SOMNIANT PAPELLONES - (Relat - Lleida 2011)

SOMNIANT PAPALLONES

Segon premi del XVI Concurs  “La Veu”. LLEIDA 2011.

Tema obligat: El Voluntariat

            Estimada Fina: tu que sempre et queixes que les meves cartes no tenen suc ni bruc, em penso que avui et sorprendré explicant-te una experiència, que li encantarà a la teva dèria pels misteris i els jeroglífics. Al decidir-me a fer-te’n cinc cèntims d’aquest afer, he de confessar que vaig pensar que eres l’única que t’ho podies prendre en serio, i que no ho esbombaries per tot arreu, fotent-se’n de passo de la meva confidència.

Pensa que es tracta del que he esporgat, en una mena de diari íntim, escrit fa una colla d’anys. És un dietari que em va caure a les mans per casualitat, al endreçar quatre capses de cartró que va deixar-li a ma mare - com herència inesperada i sorprenent - una cosina llunyana que es deia Neus, amb qui a penes ens fèiem, perquè a més de ser filla de l’ovella negra de la família, sembla que ella també arrossegava certa mala fama. Va morir fa un parell d’anys, sense assabentar-nos-en d’aquesta trista nova fins que no va aparèixer a la porta de casa un transportista, que ens duia les capses.

Com que es traginaven a ports pagats la mare va considerar que no quedaria bé  tornar-les, però va passar descaradament de la deixa, després d’una ràpida i poc golafre llambregada. A la llarga, a mi aquelles capses estibades a les golfes em feien més aviat nosa que servei, francament. De manera que vaig decidir, abans de llençar-les al racó, fer-hi una ullada més detinguda, a mitges per cortesia; he de confessar que, sobretot, per tafaneria.

En remenar el seu contingut em va cridar l’atenció trobar-hi, a part d’altres andròmines sense cap valor ni utilitat al meu parer, un sobre gran, lacrat matusserament. No duia cap adreça escrita, i contenia dos senzilles llibretes escolars aprofitades fins gairebé la darrera fulla per transcriure-hi, amb una lletra rabassuda i sense esponjar, una mena de confessió personal, molt detallada, feta per algú que no em sona de res, i que tampoc sé quina relació mantenia amb aquella mitja parenta de la mare. He de reconèixer que, en principi, si el sobre em va cridar l’atenció fou per aquella mena d’escopinada de lacra que tenia enganxada al llom. És possible que sense aquell esquer tan inusual, ni n’hagués fet cas

           

Ara bé, un cop violada la intimitat de les capses, he d’admetre que vaig quedar-me de pedra en trobar-me entre els dits uns relats extraordinaris tan estrambòtics, que vaig necessitar empassar-me’ls dues vegades per acabar-los de pair. N’hi ha un, sobretot, que se’m va ennuegar més que cap altre, però que al mateix temps em va entendrir per la seva ingènua inversemblança. Te’l transcric tal qual, sense afegir-hi ni treure’n una coma, per comprovar si a tu et desvetlla els mateixos sentiments que a mi:

 “ ... Aquesta nit m’ha tornat a visitar l’Àneu, la meva fillola; volia que l’acompanyés a passejar per aquella mena de paradís a on s’està ara, després del seu traspàs, ja fa cap a set mesos. Suara ja no m’espanto de la seva companyia, però la primera vegada que se’m va aparèixer vaig tardar una bona estona a refer-me de l’esglai. Avui, en canvi, aquestes trobades ja són com un joc, del qual em conec de memòria tots els topants i normes, malgrat ella sigui la que sempre porta la iniciativa, i em faci rondar per on ella vol. Malgrat tot aparenti ser tan real que sembla que m’hi trobi, estic convençut que, a fi de comptes, tant les trobades com les converses són visions que em venen quan m’he quedat adormit com un soc, i ella envaeix descaradament el meu llit. M’agradi o no, sóc incapaç de resistir-m’hi, i agafant-li la mà que m’estén, deixo que m’ensenyi com és aquest espai immaterial, on em va assegurar el primer dia que m’hi va portar, que és a on pasturen les ànimes dels morts en gràcia de Déu. He sabut per ella, que les animetes prenen la forma de papallona, i que solament es materialitzen mostrant la fesomia de quan vivien  si, com és el meu cas, se’ls hi presenta de visita, de sobte, un foraster. L’Àneu m’ha fet retrobar amb vells coneguts, la qual cosa  m’ha encantat. Aquesta darrera vegada, l’entremaliada m’ha atansat fins a una mena de tanca, davant la qual hi feien cua, a peu dret i com si esperessin  tanda, un reguitzell de persones de carn i ossos com jo. “Són els que acaben de morir i venen a informar-se de si ja poden entrar al paradís, o s’han d’esperar a purgar alguna bretolada” – em va aclarir amatent l’Àneu, al adonar-se de la meva cara d’estranyesa. Estàvem tan a prop de la tanca que podíem seguir des de primera fila, tot el tràfec d’anades i tornades. Els que controlaven la cua, examinaven una a una les targetes que portava cadascun d’aquells individus penjades del coll, i que mostraven en arribar a la tanca. L’Àneu m’ho va interpretar de nou, perquè me’n fes càrrec: “porten escrit a la targeta el balanç de la seva vida, amb les bones i males obres que arrosseguen des que són candidats a la vida eterna. Si passen l’examen, es transformen en papallones i, en cas contrari, es converteixen en cucs”.

Durant l’estona que ens hi varem estar en aquell indret, vaig veure arrossegar-se més cucs que no pas volar papallones. Ara, la imatge que em va quedar clavada fou la d’un home bastant malcarat, que en arribar a la tanca va fer un mal gest, com volen dir que en passava d’aquella comèdia, com si ja endevinés prou bé que no podia passaria la prova. Deu ser un paio que es porta l’oli, vaig pensar. Però, per sorpresa meva, vaig veure que es transformava en papallona. De seguida em vaig tombar cap a la meva fillola, en busca d’una explicació al que semblava un contrasentit.

Llavors, ella em va dir que a la targeta on es resumia la seva vida, hi posava amb lletres ben grosses: voluntari.

Segons sembla, el fet que a la terra s’hagi treballat alguna vegada desinteressadament pels altres, compta com a mèrit suficient per obrir les portes del paradís, de bat a bat. L’Àneu em va dir - abans que se m’escorres de la mà i desaparegués - el següent: “qui fa de voluntari demostra que té bon cor, i aquí això esborra qualsevol relliscada que s’hagi tingut”.

Em vaig desvetllar una mica desorientat, i no em vaig aclarir fins haver passat per la dutxa. Aleshores, em va venir al cap el somni. Només embolicat amb la tovallola vaig córrer a buscar la meva cartera, a fi de comprovar que encara guardava la credencial de donant de sang. Et semblarà una ximpleria, però et juro que al palpar aquell tros de plàstic, em va envair una gran sensació d’alleujament.

Ja em diràs què te’n sembla de tot plegat; però, per favor no en facis safareig amb la colla, que em prendrien per llunàtic.