L’altre dia, al passar davant d’una loteria vaig veure
una dona gran que coneixia i que viu pràcticament de la caritat, amorrada sobre
el taulell, posant el cinc sentits en omplir una butlleta. Me li vaig acostar i
al veure’m va deixar el llapis d’una revolada, i com si s’avergonyís de que
l’hagués enxampat fent alguna cosa dolenta, dissimulant va escorres portes
enfora sense donar-me cap explicació, abandonant la butlleta a mig omplir
damunt del taulell. En sortir, un cartell a l’aparador m’ho va aclarir tot: a
la rifa en que volia jugar la pobra dona, apostant dos euros podia guanyar 100
milions. Quina temptació! Quina oportunitat per qui estava més pelada que les
rates i li posaven tan fàcil sortir de la misèria! No sé si només hi havia anat
aquesta setmana a tustar la sort dels desesperats o ja ho tenia per costum,
però mira per on em va venir a la memòria una reflexió sobre la sort que li
havia llegit aquell mateix matí a en Gaziel – pseudònim del periodista
empordanès Agustí Calvet -, mentre fullejava les seves memòries per confirmar
que ell va ser el primer - i no pas el líder de “Podemos”, el partit avui de
moda - qui va utilitzar l’adjectiu “casta” per referir-se a la classe política,
en el seu cas la de principis del segle passat. No he trobat encara la cita
exacta, que estic segur que hi és per-què la recordo perfectament, però
aprofitant la seva divagació sobre la sort, la hi manllevaré per a la meva
reflexió i així aprofitaré per mandrejar una mica, avui que és diumenge. De
fet, jo no sabria pas explicar-vos, millor que en Gaziel, que arreu hi ha homes
i dones que “tenen sort”, o “n’han tinguda”, o “esperen tenir-ne”; i d’altres
que “no en tenen ni en tindran mai”. Tots n’estem cansats de sentir parlar
d’algú a qui “totes li ponen” o d’algú altre que “no n’ensopega ni una”. Però
en Gaziel fa una observació que m’ha deixat parat: afirma que no són els pobres
i humils de la terra, com la dona de qui us parlava, els qui més hi pensen i hi es refien de la
sort, sinó els superbs carregats de poder i de diners. A qui res no té per a
guardar, ni res per a conquerir, li és gairebé indiferent que la sort bufi d’un
cantó o d’un altre, mentre no li prengui el mos de pa diari, la salut o la
vida. En canvi, són els rics els qui més temen per la sort, i els poderosos no
paren de preguntar-se si ho seguiran sent demà. Els líders, els aventurers, els
que van forts d’armilla estan obsessionats per la sort, quasi
supersticiosament, perquè com que juguen més fort que ningú, sempre han d'estar
pendents del dring que fa la boleta atzarosa rebotent per l’embut. Segur que si
hagués estat en Gaziel qui s’hagués trobat la dona, enlloc d’esparverar-se i
venir-li de nou, comprendria la seva flaquesa davant de les mil i una
oportunitats de temptar la sort que avui estan a disposició de la gent que mai
sortirà del pou, però li trencaria el plat bonic recordant-li una màxima, a la
qual també hi estaria d'acord en Pla, un altre sorneguer empordanès com ell:
que el diner fa diner i la rifa sempre toca a qui menys necessita tenir sort. Hi
ha excepcions, esclar; les justes per a confirmar la regla. Gracies, Gaziel,
pel cop de mà; com que és festa ja em tocava descansar de pensar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada