Follow by Email

dissabte, 31 de maig de 2014

SANTS, UN BANC DE PROVES DE QUÈ I DE QUI?

Quan els governants d’una ciutat o d’un país, tant se val pel cas, deixen podrir els conflictes no reaccionant de forma immediata, amb seny i sentit comú, després es paga molt cara la mandra de prendre decisions quan toca. I per mostra, el botó de can Vies. Quan uns joves alternatius van ocupar el casalot no si valia a badar i s’havien d’activar tots els recursos de mediació per tal de puntualitzar amb els activistes socials les línies vermelles que la ciutat no podia tolerar que es creuessin, fent perillar la convivència veïnal. A part d’aquesta primera actuació preventiva, calia mirar d’entendre les reivindicacions raonables que hi podia haver al darrera i, quan era possible sense fer trencadissa, reconduir-les ràpidament dintre el sistema. Però quan resoldre un conflicte es va ajornant – disset anys de marejar la perdiu l’administració només s’explica per deixadesa o per por d’agafar el toro per les banyes – no es pot pretendre liquidar-lo de la nit al dia, per moltes resolucions judicials que ho emparin i justifiquin legalment. Quan l’alcalde de Barcelona va donar l’ordre de desallotjar can Vies, sabia perfectament que encenia un misto enmig d’un polvorí. I per molt verd que s’estigui en gestió de conflictes, fins i tot un meritori té clar que un merder de desordre públic se sap com comença, però mai com acaba. Per tant, carbasses a dojo per a la gestió municipal dels actuals responsables i per a la desídia i permissivitat dels que manaven fa disset anys i que ara es miren el ball de bastons darrera del canyer, posant cara de set jutges. Dit això, quanta gent està interessada en convertir el conflicte de can Vies en el banc de proves d’una revolta social? Perquè malgrat masses es fan l’orni per clientelisme polític, la veritat és que tot plegat tufeja i, en aquest cas particular, tant els il•luminats alternatius de can Vies com els veïns que de bona fe els hi donen suport, són els primers instrumentalitzats per un moviment organitzat, que fent servir de carn de canó quatre arreplegats antisistema, estan abonant el carrer per a una revolta social tan sonada que acabi fent imprescindible la intervenció d’un “salvador de la pàtria” o d’un “redemptor del poble”. Ni té explicació democràtica el vandalisme que s’ha apoderat del carrer, ni les relliscades comeses per polítics maldestres, ni algunes intervencions policials tan mal plantejades que semblem encaminades més a atiar el foc que no pas a apagar-lo. I des de Madrid, els serveis de propaganda de la creuada ultranacionalista espanyola, escampen als quatre vents la brama que l’agitació a Barcelona és conseqüència directa de la crispació sobiranista, i aprofitant-se de que les aigües baixen tèrboles esperen treure’n tot el profit que puguin per desprestigiar el separatisme català. A la meva manera de veure, no s’hi val a badar i s’ha d’aprendre a separar el blat de la palla, sense contemplacions. Els que volen fer servir Sants i, per extensió Barcelona, de banc de proves dels seus designis perversos s’han de desemmascarar sense escrúpols de consciència - començant per fer-ho els propis ocupes honrats de can Vies - abans que el verí dels ultres de dreta o d’esquerra faci efecte en una societat tan confiada, que es vantava amb orgull d’acollir tothom i de no malfiar-se de res ni de ningú. Una societat que li costa de reconèixer que no es pot anar amb el lliri a la mà i que ha de ser valenta, tant per parar els peus als antisistema com per cardar a la presó als polítics corruptes i als rics espavilats que s’escaqueixen de pagar els impostos que els hi toquen. I perdoneu les molèsties.  

divendres, 30 de maig de 2014

MASSA DECLARACIONS POLÍTIQUES A LA BABALÀ

D’on ha tret el conseller Puig que una vegada siguem independents, els aturats i els pensionistes trauran el ventre de penes? Quan escolto polítics que no saben controlar-se la incontinència verbal tractant temes delicats se'm remou tot. Perquè em dol que algú amb responsabilitat i notorietat no sigui capaç de parar de dir ximpleries, encebant falses expectatives precisament entre la gent que les passa més magres perquè és la més crèdula, disposada a arrapar un ferro roent, si cal, per sortir de la misèria. De la mateixa manera que des del blog vàrem denunciar de demagoga Sánchez Camacho, quan posava la por al cos de la gent gran advertint-los que si votaven sobiranista anirien a cobrar les pensions al riu, hem de constatar com a temeràries les promeses del conseller Puig: són un brindis al sol. Es podria arribar a entendre que un nacionalista del morro fort com ell asseguri que un dels objectius principals de la independència es millorar la qualitat de vida de les persones que han estat víctimes de les retallades de l’estat del benestar, però d’expressar uns bons propòsits en abstracte, a fer afirmacions tan categòriques com que l’import de les pensions augmentarà i que l’índex d’atur recularà, hi ha una bona distància. Tanta com idealitzar el dia després amb Xauxa. Aquestes frivolitats, encara que siguin benintencionades, poden portar cua quan el dia després els crèduls passin per caixa a cobrar els rèdits promesos. Quan hom s’arrapa a un ferro roent, fent confiança a qui li promet que el seu sacrifici, paciència i coresforç tindran recompensa immediata si gira la truita, i a l’hora de la veritat es fa palès que el més calent està a l’aigüera, és imprevisible la reacció dels que se sentin per enèsima vegada estafats. A la meva manera de veure, penso que no es pot amagar, i aquí ho he repetit dotzenes de vegades, que si la independència d’Espanya acaba quallant, Catalunya seguirà sent dependent de molts lligams i compromisos internacionals, almenys mentre tingui a l’esquena el gep d’un deute sobirà que li impedirà esdevenir independent econòmicament, sigui dintre o fora de la zona euro. Els creditors no són germanetes de la caritat, sinó llops que xuclen la sang fins a la darrera gota. I a Europa, repasseu la història, els interessos passen per davant de les amistats. Potser alguns, quan llegiu aquesta reflexió, la titllareu de botiflera o de vés a saber què; només us prego que abans de posar-me a la llista negra penseu una mica si, avui per avui, el conseller Puig ni cap altre està en disposició d’afirmar que les pensions, suposo que incloses les misserables de viduïtat, seran superiors a les actuals i que s’haurà acabat la incertesa sobre la seva sostenibilitat del sistema. Si va parlar a la babalà, algú li ha de dir que amb la boca tancada estaria més guapo i que els pensionistes congelats, masegats i maltractats, ja n’estan tips de que se'ls hi aixequi la camisa amb promeses que són foc d’encenalls. I que la independència no es pot vendre com una mercaderia fent el xarlatà, sinó que potser s’ha de començar a explicar que el luxe no sortirà gratis i que si la volem comprar de veritat, hem d’estar disposats a pagar-ne el preu que costa. Tot i reconèixer que si la sabem administrar bé sense corrupteles ni privilegis, sens dubte anirem millor que ara però de moment no tot seran flors i violes. Quan s’expliquen les coses tocant de peus a terra i sense fer volar coloms, les adhesions a la causa que sigui són més fermes perquè, com deien els avis, el que desitja una cosa ha d'estar disposat a suar-la.

dijous, 29 de maig de 2014

EL PECAT DE LLENÇAR MENJAR

No em refereixo als aliments que es llencen a la bassa, caducats prematurament per cagadubtes hipocondríacs o premeditadament retirats de la circulació perquè no s’enfonsi el mercat en època de bones anyades, ja que malgrat sembli mentida les oligarquies de l’alimentació practiquen, sense massa escrúpols, immoralitats com aquestes. Però al que em refereixo és al menjar que deixem al plat perquè estem massa tips, senyal que no hem passat prou gana per empassar-nos qualsevol cosa i podem permetre’ns el caprici de menjar només el que ens ve de gust. O al que se’ns ha podrit a la nevera perquè a l’hora d’omplir-la havíem comprat més amb els ulls que el senderi. Jo encara sóc d’aquella època que a casa els pares t’ensenyaven que el plat es deixa ben net, però la bona costum de no deixar relleus ni mostres s’ha perdut escandalosament, tant a casa com a la fonda. Havent-t’hi tanta gent que es mort literalment de fam al tercer món, ¿per quins set sous gosem al primer món que tones de menjar, ben condimentat i de qualitat, vagi a parar al container de les escombraries, senzillament perquè “ja no tenim més gana”?  Les criatures són les primeres que s‘acostumen a deixar vianda al plat i no se sent gaire sovint la veu severa de cap adult del seu entorn, que els hi expliqui que això no es fa o que els castigui a menjar-se el que tenen al plat, abans de passar als postres. Molta canalla va acostumar-se a la verdura perquè si no volien les bledes o la mongeta tendre per dinar, per sopar la tornaven a tenir a taula. Però avui ni parlar-ne, pobres criatures, que no s’estressessin!  A l’escola ja sabem que no s’ensenya tot el que caldria sobre la cultura dels valors, però tampoc els pares, els avis, o els tiets que passen per la vora, mouen un dit perquè la canalla valori, per exemple, la importància que té en un món on milions de persones passen fam o estan mal nodrides, que els senyorets del primer món ens acabem tot el menjar que ens posem al plat. La solidaritat no només consisteix en ser generosos dos cops a l'any amb el banc d’aliments, sinó que també passa per predicar amb l’exemple sobre qüestions tan senzilles. Deixar el plat net no fa golafre i omplir la nevera compulsivament, més responsable i previsor. Potser ens adonarem de la importància que té aquesta reflexió si considerem que amb les deixies dels plats mal escurats després d’un simple banquet familiar o amb el menjar que es fa malbé a la nevera perquè hem comprat massa, al tercer món farien festa major.

dimecres, 28 de maig de 2014

POLICIA I DEMOCRÀCIA, INCOMPATIBLES?

