aquesta operació repatriament sense reparar en despesa – inclòs un avió medicalitzat de cine, perquè tothom comprovi que no tenim res a envejar a ningú, i el desallotjament de tot un senyor hospital -, no surtis a fer el ploramiques en una roda de premsa per dir que la factura de tot plegat els hi encolomaràs als de Sant Joan de Déu. En què quedem: ho fas perquè pots i te’n sobren per pagar això i molt més o, en realitat, saps que a la caixa hi ha teranyines i li faràs pagar a un altre la farra? Perquè si fos així, no t'hauries d'aprofitar de la propaganda i, ja que qui paga mana, que fossin els de Sant Joan de Déu els que prenguessin el protagonisme des de bon començament. Però, què hi farem: Espanya és una potència de pa xocat amb oli que es debat entre el “voler” i el “doldre”. Acabo per espai, però sóc conscient que sobre aquesta història em deixo varis serrells per explicar. Potser la setmana vinent.  

dijous, 7 d’agost de 2014

"APAÑEJOS" PER ANAR TIRANT

El cap de setmana passat, sopant amb uns amics en una d’aquestes terrasses a l’aire lliure que improvisen a l’estiu balls de saló per animar la clientela, vaig escoltar com dues senyores de mitja edat que estaven prenent-se un refresc a la taula del darrera, repassaven les parelles que ballaven - majoria de la tercera edat - i en un moment donat vaig sentir que murmuraven: - “fitxat Rosa, hi ha més “apañejos” que matrimonis”. Algunes terrasses posen les taules tant a prop unes de les altres, per aprofitar l’espai els dies que preveuen fer calaix, que encara que no vulguis t’assabentes del què diuen els veïns, malgrat t’hi importi un rave, però a vegades sense voler s’atrapen al vol retalls d’alguna conversa d’aquelles que, francament, et deixen bocabadat. Confesso que no havia sentit emprar mai la paraula “apañejo”, però no vaig necessitar traductor per entendre què insinuaven aquelles dues arnes xafarderes. Tanmateix, confesso que no vaig poder-me’n estar de donar una llambregada a les parelles que, en opinió d’aquelles dues estretes observadores, eren de pacotilla o de conveniència, més que res per si en coneixia alguna que desmentis aquell comentari temerari. No va ser el cas, i si voleu que us digui la veritat, després de fixar-m’hi una mica no vaig veure que les parelles que ballaven portessin escrit al clatell si havien passat per l’altar, pel jutjat, si vivien en pecat o si es trobaven de tant en tant. El que sí vaig notar és que hi posaven els cinc sentits en la ballaruga, i per l’aparença s’ho passaven de conya. En temps no massa reculats si a una parella, a la dona sobretot, se li penjava la llufa d’ajuntada, a part de fer-la avergonyir se la condemnava a un injust menyspreu social; però avui el seny s’ha imposat a la intransigència malaltissa dels talibans de guàrdia, i cadascú es munta la vida com vol i el fa ser feliç. Però lamen-tablement hi ha gent que no s’ha reciclat prou de pressa per entendre, per exemple, que precisament entre la gent gran es basteixen relacions de parella, potser poc convencionals, per superar la solitud compartint part de la vida, no necessàriament sota el mateix sostre ni a totes hores, relacions en les que no manquen sentiments tals com l’estimació, el respecte i en bastants més casos dels que sembla, inclús la passió, encara que sigui al ralentí. Ara bé, això no significa, com a vegades també se sent a dir, que les parelles convencionals quan es fan grans són més avorrides que els “apañejos”. L’avorriment i el desinterès no depenen de la naturalesa del vincle que uneix una parella, sinó de si els hi queda reserva d’amor, d’il•lusió i de curiositat.      

