Follow by Email

dilluns, 31 de març de 2014

NEUTRALITAT ABSURDA

A l’espera de si es fa o no el referèndum camuflat de consulta per a no ferir la susceptibilitat dels llepafils, com que hi ha  temps de sobres per tot se’n sent a dir cada una que n’hi hauria per tirar el barret al foc, si no fos que ja estem curats de ximpleries. Ara sembla que els que maregen la perdiu buscant tres peus al gat, s’han entestat en reclamar que en el procés sobiranista el govern ha de mantenir una rigorosa neutralitat. Els que defensen aquesta tesi no tots són esgarriacries: n’hi ha molts que parlen de bona fe i, a més a més, no s’expliquen pas malament. Us he de confessar que a mi mateix, en llegir aquest cap de setmana un article eixerit sobre aquesta qüestió, em va ballar el paraigua. Però si tens un xic de senderi, després de rumiar-hi t’adones que la proposició es tracta d’una subtil bestiesa, que només serveix per embolicar la troca i fer trontollar els indecisos. El govern s’ha de comprometre a fer respectar escrupolosament les regles de joc democràtiques com a organitzador d’unes eleccions o d’una consulta, però de cap manera es pot obligar a no ser bel•ligerant a favor de les seves preferències electorals o ideològiques, sense embuts. Per tant, a la meva manera de veure, desqualificar aquest govern o qualsevol d'altre amb arguments tan agafats amb pinces, no té cap més objectiu que intoxicar l’ambient i marejar la perdiu, posant pals a la roda uns quants perepunyetes disfressats de demòcrates. La democràcia no és una ciència tan complicada que s’hagi de tenir carrera per entendre-la: n’hi ha prou i de sobres amb tenir sentit comú, poca malícia, un petricó de paciència per saber escoltar i un sac de respecte per a les opinions dels altres. Perquè se m’entengui el raonament que us proposo reflexionar avui, examinem la situació que tenim davant del nas. Condicionats els polítics que governaven, per l’impuls inequívoc d’una part important de la ciutadania des del carrer, en un moment donat van convocar eleccions declarant el seu credo sobiranista i prometent que si al Parlament assolien majoria convocarien el poble a un referèndum per esbrinar si, a més de pancartes i manifestacions, la societat civil posava també els vots suficients a les urnes per fer girar la truita. Com que al Parlament la majoria dels diputats electes es decantaven per la sobirania de Catalunya, enlloc d’abusar d’aquesta majoria per declarar unilateralment la independència, van decidir - amb el govern al capdavant - donar totes les passes necessàries, la primera d’elles consultar a la ciutadania. Dit això, al govern se li pot exigir legítimament neutralitat absoluta i que no faci ostentació pública de  la seva tendència ideològica? Em sembla que el govern només ha de procurar jugar net i garantir als que no pensen igual que ell la possibilitat d’expressar i defensar les seves idees. Ja seria el no va més que el govern que se la juga endegant un procés d’autodeterminació, amagués el cap sota l’ala, per una discreció malentesa, alhora de posicionar-se i liderar el procés. Introduir aquest debat em sembla pervers i per molt que es vulgui fer veure que és democràtic, en el fons no es altra cosa que una fal•làcia. I la faci córrer qui la faci córrer, que se sàpiga que als que ho propaguen se'ls hi veu la de sota!   

diumenge, 30 de març de 2014

MANDRA

Entre que el dia s’ha aixecat ennuvolat i que anàvem a tres quarts de quinze amb això del canvi d’hora, resulta que m’ha agafat mandra d’escriure, cosa que poques vegades em sol passar, com sabeu molt bé els que suporteu més o menys assíduament les meves diàries pallisses matinals. Però avui era un d’aquells dies entregirats en que et veus obligat a triar entre allò que bé de gust fer – per exemple, una escapada amb tres parelles d’amics, per fer-la petar tot preparant a mitges una carn a la brasa, quatre calçots i un bon allioli - i allò que degut a la costum i a la rutina se suposa no podem deixar de fer, com és penjar la reflexió de cada dia al blog. “Esclar que sabem què hem de fer, però a vegades resulta molt més fàcil fer allò que ve de gust” – li vaig escoltar aquesta afirmació al psicòleg Gary Marcus, investigador de la Universitat de Nova York, en una entrevista recent que li varen fer a no recordo quina televisió. No cal dir que hi estic totalment d’acord perquè, de tant en tant, deixar-te convèncer per la mandra - que a la meva manera de veure no s’hauria de confondre mai amb la ganduleria - pot ajudar a esvandir el tedi i agafar una mica d’oxigen per a l’endemà tornar al rengle amb més força. Malgrat que en Balmes sentencià que un home mandrós s’assembla a un rellotge sense corda, prendre’s un respir a temps no pot fer cap mal i us ben asseguro que deixa la corda del rellotge en perfectes condicions per a molta estona.  Fins demà, doncs, passeu bona nit i sigueu feliços!     

dissabte, 29 de març de 2014

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL - (Novel.la inèdita - 4 -)

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL
(novel.la curta inèdita)

Divendres, 2 de març.- Primer divendres de mes. Porto el viàtic a quinze malalts. L’estat terminal d’un avi m’ha fet venir basca quan m’he ajupit per posar-li l’hòstia en una boca convertida en pura nafra. Fins i tot semblava com si la llengua se li estigués corcant... Les noies de quart em porten de corcoll. No sé com tractar-les i m’han perdut del tot el respecte. M’ha desconcertat la queixa de la mare de la Lídia esverada per la vergonya que diu va passar sa filla, quan vaig gosar donar consells de moral a unes pobres adolescents, segons ella sense cap tacte. “Vostè no en té cap experiència de la vida i no s’hi ha de ficar en segons què”m’ha etzibat sense contemplacions. Només em faltava escoltar aquesta estupidesa per acabar-me d’espatllar el dia. Mantes vegades he de preguntar-me qui actua a classe d’entabanador i qui és el entabana’t, i que com a conseqüència  de no haver-ho tallat d’arrel ara pateixo una estranya i creixent dependència d’unes mosses malcriades, a les quals no els hi ha faltat mai de res i es pensen que tothom s’ha d’enjovar als seus capricis. A primera hora de la tarda he oficiat un funeral substituint mossèn Joan, que està pioc. Deu duros per a la guardiola! En Climent m’ha explicat que son pare des que es va tirar al tren sense èxit no ha tastat ni una gota de vi, però que ara s’ha obsessionat amb que la dona el tracta com un drap brut i li fa portar banyes; ja em diràs, una pobra dona que és un escarràs. Es veu que ja li ha alçat la mà un parell de vegades, raó per la qual s’han creuat pare i fill paraules gruixudes i fins i tot alguna amenaça. M’ha sortit d’esma una recomanació de manual: “sovint, els que no s’entenen amb nostre senyor, quan el seu món els hi trontolla no saben on arrapar-se per impedir escolar-se cap el buit”. No m’ha ni contestat, i com si esperés un altre mena de suport m’ha deixat amb la paraula a la boca. He decidit que demà faré la visita que li dec al pare carbasser. No puc esperar més sense que sospiti que alguna cosa no rutlla i em comenci a buscar les pessigolles. Me’n vaig a clapar. Encara tinc el cap ple de les ximpleries de les nenes de quart. Endevino que s’han proposat provocar-me sense treva, després d’adonar-se que tesant la corda aconsegueixen manipular-me. Si vull que em deixin respirar, hauré de pagar el preu que descaradament, des del primer dia, em van fer saber les dues caps de trons principals? Aprovat general i deixar de ficar-me en què fan o deixen de fer, vet-aquí les condicions. La Margot, la filla de l’amo de la ferreteria més important de la comarca, va deixar-me clar com l’aigua que a la seua manera de veure ni el llatí ni la religió li serviran de res demà i que, per tant passava olímpicament de totes dues maries. Aquesta nena és la més desvergonyida de la classe, però de qui m’haig de resguardar com de la pesta bubònica és de l’Anna Maria, la filla del director de la Caixa. Voldria seguir escrivint, si no fos que la ploma em rellisca dels dits. Ho deixo. Avui m’he llevat mitja hora després de tocar el despertador. Tants bons propòsits com faig el vespre i tant poca llevada l’endemà! Darrerament, també tinc arraconada la gimnàstica i torno a fumar massa.
Dilluns, 5 de març .- He anat a Norega a passar comptes amb el pare carbasser. Ignoro de quina manera ha sabut com m’esbargeixo els dissabtes, però gràcies a Déu només n’ha sentit tocar campanes. Es veu que sempre hi ha ànimes caritatives disposades a tocar allò que no sona. D’entrada, en fred, ha intentat sorprendre’m tractant de lligar caps si queia en el parany que m’havia parat de trascantó. Però de seguida m’he refet del cop d’efecte inicial, optant per marejar la perdiu portant-lo a vendre, ja que negar-ho tot sense saber quanta en sabia de la veritat hagués estat massa temerari. La forma de torejar la seva escomesa a cegues l’ha destarotat. Me n’he adonat quan s’ha limitat a sermonejar-me sobre la conveniència d’evitar que es faci safareig amb els meus costums un xic especials. Al ensumar-me, per la suau allisada que m’ha clavat, que de la missa no en sabia ni la meitat he jugat tan fort com he pogut, assegurant-li que la partida de cartes dels dissabtes és un pretext per guanyar-me la confiança de gent que tant se li’n dona l’església i a la que difícilment podria acostar-m’hi de cap altra manera que fent-me’n col·lega. En definitiva: li he fet empassar que es tracta d’una estratègia catòlica, apostòlica i romana. Estava tan eufòric comprovant com el deixava fora de joc a mida que m’embravia amb l’embolada, que reconec haver-me passat de rosca quan li he engaltat que de vegades nostre senyor escriu recte amb ratlles guerxes. M’ha replicat, sense dissimular el seu menyspreu més pregon, que no em vulgui comparar amb Déu ni en broma. En resum fet i debatut ha sigut una trobada que agrejava d’un tros lluny i que no s’ha acabat com el rosari de l’aurora, perquè el seu bufa orelles devia ser borni. Tampoc no val la pena d’escarrassar-me a negar quelcom que, de fet, és de domini públic, però aquesta experiència em servirà d’escarment i a partir d’ara aniré més amb compte ja que les aparences no són precisament la part més vulnerable d’aquesta història si algú gratés una mica podria fer-me-les passar malament. Estic convençut que a Santa Creu ningú en fa escarafalls, llevat de quatre rates de sagristia, de que la faci petar cada dissabte amb quatre amics, en un reservat del Novetats, mentre fem unes quantes partides de botifarra per passar l’estona. No obstant això, hi ha un detall que ha passat desapercebut als aprenents d’espieta i que podria perjudicar-me de veritat: és un fet que jugar, tot i que no ens hi apostem més que xavalla, m’atrau cada dia més fins al punt que m’agradaria guanyar sempre i que m’estic acostumant a mamar més del que seria recomanable en la meva posició. Quan vaig començar a deixar-m’hi caure, potser sí que em veia com una mena de redemptor en acte de servei, però ben aviat va atrapar-me l’ambient. Jugar i sobretot guanyar m’excita tant, que quan un dissabte no hi puc anar per feina estic que mossego. Volia aprofitar el viatge a la capital per fer una xerradeta amb ma germana, però precisament aquest matí resulta que li tocaven exàmens al col·legi on fa de mestra. És tan formidable la confiança que em palesa, que les nostres escadusseres trobades sempre em reconforten. En realitat, és l’única persona de les que em coneixen a fons, que mai ha posat en quarantena la meva honestedat i que sempre m’ha animat a servir nostre senyor com m’hi senti més a gust. A qui sí que he enxampat a casa és a en Vicenç, el meu cunyat, que no havia anat a treballar perquè cova una calipàndria d’aquelles que et deixen fet un nyap. Amb ell no és tan fàcil de compartir confidències com amb la Teresa, però sap escoltar i quan fem una encaixada sento que em comunica epidèrmicament alguna cosa més que expressions. És un tipus característic, sempre desbordat pels maldecaps professionals, però que l’estalvi en paraules te’l compensa amb miraments i en saber escoltar, quan necessites desfogar-te.
Dimarts, 6 de març.- He donat un tomb per l’hospital. Tenia dos avisos: un era de la Lluïsa que altre cop ha tingut una enganxada de campionat amb les monges i amb els metges, perquè li han donat l’alta. La pobra dona viu sola, ja que si té família o no és parlen gaire o estan renyits del tot. Per això ha convertit l’hospital gairebé en la seva segona casa quan té por o se sent desvalguda. Ignoro quina és la raó, però quan agafa una de les seves revenxinades a mi és a l’únic que fa cas. De manera que més tard o més d’hora, en cadascuna de les seves estades, hi he d’intervenir per desembravir tant les seves escandaloses protestes com la mala baba de sor Balbina, quan l’engega a dida. L’altre avís que tenia d’atendre era de la Neus, a la qual he trobat molt excitada. Encara no he pogut descobrir, exactament, què pretenia agafant-me les mans amb qualsevol pretext. Em fa l’efecte que barrinava que aprofités l’ocasió per grapejar-la, tot i que fa mesos que ja no estem embolicats. Només m’hi he quedat un moment a l’habitació, perquè amb la seua manera de comportar-se em neguitejava que pogués comprometre’m, si algú entrava de repent. Mira que n’arriba a ser de punyetera i gitana i quina mala estona m’ha fet passar! En principi ha sigut com un joc, que li he consentit per comprovar fins a quin punt me n’és d’indiferent, i poc ha faltat per no enganxar-m’hi els dits un altre cop, car resulta que continua fent-me anar de bòlit amb una simple ganyota, i encara ho he notat més quan m’ha tibat la mà fins deixar-la reposar amb picardia sobre el seu pit. Després de la visita estic com una cabra boja. Em convindria prendre’m dos o tres dies de descans per fer una mica d’endreça, perquè em sembla que segons com no giro rodó. Però ja em diràs com m’ho faig venir bé, això de prendre’m vacances. Tanmateix, dec fer constar que allò que em proposava d’aguantar-me les ganes de fumar, en vista de d’èxit, abans d’ahir vaig bescanviar-ho per procurar llevar-me puntual. Ara bé, avui primer dia del canvi de propòsits, he fet el mandra fins deu minuts després de desvetllar-me el despertador i he fumat quatre cigarretes i un puro. Doncs bon profit, que carai! Em fan mal els peus...
Dimecres, 7 de març .- Anit no podia dormir i m’he estat hores donant-li voltes a una pregunta que em neguiteja: qui li deuria xerrar al pare carbasser això de les timbes de cap de setmana? M’imagino la satisfacció que tindria aquell que es creu tan llest i sant, si em pogués enxampar amb les mans a la massa. Les nostres relacions mai han sigut bones, perquè ni es basen en la confiança ni en el respecte. El nostre darrer tracte fou de pura conveniència i es manté en els estrictes termes pactats: una mena de litúrgia de l’absurd. Cap dels dos ens podem permetre una relliscada, ja que si fos per part meua segurament m’ho faria pagar car, fent-me vinclar l’espinada. Però si per casualitat fos ell qui patinés, em serviria per deslliurar-me per sempre de l’argolla amb que em té collat des que mossèn Joan, per tapar la meua història amb la Neus, va obligar-me a acceptar la tutela, precisament, de qui havia sigut el meu prefecte al seminari, sense saber que me la portava votada i que teníem uns quants comptes pendents. De fet, no em puc pas queixar del tracte perquè em va sortir prou barates les quatre rebolcades amb la Neus, gràcies a que el rector tenia pressa per tirar-hi terra a sobre. I no pas perquè jo li fos especialment simpàtic, sinó per la por de sortir-ne esquitxat com a superior directe meu si durava massa la comèdia. Per la mateixa regla de tres, del fons de la qüestió no en va xerrar mai amb ningú, ni amb sa germana ni tampoc amb el pare carbasser que sempre ha cregut, em penso, que això d’anar-li a llepar el cul havia sortit del meu caparró i que no tenia res a veure amb cap penitència. Però si sóc astut i pacient me’n sortiré. Ara rai!, que ja hi tinc la mà trencada.