Amb les cendres encara fumejants dels contenidors cremats i dels vidres trencats aquesta nit a Sans, seria fer-nos el desentès si miréssim cap a una altra banda. Ens agradi o no, els desordres i els aldarulls al carrer desgasten qualsevol sistema de govern, però sota un regim democràtic són encara més impresentables perquè, precisament, la bona salut d’una democràcia es basa en que els ciutadans puguin expressar lliurament les seves idees o queixes amb respecte i sense que aquesta llibertat sacrosanta d’expressió vagi acompanyada d’accions encaminades a fer por i a sembrar el terror entre la població. Per evitar que el dret a l’exercici de la llibertat democràtica d’uns quants exaltats perjudiqui el dret a la tranquil•litat de la resta, les institucions democràtiques deleguen en una policia democràtica la feina de fer respectar les regles de joc que garanteixin la convivència. I de la mateixa manera que és impresentable que un govern vulgui emmordassar la llibertat d'expressió o de manifestació al carrer, més lamentable seria que es quedés de mans plegades veient les destrosses. A la meva manera de veure alguna cosa falla en aquest plantejament tan simple quan les actuacions de la policia massa sovint s’associen al mot “repressió” enlloc de a l'expressió “mantenir l’ordre”, perquè justament la policia democràtica serveix per mantenir l’ordre i quan ho fa ningú hauria de confondre una actuació de força democràticament legítima amb repressió pura i dura. Dit això, em sembla que sobre la taula tenim tots els elements necessaris de reflexió per entomar, cadascú per la part que li toqui, la culpa que la imatge d’una policia que hauríem de sentir nostra - la institució dels mossos d'esquadra - estigui tan emmascarada i bescantada, que ens la mirem amb poca simpatia i alguns amb fàstic. I aquesta reflexió pertoca fer-la d’una manera especial a la classe política, per la seva capacitat d’orientar l’opinió en un sentit o altre. Els que han tingut els mossos d’esquadra sota les seves ordres directes, analitzant si han deixat fer als professionals la seva feina o els han condicionat per conveniències i tripijocs polítics. Els que s’ho han mirat des de l’oposició, fent examen de consciencia sobre si sempre han estat discrets i ponderats en les seves crítiques i alguna vegada no han ajudat a atiar prejudicis i dubtes, per fer bullir la seva olla. Jugar amb foc sol acabar malament. Amb el cadàver polític del cap dels mossos de cos present, potser és una bona ocasió per pensar-hi una mica en tot plegat. I ja que hi estem posats, potser tampoc no estaria de més que se sapigués qui va filtrar la informació a la premsa i als okupes de can Vies d'una operació tan  secreta com el desallotjament. Potser llavors entendríem una mica el joc brut entre bambolines. I perdoneu les molèsties.    

dimarts, 27 de maig de 2014

EUROPA S'HA DE DECIDIR: LES PERSONES O EL DEUTE

Europa haurà de decidir-se per una cosa o una altra després que els “euroescèptics” ja no són quatre gats sinó una eixam de mosques colloneres, disposades a pessigar sense treva els panxacontents conservadors, socialdemòcrates i lliberals que, com a bons mercenaris del gran capital, van obsessionar-se en sortir de la crisi saldant primer el deute acumulat pels Estats com fos, per tranquil•litzar uns “mercats” impacients per recuperar els seus préstecs i cobrar els interessos d’usura amb que havien crucificat els que vivien de manlleu. Però, en canvi, passaven de puntetes sobre l’angoixa de les persones que s’hi trobaven empantanegades en aquell maremàgnum d’interessos creuats entre nord estalviador i sud malgastador. Fou com si les persones, al costat del deute monetari, no comptessin per res i estiguessin lligades de mans i peus. Eixugar el deute era l'únic que importava, petes qui petes. Tothom hi tenia de combregar, i el que gosava desafinar era condemnat sense contemplacions pels inquisidors de Brussel•les al quarto de la les rates, com si fos una criatura  a qui se l’havia d’escarmentar fent-li purgar la rebequeria.  Això sí, quan les necessiten, a les persones, els polítics s’omplen la boca de frases fetes, tan rodones com aquesta: “el capital més important d’un país és la seva gent”. Però de seguida que s’asseguren el poder per una altra temporada, les persones passen a un segon pla en l’ordre de prioritats, i enlloc de mirar d’entendre el patiment de les persones que s’havien quedat sense feina o sense casa, es conformaven amb la versió maquillada i edulcorada dels autèntics drames personals, mitjançant enquestes abstractes. Les persones, sense desitjar-ho, s'han tornat amargades i ressentides, i el seu desengany i frustració l’han capitalitzat els que passen sistemes, de l’estatus quo i de resignació cristiana. És indiferent cap a quin extrem, a l’hora d’avaluar la tragèdia, aquests impertinents es decantin: el resultat és el mateix.  Els que han perdut la confiança en Europa no són uns simples torracollons, sinó els decebuts creients en uns ideals utòpics, que figuraven a l’acta fundacional de la comunitat de nacions, però que de mica en mica s’han cruspit els interessos i conveniències dels països rics, a la salut dels països pobres, imposant de facto l’Europa de les dues velocitats. Però ara l’Europa acomboiada amb les oligarquies i els privilegis s’ha de mullar i decidir si segueix donant suport a la doctrina predicada per la “troika” o es decanta, sense dubtar-ho, per fer costat a les persones. Els maldecaps que tindrà Europa a partir d’ara per conservar la seva arrogància, no em fan cap llàstima: se’ls ha buscat amb escreix. Qui ha permès en benefici del capitalisme més descarat que les persones acabessin destrossades als peus dels cavalls desbocats de l’atur i del desmantellament de l’estat del benestar, no pot sorprendre’s que massa persones li plantin cara i li girin l’esquena.     

dilluns, 26 de maig de 2014

AMB UN 50% D'ABSTENCIÓ NO AMEM ENLLOC

No havíem quedat que s’havia d’anar a votar a les europees en clau sobiranista? No s’havia repetit mil vegades que el poble que havia omplert els carrers tenia d’omplir les urnes? Ahir vespre semblava que a can Jonqueras ja anaven ben servits havent passat la mà per la cara als de can Mas, i que amb l’escarransida majoria sobiranista ja es podien tocar les campanes a rebato aquí, a Madrid i a Brussel•les. A la meva manera de veure, però, amb aquesta victòria pírrica el sobiranisme no treu el ventre de penes, entre d’altres raons perquè la majoria en teoria sobiranista sobre el paper, pot esquerdar-se per part dels possibilistes de can Duran o pel cantó dels indecisos primmirats de can Camats-Herrera-Nuet. Si de veritat es volia treure pit davant Europa, escarnint de pas-sada la mesquina política domèstica del tàndem PP-PSOE respecte de la consulta, no s’havia d’haver quedat a casa un 50 per cent i escaig de l’electorat, una vegada llençada la consigna d’anar a votar pensant en el dret a decidir. Avui potser és hora de preguntar-se, sobretot a can Junqueras i a can Mas, per quina raó no es varen motivar, tant com per prendre’s la molèstia d’anar a votar, tots els que diuen que volen la independència. Penso que cal tocar de peus a terra i reconèixer que, en clau sobiranista, el resultat de les eleccions d’ahir no farà tremolar els unionistes ni els rebaixarà els fums. A contrari, fent-se el ronsa els sobiranistes “de boquilla” que ahir varen fer campana, a can Rajoy faran festa major veient com la seva bèstia negra, el president Mas, ha patit una rebolcada de la qual li costarà refer-se. Avui cadascú dirà allò que li convingui per salvar els mobles de casa seva, però si fem una mica d’autocrítica haurem de reconèixer que ahir es va perdre una oportunitat d’or per fer palès que som un poble unit darrera un ideal compartit per una majoria indiscutible. És possible que aquesta proposta de reflexió no caigui bé als que es fan el sord per no escoltar les veritats del barquer; però si en aquest blog que es vanta d’explicar les coses netes de pols i de palla, sense pèls a la llengua, avui fes un altre relat crec que enganyaria la parròquia. Sincerament, no podem estar contents, en clau sobiranista, dels resultats d’ahir. Almenys que serveixi d’escarment d'aquí al 9 de novembre, perquè fer el prèssec llavors sí que no tindrà marxa enrere. I perdoneu les molèsties.         

