QUANTS MÉS SEREM, MÉS RIUREM?

Es veu a venir que a les eleccions dels propers anys pels indecisos els hi serà més difícil que mai decidir-se, perquè l’oferta que tindran a l’abast superarà amb escreix aquell passat de moda bipartidisme i uns quants més. I és que en èpoques de crisis, no només econòmiques sinó de molts altres valors, les candidatures de ciutadans disposats a arreglar el país creixen com bolets. Ja s’ha acabat allò de matar la jugada decantant-se entre esquerra i dreta: a partir d’ara es podrà triar i remenar com al mercat del dijous. La classe política tradicional es posa les mans al cap i pronostica que tanta competència portarà a la ruïna, perquè quants més siguin a repartir, la ració serà més petita. En canvi, els que volen que se’ls tingui en compte a l’hora de decidir com s’ha de repartir el pastís, asseguren que no cal posar-se nerviós i que en la varietat hi ha la gràcia. Però als pocs ciutadans observadors passius i objectius que queden, només els crida l’atenció que tant els antics manefles de sempre com els nous aspirants a tallar el bacallà, només parlin de “pastís” i de com “repartir-lo”. Un d’aquests ciutadans em deia l’altre dia: per què ningú parla de com s’ha de fer perquè el pastís arribi a tothom? Gran veritat, com exclamaria en Pla: si no s’enforna abans un bon i gran pastís, que sigui suficient per omplir tots els plats només es podran repartir engrunes. El defecte dels polítics massa sovint és que tenen moltes idees de com “gastar-se’ls” i poques sobre com “proveir-los”. D’allà on no ni ha no en raja, perquè allò de la multiplicació dels pans i els peixos queda molt llunyà. Per tant, que hi hagi més gent disposada a mullar-se en política no és dolent “per se”, galimaties a part; la qüestió és si seran capaces tantes eminències per posar-se acord primer sobre “què s’ha de fer per a crear riquesa”, més que no pas “en decidir com administrar-la”. Per gastar no s’ha de ser gaire eixerit, tothom en sap i l’únic que s’ha de vigilar, si per cas, és que qui ho faci sigui honest i no li agradi fer córrer els dits. Ara, la mare dels ous de veritat, és com s’omple la despensa. Si la despensa està mig buida, què menjarem? O pitjor, encara: qui menjarà? Si ningú es cuida de sembrar, el problema no és que tots passin gana, sinó que uns quants s’atipin i la resta dejunin. En resum: ja m’està bé que tothom surti de l’armari i s’emboliqui en política. Ni m’importen les causes d’aquest xarampió, quants més siguin potser més riuran. I escric “riuran” expressament, perquè em preocupa molt, això sí, quants ploraran si els nous polítics no s’arremanguen primer a l’obrador per elaborar un bon “pastís”, abans de somniar en un “paradisos” irreals.