QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL (novel.la curta inèdita (8) Finalista del 50è Premi Joaquim Ruyra)

Divendres, 20 d’abril.- Avui m’he quasi entrebancat amb la Neus a qui  no veia des del seu avortament. Ha recuperat aquella coqueteria que a mi m’engelosia i m’ha semblat canviada. Abans tenia un no sé què de nina de porcellana enigmàtica i fràgil a la vegada, però avui l’he percebut més dona, sobretot molt més segura, més apersonada i amb un deix exageradament provocatiu. Amb faldilla curta a la moda, la punyetera es fa mirar. M’ha dit que esperava una amiga per anar-se’n a Norega, però que li agradaria tenir una xerradeta amb mi qualsevol dia. He mentit dient-li que feia salat a l’hospital. La veritat és que tenia pressa per perdre-la de vista, ja que cridàvem massa l’atenció parats a la cantonada, jo amb la meva sotana tronada i ella ensenyant la cuixa. La poca estona que hem parlat no ha deixat de somriure’m com només ella sap fer-ho, quan vol destarotar-te. M’ha sorprès tant ensopegar-m’hi, que durant una bona estona m’ha fet anar de bòlit.

Dimarts, 24 d’abril.- Mossèn Joan no se l’ha volgut jugar per mi. Avui tenia una gran oportunitat de lluir-me, en una església plena de gom a gom d’obrers que venien al funeral d’un company mort d’accident, si m’hagués deixat predicar l’homilia. Però m’ha girat la cara, actitud que m’ha molestat molt i així li he fet notar no badant boca durant tot el sopar. El molt punyeter m’ha seguit la corrent, sense dignar-se donar-me ni la més mínima explicació. Quan ja me n’anava a dormir amb intenció de no desitjar-li ni la bona nit, s’ha despenjat amb una de les seves: - “Josep, vull que sàpigues que l’homilia de demà l’he encarregat a mossèn Juli.” En aquell moment l’hagués bufetejat i tot, perquè m’adonava que s’estava mofant de mi descaradament. He passat la nit del lloro, carregat d’un ressentiment que no m’he tret de sobre ni quan aquest matí em volia fer la gara-gara. Ja que mossèn Juli voltaria per Santa Creu, tia Berta que li té una admiració quasi reverencial l’ha convidat a quedar-se a dinar. Un altre dia hagués buscat una excusa per fer campana, però avui m’havien tocat tant el voraviu entre tots, que necessitava rescabalar-me’n. He tardat més del compte, perquè la cerimònia al cementiri s’ha allargat i ja me’ls he trobat entaulats davant una fumejant tassa de crema d’espàrrecs i carxofa, que tia Berta ha servit en la sopera de les grans solemnitats, en honor del seu convidat preferit. S’han excusat fent cara de circumstàncies: - “hem començat a servir-nos quan hem sentit que arribaves, perquè mossèn Juli té pressa”. Després d’una primera part de conversa tocant temes intranscendents, com ara el temps massa eixut que fa per l’època, la fabulosa crema de tia Berta o els darrers rumors que corren per la cúria, mossèn Juli no s’ha pogut estar de provocar, preguntant-me què m’havia semblat l’homilia. No vull ser malpensat, però és probable que el mal cosit del rector no se n’hagi pogut estat de xerrar-li, mentre m’esperaven, la meua emprenyada d’ahir. Per si de cas no he volgut donar-los el gust de sortir de polleguera, però sense perdonar-li el menyspreu: - “ni més ni menys, el que podia esperar-se d’un fenomen com tu.” Mossèn Joan aleshores ha intervingut amb una observació sorprenent, venint d’ell, que m’ha deixat parat: - “mossèn Juli és un d’aquests predicadors moderns, i que consti que no tinc res a dir del seu bec d’or, que són capaços de vessar tants elogis d’un perfecte desconegut, només perquè estan segurs que des de la caixa no els escolta i no els pot replicar.” Tant l’un com l’altre ens hem quedat bocabadats, perquè el rector no és propens a la sornegueria. Mossèn Juli, però, ha reaccionat volant: - “cap paraula surt dels meus llavis sense haver niat primer al cor. Aquest és el secret de la meva oratòria, mossèn Joan.” He estat a punt de engaltar-li que feia fàstic que digués allò. De totes maneres, mossèn Juli que es veu no pren mai postres ni cafè i que ja havia dit que tenia presa, ha escampat la boira ensumant-se la pedregada. Al quedar-nos a soles mossèn Joan m’ha regalat la primera mostra d’afecte que li recordo des que li faig de vicari, llevat del gest de no enfonsar-me sense pietat quan em va tapar allò de la Neus: - “Josep, que sigui la darrera vegada que em fas morros com ahir, sense cap justificació.” Al veure que l’anava a replicar s’ha sincerat: - “és possible que et burxés massa, doncs confesso que a vegades em diverteix punxar-te aquest amor propi que sempre et supura, però els malentesos entre nosaltres no han de passar d’aquí. No m’agrada que tot t’ho prenguis tan a la valenta, perquè no és bo ni per tu ni per ningú... I si ho vos saber tot, a mi tampoc no m’ha fet gràcia que a aquest entonat el facin anar a predicar sempre que es preveu una gran “entrada” a missa o a un funeral, perquè els de dalt el volen promocionar o no sé què. A vegades les coses van com van, i no s’hi pot fer res. Tacte, fill meu, astúcia i a carregar-se de molta paciència; creu-me, de paciència n’has de tenir per vendre’n a cabassos si vols fer-te vell com jo en aquest ofici.” No ha esperat la meva resposta, simplement s’ha aixecat de taula i emportant-se la tassa de cafè s’ha endropit en el seu balancí al costat de la finestra, disposat a passar figues com cada migdia havent dinat. Quan he sortit de la sala procurant no fer soroll, sa germana ha mig tancat els porticons, i seguint també la rutina de cada tarda li ha endreçat maternalment el coixí sota el clatell.

Diumenge, 6 de maig.- El que em temia ja ha passat. Després de la reunió amb els del centre obrer m’ha quedat clar que m’estic deixant atrapar en una teranyina de la qual em serà molt difícil desentortolligar-me’n. Hi ha assistit força gent nova i després de tractar tres o quatre temes sense importància, de seguida en Climent ha portat l’aigua al seu molí perquè els deu convenir molt, per alguna raó que se m’escapa, a jutjar per com aprofiten tots els forats per buscar maranya a can Morell. En Climent té una manera d’expressar-se que transmet credibilitat, a la vegada que encén la flamarada abusant de fer insinuacions temeràries, en la direcció que li convé bufi el vent. Si posar-se l’auditori a la butxaca determina si es té o no fusta de líder, no hi ha cap dubte que li sobren mèrits per ser-ho. És possible que jo me’l miri de reüll, precisament, perquè en certa manera voldria assemblar-m’hi i no me’n puc estar d’envejar-lo. Sense dir-ho tan clar, l’altre dia li vaig mig insinuar a la Juana, però ella em va deixar clavat al contestar-me: - “és que vostè, mossèn, pensa massa el que diu i per guanyar-se la gent s’ha de parlar amb el cor a la mà, no garbellant tres hores les paraules perquè ningú s’ofengui.” Al final també resultarà que aquesta mosqueta morta em voldrà donar lliçons. No obstant, he d’admetre encara que només sigui en aquesta llibreta, que té un punt de raó. En el fons és tal com diu. El Crist tan carismàtic del sermó de la muntanya s’assembla més a en Climent que no pas a mi. S’ha posat a votació la proposta presentada per la Juana, en el sentit de fer una escampada de fulls volants del centre obrer donant suport als  acomiadats de la filatura. Suposo que s’ha votat per mantenir les formes, ja que tots els presents - cada dia hi porten més gent que no controlo -, li han fet costat per aclamació. Jo he estat l’únic que no ha aixecat el braç, però ni ho han tingut en compte; sigui perquè donen per suposada la meva benedicció incondicional a tot el que es digui o perquè simplement en passen olímpicament del  meu parer.

Dimarts, 14 de maig.- He coincidit casualment amb en Climent. M’ha semblat que s’ha fet gran en pocs dies. M’imposen els seus canvis de caràcter i temo precipitar-me i endegar-ho tot a rodar, si li trenco cap plat bonic. Al màxim que m’he atrevit ha sigut a convidar-lo a dinar dissabte vinent. Li ha semblat bé advertint-me, però, que a partir d’ara pagaríem a mitges, com si ni volgués quedar en deute amb mi per res. Mira per on aquesta trobada m’ha desvetllat un dia que, després dels darrers gripaus que m’he hagut d’empassar, tenia bastant enterbolit. El bon humor em devia traspuar, perquè només d’entrar a l’hospital sor Balbina m’ha saludat amb un: - “bon dia, mossèn, avui sí que se li nota que estem en ple mes de Maria.” Perquè aquesta monja sorruda com ella sola gosés tirar-me una floreta, és que realment el meu tarannà havia millorat molt. També en Baldiri s’ha adonat de la meva bona lluna al passar-me la llista dels ingressos i dels que volen que entri a veure’ls, corresponent-me amb un somriure d’orella a orella. Entre els nous ingressats m’hi he trobat altre cop la Neus, de manera que ha sigut la primera visita que he fet. Aquesta vegada l’han aparcada en una habitació normal, però de moment l’altre llit està lliure i suposo que les monges el mantindran desocupat mentre puguin. Al veure’m, s’ha sobresaltat i la seva reacció ha sigut la d’arronsar-se sota la roba. Li feia companyia una dona de mitja edat que se m’ha presentat com sa tia, sense donar-me més explicacions. Les faccions de la Neus, comparades amb la darrera vegada que ens havíem vist, les he trobat demacrades i els dits de les mans, que tenia engarrotats prement el llençol com aquell que intenta protegir-se, m’han semblat tan transparents que se li podien comptar els ossos. El fet d’esgarrapar la roba m’ha fet malastrugança. - “Què t’ha passat?” - li he preguntat. “Una recaiguda” – m’ha contestat en veu baixa. Però sa tia ha sigut més xerraire: - “va tornar a la feina sense estar ben refeta, i ara li han trobat una taca al pulmó. Estem ben apanyats amb la princesa!” Li he llegit als ulls que està molt espantada i al adonar-se que jo en volia saber més, ha aclucat les parpelles com si li vingués son. He sortit de l’habitació fent un gest imprecís i he anat en busca de sor Balbina, aprofitant que estava de bones perquè em posés al corrent. M’ha contat que la Neus va ingressar ahir d’urgència amb una pèrdua molt forta i, pel que sap, li han trobat un tumor a la matriu. - “Però si sa tia m’acaba de dir que té no sé què al pulmó” - he protestat. Sor Balbina fent que no amb el cap, m’ha tret de dubtes: - “es que ella no li ha volgut explicar a ningú la veritat; no sé perquè, si al final s’acabarà sabent igual. I pel que fa a aquella donota que l’acompanya, no sabem del cert qui és; però de tia res de res. De totes maneres, aquesta qüestió ara importa poc, almenys té algú que se’n cuida”. La inesperada notícia m’ha colpit. A la Neus me l’he estimat massa per a no compadir-me’n. He tornat a l’habitació, però al acostar-me a la porta se m’ha creuat la suposada tia que m’ha indicat amb una senya que s’havia endormiscat. Segons m’ha explicat, ha passat molt mala nit i a primera hora li han donat un calmant que ha tardat més del compte a fer-li efecte. S’ha entretingut una mica per aclarir-me que es diu Amada i que malgrat sigui només cosina llunyana, la Neus sempre l’ha tractada de tia perquè quan té un problema és de qui se n’ha de refiar, més que de sa pròpia mare amb qui no es parla des de fa anys.  - “De fet, soc la seua única família – m’ha dit -, però si no millora no podré fer-me’n càrrec, mossèn. És una xicota que no ha tingut sort a la vida i jo, la veritat, me l’he estimada com una filla, però ara estic feta un embolic. Una cosa es que me l’emporti a casa per reposar uns dies, i una altra de molt diferent que se’ns hi emperpali per sempre, sobretot si té fumuts els pulmons, doncs tinc home i un nen.” Abans d’anar-me’n de l’hospital he tornat a passar per l’habitació de la Neus, sorprenent-la asseguda al llit, amb les cames encongides abraçant-se-les amb els braços estirats i recolzant el cap sobre els genolls. Estava sola i m’ha semblat que havia plorat. Pensava que no s’havia adonat de la meva presència, però quan he estat a dues passes m’ha parlat sense canviar de postura: - “sabia que tornaries. Per això li he dit a la tia que m’havia vingut son, perquè aprofités i se n’anés a dinar.” En tombar una mica la cara per mirar-me bé, li he notat la tristesa encastada a la pell i que els ulls no podien dissimular el rastre de llàgrimes recents. - “No tinc res als pulmons”- m’ha confessat de raig. Al veure que jo assentia, ha continuat: - “ja t’ho han xerrat, oi? Doncs, sí, tinc un càncer que m’està rossegant els baixos com un gos rabiós. M’han dit que m’ho trauran tot i faran net, però pressento que el mal dolent està massa arrapat. Aquest monstre no se sent mentre creix, però quan et comença a rossegar ja has begut oli.” Ha fet una pausa, mirant-me fixament als ulls abans d’esclatar en un plor descontrolat que no ha pogut reprimir: - “em morint Josep, i em fa basarda!” M’he assegut a la capçalera i per primer cop en molt de temps no he experimentat cap voluptuositat al tocar-la, i l’he abraçada amb força fins notar les seues llàgrimes mullant-me la galta, les quals si no s’han barrejat amb les meues és perquè estava massa pendent de que la porta no s’obrís de cop i ens enxampessin en una situació sospitosa, difícil d’explicar i, sobretot, de comprendre. En moments com aquests m’espanta que pugui ser tan fred i calculador. En separar-nos, li he assegurat que estava en bones mans, que tot acabaria bé i que jo estaria a prop per si li feia falta. En ensopegar-me-la a la sortida,sor Balbina ha intentat reconfortar-me: - “un núvol enterboleix el sol que li brillava a la cara fa una estoneta. És per culpa de la mossa del bar, oi? No es preocupi, mossèn, que el doctor Fina farà tot el que pugui. Hi té les mans trencades operant casos semblants, només si troba mala peça al teler no s’hi podrà fer res. Però, jo que també tinc la meva experiència després de tants anys, sé que si fos aquest el cas, ni allargarà ni la deixaran patir.” Carai!, aquestes monges tenen maneres molt curioses d’animar!