diumenge, 25 de maig de 2014

EL DRET A VOTAR



Davant meu, a la cua de la mesa electoral, dues velletes han escenificat, de ben segur sense proposar-ho, la grandesa de la democràcia basada en una persona, un vot. Una de les dues volia votar i l’altra l’acompanyava, però totes dues es veia d’una hora lluny que anaven perdudes. L'acompanyant repetia que ja no tenien edat per fer aquestes ximpleries tan complicades. Però l’altra estava entestada en votar tant sí com no i a una mà hi duia tres paperetes que havia escollit a l’atzar de la taula de l’entrada i a l’altra la credencial del cens. La presidenta, amb tota la delicadesa a que l'obligava el càrrec per a no influir en el sentit del vot, li va explicar que només podia tirar-ne una, de papereta, i que tenia de triar-la tota sola. - “A mi tant m’és, nena. Jo només vui votar, que no sóc de cap partit jo” – va fer-se el ronsa la velleta, mentre l’acompanyant bugonava la cançó enfadosa de “ja t’ho deia, que no sabem ni anar a votar”. Al final, la presidenta li ha dit que posés el dit sobre una papereta i quan ho ha fet li ha preguntat: -“és aquesta la que vol votar, oi? Doncs ara l’ha de posar dintre el sobre”. La pobra dona tampoc en portava de sobre, de manera que un vocal de la mesa li n'ha facilitar un per enllestir, ja que a la cua s'impacientaven. –“I com el tinc de doblar, el paper?” – anava repapiejant la dona, que semblava no tenir cap pressa. Quan ja tingueren la papereta a punt, va començar el serial de la identificació: ella creia que amb la targeta del cens ja en tenia prou, però a la mesa li demanaven el DNI. L’acompanyant li ha tornat a dir allò de que “ja t’ho deia jo, que no servim per res”. Un de la cua li ha ensenyat el seu carnet i llavors ella hi ha caigut i després d’escorcollar el moneder l'ha tret d'una funda de plàstic, alleugida. – Ja puc votar ara?” – ha preguntat fent un sospir. I un cop dipositat el sobre dins l’urna, sense adonar-se que a la cua se la miraven amb sornegueria, s'ha desfet donant-los les gràcies a tots els de la mesa la seva amabilitat. La seva acompanyant, mentre l’arrossegava cap a fora, li anava repetint: - “l’any que ve no vindrem, que no ho veus que no ens en sortim de res a la nostra edat”. Després de llegir el relat d’aquesta anècdota d'un dia d'eleccions potser a algú se li acudeixi un vell acudit per desprestigiar la democràcia: com pot ser que el vot d’una pobra dona que no sap ni per qui ha votat, tingui el mateix valor que el de, per exemple, un catedràtic? Doncs perquè aquesta és la gràcia de la democràcia, que cada ciutadà pot decidir amb el seu vot secret les lleis i els governants que les fan. Que no és perfecte? Potser no, però és el menys atrotinat dels sistemes possibles de conviure amb dignitat. Per aquesta raó el dret a votar no és pot negar a ningú, com ha passat avui i moltes altres vegades, amb els ciutadans que viuen a l’estranger, no per gust, i que els consolats per motius exclusivament polítics no faciliten el vot per correu. El mateix dret, tot sigui dit de passada, que no es pot regatejar a un poble que majoritàriament el reclama per exercir el seu dret a decidir, en un moment donat, per exemple, l’autodeterminació.

dissabte, 24 de maig de 2014

LA TIRANIA DE CERT JOVENT

L’estiu que s’acosta farà més visible al carrer, perquè a l’estiu tota cuca viu, la problemàtica d’un jovent desvagat - els que estudien perquè les escoles estaran tancades per vacances i els més gambats perquè no troben feina -, amb seriosos tics agressius i manifestes dificultats per a respectar qualsevol versió de l’autoritat. Però aquest fenomen, que s’ha començat a etiquetar com de “tirania juvenil”, segons alguns sociòlegs alertaven l’any passat, en aquesta mateixa època, no vol dir que la canalla pugi més violenta o irresponsable que en les anteriors generacions. En efecte, en un informe redactat per sociòlegs de la Universitat Ramon Llull, es deia: “... de fet, les costums autoritàries d’altres èpoques, on el càstig físic era un instrument legitimat al servei de la disciplina i l’ordre, o bé l’autoritarisme propi del model de família patriarcal, posen de manifest que la violència al si de la família, o de les institucions socials, no és un fenomen nou ni recent”. A la meva manera de veure, el que possiblement ens vingui de nou és que despunten en el jovent, cada vegada a edats més tendres, actituds d’agressivitat envers els adults, els pares en particular i el sistema, en general. I que aquestes actituds incíviques i rebels que menyspreen la convivència i la solidaritat, necessiten per expressar-se  l’empara d'un grup que els impersonalitzi, ja que aquests nois i noies que anant en colla poden arribar a fer por, individualment solen ser uns xaiets; llevat en l’àmbit domèstic, on la seva tirania té acollonits a més de quatre pares. Tant és així que, segons reconeix la Fiscalia de l’Estat, les denuncies de pares per maltractes dels propis fills ha augmentat en un 60% els darrers anys. El terme “jovent tirà” potser no sigui del tot científic, però en el llenguatge col•loquial dels professionals – psiquiatres i psicòlegs – s’utilitza per definir un patró de comportament comú, egoista i egocentrista, que es caracteritza per una mínima tolerància a l’espera, a l'ordre i als convencionalismes i, sobretot, per considerar que les seves inquietuds i frustracions sempre han de passar per davant. El metge psiquiatre, del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, Enrique de Moral recalcava: “... això comporta que tinguin escassos sentiments de culpa i rebutgin normes socials elementals i qualsevol figura d’autoritat, de manera que la freqüència de conflictes amb els adults està a l’ordre del dia”. Tanmateix, amb l’arribada de jovent d’altres cultures s’estan empeltant al jovent autòcton, ja prou regirat, males costums que encara posen més èmfasi en la impunitat de les transgressions fetes en grup. Per tant, a la societat se li està girant feina de debò. I la solució no es troba pas reprimint, sinó educant. Però, sobretot, predicant amb l'exemple.   

divendres, 23 de maig de 2014

L'EMIGRACIÓ IMPARABLE DELS POBRES

És un fet que el 40% de la població dels països més pobres vol emigrar. En l’àmbit global, el nombre d’immigrants va augmentar dels 92 milions estimats durant la dècada dels 60, fins a fregar els 200 milions l’any passat. D’aquests fluxos migratoris, una part molt important correspon pura i simplement a persones que fugen de la misèria, enlluernades per l’abundància en que els hi han dit que neden els països rics. Els xenòfobs es posen les mans al cap, quan la immigració comença a fer nosa, atribuint-li l’augment de la delinqüència o la baixada dels salaris dels nadius, entre d’altres calamitats. Però no obstant s’ha d’admetre que hi ha quantitats d’emigració millors que d’altres, si els països receptors establissin paquets de mesures de control ben formulades – quotes màximes, selecció de candidats en funció de la formació, ajuts a la integració en el país i a la legalització de drets i deures –, l'arribada d'immigrants deixaria de veure’s com una amenaça i, fins i tot, seria bo per als països de procedència d’aquests marginats de la terra. Una immigració arrossegà els països que varen vantar-se de tenir màniga ampla, com l’Espanya de començaments de segle, a accelerar una bombolla econòmica de consum artificial que, en arribar la crisi, la pròpia immigració certament n'ha estat la principal víctima, però no l’única: la patacada posterior més forta, conseqüència d’una política desguitarrada, l’estem vivint ara, quan part de la població nadiua ha d’emigrar perquè al seu país no hi ha feina per a tothom. Aquesta és la mare dels ous i la causa que els països europeus, tradicionalment receptors de fluxos migratoris, ara estiguin empescant-se totes les traves possibles per desempallegar-se d’un problema, del qual en són tant o més culpables que els propis immigrants. Tanmateix, s’ha de tenir en compte, com n’hem parlat altres vegades, que si la solució intel•ligent per aturar els fluxos desesperats i descontrolats d’immigrants no passa per reforçar amb barrots les fronterers, sinó per eradicar la misèria que els obliga a fugir dels països d’origen, no ajuda gens que una bona part de la immigració que ve a Europa sigui la més eixerida i emprenedora de cada país, ja que el talent i l’educació es consideren allà un passaport imprescindible per guanyar-se un lloc al paradís dels rics. Del país més pobre de la terra, Haití, per exemple, han fugit el 85% dels ciutadans amb estudis. I la història es repeteix arreu. Allavonces, si dels països pobres emigra el talent, i la riquesa natural que generen els seus subsòls se l’emporta el capitalisme multinacional, qui traurà del pou de la misèria aquells pobles i evitarà que els seus ciutadans es busquin la vida lluny, jugant-se-la a cara o creu?      

dimecres, 21 de maig de 2014

A PUNT PER MARCAR PAQUET A EUROPA?