Dijous, 8 de març.- M’ha decebut en Llorenç. Em pensava que entre nosaltres existia un poc més de complicitat i lleialtat i que mai se n’aprofitaria de les converses que descabdellem a la durant la partida, sense mirar prim ni donar-li importància perquè hi ha confiança. Doncs, ben al contrari del què em pensava, ara resulta que va airejant a mansalva xafarderies que em perjudiquen més que a cap altre de la penya per ser qui sóc. He anat a ensopir-lo al taller per retreure-li la seva frivolitat i el molt farsant m’ha jurat i perjurat que no sabia de què li parlava, una negativa que encara m’ha enfurismat més ja que en tinc proves que menteix descaradament. El que no sé és fins on ha estripat en la seva xerrameca estordida. És lògic que em preocupi: està clar com va arribar a saber-ne res el pare carbasser, i burxant un xic d’aquí i una mica d’allà pot acabar lligant caps. Tot i que temps enrere hauria posat les mans al foc per la discreció d’en Llorenç, pensant que quan hi ha tanta franquesa els amics són de fiar, des d’ara sobre la nostra amistat planen totes les sospites. M’hi havia sentit sempre bé, sobretot amb ell, perquè des del primer moment em va acollir a la penya amb els braços oberts, deixant de banda la sotana, la qual per cert, m’arremango per jugar, no sé ben bé si per comoditat o per decència. Inclús em semblava que estaven més segures entre els meus nous amics algunes confidències que se t’escapen sense voler en un moment donat, que no pas entre els del meu gremi. Però vet-aquí que el bocamoll és, precisament, en Llorenç. La seva deslleialtat, a part de fer-me molt de mal, m’ha refermat en l’encert d’una vella dita que, per desgràcia, des d’ara tindré més present que mai: “no et refiïs pas ni de la camisa que portes”. Me l’ha repetida aquesta cantarella infinitat de vegades la germana del rector que ens fa de majordoma i a la qual jo, a tall de broma però amb afecte i perquè en el fons sé que li agrada, sempre li dic tia Berta. Per suposat que no té la mateixa repercussió el que digui en Llorenç que jo he dit, que no pas el que jo digui que ha dit en Llorenç. Als meus comentaris imprudents se’ls hi pot treure punxa pel dret i pel revés, fins atipar-se’n i una mica més encara. En canvi, si jo com a represàlia anés escampant alguns dels detalls sòrdids o impertinents que m’han explicat sobre gent del poble, costaria molt que em creguessin i ells en sortissin escaldats. Resulta tan evident la meua impotència vulnerabilitat i feblesa que, en la mesura que en Llorenç buscava excuses de mal pagador, creixia la meua ràbia davant la sensació que se n’estava fotent de mi. Al capdavall m’ha etzibat, ficant-me els dits a la boca per buscar brega, una guitza que no em mereixo: “qui no vulgui pols, mossèn, que no vagi a l’era”. És el primer cop des que ens coneixem que m’ha tractat de mossèn, fent palesa la profunda escletxa que s’ha obert d’un dia per altre entre nosaltres. I després de tot el que ens hem dit avui, pas res de bonic, ho tenim pelut per tornar a fer les paus. Però el que més em fastigueja és el regust que tinc d’haver fet el préssec, no adonant-me que m’utilitzaven per fotre-se’n pel darrera i aixecar-me la camisa.

ELS INFORMADORS NECESSARIS DELS CARRONYAIRES

Així com perquè el Tribunal Constitucional posi fil a l’agulla per burxar en determinades actuacions polítiques, cal que algú que se senti perjudicat expressi els seus dubtes sobre si una normativa és prou catòlica, també els perepunyetes que es vanten de portar les mans més netes que ningú, necessiten uns col•laboradors necessaris que els informin a bastament de tot allò que, d’acord amb la seva peculiar manera de classificar la carronya, fa pudor. Pel que fa a Catalunya, aquests informadors botiflers no deixen res per verd alhora de fer de portafarcells a sou d’un presumpte sindicat de justiciers. Pel que sento a dir, han posat el dit a l’ull dels professors d’institut que ensenyen l’assignatura de ciències socials i, per acabar-ho d’adobar, en el fet que la majoria d’escoles i instituts públics tinguin penjada la senyera a la façana o al pati. Sembla que a aquests que porten les mans tan netes els hi repugna no només que a les escoles no es respecti la paritat escrupolosa entre català, castellà i anglès, sinó que els treu de polleguera que els docents, al explicar la matèria de ciències socials, a partir de segon d’ESO es dediquin a fer perdre el temps als seus alumnes parlant-los de l’època reculada de la Marca Hispànica, on Catalunya ja despuntava com a nació influent. Tanmateix, tampoc no paeixen - ni amb bicarbonat marca “tarannà democràtic”, que el fa quatre dies beatificat Suarez va posar de moda durant la transició – que al fil de la qüestió històrica, responguin adequadament les preguntes fruit de la curiositat d’adolescents que envoltats per l’efervescència sobiranista que mamen al carrer i a les llars, volen saber-ne una mica més. Doncs bé, els informadors carronyers de que us parlo, alguns des de dins de mateixa escola, aporten als de les mans més netes que ningú falsos testimonis de que enlloc d’explicar història els professors adoctrinen les criatures. Per aquí aniran els trets, pel que m’imagino del bum-bum que se sent, de la propera campanya per embrutar l’escola catalana. A més a més, sembla que estan investigant la filiació política dels directors i pretenen que els tribunals declarin que els directors i caps d’estudi han de ser verges en quan a ideologia. Mentre el propi TC ha declarat, sense enrojolar-se, que el seu president pot militar en un partit polític, els profetes de la netedat pretenen que per ensenyar bé història no es pot ser militant d’ERC, per exemple. (No sé si ser-ne del PP està exempt de pecat). Finalment, un cop s’hagin arremangat a fer dissabte a l’escola per treure’n totes les arnes catalanistes, des del seu particular punt de vista, buscaran maranya amb les senyeres que pengen a les escoles, qüestionant si és constitucional que una escola exhibeixi cap bandera. Perquè no hi posin la senyera, estan disposats a renunciar a posar-hi l’espanyola. I no parlo de l’estelada perquè això sí que és pecat mortal i els informadors que en troben alguna guanyen galons. En resum, la reflexió d’avui vol deixar clar que perquè alguns portin les mans netes, d’altres han de fer la feina bruta. Aneu en compte, doncs, que algun d’aquests informadors de carronyaires no estigui esmorzant a la taula del costat. Per si us serveix de pista, diuen que com que fan la feina bruta porten guants a les mans. Els seus amos no: aquests, com que no s’embruten per res, poden anar amb les mans ben netes.

