ADA COLAU

Quan cap partit polític movia el cul en serio i es mobilitzava descaradament en contra de les males pràctiques de la banca, desnonant a tremuja els que no podien pagar l’hipoteca perquè s’havien quedat sense fonts d’ingressos per culpa, precisament, de les dràstiques restriccions de crèdit decretades per la mateixa banca executora de morosos, va sorgir la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de la qual l’Ada va convertir-se en icona, tant pel seu discurs entenedor com pels seus mètodes radicals però no revolucionaris. La capacitat de lideratge es pot aprendre a la universitat i fardar d’un reguitzell de màsters en la matèria, però el lideratge autèntic que enganxa i es guanya la confiança de la gent, és aquell que de forma natural és creïble, per la senzilla raó que s’expressa en el llenguatge que es parla al carrer. Però malgrat a l’Ada se l'ha escorxat de mala manera des de la dreta i d'alguna part de l'esquerra agafada a contrapeu, inclòs ficant-se amb la seva vida personal i bescantant-la a tort i a dret sense compassió, ningú la podrà acusar d’haver incitat els desesperats a prendre’s la justícia pel seu compte i a cremar-ho tot. Sempre va declarar-se partidària de combatre contra el sistema que s’aprofitava de les víctimes de la crisi, amb les armes legals que tenia al seu abast i amb unes mesures de pressió controlades, perquè fessin baixar del burro els que es negaven a buscar alternatives civilitzades al desnonament, com ara la dació en pagament, la moratòria del deute o el lloguer social. Si ho rumiessin bé, la mala maror no va acabar en cap tragèdia gràcies a la seva autoritat moral que va impedir més d’una foguerada. Aquesta moderació ni la van agrair des de l’establishment ni sempre va ser valorada des de les seves pròpies files que, per exemple a Salt, van obsequiar-la amb més d’un fàstic els que maldaven per dirigents més expeditius i anàrquics. Ara que ha dit prou i, curant-se en salut, ha promès que no pensa capitalitzar políticament l’èxit de les PAH, potser seria el moment oportú perquè des d’alguna institució se li reconegués la bona feina feta i la contribució, que malgrat els escarnis a polítics i les ocupacions pacífiques de sucursals bancàries que tenien entretinguts els expedientes de dació en pagament - els quals, per cert amb la gent a les portes de les oficines, es desencallaven en un tres i no res -, ha fet a que molts de condemnats al desnonament i a la misèria no fessin cap disbarat. Potser una Creu de Sant Jordi, com la que porta en Millet o la Caballè, també es podria penjar a personatges alternatius que, a la seva manera, com l'Ada, han prestat un gran servei a Catalunya, en aquest cas canalitzant un gran sentiment de desesperació. I si a algú no li agrada aquesta reflexió, que hi faci una segona lectura i si després tampoc li fa el pes, què hi farem: és com penso.