L'EMIGRACIÓ IMPARABLE DELS POBRES

És un fet que el 40% de la població dels països més pobres vol emigrar. En l’àmbit global, el nombre d’immigrants va augmentar dels 92 milions estimats durant la dècada dels 60, fins a fregar els 200 milions l’any passat. D’aquests fluxos migratoris, una part molt important correspon pura i simplement a persones que fugen de la misèria, enlluernades per l’abundància en que els hi han dit que neden els països rics. Els xenòfobs es posen les mans al cap, quan la immigració comença a fer nosa, atribuint-li l’augment de la delinqüència o la baixada dels salaris dels nadius, entre d’altres calamitats. Però no obstant s’ha d’admetre que hi ha quantitats d’emigració millors que d’altres, si els països receptors establissin paquets de mesures de control ben formulades – quotes màximes, selecció de candidats en funció de la formació, ajuts a la integració en el país i a la legalització de drets i deures –, l'arribada d'immigrants deixaria de veure’s com una amenaça i, fins i tot, seria bo per als països de procedència d’aquests marginats de la terra. Una immigració arrossegà els països que varen vantar-se de tenir màniga ampla, com l’Espanya de començaments de segle, a accelerar una bombolla econòmica de consum artificial que, en arribar la crisi, la pròpia immigració certament n'ha estat la principal víctima, però no l’única: la patacada posterior més forta, conseqüència d’una política desguitarrada, l’estem vivint ara, quan part de la població nadiua ha d’emigrar perquè al seu país no hi ha feina per a tothom. Aquesta és la mare dels ous i la causa que els països europeus, tradicionalment receptors de fluxos migratoris, ara estiguin empescant-se totes les traves possibles per desempallegar-se d’un problema, del qual en són tant o més culpables que els propis immigrants. Tanmateix, s’ha de tenir en compte, com n’hem parlat altres vegades, que si la solució intel•ligent per aturar els fluxos desesperats i descontrolats d’immigrants no passa per reforçar amb barrots les fronterers, sinó per eradicar la misèria que els obliga a fugir dels països d’origen, no ajuda gens que una bona part de la immigració que ve a Europa sigui la més eixerida i emprenedora de cada país, ja que el talent i l’educació es consideren allà un passaport imprescindible per guanyar-se un lloc al paradís dels rics. Del país més pobre de la terra, Haití, per exemple, han fugit el 85% dels ciutadans amb estudis. I la història es repeteix arreu. Allavonces, si dels països pobres emigra el talent, i la riquesa natural que generen els seus subsòls se l’emporta el capitalisme multinacional, qui traurà del pou de la misèria aquells pobles i evitarà que els seus ciutadans es busquin la vida lluny, jugant-se-la a cara o creu?