Si dilluns vinent, quan es fes públic l’escrutini de les urnes, resultés que Catalunya esmicolés la fama d’indiferència dels votants espanyols respecte de les institucions europees i pogués vantar-se d’haver obtingut una participació extraordinària, de ben segur Europa es veuria obligada a analitzar amb una mica més de mirament i comprensió la dèria del poble català per decidir la seva convivència amb Espanya. Si els catalans no boicotegem les urnes europees diumenge vinent i, malgrat sigui tapant-nos el nas, no li fem el salt a les eleccions comunitàries, potser marcarem paquet suficient perquè els europeus es preguntin per quins set sous, en contra del passotisme i mandra generals per anar a votar, Catalunya hi hagués anat massivament. La resposta a la pregunta, esclar, no podria ser cap altra que aquesta: “senyora Merkel i companyia, els catalans hem volgut deixar palès, en primer lloc, que creiem en l’ideal d’Europa des de fa anys i, en segon lloc, que la nostra tossuda voluntat d’esbrinar a través d’un referèndum quants ciutadans d’aquesta nació estem a favor de la independència, per començar-ne a parlar em serio si es demostra que som majoria”. Però aquest cop d’efecte, francament, no n’estic segur que sigui una realitat. I això, em temo que si fa o no fa, per les mateixes raons de sempre:

a) – que a pesar d’omplir-se la boca, tota la parròquia sobiranista, amb crides a l’unitat d’acció, la veritat és que els franctiradors no paren de llençar-se entre sí llambregades receloses i algun cop de pedra, amagant la mà, que desconcerta més que no pas ajuda.     

b)- que a molta gent no li acaba de fer el pes que aquesta crida a l’únitat es camufli aprofitant unes eleccions europees, en les quals ningú acaba d’explicar que ens hi juguem, enlloc d’anar al gra sense embuts i que la societat civil capaç de fer-la grossa darrera una pancarta es mobilitzi també quan tocaria fer saltar la banca de la participació per palesar a l’Europa que no ens acaba d’entendre, que Catalunya és diferent.


I és que com va passar amb la Lliga que el Barça va perdre, en les competicions de resistència la victòria no es decideix el darrer dia, en un partit a cara o creu, sinó al llarg de la temporada, no deixant passar cap oportunitat sense aprofitar-la.

dilluns, 19 de maig de 2014

DE 93 NO N'HI HAVIA CAP D'APROFITABLE?

El jurat de la 23à edició dels premis literaris Ciutat de Tarragona 2014 ha tingut la barra de declarar desert el premi de novel.la “Pin i Soler”, al qual s’havien presentat “només” 93 originals; segons es vanten els promotors: “és el premi de novel.la amb més participació de la literatura catalana”. Ara bé, un premi amb 93 candidats a guanyar-lo, pot ésser declarat desert? Cap dels 93 manuscrits, fruits de la feina de bastants mesos, tenia prou personalitat com per existir? Em sembla molt curiós i bastant improbable, francament; però en tot cas com un dels 93 escriptors presentats i declarats “invisibles”, penso que tinc tot el dret de posar en quarantena una decisió tan peculiar quan al veredicte s’afirma, literalment, que el premi es va declarar desert perquè “els jurats no van ser capaços d’arribat a un acord per establir un guanyador final”. Quan el resultat dels premis literaris tenien un toc de suspens, d’ingenuïtat i de cert romanticisme, allunyats de les influències mercantilistes d’editorials i d’agències literàries, les pliques no s’obrien fins que les deliberacions havien acabat – recordeu, per exemple, les èpiques nits de vetlla del veredicte en els primers Nadals – i en com els guanyadors rebien una trucada a casa la mateixa nit i les diverses votacions finals eren seguides en directe des de la ràdio. Inclús, en molts de casos, un membre del jurat solia fer una glosa de la qualitat general de les obres participants i, en particular, dels mèrits de les que havien estat seleccionades per batre’s en la recta final. Avui, llevat d’escadusseres excepcions – premis Recull o premi Vila de Puigcerdà en són dues mostres elogiables – de l’acta no se’n sap ni papa i els concursants no premiats han de buscar a Internet, com poden, alguna pista sobre com varen anar les coses. Ja sé que les regles de joc són com són, però això no justifica que es tracti a baqueta els escriptors de tercera divisió que, amb tota la il•lusió del món proven sort - no comprant un número de la rifa - sinó presentant la feina de mesos, com si fos un part i perquè se’ls hi reconegui l’esforç, a la consideració d’un jurat imparcial. Es miri com es miri, que de 93 originals cap hagi cridat l’atenció dels membres del jurat em costa de creure, i si per cas fos que van considerar que cap els hi feia patxoca, jo tinc la mateixa llibertat per dir, respectuosament, que o bé se’ls hi va ficar una brusca a l’ull o varen examinar els manuscrits agafant-los amb paper de fumar. Em sembla que algú tenia de fer palès que s’ha practicat un avortament col•lectiu i covard de 93 projectes de novel•la. I si per cas el jurat es vol justificar dient que tenien “greus malformacions literàries”, no m’empasso que totes estiguessin esguerrades, perquè 93 fetus de novel.la són molts de fetus per fer-los desaparèixer d’una tacada. I perdoneu les molèsties.       

DE LA XOCOLATA DEL LLORO TAMBÉ S'HA D'ESTAVIAR

El problema de les retallades és que si no es reparteixen equitativament, amb una mica de gràcia i sense passar-se amb les tisores, el remei pot ser pitjor que la malaltia perquè, a part d’aixecar moltes protestes més o menys airades, els més perjudicats poden acabar perdent els papers i fer un disbarat si la desesperació es torna insuportable. Pel que veiem que passa arreu, no només a casa nostra els encarregats de passar el ribot als pressupostos no tenen gaire traça ni senderi, i mentre a una part de la població la deixen en calçotets a uns altres només els hi retallen la corbata, perquè no sigui dit. Però sobretot quan la gent se n’atipa de tanta austeritat mal repartida, és quan s’adona que hi ha pilots de tela administrativa que es podria retallar, abans de aprimar el vestit de les persones que passen fred i treuen el fetge per la boca per arribar a fi de mes. Però el que sap més greu és que els governants justifiquin aquest favoritisme dient que es tracta de la xocolata del lloro, ignorant que a còpia de malgastar molta xocolata del lloro l'empresa més pròspera s’arruïna. Us posaré dos exemples pràctics:
a)- ¿No són un escàndol, en plena campanya electoral, les piles de paper que es fan malbé entre sobres, paperetes i propaganda que va directament de la bústia al racó? Si a cada col•legi electoral, a peu d’urna, ja hi haurà paperetes de sobres, ¿per què cada partit n’ha d’enviar a carretades als domicilis dels electors?
       b)- ¿A quan puja la factura de les esqueles que es publiquen a tots els diaris quan mort algú que té la Creu de Sant Jordi? ¿No serviria millor a efectes informatius, fer-ho saber des de la televisió pública?

Si de mica en mica s’omple la pica, potser que valoréssim quantes beques menjador o quants lots d’aliments destinats als que no tenen res, es podrien pagar amb la xocolata del lloro que es llença a la bassa.

diumenge, 18 de maig de 2014

EN PREVISIÓ D'UN COL.LAPSE ENERGÈTIC

El experts de veritat - normalment aquells que hi entenen d’una cosa però ningú els hi fa cas – s’han cansat d’advertir que qualsevol decisió en matèria energètica ha d’encaixar en el marc d’una política a llarg termini, ja que no agafar el toro per les banyes quan toca només porta al col•lapse. Al capdavall, el dèficit de tarifa que està a punt d'estabornir-nos, neix de l’acumulació d’una sèrie de decisions conjunturals de caràcter polític, en la majoria dels casos preses de forma oportunista, sovint en època electoral, sense cap mena d’anàlisi de la viabilitat futura des de la tiple perspectiva econòmica, ambiental i de la seguretat de subministrament. Tenint en compte el nostre alt grau de dependència energètica, sembla mentida la deixadesa i desídia dels governants pel que fa a estimular fonts autòctones d’alimentació com són el sol, el vent o la biomassa, per la impresentable raó que fan nosa a l’establishment que s’ho vol manegat tot a la seva conveniència i fa ballar els governs de torn al so que els convé, ja que el continu trasbals d’elefants polítics caducs als consells d’administració de les indústries que dicten el programa energètic del país és constant, en contra de la metodologia dels procediments consultius reglats que, en una matèria tan delicada, segueixen els països del nostre entorn, amb la benedicció de la Comissió Europea. Ara el ministeri d’indústria està jugant al gat i a la rata amb els consumidors, fent-nos creure que canviant els comptadors antics per estris intel•ligents i quatre tonteries més, pagarem menys cada mes i, a sobre, rebaixarem el dèficit tarifari amb que la indústria té agafat pels dallonses al govern i, de retruc, a tots els ciutadans. Pensem-hi una mica perquè estan jugant amb foc a la nostra salut, i si el  col•lapse arriba algun dia, que és el més probable si algú no diu prou!, qui pagarà els plats trencats serem, una vegada més, l’ase dels cops. Potser algun dels diplodocus polítics que escalfen els mítings al mateix temps que una butaca als consells d’administració de les energètiques, podria explicar com ens ho farem per treure’ns el dogal del coll quan vagin mal dades i després de pagar una de les factures per energia domèstica més altes d’Europa, encara resulti que els pobres industrials proveïdors diguin que els hi surten números vermells i que se'n van a invertir a dida.

