Follow by Email

dijous, 31 de juliol de 2014

ELS GOSSOS DE CASA BONA

A algú se li va ocórrer destinar un pany de paret d’un solar grandiós, en el rovell de l’ou d’una vella ciutat, per bastir una mena de mur de les lamentacions, on tothom que tingués migranyes endarrerides pogués deixar constància, amb guix blanc sobre un fons fosc de pissarra, de quin somni personal voldria realitzar abans d’anar-se’n a l’altre barri. La iniciativa va tenir un èxit sorprenent, i el mur aviat va quedar-se petit per enquibir-hi els testimonis anònims de tants neguits insatisfets i de tantes il•lusions sentides, i també de més d’un estirabot barroer. En passar-hi un d’aquests dies a donar-hi una ullada, per amarar-me d’una estimulant flaire de surrealisme i d’absurd en estat pur, em va deixar parat trobar-hi escrit un desig extraordinari: “voldria ser gos de casa bona”. No tinc la mínima idea, esclar, de qui ho va escriure, però estareu d’acord amb mi que s’ha d’estar molt frustrat per expressar el clima de desigualtat social que ens toca de viure, d’una manera tan gràfica com crua. Quan érem petits, un gos era feliç amb un os, però avui aneu amb compte de no portar un os de veritat a una casa bona per quedar bé amb el gos, perquè s’hi podria ennuegar o trencar-se un queixal al haver perdut, amb tanta moixaina, la pràctica de rossegar. Una amiga que treballa en una clínica veterinària de la part alta de Barcelona, a vegades m’explica que se’n fa creus de com n’estan de ben cuidats els clients animals atesos en el seu establiment, i de l’ull de la cara que costa als seus amos sotmetre la pobre bèstia a tractaments, operacions quirúrgiques o proves diagnòstiques, que per accedir-hi els humans sense pedigrí, sovint han de carregar-se de paciència en la llista d’espera dels seus hospitals de la sanitat pública. Quan un animal de companyia, altrament dit mascota, es tracta com una persona, com un més de la família com sovint se sent a dir, potser no significa sempre que hi ha persones sensibles i de bons sentiments, sinó que és un símptoma d’estats d’ànim més complicats, en algun cas inclús malaltissos, que van des de la solitud fins a la necessitat imperiosa de "donar" o "buscar" afecte desinteressat . Però quan l’aspecte i la refinada educació de l’animal es fa servir senzillament per fardar o com a signe extern de distinció i classe, no cal confondre-ho amb estimació i respecte per a les bèsties. Tal vegada si un gos de casa bona pogués accedir al mur del que us parlava al principi, escriuria que abans de morir voldria convertir-se en un senzill gos petaner, que de tota l’espècie canina està demostrat que són els que viuen més feliços i menys estressats. 

dimecres, 30 de juliol de 2014

DOS ÀNECS COIXOS CARA A CARA A LA MONTCLOA

Avui al president Mas se l’espera a la Montcloa per a donar-li el cop de gràcia definitiu, ara que es pensen que el tenen coix i mig estabornit. El president Rajoy no li tindrà compassió perquè no és el seu tarannà, sinó que mirarà d’aprofitar l’estat de xoc emocional del seu interlocutor, per fer-lo desdir de la consulta i que s’empassi les pretensions catalanes de partir peres amb el centralisme que ofega l’autonomia. Fins aquí, el guió de la trobada dels dos polítics està escrit amb tot detall i la pel•lícula no té cap al•licient per als observadors perquè el desenllaç està més que cantat, i tothom se sap l’argument abans de començar la sessió. Però a la meva manera de veure s’equivocarà de cap a peus el senyor Rajoy si, fent cas als assessors que li bufen a cau d’orella l’estratègia  per a desmuntar la dèria sobiranista, considera que escanyant  l’ànec coix, bona nit cargol. El president Mas és un il•lustre comissionat institucional per traslladar al govern central una demanda majoritària en favor d’exercir el dret a decidir, però no és qui peixa aquest moviment reivindicatiu popular. Ell si va apuntar en un moment donat - tal vegada per conveniències polítiques o per convicció sincera, vés a saber -, però avui es presenta a la Montcloa revestit de la legitimitat institucional com a portaveu indiscutible del sentiment sobiranista català i com a tal faria bé el senyor Rajoy de no mofar-se’n ni menystenir-lo perquè ranquegi, com a conseqüència del cop de pedra llençat amb mala bava per la família Pujol. Ell només fa de missatger avui, però la força del missatge i el protagonisme del procés resideix en el poble, entesa aquesta paraula  com a conjunt transversal de ciutadans que han perdut la confiança en un govern central que es pixa cada dos per tres damunt dels símbols més sagrats per a una nació històrica, com son la seva llengua i la seva cultura. I que ofega sistemàticament la capacitat de finançar les seves iniciatives per sortir-se’n pels seus propis mitjans de la crisi. Com a tot arreu, la classe política de Catalunya també està esquitxada per la corrupció, però el que estigui net de culpa que tiri la primera pedra i, per descomptat, en aquest sentit el president Rajoy va tan coix com el president Mas. La diferència entre la coixera d’un i de l'altre rau en que a Catalunya qui marca el ritme de la cursa cap a la regeneració política mitjançant la independència no són els polítics professionals, sinó un poble constituït en assemblea nacional il•lusionada, perquè està fart de ser venut per quaranta monedes de plata.

dimarts, 29 de juliol de 2014

CAP GUERRA ACABA MAI EN TAULES

Aquell bèstia d’en Kissinger va tenir la macabra sinceritat de confessar que no es pot anar a la guerra, conformant-se fent taules. Les guerres s’han de guanyar de carrer per tenir la paella pel mànec a l’hora d’imposar condicions per a la pau. Aquesta lliçó d’estratègia bèl•lica la té ben assumida Israel i, per aquesta raó les guerres desiguals amb els palestins sempre acaben igual: confinant els àrabs en els immensos camps de concentració que són, en definitiva, la franja de Gaza i una part de Cisjordània. I per aquesta raó, avui tampoc no afluixaran els jueus, continuant arrasant-ho tot perquè l’objectiu és guanyar per golejada i amorrar, per enèsima vegada, l’orgull i la moral del poble palestí perquè d'aquí uns mesos s'hi torni. En Ramón Gómez de la Serna, té un acudit rodó sobre la guerra: “El cañón, después del disparo recula, como asustado por lo que acaba de hacer”. Excel•lent metàfora, sí senyor, aquesta de que les armes senten vergonya de la guerra. Però les guerres no s’engeguen a causa de les armes, sinò que són aquestes les que es fabriquen gràcies a la guerra, perquè no falti mai xeixa. Qui decideix envair la casa del veí per robar-li riquesa o territori són persones enverinades per l’hàbil propaganda dels fabricants d’armes que burxen i burxen els ressentiments, fins que la guerra esclata. Els que declaren les guerres i els que les fan són persones que sense estar armades fins a les dents no s’envalentirien i podrien beure, conviure i abraçar-se en bona harmonia. El problema són les armes i els criminals que les fabriquen a tremuja. Cap guerra ha servit per portar la pau a l’ànima de les persones que les han patit, i més tard o més d’hora sempre revifen, sovint amb més crueltat, els ressentiments. Tampoc és cert que amb les guerres algú hi guanyi, perquè les autèntiques víctimes, els morts, són dels dos bàndols; l’única diferència és que les del bàndol vencedor passen a la història com a herois i les dels perdedors es podreixen anys i panys en foses comuns. La industria per a la guerra no pot parar perquè massa gent en viu, inclosos els que amb l’excusa de la neutralitat, fan negocis amb els dos bàndols que se les foten. Com que el capital no té color ni pàtria, i només interessa que doni rèdits, cap inversor es pregunta en què inverteix exactament els seus estalvis, mentre la inversió ragi: amb aquesta filosofia realista fins i tot el Vaticà, per posar un exemple, pot contribuir indirectament a fomentar la industria de la guerra. Els fons d’inversió són tan opacs que cap inversor pot estar segur de que alguna de les bombes que maten criatures innocents a Gaza, no portin les seves empremtes.  