divendres, 28 de març de 2014

S'HA ACABAT EL MITE D'EUROPA PAÍS D'ACOLLIDA

La ferrenya senyora Merkel, que governa Alemanya fent tàndem amb els socialistes domesticats (traducció lliure i personal de socialdemocràcia), ha tirat pel dret amb l’assumpte empallegós dels immigrants pobres declarant sense contemplacions que en el seu país tots els estrangers fan nosa, si es refien de viure parant la mà. Per tant, s’establirà un termini de tres mesos perquè els passavolants que no tinguin recursos suficients per no sucar dels serveis socials i no trobin feina se’ls hi retiri el permís de residència, la qual cosa vol dir que, pràcticament, se’ls convidarà a tocar el dos si us plau per força. La novetat és que aquesta política restrictiva no afecta només als estrangers extracomunitaris, sinó que també lleparan fort els immigrants comunitaris que, emparant-se en el dret de lliure circulació que es dogmatitzava a través de l’anomenat esperit Schengen, visquin a l’esquena dels ciutadans alemanys. Fa dies que els diaris més populistes anaven afegint llenya al foc de la intolerància fent-se ressò de certes situacions complicades en ciutats com Duisburg o Dortmund, on hi ha bosses d’immigrants, principalment romanesos i búlgars d’ètnia gitana, que sobrecarreguen el sistema social. La pragmàtica Merkel s’ha repenjat en aquests incidents per tirar aigua al vi dels grans acords europeus vigents en matèria de llibertat laboral i de moviments per tot l’espai de la Unió. I perquè es tingui clar que aquest fet no obeeix a un rampell de la cancellera, el comissari Almunia, en nom de la comunitat acaba de beneir les restriccions aquest mateix matí, declarant que no trepitgen el dret a la lliure circulació de tots els ciutadans comunitaris per qualsevol país d’Europa, sinó que puntualitzen que aquest dret només poden exercir-lo els ciutadans amb recursos suficients per a no haver de pidolar o que tinguin una feina que els permeti no dependre de la caritat pública. Tanmateix, el primer ministre David Cameron ha proposat que tot immigrant que demani almoina al carrer sigui expulsat de la Gran Bretanya, i no fa pas tant el ministre de l’Interior de França va iniciar l’expulsió de vint mil búlgars dels ravals de Paris. I a la resta d’Europa, amb més o menys intensitat, bufa un vent que aviva una perillosa retòrica sobre la immigració que, perdoneu-me que us ho digui amb tota franquesa, es podria comparar al pànic creat per l’antisemitisme de fa cent anys. En definitiva, qui pagarà els plats trencats de la crisi seran els immigrants pobres, perquè el que fa nosa no és l’immigrant en general sinó aquells esgarrapacristos que no poden pagar-se les mongetes o el lloguer d'una casa per viure. Els que molesten no són els negres perquè siguin negres, per dir-ho d’alguna manera que s’entengui, sinó els negres miserables que fan pudor. Les polítiques d’austeritat impulsades des del bàndol del capitalisme més intransigent no han fet més que ensorrar les classes mitjanes en la pobresa que ja desborda arreu la capacitat dels ajuts socials, mentre que els que gràcies a la mateixa crisi s’han fet més rics no pensen, ni borratxos, compartir ni el que llencen. I s’està imposant la doctrina - Espanya i Itàlia, dues potències històriques de l’emigració dels seus ciutadans quan passen gana, curiosament en són els principals propagandistes –, de barrar portes i finestres d’entrada perquè els ramats de desesperats del tercer món s’estavellin contra unes fronteres fortificades, quan en què haurien de començar a pensar els governants del primer món és com poden fer per impedir que els immigrants pobres hagin de fugir per cames d’uns països quina riquesa – minerals, petroli ... – són explotats sense escrúpols pels rics panxacontents del primer món. Penseu-hi una mica.   

dijous, 27 de març de 2014

REQUIEM PER QUATRE NENS QUE NI FIGURAVEN AL MAPA

En quina partida estadística es comptabilitzaran les quatre criatures mortes cremades ahir al Vendrell, perquè no s’hi cremin també els dits tots els que hi tinguin alguna responsabilitat en de la tragèdia? Perquè suposo que algú se n’haurà de fer responsable i que  no es fugirà d’estudi – polítics al govern o a l’oposició i funcionaris dels serveis socials inclosos - tirant pilotes fora com puguin. De moment, del que ha transcendit sembla que aquesta família d’immigrants – amb sis fills menors a càrrec –, ja no estava tècnicament sota la jurisdicció dels serveis socials del Vendrell, per la senzilla raó que s’havien donat de baixa del padró municipal en ser desnonats de casa seva i d’haver-se’n anat a provar sort a una altra banda. Però com que no es tractava d’una família de nòmades per vici, sinó per la necessitat de refer-se de les calamitats en algun indret que els en donés l’oportunitat, al cap d’uns mesos de ballar-la magre van tornar d’estranquis al mateix pis de mala mort del qual havien estat foragitats per morosos,  en un barri de cases barates i mal conservades, farcides de misèria, de por, de frustracions, de mainada escarransida i de jovent disposat a fer de bastaix, d’esclau, de camell o de prostituir-se per menjar calent un cop al dia. Un barri, això si, a quatre passes de l’opulència i dels lluentons per atraure turisme disposat a obrir la bossa sense mirar prim. Un barri on qui cobra el Pirmi és un potentat i on la majoria tira endavant a base d’ajuts socials o de jornals d’amagatotis amb feinetes esporàdiques, mal pagades i, sovint, no gaire catòliques. Un barri gairebé fantasma, administrativament parlant, perquè quasi un terç dels que hi resideixen son okupes i gràcies al rebuig que generen, el populisme xenòfob té una important representació al cartipàs municipal. Malgrat d’aquesta família sembla que els serveis municipals n’havien perdut la pista, els nens estaven escolaritzats i, a més a més, participaven en activitats esportives locals. No eren, doncs, gent que pretengués viure al marge de la societat, sinó uns pobres desgraciats que allò que desitjaven més a la vida era integrar se. Però de la mateixa manera que d’altres famílies de l’entorn, varen ficar-se en un pis sense aigua, ni foc, ni control sanitari. Els veïns donen testimoni als periodistes curiosos de trossos de realitat irreal esfilagarsada a còpia d’insistència, fent palès que cap administració vol admetre, sense contemplacions, que a Catalunya hi ha gent que mort de pobre, protocol•litzant que accidents com els d’ahir no s’han de vincular amb la pobresa perquè fa lleig. És veritat que els serveis socials no poden arribar a tot arreu, però no es pot tancar els ulls, davant una realitat fefaent, que la pobresa està corsecant una societat marginal que s’està reproduint arreu, encara que no vulguem fer-nos-en càrrec perquè no podem admetre, de cap manera, que entre nosaltres creixen guetos de marginació, amb droga, prostitució i d’explotació sòrdida d’homes a punt de perdre la dignitat. Fins que no ens esclata davant dels ulls un cas dramàtic com el d’ahir no se’n vol parlar i als que els agafa fred de peus de cop i volta, només malden per tirar-hi terra a sobre el més aviat possible. Són els mateixos que es pensen que la pobresa arrapada a infinitat de barris com el de les Planes, del Vendrell, s’arregla amb unes quantes campanyes de solidaritat i de cataplasmes de “bonisme”. La caritat només serveix per emmascarar problemes, quan allò que falten són polítiques agosarades per eradicar-los. Mentrestant, haurem de baixar la cara de vergonya cada vegada que una tragèdia com la d’ahir ens faci sentir com uns miserables covards i ineptes voyeurs.

dimecres, 26 de març de 2014

SENTÈNCIA SUBJECTE A INTERPRETACIÓ

Malament quan una sentència política no s’és capaç d’entendre-la d’una tirada i s’ha d’esperar que els experts la interpretin, perquè el més segur és que no se’n tregui mai l’aigua clara. O potser ja es tracta d’això, de fer-les tan maquiavèl•licament enrevessades que enlloc de resoldre els plets els emboliquin una mica més. El problema és que la redacció complicada de les sentències polítiques no sigui només producte de la peculiaritat acadèmica dels juristes a l’hora d’expressar-se, com ho és la lletra jeroglífica dels metges, sinó que obeeixi a unes altres causes més rebuscades. D’entrada, una sentència del Tribunal Constitucional dictada per unanimitat dels seus membres és un fet tan insòlit que, a la meva manera de veure, només s’explica de dues maneres: o el que diu és tan transparent i clar que no té volta de fulla o, després de llegir-la deu vegades, ningú pot assegurar sense titubejos que diu una cosa i no una altra. És el que passa amb la sentència que ahir va publicar el TC sobre la declaració de Catalunya com a subjecte de la sobirania nacional, feta per la majoria del seu Parlament. A hores d’ara, hi ha versions diverses sobre fins on es pot arribar amb aquesta sentencia al sac o de fins on no es pot passar sense buscar-se complicacions. Uns hi veuen una porta mig oberta i d’altres una línia vermella. I això no és bo: sobretot un tribunal polític no és pot permetre un llenguatge sibil•lí que compliqui més les baralles enlloc de posar amb valentia els punts sobre les is. Gairebé gosaria dir que són preferibles, perquè són més clares, les sentències no unànimes perquè entre el pronunciament i els vots particulars se’n pot treure l’entrellat amb més facilitat. Però quan hi ha tanta unanimitat, com en la d’ahir, no te’n pots refiar gaire i, per aquesta raó, tothom és pren temps per analitzar-la. Malament, repeteixo, quan d’una sentència política s’ha d'estar pel que diu i pel que no diu. Tot giraria més rodó si, tant en el cas de les sentències com de les lleis, ens atenguéssim a la lletra i no haguéssim de referir-nos tantes vegades al seu esperit. Però hi ha una altra cosa que em preocupa, escoltant les interpretacions que ja se’n fan aquest matí de la sentència: que la seva confusa i, en opinió d’alguns, incoherent doctrina no sigui en realitat tan innocentment redactada i el sector conservador del tribunal hagi colat un gol al sector progressista i que la porta que alguns volen creure que ha quedat entregirada, sobre l’encaix del dret a decidir en algun rebrec de la Constitució, ens la tanquin als nassos en el moment d’intentar exercir aquest dret. Fins ara, el principal argument del sobiranisme és que el procés és impecablement democràtic i pacífic i, per tant, no és pot parlar de sedició. El mateix tribunal superior de justícia de Catalunya acaba d’admetre-ho, en referència a la querella contra el president Mas, però això no em tranquil•litza, perquè implícitament recorda que si en algun moment aquest tarannà pacífic és capgirés, tindrien els contraris a l'autodeterminació les mans lliures. Em fa por que no es caigui en cap provocació planificada per fer sortir de polleguera el personal i aconseguir la confrontació que, no en tinc cap dubte, alguns esperen per acabar d’una vegada amb “la tonteria dels catalans”. Si tots els paranys jurídics estan parats, per alguna cosa déu ser, o no?

dimarts, 25 de març de 2014

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL - (novel.la curta inèdita - 3)

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL
(novel.la curta inèdita)