dissabte, 17 de maig de 2014

NO ES TRACTA MÉS QUE D'UN JOC

Ahir el Barça de basquet va ser apallissat davant tota Europa pel seu etern rival, per una diferència escandalosa de punts. I avui els de l’equip de futbol poden perdre la Lliga davant la seva pròpia afició, amb una plantilla de jugadors pagats a preu d’or. No obstant que aquesta sigui la realitat, francament no hauria de tenir més conseqüències que les derivades de no haver triomfat en el que es una simple competició esportiva, ja que a fi de comptes tot plegat no es tracta més que d’un joc. Però no hi ha manera que s’accepti el fet natural de “no guanyar” amb “fair play”, perquè massa sovint “perdre” s’identifica amb “fracàs” i, algunes vegades, fins i tot amb “deshonra nacional”. La qüestió és que en un camp de futbol o de basquet s’hi barregen molts més sentiments i interessos que els estrictament esportius o de prestigi humà: hi ha també un grapat considerable de diners pel mig, els qual impedeixen de prendre’s les coses amb calma i relativitat. Si, a més a més, s’hi barreja l’orgull patriòtic o una rivalitat malaltissa amb una altra afició, una derrota pot ser de mal pair. Però, ¿qui ho explica a la canalla, des de ben joves, que en el món de l’esport i en el de la vida en general, allò que compta es participar, que de guanyador només n’hi pot haver un i que no és cap deshonra no quedar primer, si s’ha competit bé? Ningú ven aquesta retòrica creient-se-la. Perquè “perdre” representa una taca a l’historial, una mala nota al currículum i com que ningú es conforma amb la derrota no serveix de consol haver jugat molt bé. No importa com se jugui, sinó només que la pilota entri a la porteria o a la cistella. Si la pilota entra, tant se val com hagi sigut. S’ha pervertit tant el concepte esportiu de competir que fins i tot de l’amateurisme se’n diu “inversió a futur”, com si estiguéssim a la borsa, perquè la veritat és que tot plegat és un gran negoci. I si avui el Barça fa figa, no es retraurà als jugadors que no en sabessin més, sino la morterada de diners que cobren alguns per donar puntades de peu a una pilota.

dijous, 15 de maig de 2014

DESCARREGAR LA MOTXILLA

Una sentència del TJUE empara el “dret a l’oblit” a la xarxa, tancant un litigi entre l’Agència Espanyola de Protecció de Dades i Google, i segons els experts legals suposa un pas endavant per garantir la intimitat i la privadesa dels usuaris de la xarxa, al exigir que el cercador els hi depuri de tant en tant el seu mur d’enllaços antics compromesos o xafarders, que els hi puguin destenyir la reputació o embrutar la seva imatge pública actual. La sentencia fa preveure un devessall de candidats a fer-se descarregar de la motxilla que tothom porta penjada de l’esquena per sempre, les pedres més feixugues deixant-hi només les flors i violes. La meva pregunta ingènua és: ¿es poden refer els currículums d’una persona, netejant totes les taques i els episodis incòmodes o si sempre s’han d’arrossegar els diguem-ne “antecedents”, amb el perill que qualsevol tafaner hi fiqui el nas? Des d’un punt de vista tècnic, faltarà veure si l’oblit absolut del passat és possible només eliminant els arxius tòxics de Google, per moltes lleis que ho diguin, ja que l’historial d’un ciutadà en l’imperi del Gran Germà està cada dia repartit en més bases de dades i la radiografia d’una persona pot ser tafanejada des de centenars de finestres indiscretes. Per tant, a la meva manera de veure, refiar-nos que amb la llei de l’oblit ja poden estar tranquils tots els que tenen mala consciència per coses que varen fer o dir en un moment donat, i no volen que relliscades puntuals o opinions temeràries estiguin a disposició de qualsevol tafaner que escorcolli internet és, francament, una utopia. Si mai el passat es podrà emblanquinar del tot, potser no seria mala idea començar a pensar que s’ha de sobreviure assumint-lo. No és més noble i humà reconèixer que ens vàrem equivocar i ens en penedim, que no pas furgar com boixos en les pàgines del diari de la vida per censurar els articles que no ens convinguin? Precisament, un passat ric en experiències de tota mena enriqueix més que no pas ensorra el prestigi; sempre que es sàpiga explicar amb la cara ben alta i de les relliscades o temeritats se n’hagi après per a no tornar-hi a caure. No podem convertir-nos en presoners del passat, enganyant-nos pensant que l’oblit és possible.  


dimecres, 14 de maig de 2014

EL QUE NO VULGUIS PER TU...

Què haguessin dit els dirigents del PP, si després del lamentable succés de Lleó i en vistes de les circumstàncies que varen transcendir a les poques hores, algú hagués bastit un relat esbiaixat i calumniós?  Per exemple, imaginem-nos que s’hagués escrit una història per sucar-hi pa com aquesta: “Com a conseqüència de la tensió i crispació com bona part de la militància del PP segueix les notícies, que cada dos per tres surten a la llum, sobre el nepotisme i corrupció d’alguns dels capgrossos del seu partit, la presidenta de la Diputació de Lleó ha caigut abatuda a trets al carrer, a mans de dues dones – mare i filla – correligionàries seves. Aquest no és un fet aïllat, sinó un dels furóncols a punt de rebentar. Si bé els militants procuren dissimular en públic el seu malestar, cada dia els costa més evitar que se'ls noti, en la mirada i en els gestos, que se senten desenganyats i aquesta crispació inclús afecta moltes celebracions familiars, que acaben com el rosari de l’aurora...” Si aquest relat s’hagués fet córrer a preu fet, a les poques hores del succés els dirigents del PP haguessin remogut cel i terra demanant justícia severa i una reparació pública als autors d’una calumnia amb tanta poca gràcia. Potser un cop transportats a aquest escenari hipotètic, es podrà entendre la indignació dels catalans per com s’alimenten - sovint no pas per cagamandurries sinó per personatges destacats propers al govern - insídies referents a la suposada crispació ciutadana que es viu a Catalunya, per qüestió de la llengua o del sobiranisme. Cap d’aquestes brames, inclosa la darrera que es va endegar gràcies al bocamoll del senyor Navarro, han merescut per part de cap dirigent polític del PP, del PSOE o dels que els hi fan costat alhora de bescantar Catalunya, una sola paraula de disculpa. Per tant, el ministre de l’interior que plegui d’escorcollar la xarxa per trobar qui ha aprofitat l’ocasió per desfogar-se o treure’n profit partidari i que reflexioni sobre un principi de convivència més vell que l’anar a peu: “el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú”.

dimarts, 13 de maig de 2014

EL VIRUS DEL POPULISME CORCA EUROPA

L’establishment europeu, que fins no fa pas gaire es mirava displicent i sense donar-hi importància l’aparició d’una granissa populista, avui ja s’ha alarmat en veure que aquells petits i insignificants granets s’han convertit en projectes de furóncols que comencen a picar i que tenen tota la traça d’herpes infectades per un perillós virus excloent i fins i tot xenòfob. A Itàlia, el moviment 5 Estrelles, de Beppe Grillo; a França, el Front Nacional; a la Gran Bretanya, l’Ukip; a Grècia, la Siriza; a Espanya, UPyD... La contaminació s’estén, pràcticament, per tot el cos masegat d’una Europa vella i mig caducada en els seus deliris de grandesa, com a conseqüència de la creixent forta hostilitat dels ciutadans envers les elits polítiques tradicionals, per la senzilla raó que el seu abús de poder en favor de les hegemonies financeres enlloc de prioritzar els interessos de les persones, les ha retratat com a paràsits que xuclen de l’Estat molt més del que hi aporten. No és estrany, doncs, que hagin sorgit moviments que reivindiquen el poder “en nom del poble”, cansats que les necessitats de les persones es sacrifiquin als interessos d’empresaris, buròcrates, banquers i polítics professionals, que tenen bona part de la culpa de l’atur i de l’austeritat que ha ensorrat la classe mitja a la misèria. Fins i tot el ressuscitat Felipe Gonzalez – qui l’ha vist i qui el veu: abans amb un esclop i una espardenya i ara amb el ronyó ben folrat! – se sent amenaçat i ha bordat el fenomen populista, ensenyant-li les dents: “no sou capaços d’oferir un projecte alternatiu i preferiu cremar la casa en que vivim tots, per quedar-vos amb un trist solar que penseu és vostre”. La frase li ha quedat rodona, però no mossega el moll de l’os. Perquè no denuncia que el corc que mina les bigues de l’edifici europeu no ve de fora, sinó de dins del propi sistema, que necessita una regeneració de cap a peus, començant per esbandir del poder aquells especuladors, de dreta o d’esquerra, que esperen treure’n profit de tot plegat perquè són d’aquells que, mentre prenent la fresca sense atabalar-se massa, pensen: “com pitjor es vagi, millor”. Toquem fusta, que és dimarts i tretze.  