dilluns, 28 de juliol de 2014

EL XANTATGE EMOCIONAL DE LA MENDICITAT

A algú li agrada engegar a passeig un pidolaire que li para la mà? No només no li ve de gust a ningú, sinó que la majoria de les persones no saben com reaccionar, se senten incòmodes i moltes vegades els hi donen quatre peces de xavalla, més que res per treure’s de sobre un pesat, que no pas per fer un autèntic acte d’almoina. Tal vegada algú em tiri en cara manca de sensibilitat, hi té tot el dret si és de pell prima, però no tinc cap inconvenient en replicar-li que si pensa així és perquè es fa l’hipòcrita i no sap, o no vol assabentar-se’n, que les qüestions socials no es solucionen amb simples declaracions de principis, per molt boniques que sonin les paraules buides amb que embolcallin les mostres de suport virtual. Per què un ciutadà s’ha de sentir malament davant homes, dones o joves, agenollats a terra amb un cartell exposant un drama que sovint tira a exagerat però que t’arriba al cor, o al ser abordats per un mendicant a peu dret amb un got de plàstic a la mà, repetint com un lloro o convincent que no té feina i molts de fills per alimentar? Sent, afortunadament, la nostra una societat mobilitzada des de les institucions i des del voluntariat per atendre qualsevol brot de misèria i evitar que ningú passi gana, no s’acaba d’entendre que des dels ajuntaments es toleri, com si fossin impotents per evitar-la, la mendicitat pels carrers i places de les ciutats, ja que a part de ser poc estètic en un territori que viu del turisme i ha de cuidar la imatge, és denigrant pels propis pidolaires, bastants més dels que sembla, manipulats per autèntiques màfies. Però sobretot  fa sentir culpables els vianants o la gent que es pren tranquil.lament un refresc en una terrassa. Per què s’han de sentir aquests ciutadans que també les passen magres com si la misèria fos culpa seva? Per què s’ha de sentir incòmoda gent que inclús col•labora activament amb Càritas, la Creu Roja o el Banc dels Aliments? És exagerat que hi hagi bones persones que se sentin agredides emocionament, com si fossin víctimes d’un xantatge? En una carta al director d’un diari, una ciutadana a més de fer-se les mateixes preguntes que jo,  denunciava que “no hi hagués la valentia per part dels ajuntaments de fer les reformes necessàries per anar a l’arrel del problema, el qual té solució molt senzilla si es vol, per molt que es digui el contrari”.  

dissabte, 26 de juliol de 2014

SENYOR PUJOL, EM SAP MOLT DE GREU

I no se pas si demanant perdó n’hi ha prou, francament. Em sap molt de greu dir-li que ens l’ha fet molt grossa amb aquesta confessió que pretén, segons vostè, ser reparadora però que embolica més la troca. Com en aquella expressió que vostè tantes vegades ha fet servir per escapolir-se dels periodistes, avui “no tocava” confessar-se, sinó que s’havia d’haver fet molt abans. Temps enrere, tal vegada com explicació natural i voluntària podia colar i, fins i tot, potser se li hagués dispensat el rerefons enrarit, en atenció al seu prestigi personal; però avui aquest gripau costa massa d’empassar i de pair. Sobretot, perquè els fets són com són i no hi ha volta de fulla, la seva confessió desmunta qualsevol excusa de fer-ho passar com una maniobra calumniosa dels que volen mal a Catalunya. Vostè ha confessat i s'ha acabat el bròquil. I aquesta sinceritat que deixa de pasta de moniato els seus incondicionals, pensi com n'es d'insuportable per a tots aquells que sense militar a Convergència, el veien a vostè com el referent d’home honest i digne. No sé qui l’ha aconsellat confessar-se, però em temo que no ha tingut en compte - ni que hagi sigut una decisió personal i espontània de penediment -, que aquí no hi balla només una sanció exemplar, sinó la seva dignitat com a polític, la qual com que massa sovint ha vinculat al país, també Catalunya en surt esquitxada, en un dels moments més crítics de la seva història, quan els ciutadans, precisament, reclamem la sobirania “per dignitat”. Vaig ser militant del seu partit des de l’any 1977, segon membre més votat al Consell Comarcal del Bages i delegat al Vè Congrés de CDC, però en vaig partir peres l’any 1980, poc abans d’assumir vostè la presidència per primera vegada. Els motius de la meva dimissió no venen al cas ni tenien res a veure amb vostè, al contrari: sempre, l’he defensat, admirat i respectat. I per aquesta raó, he llegit amb tanta pena i decepció la seva confessió, de la qual, si m’ho permet, li faig les següents postil•les:
● Davant les insinuacions que corrien des de fa “dos anys”, no li sembla que la confessió fa salat?
● A aquestes altures, no ens mereixem saber de quins imports estem parlant? Perquè si es tractava de quatre rals, com es comença a fer córrer interessadament, encara tindria menys justificació haver-ho amagat fins ara.
● A partir del moment que l’herència va passar als seus fills majors d’edat – que no fa quatre dies, per cert - com es pot justificar que “no van trobar mai el moment adient per a regularitzar”, si un dels seus set fills era un dels polítics més llestos, que s’omplia la boca cada dia de filípiques contra els corruptes i evasors?
● Després d’aquesta confessió d’haver mantingut en silenci durant trenta anys una conducta poc ètica, no creu que algú legitimament es preguntarà si la “bona sort” econòmica dels negocis d’altres membres de la família prové només del seu bon ull empresarial o algun negoci ha acabat bé gràcies a jugar la carta de les influències en el moment oportú?
● Per fer net del tot, aconsellarà els seus fills un exercici de transparència semblant, inclòs si hi ha alguna cosa de cert sobre el domicili fiscal d’algun d’aquests negocis fora del territori autonòmic?

Perdoni la meva indignació, però mentre vostè i els seus fills s’estalviaven contribuir a la hisenda dels seu país, a mi i a tants d’altres jubilats ens mantenen congelades les pensions perquè la caixa diuen que està buida per culpa dels que evadeixen capitals. Senyor Pujol, em sap molt de greu haver d’escriure aquesta reflexió. Dels seus fills m’ho podia esperar tot i el planyia a vostè i a la Marta perquè algun li hagués sortit macat, però de vostè no m’ho esperava.  

divendres, 25 de juliol de 2014

SILENCIS OPORTUNS I SILENCIS COVARDS

Vaig llegir una d’aquestes frases que reboten per la xarxa com pilo tes de ping-pong, que deia: “el silenci és el gran art de la conversa”. No sé si tenen amo aquestes paraules o si han nascut en l’anonimat després d’una nit de ressaca, però el cas és que no anava gens desencaminat qui se li va ocórrer l'estirabot. El personatge literari de Mr.Chance, el jardiner que l’actor Peter Sellers fa convertir al cine, en inoblidable caricatura de l’anglès murri, fa palès l’immens poder dels silencis oportuns: allò que es diu, ja s’ha dit; però allò que es calla pot ser qualsevol cosa, inclús transcendental. No obstant això, sempre sol ser més forta la temptació d’enraonar pels descosits per semblar enginyós i ben informat, que no pas l’esforç d’estar-se callat per semblar intel•ligent. Els músics saben molt bé que una part important de les partitures la constitueixen els silencis, quan s'administren bé els espais entre sons, les pauses i els ritmes. Sense silencis calculats no hi hauria comunicació musical. Varis personatges de la història han confessat que s’havien penedit moltes vegades d’haver xerrat massa, però mai d’haver tingut tancada la boca tancada perquè, com deia al principi, en una conversa endreçada, sobretot en la diplomàcia o en la política, només els silencis valen la pena, la resta són febleses.  El finíssim Mark Twain va dictar sentència definitiva: “ És millor tenir la boca closa i passar per burro, que obrir-la massa i esvair tots els dubtes sobre aquesta qüestió” I en Sèneca, que en aquestes coses la sabia llarga, advertia als seus deixebles que per des-col•locar un interlocutor bocamoll impertinent i provocador, la millor estratègia es intercalar a la conversa silencis oportuns. Però abans d’acabar aquest elogi del silenci oportú, no em puc estar de condemnar-lo quan l’oportunitat es basa en la covardia, com està passant avui mateix, sense anar més lluny, amb massa silencis interessats al voltant del genocidi al camp de concentració de la franja de Gaza o mirant cap a una altra banda per no haver de parlar a fons del menyspreu per la vida humana dels fonamentalismes fanàtics dels totalitaris emparats en una religió. O sobre el sarcasme que significa que al país en teoria més avançat del món, tecnològicament parlant, on cada dos per tres la violència escapça en segons vides humanes, no hagin trobat el desllorigador perquè la injecció letal que apliquen als seus condemnats a mort, no trigui dues hores a fer efecte. Aquesta mena de silencis de conveniència, els que els practiquen poden considerar-los molt oportuns, però els que ens ho mirem des del carrer estant, hem de tenir clar que són l’exemple dels silencis covards que porten la civilització pel camí del pedregar.      

dijous, 24 de juliol de 2014

ENS HAUREM DE REPENSAR ALLÒ DE "MADRID ENS ROBA" ?

