MENTRE HI HAGI BURROS, LA PALLA ANIRÀ CARA

No tinc constància que hi hagi antecedents d’una manipulació política tan fastigosa de la veritat com la que estem vivint aquí i avui. Em relliscaria, si no fos que com a conseqüència d’aquesta falta d’escrúpols, els ciutadans més vulnerables, en tots els sentits, caiguin com mosques en la depressió perquè, després d’ullar el panorama que els espera no veuen ni la més mínima escletxa de la llum de la qual en Rajoy i els seus escolans d'amèn es vanten, i no els hi queda més remei que resignar-se recitant el mantra que mentre hi ha vida hi ha esperança. Malgrat això, veus interessades en fomentar aquesta santa resignació dels pelacanyes fan córrer que els diners no tenen cap relació amb la felicitat, teoria falsa i temerària, ja que l’estabilitat, fins i tot l’emocional, de les persones i inclús dels pobles, depèn d’anar fort o just d’armilla. Que no hauria de ser així? Evidentment! Però vivim en el món que vivim i els pobres potser sí que es guanyaran el regne del cel, però com segurament diria en Manel, el meu barber, “aquí les passaran putes i si no tenen on caure morts i del cel ningú n’ha tornat per confirmar si s’hi lliguen o no els gossos amb llonganisses”. Es paradoxal que si féu una enquesta surti que s’està en contra que el diner tingui la importància que té, quan tothom s’espellinga com desesperats per arraconar com sigui diners per a un mal de ventre o per donar-se una alegria. Per aquesta raó, perquè el diner és qui en definitiva marca la diferència en el regne del "tant tens tant vals", ja poden anar dient missa els governants sobre brots verds i etcètera, que a la gent que fa el compte de la vella no se li poden fer passar garses per perdius: tenim els aturats que tenim, però el pitjor no és que la creació d’ocupació avanci a pas de puça, sinó que el poder adquisitiu dels que per sort tenen feina o estan jubilats, després de treballar i cotitzar prop de quaranta anys, entre impostos, taxes i retallades, va enrere com els crancs. I, per tant, si bé és possible que a empentes i rodolons l’índex d’atur es vagi reduint de mica en mica, ningú aposta que les nòmines d’assalariats i pensionistes recuperin la certa patxoca que feien anys enrere i, en quant als emprenedors autònoms també tenen clar que pencant tota la vida es faran més savis que rics, llevat de les quatre excepcions que confirmaran la regla. De quina recuperació, llavors, està parlant el govern “ex càtedra”? Si s’encanta amb els beneficis espectaculars de la banca - rescatada, per cert, amb diners manllevats a punta de trabuc a tots els ciutadans - o amb la bona salut de la Borsa capitalista, potser sí que tingui raó. Però si toca de peus a terra i es fixa, per exemple, en que el 50% dels metges que han acabat la carrera – la qual també tots els ciutadans hem finançat en part - no podran exercir-la perquè la sanitat pública no està preparada per absorbir la formació de més metges residents, els hi hauria de caure la cara de vergonya a aquests governants de pacotilla. I la manipulació política, per desgràcia, anirà en augment a cavall dels populistes de tot pelatge que s’enfilaran al poder, prometen la lluna en un cove. Però si Itàlia i Grècia se n’han sortit d’aquesta plaga esperpèntica dels Grillos i companyia, enlloc està escrit que nosaltres no puguem també sobreviure als nostres particulars fantasmes. No obstant, pensem-hi: mentre hi hagi burros, la palla anirà cara! Potser, doncs, el que toca es espavilar-se i deixar de fer el ruc.