dimecres, 6 d’agost de 2014

DESEMPOLSEGANT LLIBRES

Un dia o un altre m’hi tenia de posar i ahir, aprofitant la fresqueta matinera i que el mal temps m’havia esguerrat el pla previst, vaig decidir fer la neteja i repàs anual de l’estat de conservació dels meus llibres. No vull semblar pretensiós parlant de biblioteca, però 4.453 llibres fan llevada i si vols fer a fons l’operació de neteja, t’hi pots passar el dia sencer amb el drap als dits, no perquè tinguin molta pols acumulada sinó perquè cada dos per tres et retrobes amb un vell amic del qual ja ni te’n recordaves, i que et porta records entranyables. La meva no és una biblioteca amb solera heretada dels pares o dels avis, sinó un modest magatzem de llibres ben col·locats en lleixes perquè sigui fàcil de localitzar-los, que vaig començar de molt jove, quan era feliç afegint una nova obra mestra al meu repertori, sobretot si aquella troballa l’havia aconseguit a preu de ganga, entre l’oferta de llibres de butxaca editats a finals dels seixanta. Fins i tot recordo el primer exemplar que vaig comprar: “Climats”, de l’André Maurois. Me l’havia recomanat el meu professor de francès perquè practiqués l’idioma. Quan amb 25 anys tot just estrenats vaig traslladar-me de Figueres a Manresa per cassar-me, vaig arrossegar un “mundo” ple dels llibres que no volia abandonar; pràcticament constituïen un terç del meu aixovar. Després, vaig continuar comprant-ne seguint els mateixos criteris d’austeritat en la forma i de qualitat en el contingut: res de llibres per fer bonic o patxoca decorativa, sinó llibres per llegir. Quan vaig canviar de pis fa uns anys, em vaig veure obligat per motius de capacitat a reestructurar les existències: però els llibres desnonats els vaig recol.locar a la biblioteca de l’Associació de Veïns del meu barri de Valldaura. Tanmateix, al cap de pocs mesos, ja estava omplint els buits que havien quedat a les prestatgeries, fins arribar altre cop al punt de saturació: els quatre mil i escaig als que ahir vaig rentar la cara. Mentre ho feia, vaig retrobar-me amb títols que havia oblidat que tenia i que havien significat alguna cosa per mi en un moment donat. He de reconèixer que alguns no els he llegit, perquè els vaig comprar per si de cas em podien servir per a consulta, però també n’hi ha d’altres que he rellegit més d’una vegada. En l’imperi digital que vivim reconec que això de mantenir una biblioteca domèstica pot fer riure, oimés si se m’acut d’explicar com em passo un dia de tant en tant per treure’ls-hi la pols als llibres, aprofitant per amanyagar-los. D’altra banda, des del punt de vista pràctic, com que cap exemplar té pedigrí, els diners que hi ha enterrats de mica en mica entre les quatre parets del meu despatx no es poden considerar cap inversió material, i el valor sentimental que puguin tenir és personal i intransferible. Tants de llibres vés a saber on aniran a parar quan ningú tingui la paciència de desempolsegar-los amb la mateixa tendresa que algú que se’ls estima; potser el seu destí serà un vulgar cementiri de residus, per fer-ne paper per reciclar.  