Feia dies que no us parlava de les tertúlies de la meva barberia, però avui no em puc estar de reproduir-vos la saragata amb que m’ha rebut en Manel, així que m’ha vist treure el nas per la porta del seu establiment. Com que en aquell moment només hi eren ell i el dependent, s’hi ha ben abonat, llamp me mau!

     -“Què – m’ha endinyat sense compliments – ara s’hauran de menjar amb patates la cantarella de Madrid ens roba, no? Tanta conya amb l’espoli de tres-cents anys, i ara resulta que per espoliats, els madrilenys... D’acord, els catalans també hi deixen pèl en el repartiment de la virolla, però els de Madrid més i potser, ja que tant t’agrada reflexionar, podries fer un esforç i tenir el detall de reconèixer-ho”.

En Manel no és de Madrid ni es diu Manel, esclar, sinó Juan-Manuel i els seus avis varen venir d’un poble d’Almeria, fa cinquanta i pico, de fet ell ja va néixer aquí. I quan vol parla un català sense rebrecs i quan a la barberia algú bescanta Catalunya la defensa com si fos de la ceba, per això vol que li diguem Manel; però quan s’ensopega amb algú de la ceba de veritat és tot un altre i fins i tot li agafaries tírria, si no li coneguessis el vici de riure-se’n del mort i de qui el vetlla quan es tracta de política. Ara bé, sap parar a temps la conya si veu que l’altre no li segueix la beta i s’empipa de veritat. En Manel es pot mofar de la política i dels polítics en general, però mai es ficarà amb les persones ni amb els sentiments. En resum, que tota aquesta andanada pamfletària amb que m’ha donat el bon dia me l’he presa com un repte dialèctic i una incitació a la polèmica, però em sembla que aquesta vegada li he tornat la pilota com no s’ho esperava pas:

    -“ Què no saps l’ultima notícia? En Rajoy ha convocat el gabinet de crisi perquè varis diputats autonòmics de Madrid volen demanar-li formalment que autoritzi una consulta perquè els madrilenys puguin decidir si, en vistes de l’espoli financer a que els sotmeten la resta dels espanyols, tiren el barret al foc d’una vegada i declaren Madrid un estat sobirà d’Europa... Diuen que a tenor dels resultats de les balances fiscals, segons els càlculs indiscutibles dels sapastres contractats per en Montoro com experts independents, hi tenen més dret que no pas els catalans, als quals només ens roben la meitat que a ells”


En Manel, us ho ben juro, encara riu ara. I és que si no ens ho agafem a tall de conya, prendrem mal. Nosaltres anem a la nostra i deixem que a Madrid es vagin entretenint jugant a nyaus.

dimecres, 23 de juliol de 2014

ELS PATAFIS DEL FROP, DEL FÒRUM I DE LA "FERIA" D'ABRIL

En teoria, el FROP tenia de sanejar unes Caixes que havien fet l'ànec mitjançant una injecció de 108 mil milions d’euros i, després de rentar-les-hi la cara i el cul si convenia, posar-les a subhasta per a recuperar la borratxera de calers tirats a la bassa i que no es comptabilitzessin a benefici d’inventari. Però resulta que des de la primera fins a la darrera d’aquestes operacions a penes s’han recuperat engrunes – exactament un 2,86%, segons testimoni del Banc d’Espanya –, de l’enorme inversió inicial; l’adjudicació, per exemple, de Catalunya Banc al BBVA suposa una pèrdua d’11.839 milions d’euros, els quals com sempre pagarem entre tots els masegats ciutadans d’aquest país. Quan el govern va decidir rescatar la banca de la crisi enlloc de fer-ho amb les persones, es va omplir la boca de promeses temeràries sobre la total amortització dels capitals manllevats, en base als hipotètics beneficis que s'obtindrien de les vendes dels actius suposadament sanejats. Però tot plegat era la repetició del vell conte de la lletera, com ja havien pronosticat amb escreix tots els economistes que no tenien parada menjadora governamental. I encara no se sap quin serà el balanç final de les pèrdues generades per SAREP (el banc dolent) ni per tot aquest gegantesc embolic de Bankia. Diguin el que diguin tots els homes del president, aquest negoci del rescat bancari ha resultat pitjor que el d’en Robert amb les cabres i els plats trencats els pagarem amb més sacrificis i retallades els de sempre. Esclar que no sé de què coi ens estranyem, després que transcorreguts 10 anys des d’un altre patafi monumental com el del Fòrum de les Cultures, la Sindicatura de Comptes ha trobat irregularitats a manta en un muntatge que va costar a Barcelona 240 milions d’euros. Després de deu anys es podran demanar responsabilitats als culpables d’un delicte de malversació de fons públics? Perquè si aquest patafi ja hagués prescrit, potser qui hauria de explicar aquesta negligència serien els auditors per agafar-s'ho tant a la fresca. I per acabar-ho d’adobar, els nous administradors de la Fira d’Abril versió catalana, han passat comptes de l’administració i han repartit benèfics als firaires. El sarcasme de la notícia és que durant 43 anys els anteriors responsables de la FECAC (Federació d’Entitats Andaluses de Catalunya), no els hi va lleure de fer aquest exercici de transparència imprescindible quan hi ha diner públic pel mig i en aquesta Feria totes les administracions hi havien buidat el sac per conveniència i buscar-hi rèdits polítics. De fet, la fiscalia fa mesos que s’entreté investigant una possible malversació continuada, però per molt que es tregui la son de les orelles, tots aquests controls arriben a misses dites. Com deia el meu avi en situacions semblants, quan era mort el combregaven.

dimarts, 22 de juliol de 2014

ELS MIRACLES I JOCS DE MANS DE LA FÀTIMA

Per culpa de fantasmes com la ministra Fàtima Báñez jo m’he tornat agnòstic políticament parlant, camí de convertir-me en un descregut integral. Servint-se de la trona del PP ha fet una aparició pública a Huelva i ha promès a la parròquia de fidels que si som bons minyons descongelaran les pensions, apujant-les mig punt per sobre de l’IPC. Això si, primer cal que fem penitència i dejuni, per tal de reanimar l’economia comatosa, condició indispensable perquè el miracle es faci realitat en tota la seva pompa. Tenint en compte que en persistir la situació de dèficit per operacions no financeres, de la guardiola de les pensions contributives de la seguretat social aquest juny s’han hagut de manllevar 5.500 milions d’euros per complir amb la paga extra - deixant el saldo per sota dels 50 mil milions, tot sigui dit -, i que l’increment d’altes a la seguretat social si bé no es pot negar en termes aritmètics absoluts, pel que fa a recaptació neta en cotitzacions els resultats són més aviat galdosos, com a conseqüència de la nova contractació permesa per la reforma laboral que al rebaixar salaris ha deixat les bases de cotització a nivells del 2007.  D’altra banda, el Fons de Reserva invertit pràcticament en deute públic espanyol – una pràctica que qualsevol escola de negocis desaconsella, perquè  els ous no s’han de posar mai tots en el mateix cistell -, ha generat uns rendiments nets durant els primers sis mesos del 2014, de 995,64 milions d’euros. És a dir, encara no una quinta part de la bestreta que s’ha hagut de treure de la guardiola aquest juny. És més que evident, doncs, que el govern necessita un miracle per a presentar-se a les properes eleccions traient pit davant un col•lectiu de pensionistes que representem més d’una tercera part de l’electorat. Per aquesta raó, suposo, s’han encomanat a la seva Fàtima particular, però em sembla que la ministra ho té pelut per estar a l’altura de la marededéu, considerant que la dona no és portuguesa, sinó andalusa “rociera”. I malgrat una també ministra andalusa, en aquest cas socialista, la Magdalena Álvarez, va repetir el miracle dels pans i els peixos en acumular, sent com era una socialista practicant i de rosa al puny, una fortuna personal suficient de sobres, en immobles i comptes corrents, per a cobrir una fiança civil de 29,5 milions d’euros, per la seva responsabilitat en el fastigós escàndol dels EROS. La Fàtima del PP hauria de saber que als vells i a els nen no se’ls hi poden fer promeses de fum, ni fent un miracle ni tripijocs, perquè no es traurà del darrera els indignats, tibant-li la brusa. Tanmateix, el problema de que no arribin les misses per pagar les pensions contributives és degut a que els legisladors no fan els canvis estructurals necessaris, entre d’altres raons perquè volen seguir mantenint els seus privilegis i no estan disposats a perdre, per exemple, que amb diferents martingales legals entre un 21 i un 36 per cent dels seus ingressos bruts no tributin a Hisenda o que diputats i senadors en tinguin prou amb 7 anys de serveis com a parlamentaris per tenir dret a una pensió que els altres ciutadans treballadors han de suar durant 35 anys, com a mínim. En resum, perquè vostè m’entengui senyora Fàtima, si és que em llegís, sense necessitat de traductor: “a otro perro con este hueso”. 