Dimarts, 27 de febrer.- Avui ha sigut un dia feixuc. Tot i que no he dedicat ni un minut a la meditació per culpa de no haver matinat, just a l’hora en punt ja estava donant classe al “Cultural Cervantes”. Les assignatures sota la meva responsabilitat, religió i llatí, no són determinants per passar curs i els alumnes, sobretot les mosses cada dia m’estan més a sobre provocant-me descaradament amb un desdenyós posat com a únic agraïment a tots els meus esforços per explicar, de bon rotllo i el màxim de divertit possible, unes matèries que els hi rellisquen. Fa dies que em proposo dedicar més temps a preparar-me les classes, però sempre acabo apanyant-me-les a corre-cuita. Això m’obliga a una permanent improvisació que m’arrossega a la deriva per culpa de preguntes punyeteres i polèmiques estèrils i humiliants per a la meua reputació, tant de mestre com de capellà. Per acabar-me d’espatllar el dia he hagut d’escoltar el sòmines de l’apotecari posant pels núvols el rector d’Aru. No m’esperava, la veritat, que ningú pogués tenir de mossèn Juli tan bon concepte. El conec de sobres i des de fa massa temps per compartir que se’n pugui dir gaire res de bo. Si l’hagués de definir amb una sola paraula crec que no en trobaria cap de més encertada que aquesta: esmunyedís. Perquè és llepissós com una serp. Resulta complicat tenir-hi una conversa a cor obert. Al seminari anava un curs per davant meu i pel que remorejaven males llengües era la nineta dels ulls del doctor Tomàs, un canonge d’aspecte hirsut i considerablement miop, anomenat en privat com “el negre”. Ensenyava literatura castellana i tenia el mal costum de pessigar-nos la galta mentre recitàvem la lliçó com uns lloritos a la seua vora. De totes maneres, per dir-ho clar, no dispensava el mateix tracte a tothom, sinó que només uns quants dels que li consentien sense protestar determinades moixaines, feien mèrits per gaudir d’una mena d’estatus de deixebles predilectes. Entrava a l’aula a poc a poc, prenent el revolt de la porta sempre amb posat avinagrat. S’asseia darrera del pupitre col·locat damunt una discreta tarima de dos o tres pams d’alçada, de manera que la barbeta de qui descabdellava la lliçó, dempeus arran seu i de cara als companys, quedava més o menys a l’alçada dels seus genolls. Si no ens explicàvem tal com ell volia, ens agafava pel clatell o per l’orella i ens pessigava la galta, a vegades amb autèntica malícia. Si, pel contrari, parafrasejàvem la lliçó com cacatues matisant, en aquest sentit que als seus preferits sempre els hi donava peixet i la pessigada reservada als soques es convertia, per als que li feien el gara-gara, en una manyaga com la de qui acarona un gosset de peluix o rasca amb delicadesa les cordes d’un guitarró. Ningú no li donava massa importància allavonces a aquella lletja mania, que s’atribuïa a una més de les seues moltes rareses. No obstant això, al anar-me espavilant vaig sospitar més d’un cop si aquell enutjós costum no era símptoma de fogots tan irresistibles com els que de vegades em crucifiquen i em fan la vida impossible a mi. Seguint el fil del que deia sobre mossèn Juli recordo que al seminari ja el teníem per un fanfarró de merda. Era fill únic d’un ebenista que sempre s’havia guanyat molt bé la vida – abans, durant i després de la guerra - perquè no li feia basca arrambar-se al sol que més escalfava segons les circumstàncies del moment, i els seus pares el van acostumar a pujar entre cotó fluix. Per exemple, sempre disposava de reserva de  teca i de llaminadures que la resta no podíem permetre’ns ni en somnis, resignats a berenar en el millor dels casos un tros de pa moreno acompanyat d’una presa de xocolata de pares desconeguts o unes quantes figues resseques. Mossèn Juli tirava a ros quan ens vam conèixer fa més de vint anys, però després de cantar missa ja li havia caigut un considerable manyoc de cabell, i dos respectables clapes li deixaven al descobert una closca de pell lluenta i enrogida. Si no fos per un ridícul perruquí que li va comprar sa mare per dissimular-la, avui lluiria una bona calba. No m’agrada trobar-me’l, ja que mai he aconseguit saber si quan hi parles les seues paraules són tan càndides com semblen o amaguen un recargolat doble sentit. Quan tens secrets, com és el meu cas, penso que cal donar massa conversa a aquells que tenen la fastigosa traça de despullar-te d’un cop d’ull. És una manera com qualsevol d’altre de prevenir que se’t posin pedres al fetge. En més d’una ocasió, fins i tot, m’he excusat d’anar a fer número a un funeral de fora de la parròquia, renunciant a cobrar uns quartos que mai fan nosa, per tal de no ensopegar-me’l. L’apotecari ha de ser una mica carrincló si el té per un llamp de filòsof, perquè es veu que li llegeix a la revista “Reflexió i Vida” tots els articulets que mossèn Juli hi escriu de tant en tant. Una vegada li vaig fer una ullada per curiositat i, francament, em sembla que totes les cobejades i reverenciades pretensions d’erudició i eloqüència que se li atribueixen no són pas de collita pròpia, sinó que s’emperpalen en apunts de pensaments espoliats a un altre, malgrat ell els administra, tant en els escrits com en els sermons, amb calculada gasiveria i desvergonyida raboseria. En realitat el bagatge d’instrucció enciclopèdica de que es vanta el molt pocavergonya el va manllevar a un company que ens va deixar plantats per força, encara que volguessin fer-nos creure una altra cosa, abans de rebre les ordres, el qual si no em falla la memòria vaig llegir no fa pas gaire que està embolicat en negocis tèrbols, després de purgar a la Legió alguns delictes de passerell. Aquell company de seminari es deia Agustí i feia el mateix curs que mossèn Juli. Anava per savi ja que en comptes d’esbargir-se com la majoria de nosaltres jugant a pilota al pati, es passava les estones d’esbarjo empassant-se un llibre darrera l’altre. Precisament, la seva gormanderia intel·lectual fou la que va desencadenar la crisi de la seua carrera clerical, culminant una sèrie de topades amb el pare carbasser quan l’enxamparen “in fraganti” amb una de les lectures que els seminaristes teníem expressament prohibides; fou la gota que faltava perquè vessés el got. El llibre que llegia quan el varen atrapar era “Justine” del Marques de Sade. Ho recordo perfectament perquè jo vaig ser qui el va fer desaparèixer, evitant que el pare carbasser tingués a les mans la prova material del delicte, requisit imprescindible perquè el fessin fora d’una puntada de peu. En el seu particular ordre de valors, l’Agustí pensava que no era el mateix plegar que ésser expulsat. La meua intervenció li va permetre guanyar temps i avançar-se a l’expulsió presentant la renuncia voluntària, deixant-los de passada a tots amb un pam de nas. Bé, doncs, aquest company tenia unes tres o quatre mil fitxes on hi anotava a mà, classificades per temes, fragments interessants dels llibres que s’empassava a totes hores. Quan va plegar veles ens va dir que no podia tornar a casa dels seus els pares, a pagès, perquè s’havien escarrassat tota la vida per tenir un fill capellà i no volia ser-hi quan haguessin de pair el desengany, però com que necessitava diners per sobreviure una temporada ens va malvendre tot el que posseïa. Jo mateix me li vaig quedar un roquet quasi nou que em va deixar a preu de saldo, suposo que per agrair-me el favor d’haver llançat el llibre dels pebrots a la bassa. Mossèn Juli va ser més esplèndid: li va bescanviar les tres capses de sabates on l’Agustí amuntegava les fitxes per un vestit de franel·la gris que varen pagar, encantats de la vida com sempre, els ebenistes. Allavonces vaig pensar que el detall de fer la truca entre quelcom tan aparentment inútil i sense cap valor material per un vestit nou de trinca, era només l’excusa discreta per a la bona obra del dia. Més tard he comprés que, ho portés o no de cap, mossèn Juli ha sabut treure’n profit d’aquell preuat botí que li va caure al sarró sense cap esforç.
Dimecres, 28 de febrer.- M’ha dolgut assabentar-me, com sempre de resquitllada, que el pare d’en Climent s’ha intentat suïcidar tirant-se al tren. N’ha sortit estalvi del tràngol per pura xamba. “No va caure bé” – ha sigut l’única explicació que m’ha donat. La mala sintonia entre en Climent i son pare no em ve de nou. El pobre home ha fet de tot, inclús d’enllustrador de sabates, un ofici que no vol ningú ni regalat a Santa Creu, al qual pràcticament només s’hi enganxen els gitanos. Però no s’ha fet ni es farà vell a cap feina. Li agrada massa el mam i els amos volen gent que penqui i de la que se’n puguin refiar a qualsevol hora. Si per casualitat està seré, els que el coneixen diuen que deu estar malalt. En canvi en Climent és llestot i podria arribar lluny si no s’avergonyís tant del panorama que té a casa. M’havia confessat més d’un cop, quan estàvem ben avinguts, que si no fos per sa mare ja hauria tocat el dos faria temps. Només he estat a casa seua mitja dotzena de vegades i això de bon principi, quan ens fèiem més. No hi sol convidar a gairebé ningú ja que des del primer dia vaig clissar que el seu complicat amor propi no suporta que se sàpiga com viu. De fet es tracta d’una casa típica del barri vell i més degradat de la vila: planta baixa i un pis sota teulada, mal ventilat i amb totes les habitacions interiors. Pel que recordo, els pares dormien a la cambra més petita perquè hi entrava llum natural per una finestra; no hi cabia res més que el llit de matrimoni una tauleta de nit i una tronada màquina de cosir. El dormitori més gran l’ocupava en Climent, però tampoc no era res de l’altre món: el llit, l’altra tauleta de nit, l’únic armari rober de la casa amb un gran mirall encastat a la porta i un bagul damunt del qual s’arrengleraven quasi amb tendresa, com si es tractés de la més luxosa prestatgeria, quatre dotzenes de llibres d’edició barata però de títols prou reconeguts com per adonar-se que havien sigut seleccionats amb bon criteri i quasi amb amor. Cap de les dues cambres tenia porta, malgrat que una cortina espessa intentava fer-ne la funció. Estaven comunicades per un rudimentari ull de bou sense marc ni vidre. Cuina i menjador eren una mateixa peça. Cremaven serradures per cuinar i escalfar-se, fent servir com a fogons envasos cilíndrics de llauna buits i convenientment preparats - ells en deien “carregats” - per establir una bona combustió. Una de les vegades que m’hi vaig deixar caure sense avisar era un dia que la xemeneia no tirava gaire, de manera que el fum rebufat s’escampava per tots els racons de la casa provocant coïssor als ulls i a la gola. En Climent no sabia cap on mirar d’avergonyit com estava. S’abastien d’aigua carretejant-la amb galledes i càntirs des de la font pública de la cantonada. Sembla ser que quan s’hi van traslladar a viure a aquella casa, tot just acabada la guerra, com totes les altres del carrer tenia pou però com que no empalmava amb la claveguera son pare va tenir una idea cafre de les seves: va condemnar el pou d’aigua potable per sempre més a pou negre. En els baixos hi criaven conills i aviram i com que el carai d’home cada dia assumia menys responsabilitats domèstiques, eren en Climent i sobretot sa mare a qui els hi tocava acaparar l’aigua per a la casa i cuidar el bestiar. El pobre nano quan s’esplaiava amb mi una mica més que suara es lamentava de no saber com sobreposar-se a aquella vida, i no ho deia pas per sentir-se més pobre que alguns dels seus amics, sinó per altres raons més profundes. Per exemple: li queia la cara de vergonya cada vegada que son pare arribava mamat, protagonitzant quasi sempre un escàndol que excitava la morbositat dels veïns i els lladrucs d’alguns gossos del veïnat que no el reconeixen en aquell estat lamentable, bordant-lo sense cap mirament. Em va confessar, ja fa temps, que no li faria fred ni calor trobar-se’l mort al llit un dematí. Pensant d’aquesta manera és lògica la seva reacció al veure que no se n’havia sortit de llevar-se la vida, quan s’havia tirat al tren.

Dijous, 1 de març.- He dinat amb mossèn Ramon, el rector de La Roureda. Ens ha dut una gerra de confitura que sa mare adoba personalment, amb la mateixa recepta i paciència heretada d’una nissaga de pagesos que durant generacions han viscut del terrós. Sense cap dubte, les seues melmelades són una obra d’art sigui quina sigui la fruita de què estiguin fetes i cada vegada que ve a veure’ns ja sabem del mal que hem de morir. A mitja tarda s’ha acomiadat perquè havia de confessar un parroquià operat al nostre hospital i mossèn Joan i sa germana l’han acompanyat, amb l’excusa de fer una visita de compliment a una parenta de lluny que també està pioca. Uns nois, amb els que havia quedat fa dies, han trucat a la porta insistentment i m’he fet el sord. És veritat que no ha sigut honest, però mira per on em venia més de gust fer una becaina enlloc de rebre’ls. Ja tornaran, vaig pensar. Disposar per a mi sol de la sala gran és un luxe que rarament em uc permetre i una profunda lassitud m’impedia alçar-me del còmode balancí, que només pot fer servir mossèn Joan. A les sis tocades he sortit escopetejat cap a l’hospital, també a escoltar confessions. Nou malalts volen combregar demà, de ben segur més per quedar bé amb les monges de qui s’han de refiar que no pas per devoció. En qualsevol cas, tothom queda content i enganyat. Hi deu haver alguna passa perquè sor Balbina m’ha dit que no els hi cap ni una agulla. També hi tenen moltes parteres aquesta setmana però només una dona ha demanat per mi: fou la Neus que va ingressar ahir a la sala general. Sí, la meva Neus, la de l’Ocell de Foc per no anar amb embuts. Malgrat és norma de l’establiment reservar les habitacions individuals només per als que s’avenen a pagar un extra que les monges determinen arbitràriament en base a la bossa que se li suposa al malalt, la bona mare va decidir que sense que servís de precedent traslladessin la “puteta” - d’aquesta manera tan poc caritativa he sabut que es refereixen entre elles a la Neus - a una de les habitacions reservades per fer-hi negoci. Això sí, ha prohibit que mentre estigui ingressada no rebi visites de cap barjaula sinó només de la família. Tot molt asèptic, discret, convenient i respectable, però gens cristià si anéssim a mirar prim. La Neus està en observació després que una mala pècora li ha provocat un avortament matusser que la deixarà marcada molt de temps, potser per sempre. Les monges m’han pagat la mesada i un xic més com a premi. Una moma que francament ignoro com m’he guanyat, perquè amb aquestes dones mai saps quan l’endevines o quan la cagues. A les vuit he dit missa procurant sentir-la el més intensament possible, malgrat que fa dies que sóc incapaç de concentrar-me. Deu ser que després de repetir durant anys els mateixos gestos i recitar la mateixa cantarella, la freda litúrgia que em sé a ulls clucs ha fos la devoció en pura rutina. Segueixo sense llevar-me d’hora. Fa setmanes que tampoc no em confesso i faig el ronsa quan tocaria pujar a veure el pare carbasser. De ben segur que ja dec estar a la llista negra i quan m’arreplegui em fotrà un sagramental. 

L'ALEGRIA HA DURAT POC

No sóc dels que creuen en miracles i, per tant, em costava molt d’empassar-me la interpretació positiva que els partits sobiranistes feien de l’informe que la Fiscalia del TSJC havia redactat, en el sentit que era possible parlar-ne d’un possible encaix del dret a decidir que defensem els catalans, amb la Constitució espanyola. Però les valoracions optimistes que en feien destacats independentistes del que semblava una escletxa en la monolítica paret del NO oficial, permetria especular als entesos que potser després de les europees hi hauria un inici de distensió i a mi mateix tanta eufòria em féu dubtar de les meves habituals aprensions. Per desgràcia, només ha durat vint-i-quatre hores el miratge: el fiscal mateix s’ha encarregat de desmentir els brots verds i, obedient a la veu dels seus amos, ha ratificat amb tota contundència que ni parlar-ne de la permeabilitat constitucional. Vol dir això que els sobiranistes tenen pa a l’ull i que varen confondre els desitjos amb realitats, fent volar coloms? De cap manera. Digui el que ara digui la fiscalia, el que va escriure la setmana passada en l’informe que acompanyava l’escrit d’oposició a la denuncia d’uns busca-raons, que acusaven de sedició al president Mas, era més clar que l’aigua: “... amb la regulació legal apuntada i la jurisprudència del Tribunal Constitucional es pot discutir raonablement l’encaix de la consulta-referèndum prevista per al dia 9 de novembre, però la discussió jurídica s’ha de situar en seu constitucional, sense que es pugui convertir una decisió política en una resolució administrativa prevaricadora”. Ara que el fiscal ho desmenteix com un gall de panses, potser caldria reflexionar sobre les raons d’aquesta marxa enrere anant una mica més enllà de les simples aparences, fent-nos unes quantes preguntes: com es va filtrar als mitjans un escrit dirigit en principi al jutge instructor de l’expedient d’una querella, sobre la qual no ha recaigut resolució? No serà que el desmentiment del fiscal obeeix més a l’emprenyament per haver transcendit un escrit, confidencial abans que el jutge no el desvetllés, en que recomanava l’arxiu de la querella, que no pas a un canvi de parer jurídic sobre el fons de la qüestió? Si les meves sospites fossin certes i algú va precipitar-se publicant quelcom que no podia sortir del secret del sumari abans d’hora, potser que algú s’ho faci mirar. Les presses són males conselleres i desenvolupar estratègies equivocades pot portar a un cul de sac. D’altra banda, les raons jurídiques del fiscal per rebutjar la querella per sedició no es poden considerar cap picada d’ullet als defensors del sobiranisme, sinó que es basen en l'aplicació d'una estricta doctrina jurídica: “... no existeix un fet possiblement delictiu abans que s’hagi produït de manera efectiva”. És a dir: mentre el president no convoqui la consulta “no existeix l’ordre o resolució ferma i de fons de desobediència”. Ja veuríem com es pronunciaria la fiscalia l’endemà de la convocatòria. Precisament qui ha entès el raonament del ministeri fiscal han estat els querellants: serà per això que han presentat una nova querella contra la Carme Forcadell, instant la il.legalització de l’ANC, no pel que fan sino pel que diuen?         

dilluns, 24 de març de 2014

HISTÒRIA D'AMOR DE DOS PERIQUITOS

El primer periquito que va entrar a casa me’l va regalar pel meu sant, tot just acabat de casar, el meu cunyat per fer-me la guitza. Ell era del Barça i a mi més aviat em queia simpàtic l’Espanyol perquè l’equip de Figueres, en aquella època, estava a partir un pinyó amb els de Sarrià; tant, que inclús compartien el blanc-i-blau a les seves camisetes. De manera que pensant-se que em feia la punyeta, es va presentar a casa amb una gàbia i un periquito de color groc. Després de seguir-li la beta amb la resignació cristiana d'un periquito punxat per un culer, confesso que de l'ocell me’n vaig desentendre completament i que va ser la meva dona qui se’l va fer seu amb tanta perseverança, que va aconseguir que volés de la gàbia a les seves mans dòcilment i que a còpia de repetir-li “pitu-pitu” a totes hores, l’ocell acabés piulant una mena de so que hi tenia alguna retirada. De manera que a partir d’allavonces a casa no hi han faltat mai periquitos volant amb llibertat i entonant el pitu-pitu amb més o menys gràcia. Vet-aquí, però, que fa uns set anys es va morir el darrer inquilí de la gàbia i com que havíem comprat un gos i no era prudent d’engegar  periquitos a volar pel pis, se’ns va ocórrer comprar-ne dos enlloc d’un perquè es fessin companyia mútuament, en una gàbia més gran com a compensació. El criador de periquitos ens va aconsellar que no ens quedéssim mascle i femella sinó dos mascles, perquè es veu que la convivència és més fàcil; ens vàrem refiar, doncs, del criador per seleccionar els candidats puix que jo, francament, de sexador d’ocells no m’hi guanyaria pas la vida. Però l'experiment va ser un desastre: quan van arribar a la pubertat dels ocells resulta que no eren dos mascles sinó periquito i periquita, i aquesta li va agafar mania a la seva parella de fet i no el deixava tranquil i el feia creure a pessigades, de manera que vàrem haver de posar dos menjadores i dos abeuradors perquè el pobre infeliç no tingués d’esperar torn. Ara bé, sigui com sigui el periquito va anar aguantant com va poder i fins assolir la tercera edat ocellaire, ha anat  trampejant la situació com ha pogut, mantenint la dignitat. Fa poc va empiocar, vés a saber de què, i ja no s’enfilava, ni piulava i s’estava més aviat arronsat a terra de la gàbia, fins que ha estirat la pota definitivament. Però durant uns quants dies que va durar la seva decadència física, la periquita emprenyadora que no l’havia deixat viure ni a sol ni a serena veiérem estupefactes com des que el seu company estava malaltó es quedava al seu costat, li donava menjar de bec a bec i, de tant en tant, obria una ala i feia com si el protegís. No va de conya! Encara que escrigui contes, això que us explico em podeu ben creure que és la pura veritat. Quina lliçó per a les persones la d’algunes bestioles que considerem  “irracionals” i, en canvi, tenen reaccions instintives tan sorprenents que bé mereixen la reflexió d’avui.  

diumenge, 23 de març de 2014

TOT NO S'HI VAL

Fa dos o tres dies per la xarxa es fa córrer una brama sobre un presumpte incident del qual va ser protagonista Carme Forcadell i, francament, molta gent de bona fe ha “picat” i s’ha empassat que, de veritat, la portaveu de l’ANC s’havia vist involucrada en un intent matusser i malintencionat de fer-la passar per “camell”. En un context d’aigües remogudes i pel fet que de la suposada mala passada se’n feien ressò alguns destacats clients de Facebook coneguts pel seu fanatisme sobiranista, la “notícia” semblava versemblant. I com que a la xarxa reproduir qualsevol bestiesa és tan fàcil com fer-ho amb comentaris o reflexions més convencionals, conscients o no de la barbaritat que estaven ajudant a difondre, massa gent s’hi va apuntar, al meu parer, a divulgar aquest joc dels disbarats. És possible, fins i tot, que alguns d'aquests "reproductors" pensessin que fos veritat o no que un guàrdia civil havia estat enxampat amb les mans a la massa al metro intentant deixar caure droga a la bossa de la Forcadell per empastifar-li la reputació, tot ajuda a fer bullir l’olla. I no és així: en segons quines olles no s’hi pot tirar porqueria, amb l’excusa que allò que no mata alimenta. Perquè hi ha gent tan afamada que s’ho creu o s’ho vol creure tot i al passar de boca en boca les "troles" es van fent més i més grosses de tan repetir-les. La “noticia” es va coure en la redacció d'una publicació digital –El Benegre.cat – que pareix titulars tan “enginyosos” com que “el bisbe de Solsona ha estat detingut per la guàrdia civil perquè tolera que després de les misses es reparteixin hòsties”. Amb aquesta mostra ja n'hi hauria prou per saber de quin peu calcen les criatures. Ja se sap que aquest país té una llarga tradició d'escriptors satírics, especialistes en treure punxa a tot allò que es belluga, per sagrat, intocable o encarcarat que sigui; però que algunes ànimes de càntir o no, se n'aprofitin per fer passar bou per bèstia grossa, com si allò que s’ha escrit o dibuixat amb la sana intenció de fer gràcia i “épater les bourgeois” fos cert, no té explicació enraonada. S’ho podrien haver estalviat, sobretot aquells i aquelles que habitualment s’identifiquen a la xarxa amb credencials sobiranistes i pretenen ser més “forcadellistes” que la Forcadell. Ni a la guerra ni al ball tot s’hi val, com en èpoques reculades es volia fer creure. I aquí i avui, malgrat la ballem, a la guerra no hi estem.  

