"QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL" - (novel.la curta inèdita - pròleg)

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL

(novel.la curta inèdita)

PRÒLEG

Al llibreter i editor Ventura Soler se li va desvetllar l’interès pel dietari que esteu llegint, com aquell qui diu de retop, remogut pel contingut intrigant i provocador d’uns quaderns que havia presumptament escrit un capellà, que no coneixia de res, en els reculats anys seixanta. Uns quaderns que li van caure a les mans per pura xamba, al endreçar quatre capses de cartró gruixut que havia llegat a sa mare, com a sorprenent herència d’una cosina llunyana que es deia Neus, amb la qual a penes es feien, ja que a més a més de ser filla de l’ovella negra oficial de la família, Déu n’hi do com ella mateixa s’havia anat empastifant la reputació, de manera que els parents més aviat li feien vores.

Es veu que la dona va morir fa tres o quatre anys, però tant en Ventura com sa mare no se n’assabentaren fins que va aparèixer a la porta de casa un camàlic carregat amb quatre capses i una nota amb mitja dotzena de ratlles mal comptades, que aclarien poca cosa més enllà que eren les pertinences que la tal Neus expressament volia que anessin a parar a mans de ma mare. Com que els ports estaven pagats i el camàlic anava per feina, en Ventura i sa mare van considerar que feia lleig rebutjar les caixes i se les van quedar. Però ambdós en van passar-ne descaradament del contingut, un cop li varen fer una ràpida i poc golafre llambregada de compromís, abans d’entaforar-les al llimbs de les golfes.

A la llarga, aquelles capses estibades en un traster saturat de les més diverses i inversemblants resquícies de la memòria dels Soler, a en Ventura, francament, li feien més nosa que servei. Per tant, un bon dia va decidir fer dissabte a fons perquè els seus malendreços propis, sobretot libres, petits mobles, alguna pintura i feixos de diaris que es resistia a llençar, hi cabessin sense estretor i els pogués tenir a l’abast, si en un moment donat necessitava consultar-los. No obstant això, abans de desprendre’s definitivament de les capses de la cosina, en Ventura volgué donar-hi una ullada més atenta que no pas la simple ensumada a corre-cuita, del dia que varen arribar. Malgrat es volgué enganyar dient que va fer-ho per simple cortesia, més aviat fou perquè li picava el cuc de la tafaneria.

Entremig d’andròmines sense cap valor ni utilitat pràctica o sentimental, almenys pel que feia a ell, li va cridar l’atenció un sobre gran, lacrat i sense cap indicació de a qui anava dirigit, que contenia quatre senzilles llibretes escolars. Qui les havia escrit, pel que va deduir en Ventura al donar-hi un primer cop d’ull, es tractava d’un capellà, que va aprofitar fins quasi la darrera línia de cada fulla per escriure-hi amb una lletra complicada, rabassuda i rebel, una mena de confessió recargolada i bastant estrambòtica de la seva participació en uns fets, en els quals, s’hi havia vist embolicat. Possiblement el sobre, rai, no li hagués cridat l’atenció de no ser per aquella escopinada de lacra vermella fosca que recalcava la confidencialitat del seu contingut. Sense aquell esquer tan cridaner, francament, ni se li hagués acudit ni per un moment de frisar-se per ficar-hi el nas, en aquell misteri.

            Dit això, després de rellegir a les llibretes la narració d’uns fets esmicolats en forma de dietari, amb detalls i subtileses quasi impúdiques, se li van desvetllar alhora les cuques de la curiositat i de la suspicàcia. Sobretot al notar, a mesura que s’endinsava en la lectura, que es tractava d’un relat tan esbiaixat, que s’ensumava d’una hora lluny que qui l’havia escrit tenia més interès en buscar excuses, que no pas en fer-se perdonar. En efecte: com a únic testimoni de primera mà del què va succeir durant els  cent dies i escaig que abasta el relat, el capellà no para, en una cantarella recurrent i monòtona, de rentar-se’n les mans i de tirar pilotes fora pel que fa a sa indiscutible responsabilitat directa en uns fets enrevessats, esquitxats de biaix per la referència a personatges i circumstàncies característiques d’una època no prou reculada per haver-la oblidat. En Ventura es va sentir inexplicablement captivat per aquell capellà embastardit i esborneiat, que per resoldre les seves pròpies contradiccions existencials s’enrocava de mala manera en l’hàbit com si fos el millor refugi, i prenent temeràriament Déu com hostatge, encobridor i avalador, tot d’una tacada, de les seves penques.

Finalment, després de donar-hi voltes i més voltes, en Ventura va decidir esbombar aquella història rebotada que li cremava els dits, enlloc de desfer-se’n a les escombraries, perquè a mesura que s’anava amarant de l’ambient que es desprenia de la lectura del dietari, dels fets i dels personatges que hi treien cap, es reforçava la seva fe absoluta en un principi que li va inculcar son pare des de petit, i que el dia que es va llicenciar en història li va recalcar per enèsima vegada: “des la més gloriosa fins a la més galdosa de les històries que remenis això de la història no et pensis pas que cap d’elles sigui quelcom més que un refregit d’alts i baixos emocionals, de moltes giragonses per amagar mentides i traïcions, de passos enrere i de passos en fals, de romanços domèstics, banals, simples, ordinaris o tràgics”.

Exactament una tragèdia personal encalafornada darrera una historia domèstica insignificant, és allò que en Ventura va trobar que amagaven als quaderns de les golfes. Llavors es va preguntar, per primera vegada, fins a quin punt la pilla de la Neus no va jugar amb murrieria llegant les capses a sa mare, amb l’esperança que les vergonyes que hi havia colgades es desenterressin algun dia. Tal com se la imaginava el llibreter a la Neus, a partir del testimoni del capellà, va acabar convençut que la deixa es va fer amb segones de canvi. No hi havia cap altra explicació. En qualsevol cas, si vosaltres després de capbussar-vos en el relat teniu la mateixa sensació, estic segur que la Neus ja pot descansar en pau allà on sigui, perquè al final s’haurà sortit amb la seva i en Ventura també  considerarà que ja s’ha quedat en paus amb la seva parenta. En quan al capellà, que cadascú pensi el que vulgui.