dilluns, 21 de juliol de 2014

MIRANT EL MAR

L’altre dia, assegut a l’escullera del port, mirant el mar, sota un sol e tarda mig abatut i sentint la marinada a la cara, vaig recrear-me una estona amb la pau que et dóna estar desconnectat de la rabiosa actualitat. Per experimentar aquesta sensació d’estand by mental n’hi ha prou amb tenir la vista clavada a l’aigua sense cap pretensió d’escorcollar-li les entranyes, simplement deixant-la passar mansa per davant com si res, seguint-li cada moviment capritxos o revenxinat, prenent-te un bany d’humilitat perduda la vista en aquell horitzó que no s’acaba mai. Són d’aquells moments que voldries perllongar hores perquè t’adones que mentre tens la ment en blanc, es regenera l’esperit i es carreguen les piles. Ja saps que tot plegat és un miratge, un paradís amb data de caducitat, que aquella tranquil•litat és un parèntesi, però no tens cap pressa perquè es desfasi l’encanteri i, en certa manera, t’hi deixes anar quasi voluptuosament en aquell dolç no fer res. Això sí, perquè la catarsi sigui perfecta has d’anar a l’escullera tot sol, com aquells pescadors peripatètics que fan monòlegs amb la canya, perquè si hi vas en companyia tard o d’hora et distrauràs per no fer-li un lleig quan et parli, perquè mentre dura l’idil•li amb el mar perds tant la noció del temps com de la gent que passa pel teu costat o et diu alguna cosa. Perdoneu que em faci pesat, però aquella estona a l’escullera, mirant el mar com un encantat, va estalviar-me de rumiar en les misèries quotidianes de la vida. Ja sé que totes em rebotarien de cop al despertar-me d’aquella becaina, però sempre és més fàcil de pair la crònica d’una humanitat perduda entre guerres fratricides, depravació, enveja, corrupció, desigualtat i prostitució de l'enteniment i la compassió envers el patiment dels altres.

divendres, 18 de juliol de 2014

EL PROBLEMA DELS MALALTS CRÒNICS I DELS VELLS

El conseller de la cosa diu que la sanitat pública catalana no té cap problema estructural, encara que es tanquin llits, les llistes d’espera treguin fum i a urgències no donin abast; el problema es veu que són els malalts crònics i tota aquesta trepa de gent gran que després de d’aconseguir posar anys a la vida, ara malden per arrodonir la jugada aprofitant la vida fins a l’últim badall, en bon estat de forma. El senyor Boi Ruiz, que és molt endreçat amb la forma de comunicar, no va expressar-se exactament amb la claredat com ho he fet jo, però el sentit de les seves paraules és aquest, ni més ni menys. Qui col•lapsa els serveis d’urgències, en la seva opinió, són els malats crònics que cada dos per tres amoïnen per una aparença de crisi o la gent gran que s’espanta perquè alguna peça del seu cos sembla que grinyola. Segons el conseller, un tant per cent molt considerable d’urgències obeeixen a alarmes subjectives de pa sucat amb oli, les quals entrebanquen la fluïdesa dels serveis mèdics. Què se n’ha de fer, doncs, dels malalts crònics pesats i dels vells que no volen plegar la paradeta mentre la festa continuï? Aquesta és la mare dels ous de la sanitat pública i, per extensió, del simulacre d’estat del benestar, perquè la resposta que fins ara es proposa – no anar a urgències sinó s’està estirant la pota, posant-se en mans del metge de capçalera per parar el cop – no deu oferir suficients garanties a l’usuari escarmentat perquè aquest es tranquil•litzi. Francament, a la meva manera de veure, el fet que els crònics o la gent gran vagin a urgències al primer símptoma, la majoria de les vegades no és per comoditat, sinó per pura basarda. A urgències no s’hi va a passar-s’ho bé, perquè llevat que es tracti d’una qüestió de vida o mort, fer cua durant hores assegut en cadires que no conviden precisament a escarxofar-s’hi, no és recomanable; però durant aquesta llarga estona d’espera s’estabilitza el malalt i se li fa un pedaç que dura fins al següent brot d’angoixa. Ara bé, alguna cosa no deu funcionar tan perfecte als Cap perquè la gent opti per anar a fer la punyeta a urgències hospitalàries. I alguna cosa es deu fer malament, tanmateix, perquè la sanitat pública després de tres anys de retallades i de polítiques pressupostaries gasives, segueixi donant pèrdues comptables en el capítol de gestió. En propers dies hi haurem de reflexionar més a fons i arribar al moll de l’ós, perquè no sembla just que el mort es vulgui carregar als crònics i a la gent gran, els quals malgrat tinguin les espatlles amples ja en comencen a estar tips de ser l'ase dels cops.          

dijous, 17 de juliol de 2014

SUSCEPTIBILITAT EMPRENYADORA

Em costa de suportar els que salten a les primeres de canvi, com si tinguessin un ressort subconscient que els posa a cent en un moment donat, sense quan val ni quan costa. I no els puc veure, francament, perquè obliguen la gent que tenen a la seva vora i saben del peu que calcen, a anar sempre molt en compte amb “què diuen” i “com ho diuen”, ja que qualsevol ximpleria intranscendent se la poden prendre malament. I si se’ls hi entregira al païdor una paraula, una observació o un simple gest, posen una cara de set jutges i la complicitat o el bon rotllo amb l’entorn se’n va a fer punyetes la resta de la vetllada. Jo sóc dels que penso que aquestes persones tan irritables no ho fan per malicia o perquè tinguin el dit ficat a l’ull d’algú, sinó que són presoneres d’una mena de cua de palla que els fa estar obsessionades per les “segones intencions” d'allò que s'ha dit. Suposo que no s’ho passen bé estant sempre tan pendents del què es parla, buscant-li tres peus al gat, però els pobres que han d’aguantar una persona susceptible ja els planyo, perquè si no tenen ganes de tallar d'una vegada la relació, contínuament han de donar explicacions i treure ferro a bestieses que es magnifiquen sense solta ni volta, sospitant que qui les ha dit va amb segones de canvi. Si un corcó d’aquesta mena s’infiltra en una colla d’amics, mala peça al teler. Per aquesta raó, a la meva manera de veure, l'unic remei es neutralitzar el portador del virus posant les cartes sobre la taula sense miraments: entre amics està permès parlar de tot i la susceptibilitat s’ha d'endreçar a a la butxaca, perquè inclús en el cas que algú és permeti comentar el que sigui amb un cert to irònic, no justifica que es faci el ridícul sentint-se frare i prenent candela, posant-se a la defensiva i ensenyant les dents, perquè sovint entre amics una mica de sana teràpia de grup mai fa nosa. I no hi ha mètode més eficaç de conèixer-se un mateix, que descobrint com et veuen els altres. Oi que seriem més feliços canviant el “sentit de la susceptibilitat permanent” per un petricó de “sentit de l’humor”? No es pot estar a totes hores amb les “antenes” posades, per si de cas parlen de mi. Això no es viure i el fetge se’n ressent.   

