Ai! el deute. El FMI li diu al govern que a part de
rebaixar l’atur també ha de collar el deute públic i que no es pot generar més
dèficit cada exercici. Ara ja quasi frega el 100 x 100 del PIB, la qual cosa
voldria dir, si això passés quaranta anys enrere, que l’Estat estaria a punt
d’entonar el gori-gori definitiu i la divisa s’hauria de devaluar a corre-cuita
per salvar els mobles; però d’acord amb les noves teories econòmiques estar
endeutat no és cap problema, sempre i quant puguis treure recursos de sota les
pedres per anar pagant els interessos als creditors de conveniència. Però
aquest no és el cas dels països del sud d’Europa més tocats per la crisi.
Espanya, en particular, va viure com un nou ric tirant la casa per la finestra
quan li arribaven diners de tot arreu, molts a fons perdut, i se’ls va gastar
en llaminadures i joguines enlloc de millorar infraestructures, potenciar el
patrimoni industrial o investiganr i formar tècnics. I quan l’aixeta de les
subvencions s’ha tancat i els deliris de grandesa han passat factura, resulta
que estem més pelats que les rates; malgrat això, continuen fanfarronejant de
potentats quan tothom sap que tenen més d’un terç de la població vivint de la
solidaritat de les famílies i de la societat. Com vol, doncs, la senyora
Cristine que es rebaixi el deute, si als calaixos només hi ha teranyines?
L’Estat en dóna la culpa a les autonomies, bescantant-les de tenir les mans foradades
i aquestes retreuen amb tota la raó a l'Estat que no ha desmuntat cap ni una de
les estructures administratives i polítiques que no serveixen absolutament per
res de profit, llevat de procurar el modus vivendi a una trepa de paràsits que
viuen a la seva ombra. La senyora Cristine, potser no pot en els seus retrets
filar tan prim; però mentre totes les seves crítiques consisteixin en fer
declaracions generalistes i abstractes, sovint de cara a la galeria per
justificar el sou, aquí no s’arreglarà ni una teula de l’edifici que s’ensorra.
Però, sobretot, on la senyora Cristine la vessa, a la meva de veure, és en
considerar que la solució passa per reformar i apuntalar un sistema caduc com
és el capitalisme ortodox, enlloc d’estimular i donar suport a nous sistemes
que regenerin la confiança i estableixin com a prioritat de qualsevol reforma
el benestar de les persones i no la seva explotació, més o menys il•lustrada o
disfressada, en benefici de les oligarquies de tota la vida. Pel que fa a
Espanya, tornar a passar les tisores i la màquina de podar no crearà ni un sol
lloc de treball estable, ni ajudarà a generar en el compte de resultats de la
hisenda pública. Al contrari, condemnarà a la misèria definitiva a una part
important de la població - la perdedora en aquest pervers torneig de la
productivitat desenfrenada i deshumanitzada - i premiarà la part guanyadora
pels resultats brillants obtinguts, sense qüestionar els mètodes emprats per
aconseguir-los. És clar que un simple viatjant de gra cuit no pot comprendre
aquests matisos i s’ha de refiar d’experts i d'assessors que passen de la
sensibilitat i dels escrúpols, i que el benestar de les persones el consideren
un accident o un entrebanc, més que no pas un objectiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada