QUINZE DIES DE PALLISSA

La maquinària propagandística dels partits ja es va posar en marxa anit i els candidats assajaren fins a darrera hora el guió que s’han hagut d’aprendre de memòria, perquè l’espectacle que representaran durant la gira de quinze dies que els espera, no grinyoli per culpa de cap improvisació ni de cap gall. L’experiència ha ensenyat als aparells dels partits més veterans en campanyes electorals, que quan un polític s’emborratxa de paraules pot prendre mal i, a més a més, comprometre els objectius i la imatge; per aquesta raó els directors d’escena que hi tenen el cul pelat organitzant aquestes caceres de vots, procuren que ningú de la seva tropa tingui la temptació de pixar fora del test. Però malgrat les precaucions, entre tanta gent que es belluga damunt l’escenari sempre n’hi ha més d’un incontrolat que es deixa anar i s’ha de córrer a dissimular la deposició inoportuna. Aquesta preocupació, en canvi, no la tenen els candidats més modestos, que per no tenir no porten ni un guió escrit i, per tant, el seu repertori sol ser més divertit i espontani al no estar encotillat per frases fetes, i gràcies a ells l’espectacle es renova amb una mica d’aire fresc. Ara bé, el problema de to plegat, no són els actors més o menys professionals que pugen als escenaris principals ni els que intenten convèncer el votants amb més franquesa des de locals més petits, sinó el fet que molts espectadors escarmentats en representacions anteriors de que els hi hagin pres el pèl en representacions anteriors, consideren que no val perdre el temps escoltant una colla de comediants que en realitat no passen de ser uns mals xarlatans de fira, per moltes ínfules de vedets que es donin. Això no vol dir, és clar, que no mig omplin els teatres o els locals que lloguin per vendre el seu article, però cada vegada més sovint només els hi fa costat l’escarransida parròquia convençuda d’antuvi i la claca incondicional  Quan una campanya electoral, enlloc d’una oportunitat per contrastar programes o idees, la gent la percep com una pallissa, no ens ha d’estranyar que els ciutadans en passin. I és que la regeneració de la política hauria de començar per capgirar tot el “tinglado” electoral, començant per un detall tan important com que els candidats es vanessin en llistes obertes i no imposats en lots tancats a pany i forrellat pels aparells dels partits, en alguns casos fent la tria tan barroerament, que no es pot amagar la impressió que més que la defensa dels interessos dels ciutadans a algun candidat el que el preocupa de veritat és que s’hi juga la seva menjadora pels propers anys.