dimecres, 16 de juliol de 2014

AUTORITAT MORAL

La pena que arrossega la nostra classe política no és que vagi escassa de líders, sinó que molts dels que aparenten ser-ho, s’han petejat el prestigi com a dirigents per manca d’autoritat moral, una condició indispensable per a tenir credibilitat. Ja sé que, per desgràcia, aquesta carència no és una exclusiva dels polítics, sinó que tampoc massa de l’anomenada classe dirigent i més de la meitat dels quatre manxaires d’opinió en els diversos mitjans poden vantar-se d’un currículum net, polit i, sobretot, tan coherent que suporti “la prova de l’hemeroteca”. I sense tots aquests ingredients no es pot anar gaire lluny en la vida pública, sobretot si el camí no és de flors i violes, sinó que té espines i pedres cantelludes a dojo. Quan els dirigents polítics, socials, empresarials o religiosos tenen autoritat moral suficient, se’ls reconeix com a líders naturals sense gaire esforç, hom s’hi identifica i els hi fa costat. Quan és a l’inrevés, els dirigents han de recórrer a l’autoritat del bastó o a la trampa de l’enganyifa, fent creure que s’han fet una neteja de cara a fons, sense haver ni canviat l’aigua bruta de la gibrella. Per aquesta raó tenen tanta requesta en política els líders nous de trinca, per estrenar, que la gent reconeix perquè són propers, parlen un llenguatge que comprenen a la primera i, la majoria de vegades, tenen l’esquena masegada per una motxilla carregada amb els mateixos greuges; però sobretot perquè convencen sense recórrer al suborn descarat, ni al xantatge emocional, ni al recurs de la por. ¿Quina autoritat moral, per exemple, els hi pot quedar a uns polítics cremats durant anys de fer d’escolans d’amèn dels aparells d’uns partits que potser no són corruptes, però tiren terra al damunt dels casos de corrupció quan esquitxen els seus? Cap societat pot avançar i reeixir si no es treu de sobre, ràpidament, el jou d’uns capatassos moralment desacreditats. El poble desconfia sempre de qui prediquen una cosa i en fa una altra, però no suporta de cap manera qui predica allò què no creu. I d’aquí plora la criatura, de que els professionals de la política així com els dirigents que s’eternitzen en determinades poltrones, simplement perquè els hi agrada tocar poder o les portes que el poder obre. ¿Com poden, tanmateix, demanar sacrificis salarials aquells que cobren sous que no s’acaben ni sopant deu vegades? ¿Qui es pot creure que no hi ha cap més remei que retallar en sanitat, en educació, en pensions, en benestar en definitiva, si els que ho afirmen tenen el ronyó folrat i totes les necessitats que són bàsiques per a tanta gent les tenen cobertes amb escreix? En èpoques de crisi, només poden demanar sacrificis aquells que tenen autoritat moral per a fer-ho. I no en queden gaires. Per aquesta raó tanta gent està emprenyada.

dimarts, 15 de juliol de 2014

ASSAIG DE DIÀLEG ENTRE DOS AMB LES MANS LLIGADES

Estic d’acord amb en Salvador Cardús quan va escriure: “hi ha invitacions al diàleg que s’assemblen més a un plegaria per demanar que plogui en plena sequera, que no pas un pronòstic de pluja”. Em va cridar l’atenció i m’ho vaig subratllar. Si avui ho retrec és perquè no aposto un pèsol per unes converses que, d’una banda i d’una altra, tothom reclama que siguin “transparents”, en contra del que la història palesa al llarg de molts anys d’experiència, tants com vulgueu: que els acords sòlids no es congrien amb les portes obertes de bat a bat i amb llum i taquígrafs damunt i dessota la taula de negociació, sinó a porta tancada, discretament en un ambient quasi íntim que permeti posar-se cada part en la pell de l’altra i explicar-se, si cal, confidències; la qual cosa suposa escoltar abans de parlar. ¿Com pot reeixir un diàleg de pura conveniència, en que cada interlocutor senti al clatell l’alè gèlid de la desconfiança de gent de la pròpia família i, per tant, no tingui pebrots “d’escoltar” sense prejudicis? Perquè si qualsevol dels dos interlocutors, en Rajoy o en Mas, caiguessin en la temptació de reconèixer a l’altre només que fos un pessic de raó en llurs arguments, al tou li plourien acusacions de traïdor i de mel·liflu. El problema és que per tornar al punt de partida del conflicte, per reiniciar el diàleg des de zero i embastar un pacte de convivència “civilitzat”, com voldria en Rajoy, caldria oblidar les vegades que en els darrers deu anys, des de Madrid s’ha tancat sistemàticament la porta pels morros a una Catalunya sacsejada per una pressió popular creixent dels ciutadans que només veuen en un Estat propi el remei per a la seva anèmia financera i d’identitat. I resignar-se a comprovar si en els propers deu anys el comportament dels futurs executius centrals serà més lleial amb les ànsies d’un poble que se sent nació, és més del que se li pot demanar a un nacionalisme reiteradament humiliat i esclafat. En Mas, doncs, ni que en Rajoy volgués fer una finta política de les seves, té les mans lligades per negociar res que no passi per activar un referèndum que resolgui definitivament el dilema entre independència i qualsevol altre model autonòmic. Per aquesta raó l’un i l’altre - en Rajoy versus don Tancredo, sobretot, i el Mas oportunista dels darrers mesos, potser també -, haurien de tenir ben clar quin va ser l’origen d’això que en diem “el procés”. L’inici de la reclamació de diàleg polític amb Espanya el fa, mal que a segons qui li pesi reconèixer-ho, Pasqual Maragall amb la seva proposta de reforma a fons de l’Estatut, fent mans i mànigues amb una Constitució que, depenent de com i qui la interpreti, hi té aixopluc tothom. El barroer menyspreu d’aquella solució d’encaix amb Espanya va trencar la confiança dels catalans i els va tirar al carrer aquell 11 de setembre de fa dos anys. Francament, doncs, d’aquest assaig de diàleg d'ara, tan agafat pels pèls que no té data ni ordre del dia, potser només se’n pot esperar que els dos interlocutors posin les bases per establir demà unes bones relacions entre dos Estats veïns. Però, a la meva manera de veure, ni un ni l’altre, per molt greu que em sàpiga, no tenen la talla d’estadistes que faria falta per treure aquest carro del pedregar.

dilluns, 14 de juliol de 2014

EMBOLICAR LA TROCA PERQUÈ SÍ

Qui us sembla que perjudica més la societat, el mentider barroer i descarat, el que diu mentides pietoses o el que enverina l’ambient amb mitges veritats? A mi, francament, els que em fan més ràbia i por són els darrers. El mentider compulsiu, en un moment o altre la vessa i queda atrapat en la seva pròpia trampa. El que emmascara la veritat perquè aquesta no sigui tan dolorosa, després de tot ho fa a fi de bé, no per malícia. Però el que va escampant mitges veritats és el més perillós a la meva manera de veure, perquè el propòsit que el mou a actuar com un fals, no és honest sinó recargolat, tèrbol i traïdorenc. La majoria de les vegades, la seva conducta esbiaixada obeeix al principi de l’embolica que fa fort. Si aquest mètode s’utilitza en els negocis malament rai, però si se’l fa servir com estratègia política als mitjans de comunicació o a les xarxes socials, la confusió que crea escampar entre la ciutadania brames pot tenir greus conseqüències, no només en quan a empastifar i enrarir la credibilitat de persones que fan nosa, sinó fent versemblants un munt de sospites insinuades sense faltar del tot a la veritat, però passant-li el ribot per deformar-la en profit d’interessos que fan fàstic, a vegades pagats des del propi poder amb els fons dels rèptils. I aquest virus sol atacar més quan un poble està empantanegat en alguna cruïlla important de la seva història, com ara nosaltres amb el sobiranisme. Pensem-hi i potser així entendrem més d’un embolic.