dimarts, 5 d’agost de 2014

EL SOSTRE DE PODEMOS

Les polítiques d’austeritat que es varen imposar amb l’objectiu de reduir el dèficit públic, per la via de la contenció de la despesa social i de retallar els ingressos de classe mitjana cap avall, després de tres anys de practicar-les si us plau per força, només van generar recessió, atur, pobresa i exclusió social. Però el més greu és que aquestes polítiques que no duien enlloc posaven en perill el model social de drets i llibertats, perquè la doctrina d’estrènyer-se el cinturó no era innocent ni iniqua, des del moment que facilitava  l’acumulació de poder i de riquesa en cada cop menys mans, i en molts de casos en les mateixes, no fa tants anys per oblidar-ho, culpables de la bombolla financera i immobiliària que desencadenà la pitjor crisi econòmica mundial mentre els governs, tant d’esquerres  com de dretes “feien vistes” a canvi de sucar-hi el melindro. I el que més va fotre als ciutadans atrapats en la teranyina de la crisi, és que l’esquerra tradicional es deixava retallar utopies com el benestar social per tastar receptes ràncies del neoliberalisme dogmàtic i miop. No ha de sorprendre, doncs, que emergís una nova generació de fills de la crisi que no estava disposada a prostituir les seves conviccions ni els valors basats en la democràcia directa, per molt utòpica que sembli, per una democràcia corcada i domesticada al servei dels aparells burocratitzats dels partits i dels sindicats “oficials”. Qui no s’adoni que estem assistint al desenvolupament d’un “nou ideal” cultural, social i polític pot prendre mal. La transició de la dictadura a la democràcia no va fer trencadisses perquè una certa por “pel què podia passar” va mantenir la majoria de ciutadans en moderats per comoditat. Però quan la credibilitat d’una classe política - que s’ofèn de que la titllin de casta -, no pot estar més devaluada, i que les institucions més venerables trontollen arrossegades pels escàndols, serà més difícil de reconduir la marea d’indignació i de desesperació que s’ha apoderat del carrer. Un director de l’oficina antifrau advertia quan encara s’estava a temps de posar-hi remei a la disbauxa: “si ens acostumem a la corrupció, serà el principi del final del concepte de societat lliure i en democràcia”. A la meva manera de veure, si després d’uns anys d’exigir-nos sacrificis estèrils sense que la classe mitjana, substituta del proletariat revolucionari caducat, segueixi sense trobar feina digna perquè tothom pugui viure dignament, i vegi com es deteriorà més i més “l’estat del benestar” en benefici del “benestar de l’Estat”, una guspira pot provocar un incendi. El que més em preocupa, ho confesso, és la sospita que massa gent que tindria el poder i els mitjans per impedir-ho rumien que potser ja els hi aniria bé que el carro dels indignats organitzats es fotés una bona nata, per inexperiència i precipitació. Mentre les receptes que es proposen des de l’establishment siguin més de la mateixa cançó enfadosa del capitalisme que tira pel dret, sense patir pels danys colaterals, els que defensen que “es pot” reeixir amb una altra manera de fer, tenen clientela disposada a provar-ho.


dilluns, 4 d’agost de 2014

DESPRÉS DE LA CONFESSIÓ, VE LA PENITÈNCIA

En els darrers anys, quatre presidents de comunitats autònomes han quedat esquitxats per conductes impròpies d’un home d’honor – en Camps, a València; en Liñan, a Andalusia; en Matas, a les Illes i, des de fa quatre dies, en Pujol, a Catalunya -, però només un dels quatre s’ha suïcidat política i socialment, confessant-se culpable, acceptant la degradació més humiliant i demanant perdó públicament. Sense que el fet d’admetre la culpa atenuï la penitència, sí que s’ha de tenir en compte aquesta demostració de "pebrots" com un valor que marca la diferència, a la meva manera de veure, entre tenir o no vergonya. Els pocavergonyes que, fins i tot quan estant condemnats en ferm neguen que tinguin les mans untades de corrupció, no es poden barrejar en el mateix sac amb aquells que, per les raons que sigui, decideixen no seguir allargant la comèdia i tenen el coratge de deixar de fingir virginitat. Durant la passada setmana m’han cridat l’atenció tres seqüeles de l’atac de sinceritat del president Pujol, sobre les quals crec que s’ha de fer una anàlisi una mica més reposada, si volem entendre aquest episodi tan rocambolesc de la política.

● En primer lloc, la rapidesa com els llenyataires s’han afanyat a fer anar la destral, per estellar el fins ahir considerat un roure patriòtic de referència i quasi de culte. Aquesta pressa, que es pot entendre en el cas dels molts que al personatge li portaven jurada, sorprèn entre les files de la seva guàrdia pretoriana, d’avui i d’ahir. No van esperar-se que el gall cantés tres vegades per negar-li el pa i la sal al padrí, com si la cerimònia de la regeneració de la política en general i la del partit en particular, es resolgués, simplement, lapidant el corrupte confés, i no pas passant el rasclet a fons per separar totes les altres males herbes del jardí, estimulant uns quants examens de consciència i actes de contrició.