dilluns, 12 de maig de 2014

NO ES TROBA L'ÈXIT, FENT CARA DE POMES AGRES

Fa uns vint anys un guru nord-americà, especialitzat en el xantatge emocional, va convertir un estirabot banal en gairebé un dogma per als executius agressius: “no pots aconseguir l’èxit si et vesteixes de fracassat”. Potser fidel a aquesta màxima, ell mateix s’havia disfressat de Zig Ziglar, un nom amb ganxo i pedigrí oriental, per fer més creïbles les seves teories que no pas si emprava la seva autèntica identitat: la d’un vulgar Hilary Hinton. El cas és que tenia molta raó: si vols reeixir en qualsevol empresa cal que creguis amb allò que vens o, com a mínim, que ho aparentis tan bé que sembli veritat. No vendràs un clau si fas l’article amb cara de pomes agres i sense un manifest entusiasme. La fe potser mogui muntanyes, falta veure-ho; però la tossuderia és ben cert que fa possibles coses que semblaven utòpiques. El que passa és que per ser tossut se n’ha d’aprendre a base de rebolcades: res s’aconsegueix a les primeres de canvi, sinó que s’ha de picar molt de ferro fred abans de triomfar. Si es vol assolir una objectiu, s’ha de començar per arraconar la sola menció al fracàs. Aquesta paraula ja és “per se” un llast, i no s’hi val a dir que sempre és prudent contemplar totes les possibilitats, buscant terceres vies per escapolir-se si van mal dades. Qui aspira a guanyar, no pot ni plantejar-se com a hipòtesi el fracàs: en tot cas, si no s’aconsegueix la fita a la primera s’ha d’intentar tantes vegades com calgui. Al final de l’obra, el tossut que empeny sense marejar la perdiu sempre guanya si no s’arronsa ni s'encanta. Aquesta reflexió, és clar, val tant per aspectes personals i quotidians de la vida de les persones, com per qüestions col•lectives de més volada, com per exemple aspirar a guanyar la lliga o a la independència. Mai no arribarem a cap meta si, en primer lloc, no es té clar que el camí cap a l’èxit està ple de pedres i de bardisses ni si, en segon lloc, no s’està disposat a suar la cansalada empenyent colze a colze, fins aconseguir-ho. Pensant que tot seran flors i violes no s’arriba gaire lluny. Perquè l’alè dels que s’hi escarrassen a mitges tufeja d’una hora lluny a fracàs.    

diumenge, 11 de maig de 2014

EL QUE ES DIU, EL QUE ES PENSA I EL QUE ES FA

Qui sempre diu el que pensa es pot quedar més sol que la una, per això els assessors d’imatge i d’altres professionals d’aquesta mena aconsellen tenir mà esquerra i no deixar-se portar pels impulsos espontanis, ja que la sinceritat honesta i a cara descoberta no ajuda les bones relacions - incloses les de parella en bastants casos - i a aquell que té fama de no tenir pèls a la llengua, en general, no és ben rebut per un establishment social farcit de personatges, grans o petits, que l’ètica se la passen per on convingui, però no suporten que se’ls hi refregui pel nas que no es pot anar pel món predicant una cosa i fent-ne una altra. Perquè la segona part de la història és que, per desgràcia, hi ha massa gent que després de no dir el que pensa, no fa allò que diu. I aquest capteniment que en la vida privada porta sovint a mal borràs, quan es tracta de personatges públics – des de polítics a intel·lectuals o religiosos – és escandalós, ja que una vegada descoberta la superxeria pot condicionar - i molt - la capacitat de bona fe d’això que se’n diu el poble, la ciutadania o la parròquia, quan ens posem transcendents, o de les simples persones que tenim a la vora, sense anar més lluny. El problema és que, a la meva manera de veure, avui dia el món està en mans dels que no diuen el que pensen i no fan el que diuen. I aquesta decantació institucionalitzada cap a la hipocresia il•lustrada, només té un remei: que cadascú de nosaltres comencem a renegar dels prejudicis a dir la veritat, no girant la cara a qui digui allò que pensa i actuí d’acord amb les seves conviccions. Potser la primera sorpresa serà que dient les veritats no es perden tantes amistats i que les que no peten, es fan més sòlides que mai. 

dissabte, 10 de maig de 2014

LA DAMA DE TERRASSA

Confesso que mestre Quim Monsó m’ha xafat la guitarra desvetllant a Twitter que el seu alter ego femení era qui havia agredit Pere Navarro. Jo no pensava arribar tan lluny en la broma però si que, cansat de la cançó de l’enfadós, estava disposat també a declarar-me culpable perquè es tanqués d’una vegada l’expedient i la gent de Terrassa que fa dies no dorm d’un son, angoixada per una dona fantasma que, després d’haver donat una bufetada a l’exalcalde en sortint de missa, s’ha esfumat sense deixar cap rastre. Talment com si en Ferran Adrià l’hagués “desconstruïda”. Em consta que n’hi ha més d’un al Vallès que no les té totes, preguntant-se: quina serà la propera víctima de la misteriosa dama? De fet, no és per por que els hi pugui trencar la cara, ja que sembla que el cop de puny al senyor Navarro aparentment no li va fer gaire pupa, sinó per la basarda que tenen de fer el ridícul. Si ja es fotut que una dona et bufetegi en públic, encara n’és més que després de gairebé quinze dies de l’incident, de l’agressora no se’n sàpiga ni papa malgrat, anar-li al darrera una eixam de perdiguers d'esquadra. La pista que va donar la pròpia víctima a les poques hores, no s’aguanta per cap costat: si es tractés d’una sobiranista radical, com va denunciar temerariament el polític quan se li va escalfar la boca, algú ja hauria reivindicat l’acció per penjar-se la medalla. Però ningú ha dit ni bufa i més aviat tothom, des dels ambients independentistes, se n’ha desmarcat d’aquesta història que tufeja. Llavors, on para la dama? Que resi el senyor Navarro perquè el misteri no l’esbudelli en el seu programa en Jordi Èbole o que en un “Sàlvame” la dama de Terrassa sigui psicoanalitzada per la Belen Esteban, perquè llavors si que n’hi hauria per llogar-hi cadires.          

divendres, 9 de maig de 2014

QUINZE DIES DE PALLISSA

La maquinària propagandística dels partits ja es va posar en marxa anit i els candidats assajaren fins a darrera hora el guió que s’han hagut d’aprendre de memòria, perquè l’espectacle que representaran durant la gira de quinze dies que els espera, no grinyoli per culpa de cap improvisació ni de cap gall. L’experiència ha ensenyat als aparells dels partits més veterans en campanyes electorals, que quan un polític s’emborratxa de paraules pot prendre mal i, a més a més, comprometre els objectius i la imatge; per aquesta raó els directors d’escena que hi tenen el cul pelat organitzant aquestes caceres de vots, procuren que ningú de la seva tropa tingui la temptació de pixar fora del test. Però malgrat les precaucions, entre tanta gent que es belluga damunt l’escenari sempre n’hi ha més d’un incontrolat que es deixa anar i s’ha de córrer a dissimular la deposició inoportuna. Aquesta preocupació, en canvi, no la tenen els candidats més modestos, que per no tenir no porten ni un guió escrit i, per tant, el seu repertori sol ser més divertit i espontani al no estar encotillat per frases fetes, i gràcies a ells l’espectacle es renova amb una mica d’aire fresc. Ara bé, el problema de to plegat, no són els actors més o menys professionals que pugen als escenaris principals ni els que intenten convèncer el votants amb més franquesa des de locals més petits, sinó el fet que molts espectadors escarmentats en representacions anteriors de que els hi hagin pres el pèl en representacions anteriors, consideren que no val perdre el temps escoltant una colla de comediants que en realitat no passen de ser uns mals xarlatans de fira, per moltes ínfules de vedets que es donin. Això no vol dir, és clar, que no mig omplin els teatres o els locals que lloguin per vendre el seu article, però cada vegada més sovint només els hi fa costat l’escarransida parròquia convençuda d’antuvi i la claca incondicional  Quan una campanya electoral, enlloc d’una oportunitat per contrastar programes o idees, la gent la percep com una pallissa, no ens ha d’estranyar que els ciutadans en passin. I és que la regeneració de la política hauria de començar per capgirar tot el “tinglado” electoral, començant per un detall tan important com que els candidats es vanessin en llistes obertes i no imposats en lots tancats a pany i forrellat pels aparells dels partits, en alguns casos fent la tria tan barroerament, que no es pot amagar la impressió que més que la defensa dels interessos dels ciutadans a algun candidat el que el preocupa de veritat és que s’hi juga la seva menjadora pels propers anys.           