divendres, 11 de juliol de 2014

HE TINGUT UN SOMNI ESTRANY

El públic començava a estar-ne fart d’una comèdia que durava massa, i que repetia gags que ja no tenien gràcia, com si els còmics que acaparaven l’escenari haguessin perdut els papers, o creguessin que la platea s’hagués tornat ensopida o estúpida. No us ho penséssiu pas: el fet que no els haguessin començat a xiular des de la platea, de ben segur es devia als escamots de claca - llogada per neutralitzar els intents de sabotejar a la representació -, que estava escampada estratègicament per tota la sala. Un esforç en va, perquè no trigà gaire el públic que ocupava la platea a fer costat les protestes, cada vegada més indignades, que venien del galliner, mentre que els establers a les llotges es posaven les mans al cap, com si aquell guirigall els hi vingués de nou, malgrat alguns dels cronistes teatrals més ponderats feia temps advertien que el teatre estava a punt d’esclatar d’indignació, si els còmics no es posaven ràpidament les piles i el dia menys pensat una part important del públic de classe mitjana que s’asseia a la platea, se sentia identificat amb els crits de ràbia  i de impotència procedents d’un galliner ocupat per gent indignada, que plantava cara als còmics exigint que l’obra carca i passada de moda que es representava, fos reemplaçada per una de més fresca i, sobretot, més optimista. Els còmics professionals venien representant un repertori que, amb lleugeres variants, se sabien de memòria tant ells com el públic, al qual l’únic dret que li quedava era, de tant en tant, poder canviar la companyia de còmics, escollint mitjançant un sistema controlat severament per la gerència del teatre i els titulars de les llotges, entre companyies consagrades i de renom, menystenint les aspirants a debutar. Aquesta gerència, tanmateix, va aconsellar els còmics que s’havien repartit les temporades fins allavonces, que per fer mèrits i caure simpàtics a la parròquia esquerpa, fessin algun canvi formal en el guió de les obres, adaptant-les als gustos del públic disgustat, però mantenint invariable l’argument i el desenllaç. Després d’aguantar unes quantes d’aquestes representacions maquillades, el públic majoritàriament jove que omplia el galliner, va exigir a les patums de la faràndula que es traguessin la són de les orelles i renovessin el repertori, de cap a peus. La gerència del teatre i la junta de propietaris de les llotges, un cop refets de la sorpresa inicial, decidiren que no es podia permetre que quatre esvalotats rebentessin una representació que permetia a la casta teatral de viure com uns reis, entre bambolines. Per tant, ordenaren a tots els conserges i personal de seguretat que barressin el pas a la patuleia. En no sortir-se’n, manaren que es desallotgés per la força el galliner i part de la platea desaburgesada, ja que no quedava altre remei per mantenir l'ordre. Però els indignats no eren manxols, i llevat d’alguna escaramussa que no pogueren evitar en les primeres confrontacions – perquè entre ells també s’hi havia infiltrat la púrria del populisme i l’anarquia -, de mica en mica van purgar el seu moviment de protesta, i utilitzant altres mètodes més intel•ligents i, sobretot, allunyats de la “bronca” permanent, es rifaren els còmics maldestres, posant en evidència les seves limitacions interpretatives i la manca de qualitat de l’obra que representaven, entre els aplaudiments d’una platea cansada de ser escopida impunement des de les llotges...


I aleshores, m’he despertat entresuat, com si enlloc d’un somni bonic hagués tingut un malson...

dijous, 10 de juliol de 2014

CUES I DRECERES

Hi ha cues que es fan per gust i d’altres per força, però malgrat sembli que una cua sempre és una cua, el món no es veu de la mateixa manera, per exemple, fent cua per entrar en un espectacle, un restaurant de moda o per agafar bona entrada per a un concert de masses, que  fotent-se de fàstic a la cua de l’Inem o esperant ser atès en un servei d’urgències de la seguretat social. El posat dels que s’esperen per passar-s’ho bé una estona és molt diferent de la cara que fan els que sembla que van a parar la mà, per dir-ho francament. Perquè hi ha una certa tendència - sorgida d’un imaginari subconscient no necessàriament viscut sinó, potser, només recreat -, a considerar que entre un que fa cua i un pidolaire hi ha poca diferencia i que, per tant, quan es fa cua per necessitat no es pot anar amb exigències: fer cua vol dir, simplement, esperar fins que et toqui la tanda, el temps que calgui. Però no hi ha res més frustrant que, després de frisar-se pacientment en una d'aquestes cues, quan arribi el torn s’hagi acabat el carbó. I això passa, ens ho expliquen i ens ho ensenyen cada dia els corresponsals, en països en conflicte on els aliments i els articles de primera necessitat són un bé tan escàs, que no n’hi ha per a tots. Però hi ha un fet curiós: en aquestes cues de casa nostra que s’han de fer per força, poques vegades s’hi troben cares conegudes de gent d'upa. Inclús en els països considerats més democràtics, aquells individus que formen part d’allò que, col•loquialment, coneixem com establishment, mai te’ls ensopegues en una cua, ni per casualitat. Això deu voler dir que hi ha qui no necessita fer cua per aconseguir una cosa o per arribar a destí, perquè sap com fer drecera. Fa quatre dies, per exemple, per renovar el DNI o el passaport, t’obligaven a fer cues tercermundistes que, moltes vegades, s’iniciaven de matinada fes fred o calor. No em consta que tothom passés pel tub i, com en aquelles quaresmes llunyanes que els que no eren uns poca-roba podien fer pam i pipa al dejuni, mitjançant la vergonyosa compra d’una butlla, en aquesta societat nostra en teoria igualitària i tan solidaria, hi ha genteta que està dispensada, entre d’altres molèsties, de fer cua, de viatjar en transport públic o de podrir-se en una llista d’espera, per a ser atès en un hospital públic. Però, a la meva manera de veure, el problema més gros de tot plegat és que la classe dirigent que hauria de resoldre totes aquestes discriminacions, no pot fer-se càrrec de la indignació que causen als ciutadans que les pateixen, perquè mai els de l’establishment han hagut de fer cua per res. ¿Com poden, doncs, saber el pa què s’hi dóna, si mai han tastat els rossegons?

dimecres, 9 de juliol de 2014

CONSIDERACIONS A UNA SENTÈNCIA

De la sentència sobre els aldarulls a les portes del Parlament de Catalunya, que acaba de pronunciar l’Audiència Nacional, en principi em criden l’atenció uns quants estirabots que poso a la vostra consideració:

1)- Quanta gent, des de la política o des dels mitjans, ha començat les seves valoracions de la sentència amb un “sense haver-me-la llegit, només en funció del que diuen els diaris...” o “jo no sóc jurista, però...”. És a dir, que en una matèria tan delicada – i no és la primera vegada que succeeix -, gent que té notable influència en la formació “d’opinió pública”, és de lamentar que sigui tan temerària d’emetre judicis de valor, sobre quelcom que no s’ha estudiat a fons. És molt propi del nostre caràcter llatí, deixar-se portar pels impulsos i no contar fins a cent abans d’obrir la boca. Per aquesta raó, tanta gent resta presonera de paraules improvisades – “a bote pronto”, com dirien els castellans -, de les quals després se’n penedeixen mil vegades d’haver-les pronunciat.

2)- Que les desqualificacions radicals sobre la conducta dels “indignats”, que els parlamentaris objecte de vexacions i amenaces, varen fer a sang calenta, i de les quals n’hi ha testimonis a dojo als mitjans o a través de les indiscrecions de persones del seu entorn, es varen fondre en un bany maria de “bonisme”, quan tocava ratificar-les davant el tribunal en qualitat de testimonis de càrrec de l’acusació que, per cert, encarnava la Mesa del Parlament i el Govern de la Generalitat.

3)- Que algunes de les organitzacions que donaven suport incondicional als acusats, començant per les seves pròpies defenses, varen qüestionar durament la improcedència de la jurisdicció obligada, reclamant que no fos un Tribunal especial, sinó el TS de Catalunya, l’encarregat de jutjar les denúncies presentades. I ara, en vista que la sentència ha anat com ha anat, no tenen paraules per elogiar el dictamen i, gairebé, la independència d’aquell tribunal tan bescantat i no reconegut.

4)- Que l’Audiència Nacional estableixi un precedent jurídic d’autoritat, després d’uns raonaments més propis d’un article d’opinió que no pas de la literatura jurídica, no delimitant la frontera entre la legítima llibertat d’expressió i el llibertinatge de l’acció directa, a la meva manera de veure és, com a mínim, insòlit i discutible, perquè entreobre portes que potser estarien millor tancades. Si l’absolució dels acusats es basava en la manca d’identificació positiva, potser hagués estat més coherent deixar-ho aquí, fent constar sense mitges tintes que si hagués estat a l’inrevés, al marge del càstig, els aldarulls eren un delicte “per se”, amb l’agreujant de voler impedir l’entrada de representants electes democraticament, a la inviolable seu parlamentària.


5)- Finament, no em puc d’estar de lamentar que una qüestió tan seriosa com aquesta sentència, algú la frivolitzi amb una pregunta que ara em sembla no toca, encara que sigui pertinent fer-la el dia que les dues vares de mesurar es confirmin. ¿El tribunal hagués dictat un veredicte semblant, si els parlamentaris vexats haguessin estat diputats o senadors espanyols? Ara no ho sabem, ni tenim manera d’esbrinar-ho. Però amb el contingut de la sentència ja anem ben servits, i per discrepar-ne no cal  recórrer a judicis d’intencions que només ens portaran a un debat estèril.

dimarts, 8 de juliol de 2014

EL CAS DELS 44 AL QUI FALTA UN BULL D'ÈTICA

Dispenseu-me el vocabulari escatològic que em veig obligat a emprar avui, però no sé com dir fi, i que se m’entengui, que la merda quan més es remena més put. I que aquesta tifa que la darrera setmana s’ha descobert a la Federació de Municipis Catalans, a còpia d’anar-la remenant, està empudegant de mala manera l’ambient, per si ja no tinguéssim prou els ciutadans de disgustos per pair. Encara sort que l’escàndol esquitxa gent de quasi totes les tendències, perquè com a mínim ens estalviem l’espectacle de presenciar un linxament sense miraments, si els alcaldes enxampats fent maleses haguessin estat de la mateixa família política. Ara bé, com que la majoria dels partits llepen, el repertori d’excuses i d’explicacions que s’han inventat, fins i tot resulten pintoresques i d’una ingenuïtat incomprensible, en persones que tan sovint es vanten de “no mamar-se” el dit. La tifa que s’ha trobat a l’armari de la Federació ja estava seca, perquè l’havien deixat allí gairebé fa dos anys; però enlloc de netejar i desinfectar l'armari s’han posat a remenar la merda tant, que la flaire s’ha tornat insuportable. De moment, qui ha pagat els plats trencats ha estat un càrrec de confiança, que ja ha estat rellevat d’aquesta responsabilitat (tot i que segurament tornarà al seu antic destí administratiu, com si no hagués passat res), mentrestant els polítics en entredit han tingut reaccions de tota mena: uns, amb evident mala consciència, s’han precipitat a tornar uns ingressos presumptament indeguts; d’altres, han convocat rodes de premsa per donar explicacions que enlloc d’aclarir la qüestió l’han complicada una mica més; i en Manel Bustos, ha presentat la dimissió de tots els càrrecs i s’ha retirat de la política. Massa esquerdes per un pet que s’ha volgut fer veure que era insignificant. En principi, la irregularitat de que se’ls acusa és d’haver-se embutxacat diners en concepte d’indemnització per despeses de quilometratge, que en realitat eren sou perquè, entre d’altres anomalies formals, no existeixen comprovants detallats d’aquestes despeses, sempre idèntiques tots els mesos de l'any, incloses les vacances. No se n’ha tret l’aigua clara, perquè hi ha justificacions per a tots els gustos, coincidents només en dos aspectes: que tothom havia declarat aquests ingressos i que s’havien limitat a parar la mà  sense cap malícia. Tampoc és de rebut l’excusa de que ningú s’ha fet ric amb aquesta misèria, amb que s’han rebotat tots els portantveus dels partits tacats, rebutjant qualsevol sospita de corrupció, que des de la caverna mediàtica ja s’han afanyat a escampar. Potser no es tracta de corrupció, però hauran d’admetre els 44 alcaldes que en aquest afer els hi va faltar un bull d’ètica. I que s’ho haurien de fer mirar, abans de remenar aquesta merda una mica més.  

diumenge, 6 de juliol de 2014

ENTRE LA NORMALITAT HOMOSEXUAL I L'ORGULL GAI

El dissabte es varen produir dos fets que em donen peu a escriure la reflexió d’avui: la festa de l’orgull gai, a Manresa, i el casament del conseller Santi Vila, a Peralada. El primer, entraria en el capítol de l’extravagància i de la barroeria, per dir-ho d’alguna manera, i el segon en el de la normalitat assenyada. No sé amb quina de les dues versions de l’actualitat homosexual s’identifiquen més els que en són, però voldria creure que la caiguda dels infinits tabús del passat, que s’han anat esmicolant un darrera l’altre, hi ha tingut més a veure la prudència com centenars de milers d’homosexuals practicants han aconseguit que la societat els acceptés com a persones normals, que és tan respectable com qualsevol altre la seva manera diferent de viure i orientar la sexualitat i que, per aquesta causa, ningú pot ser discriminat com un viciós, compadit com un malalt o perseguit com un empestat, ja que la tendència sexual no condiciona la capacitat intel•lectual de les persones, ni els seus valors humans, ni la seva categoria i responsabilitat com a ciutadans. Per tant, em pregunto si l’estridència com anualment es reivindica el moviment gai pels carrers de les principals ciutats, ajuda o perjudica la imatge d’unes persones que no volen convertir-se en caricatures de si mateixes ni en estereotips d’una realitat manipulada per interessos de tota mena – inclosos els comercials -, sinó simplement passar inadvertits per la vida, compartir-la amb qui es vulgui amb total normalitat i destacar pels mèrits i no per haver escollit una determinada opció sexual. No sé si el vertader “orgull gai” i l’ambient homosexual el representaven millor les xarones i matusseres comparses que han ocupat Manresa el cap de setmana per, segons deien, “donar visibilitat i reivindicar els drets del col•lectiu”; o el conseller que es casava amb la seva parella de sempre, a Peralada, acompanyat dels més destacats representants de l’establishment, fent palès que els homosexuals poden sentir-se “orgullosos” de que s'accepti com a normal que puguin desenvolupar qualsevol tipus de responsabilitat professional, pública o política, incloses les més altes. Jo, evidentment, no sóc pas ningú per a donar consells, però a la meva manera de veure potser els dirigents del moviment gai, s’haurien de replantejar les formes, perquè la societat els percebi tal com són, no de qui es disfressen per “epater les bourgeois”.        

divendres, 4 de juliol de 2014

DELS CONCURSOS DE FEL.LACIÓ A LA "DROGA DEL CANIBAL"

Ahir, uns quants varen esquinçar-se les vestidures, escandalitzats amb la notícia que una discoteca balear omplia l’establiment organitzant concursos de fel•lacions, quin premi consistia en gaudir de barra lliure tota a nit, la qual cosa suposa que l’exercici s’havia de practicar seré, ja que si no el premi en qüestió no tindria cap al•licient. Una notícia com aquesta, sempre és ben rebuda per aquells que es guanyen la vida fent barrila de l’actualitat i ahir tothom es va despatxar a gust, amb més o menys encert, sobre “fins on hem arribat” en la degradació moral i la pèrdua de valors, malgrat també hi va haver qui va discrepar de la condemna generalitzada i va sortir amb el ciri trencat de la llibertat per justificar una aberració. En general, però, es donava per descomptat que aquesta original forma de promocionar un negoci nocturn era una excepció, localitzada en un lloc determinat de Mallorca; a mitja tarda ja es va saber que a Hospitalet, amb cartell inclòs, es promocionava un altre local a base de premiar la resistència humana fent “mamades” a dojo i en públic. En aquest cas, com que se suposa que per fer una exhibició tan porca s’ha d’estar ben col•locat i mamat, el premi no era la barra lliure. sinó una més prosaica recompensa en metàl•lic: 300 euros.  Avui, potser ja en tindrem coneixement d’algunes altres “iniciatives empresarials” dels senyors de la nit, sinó exactament iguals bastant semblants, pel que fa a estimular els més baixos instints d’una part de la societat, que està tan malalta d’anèmia de valors que li va el morbo de matar el temps emborratxant-se, experimentant estimulants cada vegada més barats i d’efectes més devastadors, com aquesta “droga del caníbal”, que un altre camell emprenedor ofereix, de moment, en pla de degustació a una clientela disposada a “anar més lluny”. El problema és que tota aquesta campanya de seducció perversa d’una part, cada dia més important, de la joventut que freqüenta els caps de setmana els ambients d’oci, no es fa a les catacumbes sinó que hi ha un pilot de gent, en principi normal, que n’està assabentada i que per no buscar-se complicacions mira cap a una altra banda. I si un dia un pobre desgraciat policia ha d’intervenir per reduir un consumidor de “caníbal”, no li arrendo la mala sort: si ho arriba a aconseguir sense prendre mal, mil dits l’assenyalaran com a torturador, mentrestant la màfia que mou i domina aquest mercat tan lucratiu, es barrejarà amb l’establishment com si fossin uns angelets i uns pròspers homes o dones de negocis. Uns negocis que deixen molts de diners; però perquè la roda engegui i no pari, també és necessita molta inversió. Els governants que han intentat, més o menys tímidament, desmantellar el “tinglado” ara sembla que han canviat d’estratègia: ja que és mou tant de diner a les clavegueres, en Montoro i d’altres espavilats opten per tallar una part del pastís legalitzant-lo sense tenir manies. Tant li fa si després de rebre un certificat de bona conducta fiscal, segueixen cruspint-se els valors més bàsics de la societat que puja, fent-li creure al jovent que per triomfar a la vida, no s’han de tenir tants de prejudicis com ensenyen a les esglésies o a les escoles.

