L'EIXIDA (Novel.la curta - capitol 7è)

L’EIXIDA

(VIII Premi Mn. Romà Comamala.  Publicada per Cossetània Edicions)

Capítol 7

            A l’hora de sopar i de posar-me al llit, l’Estrella va referir-se de nou al rum-rum que corria pel barri. Segons ella, es tenien dubtes sobre com s’havia pogut calar foc al pis i la gent que vivia a la vora assegurava haver sentit una forta baralla, poc abans del sinistre. De moment, sembla que els bombers encara hi estan remenant a la recerca de pistes i que la policia interroga els veïns - a jutjar per com mareja la perdiu - bastant perduda. Finalment, va dir una cosa que em va remoure tots els meus pressentiments més pessimistes: la dona morta sí que tenia un gos blanc, desdient-se del que havia assegurat el migdia.

- Avemaria puríssima! – es va senyar la sogra – Pep, hem de dir-ho a la policia que tenim el quisso que busquen. I ho hem de fer de seguida, abans no torni aquell busca-raons d’abans i tinguem un disgust.

            La sogra és només ella mateixa quan agafa fort les rengles. Manar i fer ballar tothom a la seva musica és la característica que millor la defineix, però aquesta vegada confesso que la va encertar. A mi aquell home em tenia preocupat i després de l’incident de la tarda, em rondaven pel cap tota mena de malsons. El sogre també semblava que volia passar-ne de pressa de tot plegat i - malgrat la seva flema quan es tracta de seguir-li la beta a la padrina - aquesta vegada s’ho va prendre més en serio i li va contestar, mentre s’encastava la gorra sense la que mai sortia al carrer: - vaig a donar un tomb, a veure si m’ensopego amb algun municipal.

            No va trigar gaire, en prou feines cinc minuts, a enfilar l’agulla. Es veu que va trobar-ne un, tot just tombada la cantonada. – Ara mateix enviaran una parella a recollir el quisso – va anunciar com aquell que passa comptes d’una gestió que ha enllestit bé.

            Per cert, la gosseta m’havia tornat a pujar a la falda i no se’n va moure ni quan l’esperada parella de policies feu acte de presència. En vistes de les circumstàncies, el sogre els va fer pujar directament a l’eixida, passant tot davant. – És aquest el gos? – va fer el que portava galons, al veure la figureta blanca, cada vegada més arronsada a la meva falda.

Sense esperar una resposta que era evident, li va cordar al collar la corretja que duia a la mà, un extrem de la qual la gosseta va llepar com si la reconegués. Per a mi allò era la prova del nou que confirmava que la dona morta, i la meva dama misteriosa, eren la mateixa persona. Aquesta constatació d’un temor que m’havia ballat pel cap tota la tarda, em va deixar abatut i sense ganes de tastar el sopar que l’Estrella m’havia portat, tot just a la gosseta se la va enduu la policia.

            D’altra banda, malgrat tot el neguit que m’estava consumint, em reconfortava que l’eixida hagués estat bona part del dia el rovell de l’ou de la casa. Inclús quan el xou s’havia acabat, els sogres varen quedar-s’hi a discutir la jugada, com si després de tant de temps de mantenir-me al marge dels afers quotidians, de cop i volta volguessin rescabalar-me’n del menysteniment, potser tocats per com la gosseta m’havia preferit a mi. El sogre va explicar que la policia li havia dit que els investigadors sospitaven que darrera del succés hi havia marro i que la dona potser no s’havia tirat del balcó voluntàriament, sinó que algú l’havia empès a fer-ho.

 - També els fa ballar el paraigua que el quisso no s’apartés del teu costat, si no et coneixia de res – va deixar anar, estic segur que no amb la intenció de fer-me mal sinó per prevenir-me -, per tant és possible que et vinguin a fer preguntes per aclarir quatre coses, en especial si havies tingut relació amb la dona abans.

- Ja pot ben ser – va repenjar-s’hi la sogra, manifestant que aquesta teoria no li semblava tan forassenyada, ja que explicaria molts de misteris.  

            Em vaig regirar a la cadira tan bruscament que quasi vaig fer caure el plat del sopar. Sort que l’Estrella estava al cas. El que acabava de dir la padrina encaixava amb els prejudicis que de tota la vida havia tingut en contra meu, creient-me capaç de qualsevol disbarat o malesa, sobretot després de la qüestió de la casa. Insinuar que devia haver mantingut alguna relació inconfessable amb la dona morta no era, venint d’ella, una simple especulació per fer-me la punyeta, sinó que empastifava gratuïtament la reputació d’algú que no havia vist mai, però que ja s’imaginava prou bruta i tirada com per desacreditar-me. Només li hagués faltat acusar-la de ser la meva amant, ja que per a ella jo encarno tots els defectes i perversions hagudes i per haver. La conec tant que sovint les seves paraules em rellisquen, fins i tot crec que la Sara la deixava dir sense tenir-li gaire en compte la seva dèria de bescantar-me constantment. Però ara és diferent, ara em sap greu i l’hagués volgut contradir; però la maleïda malaltia m’ho impedeix i de la indignació per la meva impotència se’m feia una bola a la panxa, que em cremava per dintre. D’una bursada vaig reaccionar com sempre havia evitat de fer-ho: posant-me la pissarra a la falda i aferrant amb ràbia el primer retolador que vaig empaitar, vaig escriure amb força: sou una mala bèstia! Les lletres, d’un roig cridaner, em varen deixar descansat.