dissabte, 22 de març de 2014

"QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL" - (novel.la curta inèdita) 2

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL
(novel.la curta inèdita)

Diumenge, 25 de febrer 1967.- Faria riure que abandonés precisament ara que, per primera vegada en ma vida assaboreixo de veritat l’assossec d’esperit que tant havia furgat. Malgrat això, és curiós que trobant-me tan bé tingui el refotut pressentiment que aquesta tranquil·litat em penja del canto d’un duro. Cada cop entenc menys les tossudes malfiances que em martiritzen com si les estigués vomitant enmig d’un cargolament de panxa, per culpa del meu pobre fetge atrotinat. Trepitjo massa sovint terreny relliscós i a resultes d’això m’he acostumat a caminar com si a cada pas m’hagués d’enfonsar fins els genolls en un femer. Vaja quina fila que faig! Tinc el deure de procurar per l’ànima dels altres sabent que la majoria de vegades estan més netes i són bastant més respectables, honestes i transparents que no pas la meua, quan hauria d’anar ben bé a l’inrevés. Per alguna cosa deu servir que em consagressin “ministre de Déu”! Si em quedés una mica de vergonya ja hauria penjat els hàbits com han fet tants d’altres que devien passar per tràngols i escrúpols semblants als meus. Però mai m’he trobat amb prous forces per donar un pas tan radical. Confio sempre en la remota possibilitat que el vent bufi d’una altra banda o que nostre senyor, al final de l’obra, mogui un dit per deslliurar-me de la deshonra encara que sigui a benefici d’inventari. Bé, també dec confessar que si ara em rendeixo i fujo no sabria què fer ni de què viure, fora de la rectoria. Aquesta és la mare dels ous i el que segurament explica millor que m’hagi convertit en un cagadubtes fastigós. No puc dir una cosa per altra quan el tracte és que el què esborralli en aquesta llibreta em serveixi de teràpia tant en el moment d’escriure-ho com en el de rellegir-ho. Tinc perfectament assumit que no sóc res més que un tros de capellà mig corcat però penso que puc superar l’angoixa que sento tan freqüentment a còpia de força de voluntat per resistir, i que amb el temps i una canya emmordassaré el corcó remordiment o aturaré el rau-rau de la mala consciència. Si estripant les cartes resolgués tots els problemes que tinc escampats al meu voltant, ja ho hauria fet fa mesos. El que passa, és que si de cop i volta tiro el barret al foc, és a dir: si renego d’aquesta aparença respectable que tant m’ha costat d’entallar a la meua mida, no sabria com afrontar un altre modus vivendi. No cal donar-hi tantes voltes: sóc capellà, sovint un mal capellà, però estic obligat a seguir caminant per la drecera que he escollit, malgrat em pesi o m’entrebanqui com un carcamal. Al capdavall, m’he adonat en descobrir quanta gent ranqueja tant o més que jo, que allò que importa a la vida no és caminar amb l’esquena dreta i  eixerida sinó dissimular la coixesa i el gep amb astúcia. Tots som unes miserables criatures a mig desbarbar. Després d’arrossegar-me tantes hores pel confessionari n’he escoltat de l’alçada d’un campanar, i encara que en certa manera m’ho miri des de darrera el canyer, no en tinc cap dubte d’això que dic. Hi afegiria, fins i tot, que en general hi ha tants barruts aparentant el que no són, que resulta un joc de criatures escamotejar àdhuc amb orgullosa insolència les misèries més vergonyants durant anys i panys. Per tant turmentar-me perquè no sóc perfecte només em servirà per perdre inútilment el temps, afeblir-me la salut i emmascarar  la realitat. No hi guanyo res amoïnant-me per allò que no té remei ni en tindrà. Que consti: m’angoixava sobretot els primers temps després de cantar missa en descobrir que fer de capellà era bastant més complicat de com ens ho havien puntat al seminari. En qualsevol cas ignoro si per bé o per mal, he superat la fase llepafils i escrupolosa amb els remordiments de consciència a flor de pell, arrapant-me com un nàufrag amb l’aigua al coll a una excusa tan de pissarrí com aquesta: no es poden estacar ni dissimular tota la vida els instints. Tampoc és gens enraonat pretendre guanyar-li un pols usa  cada dia als desitjos quan t’engarroten i volen sortir-se’n amb la seva, tant si com no. No recordo d’on la vaig treure aquesta disculpa però va a missa, us ho ben asseguro amb coneixement de causa. Reconec que eren una passada les vides de sants que ens engargamellaven al refectori a l’hora de dinar o de sopar, però quan t’has de mullar de debò ja m’agradaria saber a quants de nosaltres ens ha servit de gaire emmirallar-nos en aquells models de virtut i, sobretot, de fantàstica castedat. Aquells respectables i exemplars barons i el reguitzell de verges immaculades -d’aquest mal en patim tant capellans com monges, segons diuen - es mortificaven amb severes disciplines  per parar els peus als sentits quan s’esvalotaven. Però, llamp me mau!, la realitat té poc a veure amb aquelles ensucrades històries amb que el lector de torn ens amania els àpats. En fi, avui diumenge per no perdre el costum m’he llevat més tard del que tocava. Francament, quan ha sonat el despertador em sentia esgotat i sota els efectes d’una forta caparrassa, conseqüència d’haver estat fins a les hores petites ben repicades enganxat a la partida de cartes dels dissabtes. Al posar-me al llit els peus em feien figa i sentia esgarrifances per tot el cos. Segurament el conyac ja no se’m posa bé ni en petits xarrups i el fetge protesta pel desori dels caps de setmana, donant puntades de peu cada vegada més empipadores. Total: que anit estava extenuat i emprenyat com un carreter, perquè no vaig fer ni una basa decent. Em vaig entortolligar amb el llençol sense encomanar-me a ningú i, fet i pastat, no he obert els ulls fins ben tocats dos quarts de nou.

Dilluns, 26 de febrer .- En començar aquest diari he de puntualitzar que la iniciativa que he pres forma part d’un enginyós pla que m’he engiponat per desfogar-me. Ja sé des d’ara mateix que em costarà molt de perseverar-hi. Però si no vull acabar com un parrac no puc pas trencar el compromís d’entaforar les meues vergonyes entre les quatre planes d’aquesta llibreta, esperant experimentar al fer-ho, la mateixa sensació d’alleujament que sent qui pot vomitar allò que li fa nosa al pap. Tanmateix, necessito aquesta transacció amb nostre senyor per passar comptes abans d’absoldre’m. Gràcies a aquest tracte que li vaig proposar, ara tinc la certesa que és més honest fingir ser un bon capellà, que no pas penjar els hàbits de la primera figuera que trobi. Els que han optat per tallar en sec la comèdia, confessen que ho feren per coherència, per a no seguir engalipant ningú. Jo sé, però, que hi ha d’altres alternatives. Una vegada t’acostumes a coixejar amb traça i comproves que no ensopegues tant com et pensaves, sobretot si acabes actuant d’esma com si res perquè ni la terra s’esberla sota els peus ni se t’empassa cap xuclador cap a l’infern de viu en viu, arribes a la saludable i estimulant conclusió que pots fer de capellà exemplar de portes enfora, per molt cràpula i malparit que siguis de portes en dins. Em balla pel cap, com en un flist-flast, un record de quan era petit que vull explicar sense presses, per deixar-ne constància des de bon començament de totes les meves paranoies, ja que en certa manera crec que estableix l’inici dels escrúpols que m’han consumit la vida durant anys, fins que els he arraconat d’una revolada. Un dia vaig combregar dues vegades seguides i el rector, que no sé per quina raó no em treia mai l’ull de sobre, va fer-me passar a la sagristia d’una trompada com si hagués comès un crim. Jo era molt jove, no deuria haver complert els deu anys i això de combregar dues vegades no ho vaig fer per irreverència ni per una juguesca, com ell m’acusava forassenyadament. Ho vaig fer més aviat perquè era un tap de bassa tan devot que, amb aquella picardia fruit de la santa innocència, creia que estaria més a prop de nostre senyor que cap altre nen. Després d’una severa i al meu parer immerescuda estirada d’orelles vaig comprendre la diferència que hi ha, en termes d’estricta justícia, entre ser un malvat o una ànima de càntir. Havia assistit més d’un cop, amb un nus a la gola, a les catequesis on es delirava sobre el tremend càstig que esperava els pecadors, a l’altre barri. En particular no podia oblidar la maledicció que suposadament requeia sobre els que s’acostaven a combregar traginant a l’esquena un pecat mortal, la qual no era altra que exposar-se a caure fulminats davant tothom, entre grans convulsions i saliveres per escarment general. Aquell fanàtic rector del meu poble il·lustrava llurs macabres explicacions servint-se d’una làmina amb gravats tan recargolats i aterridors que et venien ganes d‘arrossegar-te de pet al confessionari no pas per penediment, sinó escagarrinat de por. De més gambat vaig vèncer recança que em feia acostar-me a combregar sense passar primer pel sedàs del confessionari i en notar l’hòstia sobre la llengua, no vaig experimentar cap sotrac. La primera vegada que vaig atrevir-m’hi a trencar una regla de joc tan aparentment sagrada, va ser a causa que no gosava anar-li a explicar les meves misèries al pare carbasser en persona, que era l’únic que com aquell qui diu “despatxava” absolucions pels matins i l’aprensió, a part de la vergonya, m’impedien fer-li confidències a aquell home, ni passant-hi de puntetes. (Per cert, al prefecte jo li he dit sempre “pare carbasser”, perquè em feia tírria el seu posat empallegós). Conscient que es tractava d’un primer divendres de mes i que no els hi passaria desapercebut que fes campana de combregar en una data assenyalada, simplement em vaig deixar arrossegar pel ramat que avançava cap al reclinatori darrera del qual es repartia la comunió, disposat a desafiar tots els anatemes del maleït capsigrany que m’havia amargat la infantesa. No s’hi podrà trobar ni una unça de malicia en la meva decisió i la prova és que a cada passa demanava perdó a nostre senyor, fins que van dipositar-me l’hòstia damunt una llengua seca i escagarrinada que la va acceptar tremolant i ho repeteixo, tot va seguir igual com abans: ni una escletxa se’m va obrir sota els peus. Aquella experiència, que no oblidaré per temps que visqui, va fer desaparèixer del meu imaginari els tabús que tant m’havien traumatitzat i esclavitzat. No presumiré d’haver-hi reincidit en aquella transgressió moltes vegades, però sí admeto que ho vaig repetir les suficients per convencem amb escreix que el rector que tant m’emmetzinà l’existència omplint-me el cap de bestieses calculades, expressament, per tenir-nos a tota la canalla estacats a la seua sotana, mentia sabent que ho feia. Dec matisar, però, que jo no vaig desafiar la norma perquè sí ni a tall d’arrancar naps, sinó que prenia les meves precaucions, com ara comprometre’m a fer bugada un cop al mes amb el capellà vellet que venia a donar un cop de mà al pare carbasser. Ja se sap, metges i confessors quant més vells millor! A tocar de la galta d’aquell home quasi cec i dur d’oïda que un nebot acompanyava fins a una de les capelles laterals de l’església de sant Martí on la llum era escassa, m’atrevia a fer dissabte inclús de la brutícia arraconada sota l’estora. En fi, el que vull que quedi clar després d’aquesta divagació és que aquell principi d’entesa amb nostre senyor per anar trampejant les meues febleses s’ha consolidat en una mena de contracte tancat amb tots els ets i uts: seguiré fent de capellà malgrat les xacres i tares, mantenint l’aparador net i polit. Estic convençut que seria molt pitjor i més escandalós per a l’església penjar els hàbits d’una figuera. Assolit, doncs, el punt d’equilibri emocional que necessito, és quant tota la meva vida ha recuperat el seu sentit i tal com he escrit abans em nego a repensar-me quelcom que considero dat i beneït: aquesta mena d’armistici amb nostre senyor.

ELS REIS PENDENTS DE SENTÈNCIA

Poca broma! Dijous passat al Jutjat de Tremp es van asseure a la banqueta dels acusats els tres Reis de l’Orient. Estaven imputats per haver insultat un caporal dels Mossos d’Esquadra que participava en el dispositiu de seguretat de la cavalcada reial a Sort. El mosso - per ser republicà, del morro fort o no haver estat mai nen, vés a saber - va denunciar Melcior, Gaspar i Baltasar pel presumpte delicte d’haver-li “tirat caramels amb mala llet aprofitant-se del càrrec” mentre algun dels tres personatges - que tenen fama entre les criatures de saber-ho tot - escampaven la brama que “la policia tortura i assassina”. El mosso devia prendre candela, i tot ofès els va empaperar. I com que els Reis d’Orient, al contrari del Rei d’Espanya no tenen reconeguda la inviolabilitat perquè a Orient, ja se sap, en matèria de Constitucions van més aviat curts d’existències, ja tens els tres reials personatges l’endemà dematí, enlloc d’anar-se’n al llit després d’una nit de pujar i baixar balcons, presentant-se a la caserna dels Mossos d’Esquadra, fent d’home bo l’alcalde del poble, per mirar de desagreujar el caporal primmirat. Segons diuen, en Melcior i en Gaspar que són més conciliadors, varen dir aquella frase de conveniència: “perdoni, senyor caporal, si s’ha ofès”. Però a en Baltasar li va sortir la vena insubmisa dels mandingues i va negar-se a demanar disculpes. El caporal tampoc va baixar del burro – no se sap si amb la benedicció o no de l’Espadaler - i va tirar endavant el plet, fent perdre el temps de retruc a un jutge que la feina li surt per les orelles i no l’atrapa, per fer-se passar el punt. En la vista oral, l’advocat dels il•lustres imputats va assegurar que no hi havia cap prova ja que ningú va corroborar a la Sala cap dels improperis de que els acusava el mosso, malgrat els propis Reis reconegueren haver expressat en veu alta: “avui som de sucre, no ens podeu fer bufar”. L’advocat, que tot i no treballar al bufet Roca se la sabia llarga, va negar la principal acusació: “els Reis no varen tirar-li caramels al mosso, perquè aquesta feina per conveni col·lectiu en vigor només la poden fer els patges, que en aquest cas són de CC.OO i són molt gelosos dels seus privilegis”. I aquest sí que és un descàrrec de pes. Ara la sentencia s’està covant a la capissola del senyor jutge i pot tardar setmanes, perquè ha de ser difícil determinar si imposa o no a cadascun dels Reis d’Orient una multa de 240 euros, la qual se suposa pagarà l’ajuntament de Sort per allò de la responsabilitat civil subsidiària, si és que no opten per recollir l’import en una recapta pública totes les criatures del Pallars Sobirà. Quin sarcasme que el primer precedent de condemna a una monarquia l’establís un territori que s’anomena “sobirà”! Bé, el que més importa és que l’any vinent les cavalcades continuaran desfilant pels pobles de Catalunya puntualment, perquè encara que la sentència del senyor Jutge de Tremp sigui condemnatòria, no portarà annexa la pena d'inhabilitació de ses majestats durant una temporada. Però el mal ja està fet i tota una generació de criatures del Pallars hauran perdut la innocència arrel d’aquesta trifulga de pa sucat amb oli. Vés que no hi hagi alguna ONG que demandi el Mosso d’Esquadra per haver trencat l’encanteri d’una nit màgica. A l’Espadaler se li gira més feina!  

divendres, 21 de març de 2014

MÀRQUETING TELEFÒNIC A TALL D'ARRANCAR NAPS

No falla: des de fa uns quants dies un "peparra" em fot enlaire aquell moment tan dolç de la migdiada, quan passes figues més a gust, intentant ensarronar-me en nom d’una editorial de la qual m’assegura que he estat client en el passat i que, vés per on, la meva fitxa ha estat afortunada amb un premi, en una rifa promocional. Les tres primeres vegades que em van trucar, arribat a aquest punt del missatge li vaig penjar el telèfon a la veu insidiosa per venjar-me d’haver-me despertat; però sobretot perquè malgrat us sembli de mala educació, per experiència he comprovat que és l’única manera de treure’t de sobre aquests empallegosos violadors de la tranquil•litat de la llar, ja que si els hi dónes corda ja has begut oli. Però davant la seva insistència, ahir vaig tenir la debilitat de permetre que descabdellés tot el seu repertori seductor: segons sembla, doncs, l’editorial m’havia enviat un obsequi que els hi vaig retornar perquè el missatger – amb aquest detall la veu dóna a entendre que l’obsequi valia la pena de lliurar-me'l a mans - no m’havia trobat a casa, raó per la qual el propietari de la veu temptadora s’oferia a portar-me personalment a casa el que sigui que m’havia tocat. Com que estava segur que amb l’empresa d’aquell esgarria migdiades no hi havia tingut mai cap tracte comercial li vaig intentar explicar que portava els papers molls; però com que la veu de l’altra costat del fil insistia en endur-se’m a l’hort amb arguments cada vegada més ximples i forassenyats, per aconseguir que em deixés en pau no vaig tenir altre remei que engega’l a dida. Suposo que no dec ser un cas únic i que molts altres com jo deixen a aquests mesells amb la paraula a la boca. En conseqüència, em pregunto: ¿què dimonis hi guanyen les empreses que hi ha al darrera d’un màrqueting tan agressiu com antipàtic, que consisteix en espigolar, a la babalà els candidats a la tabarra, d’unes basses de dades comprades a l’engròs? No obstant això, no tinc més remei que admetre que per pesats que siguin algú se’ls deu escoltar, ja que en cas contrari serien incomprensibles aquestes campanyes de màrqueting a tall d’arrancar naps. Sempre hi ha ànimes de càntir que hi cauen de quatre potes, si tenen la santa paciència de seguir-li la beta a la veu melodiosa fins al final feliç que pretén: que se li franquegi la porta de casa a un desconegut o se li confiïn  dades personals que no es poden donar al primer que truca o que passa. Per si de cas, pensem que com ja va demostrar a bastament el gran Santiago Rusiñol, duros a quatre pessetes fan mala astrugància. Però sempre hi ha gent que no escarmenta i permet que més de quatre espavilats visquin a l’esquena dels altres endossant preferents o qualsevol altre regal enverinat.

dijous, 20 de març de 2014

EL SUPORT ANÒNIM I SOMORT A L'ANC

Els que, dins i fora de Catalunya escarneixen i menyspreen l’esclat sobiranista, a la meva manera de veure no han parat atenció en un detall molt important: que qui empeny el carro pel dret a decidir no és ni el president Mas, ni ERC, ni cap de les patums que portaven la pancarta encapçalant aquella manifestació de fa dos anys, sinó els centenars de milers de ciutadans anònims  - es diguin Bofarull, Garcia o Khaled –, que se senten catalans i volen comprovar, fent la democràtica prova del nou amb un referèndum, si són o no majoria els que pensen que aquest país té dret a esdevenir sobirà. És possible que al president, a la Forcadell, a la Muriel Casals o a qualsevol dels caps visibles més coneguts del procés pel dret a decidir, se’ls pugui bescantar, acollonir i fins i tot engarjolar; però com pensa el govern central tapar la boca a tanta gent com hi ha al darrera dels que aguantaven la pancarta a la primera fila? I no només marxant al darrera, sinó també des de casa estant. Estic convençut que els que dediquen tants de penjaments sobre el legítim disgust dels catalans se n’emportaran una gran sorpresa el dia que aquest malestar es pugui expressar votant. Com deia en Raimon, som més dels que es pensen i diuen. Perquè l’ANC no és un simple moviment cívic flor d’un dia, sinó l’expressió del sentiment d’orgull ferit i de la dignitat trepitjada, no tres-cents anys enrere sinó ahir mateix, avants d’ahir i l’altre dia. De manera que la ferida està ben oberta i no només mal cicatritzada.  El que han de témer, doncs, a Madrid no són als caps visibles de la rebel•lió, sinó a la massa anònima de catalans emprenyats - barrejats en un mestissatge enriquidor Bofarulls amb Garcias o  Khaleds – i disposats a no treure del balcó l’estelada per molt forta que bufi la tramuntana i a fer-se socis de l’Assemblea pagant una quota testimonial, sense donar-hi més importància ni fer-ne cap ostentació. Aquesta societat civil que espera pacientment i pacífica a casa seva l’hora de recuperar la dignitat de poder decidir què se’n fa dels seus impostos, és a la que hauria d’escoltar la classe política que s’hi oposa a aquesta aspiració popular amb arguments del segle dinou. Aquesta reflexió d’avui va dirigida, malgrat em temo que no la llegiran pas, a la consciència dels que pensen que els polítics catalans van de “farol” i que ja afluixaran, perquè aquesta partida ja no la juguen els polítics, sinó que les cartes, mal que els hi pesi, estan en mans de la societat civil que va d’incògnit. Sense la seva tossuderia, cap dels polítics hauria arribat tan lluny com s’ha arribat. L’empenta civil els va desbordar i no els hi va quedar més remei que posar-se al davant del moviment a cop de colzes, per no quedar-se’n al marge i capitalitzar-ne almenys algun rèdit electoral. Per tant, el govern central que no s’equivoqui: els polítics no són de qui han de tenir por, sinó del sunami silenciós, pacient i pacífic fins ara que acomboia l’ANC, perquè confia que democràticament es poden trobar sortides enraonades. I precisament perquè la situació és tal com la pinto, caldria no jugar més al gat i a la rata, perquè algú pot acabar prenent mal. A quatre dies de que el Congrés hagi de prendre una decisió important per desencallar l’atzucac, m’ho tenia de treure del pap. Dispenseu les molèsties.     