dijous, 3 de juliol de 2014

RES MÉS PATÈTIC QUE UN MAQUIAVEL DE SEGONA MÀ



Compte amb Maquiavel!, que us el podeu trobar de trascantó, reencarnat el seu esperit manefla sota la pell de governants que són capaços de qualsevol tripijoc, sempre que els ajudi a perpetuar-se en el poder. Un exemple fefaent, entre molts d’altres que podríem citar de la llarga llista d’aprenents de bruixot, n’és el president Rajoy, un curiós personatge que com l’he definit moltes vegades té més retirada amb un viatjant de gra cuit, que no pas amb un home d’Estat. Ahir, aprofitant que estava lluny de la cuina parlamentària on les receptes delicades s’han de guisar, des de Panamà, s’ha tret un parell de conillets del barret, amb els quals pensa emular les lliçons del propi rei de les martingales retorçades. Per una banda, després de blindar l’anterior cap d’Estat apunta que sobren uns quants aforats i, després d’aquesta pirueta, es despenja deixant sobre la taula que l’alcalde que ha de governar els ajuntaments a partir d’ara, ha de ser el capdavanter de la llista més votada, encara que no tingui majoria suficient que el recolzi. Com a bon deixeble de Maquiavel, no desvetlla el truc que hi ha dessota de cadascuna d’aquestes dues representacions: en la primera, probablement, deixar sense empara privilegiada els parlamentaris autonòmics i alguns jutges i fiscals rasos que més aviat fan nosa; i en la segona, introduir de resquitllada a la potenciació de l’alcalde un element de desestabilització de les minories, al impedir-les formar coalicions de perdedors, per desbancar la majoria minoritària referendada per les urnes, assegurant així la conservació del poder municipal en molts de casos que l’alcaldia perillaria, sumant l’empenta dels moviments rupturistes que previsiblement trauran bons resultats en les properes municipals, impulsats pel suflé de la indignació popular envers els partits tradicionals. Si en Rajoy fos un home d’Estat i no un home desesperat, que només pensa en com conservar el poder per tapar les seves vergonyes, impulsaria la reforma electoral que fa trenta anys està a l’aigüera, inclosa una llei de transparència en totes les institucions i administracions de l’Estat, i acabaria amb els privilegis i prebendes de la casta política, per fer realitat aquell principi democràtic d’igualtat davant la llei. Tanmateix, ja posats a endreçar el corral, impulsaria una reforma urgent per aconseguir la separació efectiva de les jurisdiccions, renunciant al dret de cuixa en la designació, per part de l’executiu, dels membres del poder judicial i de la Magistratura, inclosa la composició del Tribunal Constitucional. Si fos un home d’Estat, per molt maquiavèl•licament que actués, se li hauria de reconèixer el coratge polític. Però com que és una mala còpia de Maquiavel, i a més en versió gallega, s’ha quedat amb el pitjor d’aquell personatge que, a diferència d’ell mateix, sí que tenia sentit d’Estat i “nas” per evitar que els problemes se li podrissin als dits.

dimecres, 2 de juliol de 2014

ESTUDIAR PER A VOLUNTARI

A Catalunya, el voluntariat va prenent força i consolidant la seva presència progressivament, i com a conseqüència de la crisi, moltes entitats socials han notat un augment de la solidaritat i un nou perfil dels que hi volen fer tasques de voluntarietat, allunyant-se de l’estereotip predominant anys enrere: el de dona d’entre 51 i 65 anys, amb estudis de secundària, s’ha ampliat a gent a l’atur i universitària. De fet, Catalunya disposa d’un voluntariat i d’un teixit associatiu - envejat a la resta de l’Estat - que ha estat la resposta decidida de la societat a la tebiesa de les institucions oficials, entomant la iniciativa de pal•liar determinades necessitats que cap instància governamental atenia o només tractava de manera deficient. Però aquí inclús hem anat més lluny, impulsant un programa de dinamització a través de l’Escola de Formació del Voluntariat, que promou la preparació i la formació del voluntari, facilitant-li coneixements, habilitats i actituds que permetin situar, qüestionar i renovar l’oferta, amb l’objectiu de donar resposta a les noves necessitats detectades en la realitat social que ens envolta; la principal: el risc d’exclusió que degut a la crisi tantes persones i famílies senceres pateixen. El treball del voluntari evidentment es pot perfeccionar mitjançant formació específica, però s’ha de reconèixer que la fusta amb que s’han de congriar els valors del voluntari – solidaritat, sentit de la justícia social, participació cívica, compromís, respecte i diàleg -, a Catalunya la tenim de molt bona qualitat. Per exemple, hi ha censades 7.500 entitats socials, que configuren l'anomenat tercer sector social. Són entitats privades, sense afany de lucre, que treballen per la inclusió i la cohesió social, amb especial atenció als col•lectius més vulnerables d’aquest 30% de població pobra que Catalunya té, malgrat la propaganda oficial del govern central es vanti d’anar millor i de que demà tornarem a ser els reis del mambo. Gràcies als voluntaris, al país la convivència no s’ha degradat més, però aquesta contribució a la pau social no es mimada com es mereix, i a vegades ni reconeguda, des de l’administració que, massa sovint, sembla que determinat voluntariat li faci nosa, perquè posa en evidència la poca sensibilitat d’uns governants que en plena sotragada de la crisi han prioritzat els beneficis de les oligarquies al benestar de les persones. I vés a saber el número exacte de persones anònimes que dediquen una part del seu temps a dur a terme una acció al servei dels altres o de la comunitat en general, sense esperar-ne res a canvi. Potser si les bíbliques Sodoma i Gomorra haguessin tingut una xarxa de tantes bones persones, aquell Déu impresentable no les hagués arrasat amb l’excusa que no hi trobava persones honestes.


dimarts, 1 de juliol de 2014

SOBRETOT, LA PRESUMPCIÓ D'INNOCÈNCIA QUE NO FALTI


Si de veritat la classe política volgués regenerar la seva imatge pública, a la meva manera de veure no hauria de posar pals a la roda a la investigació dels seus draps bruts dels seus propis establishments, començant per no atrinxerar-se darrera la presumpció d’innocència i de buscar excuses de mal pagador per a no airejar tots els armaris d’esquelets i els cossis, de camises tacades. No hi ha cap més manera d’actuar perquè una ciutadania, sotragada per les continues retallades en tots els aspectes bàsics i més sensibles del benestar, pugui pair el degoteig diari que no s'atura de polítics, funcionaris o sindicalistes - situats a les cúpules, no a les bases - enxampats amb els dits untats i, a sobre, que les primeres paraules dels responsables de les organitzacions esquitxades per la corrupció, siguin per reivindicar la presumpció d’innocència dels seus imputats. Em sembla molt bé, perquè tothom té dret a que no se’l condemni sense sentència en ferm; però potser que es reconegui que tampoc aquesta empara democràtica s’aplica democràticament. Quants “presumptes” en espera de judici han perdut la seva feina a l’empresa privada o se’ls hi ha fet la vida impossible en societat, basant-se només en la pura sospita o en un simple atestat policial, i quants càrrecs públics, diputats inclosos, malgrat estiguin imputats, segueixen a la seva rectoria fent-se el longuis? És veritat que algunes vegades un polític presumpte culpable ha quedat exculpat, i com que la justícia va tan ranca, netejar-li la llàntia ja serveix de poca cosa perquè el descrèdit personal és de difícil recuperació després de massa temps; però reconeixem, almenys per a tranquil•litzar les nostres consciències ciutadanes, que la majoria dels casos en que les imputacions inicials s’han fet aiguapoll, ha estat “per falta de proves”. I aquest és un altre fet, el de no poder-se demostrar res, a destacar quan el “presumpte” ocupa un càrrec públic: el corporativisme de la classe política i del seu entorn no es caracteritza, precisament, per la col•laboració. Ho hem sentit moltes vegades, fa poques hores també a Torredembarra: un dels regidors implicats ha tret ferro a l’escàndol dient que no s’ha fet res il•legal i que tot l’equip de govern n’estava al cap del carrer de les irregularitats. Francament, no m’explico que una classe política que diu que vol regenerar-se, enlloc de fer cua a casa del jutge per explicar tots els presumptes tripijocs amb llum i taquígrafs es tanquin en banda, reclamant a crits la presumpció d’innocència. Amb aquesta predisposició interessada en no perdre el poder, la regeneració política va per llarg, perquè això que avui passa a Torredembarra s’ha repetit arreu amb altres protagonistes i, si no s’actua sense miraments es tornarà a repetir demà. Què es pot esperar d’un establishment polític i funcionarial, que permet que el nepotisme més impresentable corqui una institució, cabdal per controlar les bones pràctiques administratives, com és el Tribunal de Comptes? No cal dir res més.