dijous, 8 de maig de 2014

ADA COLAU

Quan cap partit polític movia el cul en serio i es mobilitzava descaradament en contra de les males pràctiques de la banca, desnonant a tremuja els que no podien pagar l’hipoteca perquè s’havien quedat sense fonts d’ingressos per culpa, precisament, de les dràstiques restriccions de crèdit decretades per la mateixa banca executora de morosos, va sorgir la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de la qual l’Ada va convertir-se en icona, tant pel seu discurs entenedor com pels seus mètodes radicals però no revolucionaris. La capacitat de lideratge es pot aprendre a la universitat i fardar d’un reguitzell de màsters en la matèria, però el lideratge autèntic que enganxa i es guanya la confiança de la gent, és aquell que de forma natural és creïble, per la senzilla raó que s’expressa en el llenguatge que es parla al carrer. Però malgrat a l’Ada se l'ha escorxat de mala manera des de la dreta i d'alguna part de l'esquerra agafada a contrapeu, inclòs ficant-se amb la seva vida personal i bescantant-la a tort i a dret sense compassió, ningú la podrà acusar d’haver incitat els desesperats a prendre’s la justícia pel seu compte i a cremar-ho tot. Sempre va declarar-se partidària de combatre contra el sistema que s’aprofitava de les víctimes de la crisi, amb les armes legals que tenia al seu abast i amb unes mesures de pressió controlades, perquè fessin baixar del burro els que es negaven a buscar alternatives civilitzades al desnonament, com ara la dació en pagament, la moratòria del deute o el lloguer social. Si ho rumiessin bé, la mala maror no va acabar en cap tragèdia gràcies a la seva autoritat moral que va impedir més d’una foguerada. Aquesta moderació ni la van agrair des de l’establishment ni sempre va ser valorada des de les seves pròpies files que, per exemple a Salt, van obsequiar-la amb més d’un fàstic els que maldaven per dirigents més expeditius i anàrquics. Ara que ha dit prou i, curant-se en salut, ha promès que no pensa capitalitzar políticament l’èxit de les PAH, potser seria el moment oportú perquè des d’alguna institució se li reconegués la bona feina feta i la contribució, que malgrat els escarnis a polítics i les ocupacions pacífiques de sucursals bancàries que tenien entretinguts els expedientes de dació en pagament - els quals, per cert amb la gent a les portes de les oficines, es desencallaven en un tres i no res -, ha fet a que molts de condemnats al desnonament i a la misèria no fessin cap disbarat. Potser una Creu de Sant Jordi, com la que porta en Millet o la Caballè, també es podria penjar a personatges alternatius que, a la seva manera, com l'Ada, han prestat un gran servei a Catalunya, en aquest cas canalitzant un gran sentiment de desesperació. I si a algú no li agrada aquesta reflexió, que hi faci una segona lectura i si després tampoc li fa el pes, què hi farem: és com penso.

dimecres, 7 de maig de 2014

A CADA BUGADA PERDEM O ENS TRUINXEN UN LLENÇOL

Aquesta és una de les raons de la tensió entre Catalunya i Espanya, ja que cada vegada que des de Madrid retoquen alguna llei, segons ells diuen per millorar-la, tremolem!, perquè vol dir que ja hem begut oli. La darrera de les parides afecta a les telecomunicacions. És possible que els acòlits del senyor Rajoy no tinguin la intenció de donar-nos pel sac – concedim-los, encara que no s'ho mereixen, el benefici del dubte -, però la realitat és que si aquesta proposta de llei arriba a reeixir, dintre de poc temps s’haurà implantat la llei de la selva en les teulades de les nostres ciutats. Ja no seran els veïns ni l’ajuntament els qui tinguin la darrera paraula sobre la plantada d’antenes receptores de comunicacions en un municipi, sinó que les empreses del ram tindran barra lliure. Els ajuntaments s’hauran de posar la llengua al cul i entomar que, des de la Castellana estant, el ministeri d’Indústria assenyali els edificis que hauran d’estar coronats amb la merda d’oca d’una antena, els hi agradi o no els hi agradi als ciutadans afectats que hagin de suportar-la com a paraigua. No acabo d’entendre com pot ser que un grapat de funcionaris i tècnics, que cobren gràcies als impostos, perdin el temps engiponant normatives absurdes i lesives per a la ciutadania; les quals potser, inclús, no es podran aplicar mai si l’oposició popular és prou contundent com per fer-les-hi empassar als polítics de via estreta que les patrocinen. Però sigui quin sigui el resultat de la nova reforma legislativa, és gravíssim el sol fet que s’estiguin plantejant aquesta barbaritat. Perquè una llei que menystingui l’autonomia dels ajuntaments i que faculti les companyies de telecomunicacions a instal•lar antenes on els hi roti, no busca altra cosa que la confrontació gratuïta. El pitjor de les decisions del govern no és que siguin prepotents, forassenyades o injustes, sinó que podent evitar el conflicte que saben de sobres encendrà, no facin res per evitar-lo. A la meva manera de veure, això és una altra forma de prevaricar.  

dimarts, 6 de maig de 2014

RAIMON, L'ESCA DEL PECAT?

Fa temps que em preocupa que a les xarxes socials s’esplaï gent que  vantant-se de ser més independentista que ningú no deixa respirar a qui els hi porta la contrària, desqualificant-los amb tota l’artilleria dialèctica precuinada que tenen a l’abast, sense afegir-hi cap argument de collita pròpia ni, el que és pitjor, concedir al discrepant el benefici del dubte; fent un esforç per veure les coses amb els ulls de l’altre i des de la seva perspectiva. I em preocupa perquè, per molt que ens sembli que no, si mai aquest país esdevingués democràticament un Estat independent, els guanyadors del referèndum haurien d’aprendre a conviure i tolerar amb generositat les peculiaritats d’aquells que l’haguessin perdut, ja que en cas contrari el país no solament seria una olla de grills, sinó un polvorí en potència. Vet-aquí, però, que aquells que es dediquen a desemmascarar botiflers s’han quedat de pedra escoltant una persona de conviccions democràtiques i catalanistes fora de tota sospita, com és en Raimón, manifestant amb tota sinceritat que l’incomoda una mica tot plegat i que no se sent independentista. Enfront d’aquesta legítima posició intel•lectual, hi han hagut reaccions de tota mena, moltes de sensates i disposades a encetar un debat constructiu, però la majoria francament forassenyades, presentant gairebé el recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes com l’esca del pecat. Quan l’única cosa que ens hauria d’ocupar es tirar endavant un referèndum net i polit, amb regles de joc clares pel que fa a participació mínima i percentatge exigible del resultat guanyador, on el poble estigui informat amb total transparència i imparcialitat dels pros i contres de votar en un sentit o en un altre i, per tant, no tingui excusa, por, ni mandra d’anar a decidir d’una vegada el futur d’aquest cony de país, correm el perill d’embrancar-nos en un altre trencacolls d'aquells que no porten enlloc. A la meva manera de veure, aquest país no reeixirà si no respecta per damunt de tot la llibertat de pensament, i no s’aprofiten els punts de vista dels dissidents per millorar el projecte comú i escatir-ne les arestes, parlant i deixant parlar.

diumenge, 4 de maig de 2014

NOCES D'OR

El bisbe d’Alcalà, en Juan Antonio Reig, ahir es va esbravar, a la web del bisbat, amb una condemna radical del divorci, titllant-lo de “plaga social amb efecte contagiós”. Respectant el dret que tenen els bisbes d’opinar com vulguin des de les seves trones, m’emprenya que pretenguin sacralitzar i encasellar la relació de parella en el marc del matrimoni canònic, prioritzant la doctrina de la fe al sentiment humà d’estimar. Fora de l’església catòlica també hi ha vida. Precisament, la setmana passada una parella que conec - agnòstics practicants i no obstant això bones persones - van celebrar les noces d’or envoltats de tota la família, a casa seva perquè un dels dos no es veia amb cor d’anar a un restaurant. A l’hora dels postres, van repartir entre els comensals un recordatori de l’acte, engiponat manualment, que al senyor bisbe potser li serviria per repensar-se uns anatemes que caldria veure si Crist aprovaria. Us reprodueixo l’escrit:


- “Gràcies. Podríem fer-ho molt bonic, amb tota mena de tintes i de faramalla, amb poesies i un reguitzell de frases fetes, d’aquelles que retrunyen com campanes i et fan creure que estan carregades de raó i de veritat. El que passa és que hi ha moments a la vida en els quals no pots amagar els propis sentiments, potser senzills, darrera de banalitats glorioses. Aquesta és una de les ocasions que pensem no cal dir més que les paraules precises, les justes per a no distreure l’atenció del fet essencial de la festa: que hem aconseguit arribar plegats als primers cinquanta anys de matrimoni, sense que els nostres cors hagin envellit al mateix ritme que la pell o el cabells. Sí que anem més feixucs que quan ens vàrem casar i massa sovint ens preguntem què ens fa mal. I potser, inclús sense adonar-nos-en hem madurat com tothom i se’ns ha aguerrit l’ànima i la pell en les tribulacions, en la malaltia o en la pèrdua d’éssers estimats, però hem de reconèixer que, en conjunt, hem sumat més que no pas hem restat i, per tant, encara que a vegades ens confessem cansats, en el fons dels nostres cors som les dues criatures de fa cinquanta anys. Aquest voldríem fos el missatge i el motiu de festejar-ho i no convertir-lo en un simple acte protocol•lari, obligat, social, com vulgueu dir-li. Ho celebrem a la nostra manera, senzillament i una mica d’estar per casa. Però és que hem gaudit com canalla fent els preparatius, manllevant als veïns les cadires que ens faltaven perquè hi cabéssiu tots bé o parant taula, perquè no hem perdut la capacitat de somniar truites. No ens pregunteu si això és bo o dolent. A nosaltres ens ha anat bé, però acceptem que d’altres hàgiu tirat la tovallola abans i no us ho retraguem pas, tots sous benvinguts a la taula; per aquesta raó ho celebrem i volem que en sigueu testimonis de la nostra lleialtat mútua, donant-vos les gràcies per haver-nos suportat com som, durant tots aquests anys”.

CALLA, QUE NO TENS RAÓ!

Quan era petit havia escoltat moltes vegades a casa associar el mot “xaveta”, en certa manera al concepte de “raó”; però segurament algun mestre em va fer adonar que no sempre “perdre la xaveta” vol dir, necessàriament, que estiguis boig sinó que, potser, només es tracta de ser “original”, “diferent” o “extravagant”. Qui sap si el prototipus a que em refereixo sigui el Quixot: un personatge que havia perdut la xaveta sense perdre mai la raó, de la qual en tenia gavadals per donar i per vendre. I és que la diferencia entre un geni i un pertorbat la marca la xaveta, segons que s’hagi perdut del tot o que, simplement, estigui mal endollada. Massa sovint i amb molta frivolitat es titlla d’imbècils a persones per no pensar igual. No es pot treure la raó a ningú amb l’argument de que està “tocat del bolet”, sobretot perquè la raó no és monopoli de ningú i, encara menys dels  talibans de la política o de la cultura quadriculada, que es resisteixen a admetre que de raons n'hi ha tantes com barrets. M’agradaria viure en un món de gent tan raonable que acceptés debatre les raons dels altres, partint de la base que seran diferents de les meves i que l’únic exercici civilitzat que cal emprar és el de buscar les coincidències entre les raons de cadascú. Voldria que s’admetessin cada cop més idees o iniciatives com a raonables i que es denunciés per poc raonable a qui no ho veiés des d’aquest punt de vista. Ser raonable ajudaria molt a suportar el desgast i l'estrés del dia a dia. En canvi, atrinxerar-se com en una barricada per defensar la nostra parcel.la de raó a capa i espasa, només porta a la trencadissa. Perquè aquell que es  desqualificat matusserament d’haver perdut la xaveta, és molt possible que tingui tanta o més raó que qui el fa callar i, per tant, el bocí de raó que aquell pugui tenir no justifica emmordassar les racions de raó que tenen els altres.          

COM PODEN PENSAR QUE ENS ELS CREUREM?

Si no són capaços ni de comptar quanta gent arrosseguen darrera d’una pancarta, com ens hem de creure que els càlculs que ens volen vendre sobre l’evolució de l’economia són encertats? Per enèsima vegada, acabada la manifestació de l’1 de Maig els sindicats farden d’haver convocat 70 mil persones, mentre que la guàrdia urbana els hi rebaixa els fums fins als 10 mil. No cal emprenyar-s’hi: després de tant de temps d’aquesta història ja arribés a pensar que forma part del joc pervers de manipular la informació, com si els ciutadans que no anàvem a la manifestació fóssim imbècils. Quan s’acabarà aquest vici de jugar a qui la diu mes grossa? Si els organitzadors de les manifestacions tinguessin cinc dits de seny i disposessin d’una estona per fer-se autocrítica potser s’adonarien que dient bajanades com aquestes, resten credibilitat a d’altres afirmacions molt més importants, moltes de les quals giren entorn de l’aritmètica. Repeteixo la pregunta inicial: si no saben comptar a dit els manifestants, podem refiar-nos, per exemple, que són uns cracs fent quadrar els números per assegurar que les pensions no perillen? Per aixecar el cap d’una vegada de l’ensopiment de la crisi calen líders creïbles, en els quals s’hi pugui confiar sense cap recança. I encara que sembli mentida o una exageració, a la meva manera de veure qui manipula matusserament les dades de participants en una manifestació també pot manipular, tantes vegades com li convingui, dades molt més transcendentals.      

dijous, 1 de maig de 2014

MADAME BUTTERFLY

Quina paradoxa! La Caballé, que brodava el paper protagonista de l’òpera de Puccini està emmerdada en la vida real, com l’heroïna de ficció, en una tragèdia desencadenada per l’excés de confiança: a la Butterfly, va enredar-la un marit trampós i la Caballé, tot fa pensar, que s’ha ficat en un merder fiscal per culpa d’assessors poc endreçats. O potser és que, com passa a la gent que es creu estar per sobre del bé i del mal, es va refiar de la fama d’intocable, del mateix mal que pateixen els Urdangarins o els Millets. El cas és, però, que Hisenda ha ficat el nas en la declaració d’impostos de la diva de l’any 2010 i ha trobat un forat d’una mica més de mig milió d’euros. Segons la pròpia cantant s’ha afanyat a manifestar, només es tracta d’un malentès sobre el lloc de residència i que ja s’està posant fil a l’agulla per embastar el descosit amb discreció. Deixant de banda que a la gent de a peu com jo ens costa d’entendre que una patum que tancava les llistes electorals convergents no fa pas gaire, pagués els seus impostos a Andorra, encara trobem més estrany que s’hagi deixat enxampar perquè els seus assessors s’havien descomptat dels dies que calia justificar vivint fora d’Espanya, perquè la martingala fos mig legal. La qüestió és que justament quan la Caballé feia de lloca de luxe dels candidats de CIU, es varen escoltar veus que ja alertaven del contrasentit que una honorable ciutadana catalana, amb Creu de sant Jordi inclosa, liquidés part dels seus impostos a l’estranger. I no es té constància que ningú fes quelcom per treure’n l’entrellat. Però el més preocupant de tot és que fa massa temps que corre la brama que distingits personatges posen les banyes a Hisenda o als interessos de Catalunya, traslladant la seu social dels seus petits o grans “xeringuitos” a territoris on la pressió fiscal és més baixa, tant li fa si és a Madrid, que amb qüestions de diners no hi ha banderes que s’hi valguin. I tampoc consta que aquests equilibris tributaris els deixin massa emmascarats als que els practiquen, ans al contrari. Ara bé, Déu li’n guard a un pelacanyes de fer els mateixos jocs de mans!  

LA CRISPACIÓ DESENFOCADA

 A la sortida d’un acte estrictament familiar i privat, un polític va ésser agredit amb un fluix cop de puny i un insult groller, per una dona que ni se sap qui és, ni perquè va actuar d’aquella manera. No obstant això, la víctima gosa obviar l’àmbit privat de l’escenari en que es van produir els fets i desafina cantant que els motius de la dona desconeguda són polítics, vinculats directament amb la crispació que des de la seva percepció d’animal polític devaluat atribueix, precipitadament, a la moguda sobiranista. ¿I si un cop identificada la dona no fos cap desconeguda i els motius de l’incident fossin molt més vulgars que els polítics? No dic que sigui així, però sense tenir-ne cap pista, com confessa la víctima que no té, resulta com a mínim inquietant que faci judicis de valor temeraris i que assenyali com a culpable, concretament, la crispació política per la qüestió sobiranista. I ho és perquè el polític bescantat desenfoca expressament la crispació - que sí que existeix, mal que els hi pesi als polítics – del terreny social al polític. La crispació soterrada a Catalunya no la provoca el sentiment cada vegada més estes que abona l’independentisme, sinó la pobresa i la frustració que s’està apoderant d’una societat cada vegada més lligada de peus i mans al carro de l'austeritat que porta a la desesperació i fins i tot al suïcidi, encara que si vulgui posar un vel a sobre. Desenfocar la realitat sense escrúpols, només per obtenir redits electorals futurs, sí que provoca crispació. El polític que es fa la víctima per guanyar vots hi hauria de reflexionar.