dimecres, 19 de març de 2014

DEMOCRÀCIA A LA CARTA

Si donem un cop d’ull als països que tenen la democràcia com a sistema d’organització social, veurem que hi ha models de democràcia per triar i remenar i ens adonarem, també, que en bastants casos no imprimeix caràcter, com si fos una mena de religió laica, sinó que més aviat se la suporta resignadament com el sistema més presentable de conviure pacíficament. Atenes, el bressol de la criatura, tenia uns cinquanta mil habitants en l’època del seu major esplendor i encara que tothom pensés tal com sentia, la pluralitat de parers no era cap destorb perquè es respectaven mútuament i es feia el que deia la majoria; ara bé, com s’han de manegar les coses quan són milions els caps amb barrets diferents? En Felip II, que no era cap lliberal sinó un monarca absolut, confessava que no podia regnar uns súbdits que portaven tots un rei al cos, sense treure el geni i les xurriaques de tant en tant. És a dir, no es cosa d’avui que la democràcia plena incomoda a més d’un demòcrata de conveniència. El problema en les tres quartes parts del món que es desperten cada dematí convençuts que viuen en una democràcia, és que aquesta percepció no passa de ser un miratge i que, a l’hora de governar, cadascú interpreta la partitura democràtica amb claus i instruments diferents. Vet-aquí com la poderosa Rússia, que des que va arraconar oficialment l’enganyifa de la república proletària, obrint-se de cames a la democràcia capitalista, resulta que ha instal•lat a la plaça roja una repartidora de poder trucada i valent-se d’un instrument tan sagrat com un referèndum ahir mateix s’annexionà un territori traient de l'armari el gens democràtic dret de cuixa. A l’altra banda, Nord-Amèrica encara no han superat, en ple segle XXI i amb un president de color, aquell dilema que als anys seixanta plantejava cruament “The Washhigton Post”: “el quid de la qüestió no és si la majoria ha de decidir, sinó “quina classe de majoria” només té dret a fer-ho”. A casa nostra, quan les primeres flamarades del postfranquisme envaïen els carrers de joves aïrats destrossant la propietat pública en nom de la  llibertat, un home tan ponderat com en Trias Fargas es posava les mans al cap mentre els hi retreia: “la democràcia serveix per evolucionar, no pas per revolucionar”. Per què serà que les democràcies que es consideren “madures” els hi molesten les majories absolutes? No serà perquè opinen que entre la majoria absoluta i la tirania hi ha un pas?  És un fet que els demòcrates que tenen tot el poder a les mans poques vegades saben administrar-lo amb seny i, en canvi, massa sovint sota la pell de xai treu el morro el llop dictador. Ja n’arriba a ser de complicat, això de la democràcia! Per aquesta raó, a la meva manera de veure, és millor passar d’experiments i de tombarelles polítiques, i li compro a l’Albert Camús, que havia dimitit de la “democràcia marxista”, allò tan encertat que va escriure sobre un assumpte tan pelut: “demòcrata és aquell que admet que un adversari pot tenir raó i, per tant, el deixa explicar sense interrompre’l i accepta dialogar sobre els seus arguments.” Però quan uns líders polítics estan tan persuadits que són més demòcrates que ningú i que la raó la tenen només ells, no tarden gaire a barrar la boca dels que els hi porten la contrària, emprant qualsevol tipus de violència: física, psicològica o financera. Que no es facin trampes al solitari: sàpiguen aquests demòcrates de pacotilla que envien la democràcia directament al cementiri. I sense democràcia no hi ha demòcrates, per molt que vulguin aparentar-ne disfressant-se, maquillant-se o dissimulant les vergonyes.     

dimarts, 18 de març de 2014

"QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL" - (novel.la curta inèdita - pròleg)

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL
(novel.la curta inèdita)

PRÒLEG
Al llibreter i editor Ventura Soler se li va desvetllar l’interès pel dietari que esteu llegint, com aquell qui diu de retop, remogut pel contingut intrigant i provocador d’uns quaderns que havia presumptament escrit un capellà, que no coneixia de res, en els reculats anys seixanta. Uns quaderns que li van caure a les mans per pura xamba, al endreçar quatre capses de cartró gruixut que havia llegat a sa mare, com a sorprenent herència d’una cosina llunyana que es deia Neus, amb la qual a penes es feien, ja que a més a més de ser filla de l’ovella negra oficial de la família, Déu n’hi do com ella mateixa s’havia anat empastifant la reputació, de manera que els parents més aviat li feien vores.
Es veu que la dona va morir fa tres o quatre anys, però tant en Ventura com sa mare no se n’assabentaren fins que va aparèixer a la porta de casa un camàlic carregat amb quatre capses i una nota amb mitja dotzena de ratlles mal comptades, que aclarien poca cosa més enllà que eren les pertinences que la tal Neus expressament volia que anessin a parar a mans de ma mare. Com que els ports estaven pagats i el camàlic anava per feina, en Ventura i sa mare van considerar que feia lleig rebutjar les caixes i se les van quedar. Però ambdós en van passar-ne descaradament del contingut, un cop li varen fer una ràpida i poc golafre llambregada de compromís, abans d’entaforar-les al llimbs de les golfes.
A la llarga, aquelles capses estibades en un traster saturat de les més diverses i inversemblants resquícies de la memòria dels Soler, a en Ventura, francament, li feien més nosa que servei. Per tant, un bon dia va decidir fer dissabte a fons perquè els seus malendreços propis, sobretot libres, petits mobles, alguna pintura i feixos de diaris que es resistia a llençar, hi cabessin sense estretor i els pogués tenir a l’abast, si en un moment donat necessitava consultar-los. No obstant això, abans de desprendre’s definitivament de les capses de la cosina, en Ventura volgué donar-hi una ullada més atenta que no pas la simple ensumada a corre-cuita, del dia que varen arribar. Malgrat es volgué enganyar dient que va fer-ho per simple cortesia, més aviat fou perquè li picava el cuc de la tafaneria.
Entremig d’andròmines sense cap valor ni utilitat pràctica o sentimental, almenys pel que feia a ell, li va cridar l’atenció un sobre gran, lacrat i sense cap indicació de a qui anava dirigit, que contenia quatre senzilles llibretes escolars. Qui les havia escrit, pel que va deduir en Ventura al donar-hi un primer cop d’ull, es tractava d’un capellà, que va aprofitar fins quasi la darrera línia de cada fulla per escriure-hi amb una lletra complicada, rabassuda i rebel, una mena de confessió recargolada i bastant estrambòtica de la seva participació en uns fets, en els quals, s’hi havia vist embolicat. Possiblement el sobre, rai, no li hagués cridat l’atenció de no ser per aquella escopinada de lacra vermella fosca que recalcava la confidencialitat del seu contingut. Sense aquell esquer tan cridaner, francament, ni se li hagués acudit ni per un moment de frisar-se per ficar-hi el nas, en aquell misteri.
            Dit això, després de rellegir a les llibretes la narració d’uns fets esmicolats en forma de dietari, amb detalls i subtileses quasi impúdiques, se li van desvetllar alhora les cuques de la curiositat i de la suspicàcia. Sobretot al notar, a mesura que s’endinsava en la lectura, que es tractava d’un relat tan esbiaixat, que s’ensumava d’una hora lluny que qui l’havia escrit tenia més interès en buscar excuses, que no pas en fer-se perdonar. En efecte: com a únic testimoni de primera mà del què va succeir durant els  cent dies i escaig que abasta el relat, el capellà no para, en una cantarella recurrent i monòtona, de rentar-se’n les mans i de tirar pilotes fora pel que fa a sa indiscutible responsabilitat directa en uns fets enrevessats, esquitxats de biaix per la referència a personatges i circumstàncies característiques d’una època no prou reculada per haver-la oblidat. En Ventura es va sentir inexplicablement captivat per aquell capellà embastardit i esborneiat, que per resoldre les seves pròpies contradiccions existencials s’enrocava de mala manera en l’hàbit com si fos el millor refugi, i prenent temeràriament Déu com hostatge, encobridor i avalador, tot d’una tacada, de les seves penques.
Finalment, després de donar-hi voltes i més voltes, en Ventura va decidir esbombar aquella història rebotada que li cremava els dits, enlloc de desfer-se’n a les escombraries, perquè a mesura que s’anava amarant de l’ambient que es desprenia de la lectura del dietari, dels fets i dels personatges que hi treien cap, es reforçava la seva fe absoluta en un principi que li va inculcar son pare des de petit, i que el dia que es va llicenciar en història li va recalcar per enèsima vegada: “des la més gloriosa fins a la més galdosa de les històries que remenis això de la història no et pensis pas que cap d’elles sigui quelcom més que un refregit d’alts i baixos emocionals, de moltes giragonses per amagar mentides i traïcions, de passos enrere i de passos en fals, de romanços domèstics, banals, simples, ordinaris o tràgics”.
Exactament una tragèdia personal encalafornada darrera una historia domèstica insignificant, és allò que en Ventura va trobar que amagaven als quaderns de les golfes. Llavors es va preguntar, per primera vegada, fins a quin punt la pilla de la Neus no va jugar amb murrieria llegant les capses a sa mare, amb l’esperança que les vergonyes que hi havia colgades es desenterressin algun dia. Tal com se la imaginava el llibreter a la Neus, a partir del testimoni del capellà, va acabar convençut que la deixa es va fer amb segones de canvi. No hi havia cap altra explicació. En qualsevol cas, si vosaltres després de capbussar-vos en el relat teniu la mateixa sensació, estic segur que la Neus ja pot descansar en pau allà on sigui, perquè al final s’haurà sortit amb la seva i en Ventura també  considerarà que ja s’ha quedat en paus amb la seva parenta. En quan al capellà, que cadascú pensi el que vulgui.


EL VALOR DE NO MALGASTAR

Sovint es parla de pèrdua de referents i de valors en la nostra societat, cosa que és certa. Però no creieu que, en part, això passa perquè nombrosos pares sembla que hagin abdicat d’educar els seus fills en determinats principis, per la senzilla raó que fan flaire de rancis? En qualsevol cas, tampoc se’n surten les escasses escoles que, tímidament i quasi d’estranquis, intenten desvetllar l’interès per valors tradicionals com ara respectar la gent gran, obeir les lleis i ordenances per garantir la convivència, respectar els espais i mobiliari públics enlloc d’embrutar-los o fer-los malbé i, sobretot, acostumar-se a no malgastar. Pocs pares i docents avui dia volen ser tan pesats com els seus avantpassats que, per exemple, plegaven el paper d’embolicar utilitzat i l’emmagatzemaven sota el matalàs, no deixaven llençar ni una unça de menjar o feien estimar a les criatures el bocí de pa que queia a terra. Ja sé que exagero, però ho faig expressament: hem de reconèixer que cap adolescent estaria disposat a suportar un pare corcó ni un mestre tites que li recordés a totes hores que les bosses de plàstic utilitzades es poden tornar a fer servir, o que de nit es pot deixar de tibar la cadena del wàter per estalviar aigua, o que s’ha d’apagar el televisor quan ningú se l’està mirant. No malgastar - no és el mateix que estalviar - és un concepte que a molt de jovent li ve de nou quan fins fa quatre dies veien lligar els gossos amb llonganisses. Com pot deixar de malgastar qui ha crescut en una societat on tenia la sensació que tot era de franc i no costava res? Des de ben petits, els reis, el papà Noel o el tió caganer abocaven a les llars més joguines de les que la mainada podia pair en un any. I avui mateix, en plena crisi – quan cada dia 88 persones s’enfonsen en la misèria -, un estudi elaborat per Keepunto i la Universitat Complutense de Madrid, fa palès que el 85% dels pares espanyols financen irresponsablement l’oci, i per extensió els capricis i el vici, dels seus fills adolescents amb una paga fixa, en alguns casos fent esforços de flaquesa, pensant que si s’hi neguen tampoc els nens es quedaran a casa i, potser, aconseguiran els diners vés a saber com. D’aquesta manera s’entén que les discoteques omplin cada cap de setmana - malgrat el 60% dels joves no tenen feina i no ingressen ni un euro -, i que la clientela dels restaurants, sobretot les nits de divendres i dissabte, sigui de joves sense ofici ni benefici fent el ressopó, la copa o una queixalada. L’anàlisi sociològic afegeix que a un 70% d’aquests joves malgastadors els pares no s’atreveixen a exigir-los res a canvi d’una paga que, en alguns casos consideren més una quota obligatòria que no pas una contribució voluntària. D’aquests joves malgastadors n’han de sortir els governants prudents del dia de demà? Quants dels polítics corruptes i de mans foradades d’avui tenen un passat domèstic de malgastadors compulsius? I el que fa més por és que no malgasten només els fills de casa bona que van forts d'ermilla, sinó que també s’hi apunten a la festa els fills dels pelacanyes que tenen treballs per arribar a fi de mes . A la meva manera de veure, per saber estalviar primer s’ha d’aprendre a casa i a l'escola a no malgastar.