● En segon lloc, la satisfacció com alguns dels que li portaven botada a l’expresident l’estan esbudellant, sense adonar-se que la majoria tenen una cua de palla ben llarga i lluent. L’exemple més sòrdid d’acarnissament el protagonitza la poca-solta de l’Alicia Sánchez-Camacho, sense que li caigui la cara de vergonya per militar en un partit que al pas que va, aviat tindrà més corruptes que militants. Donar lliçons de net i polit portant les sabates brutes de merda, hauria d’estar prohibit en un país democràtic, per pura decència.


● Finalment, que quan més voltes hi dono a tot plegat, menys m'empasso que un polític experimentat i tan identificat amb l’ideal nacionalista, hagi decidit fer una confessió tan contundent i demolidora, en el moment en que es podia fer més mal al procés sobiranista en marxa, sense que hi hagi unes bones raons de pes, més enllà d’una crisi de penediment personal. Les autèntiques raons que varen obligar el president a desafinar en el moment més inoportú per fer un gall, em temo que no eren només per la història d’una herència mal girbada, i que aquesta tamborinada d’estiu no s’ha acabat amb quatre trons i uns llampecs  espectaculars; farà més mal, i els damnificats poden no limitar-se a la família directa, emportant-se’n més d’un membre de l’extensa família política.   

divendres, 1 d’agost de 2014

SI ELS DÉUS NO SE LA DECANTESSIN TANT...

Si els Déus no estiguessin perdent el temps en bajanades a l’Olimp, potser estarien més al cas de posar ordre en aquest món, i d’acabar amb les salvatjades que uns quants cretins cometen, algunes vegades inclús invocant el seu nom. Però mentre les bombes cauen trinxant vides innocents i la fam o les epidèmies arrasen pobles sencers, on coi es fiquen els Déus? Dormen o fan barrila a la taula d’en Bacó? Gairebé us diria que prefereixo que no existeixen, abans de pensar que no ens estimen o que es fan l’orni, mirant cap a una altra banda. M’estimo més que l’Olimp estigui buit, que no pas tenir uns Déus cecs i muts, que no serveixen per res. Perquè si algun d’aquests nombrosos Déus, als quals resem o ens encomanem els homes i les dones d'arreu quan estem amb l’aigua al coll, existissin de veritat, potser caldria iniciar un procés de destitució per incompetents. Jo seria el primer que signaria on calgués, perquè purguessin el mal que ens fa la seva mandra. Uns Déus que permeten que una criatura innocent no pugui fer-se gran, ja sigui per culpa d’una malaltia, de la guerra o de passar gana, no mereixen tenir clients. L’Albert Camus va escriure a “La Peste” que es negava a creure en un Déu que permetia que una criatura es consumís de febre bubònica, i mig món de covards es va escandalitzar del seu atreviment ateu. Però estava carregat de raó: si no poden o no volen impedir que es massacrin inútilment vides humanes, de què serveixen els Déus? Val més pensar que no hi són, que sospitar que es fan el sord als plors i als crits d'ajuda. Per recuperar la fe no caldria ni que fessin un miracle, n’hi hauria prou amb que aturessin les guerres, fulminessin amb foc els miserables que les enceben i escanyessin els especuladors amb aliments i matèries primeres que fan servir la fam per exterminar els que fan nosa. Mal per mal, que morin els botxins enlloc de la carn de canó. La qüestió és: com pot ser que malgrat sigui tan escandalós el silenci dels Déus, que no es troben a l’Olimp ni a cap altra banda quan se’ls necessita, encara hi hagi creients fanàtics i parroquians de bona fe que els hi facin el gara-gara, fent cua a les esglésies de totes les religions per adorar-los? Temo la resposta que em podeu donar, perquè no suportaria que em diguéssiu que els Déus si existeixen, però que passen de llarg de les nostres misèries precisament perquè són Déus.