ES PERDONEN ELS INEPTES, PERÒ NO ELS MENTIDERS

Voltant per fora t’adones que més o menys a tot arreu hi ha algun governant que li falta un bull i que no fa per estar al govern, però també que són suportats amb resignació mentre no la facin tan grossa que es desbordi el vas de la paciència. Ara bé, per molt espavilat que sigui a cap dirigent se li deixa passar una mentida, ja que qui fa un cove fa un cistell. En política es pot ser un ximplet inepte, però no un mentider fastigós. Per aquesta simple regla de tres els mentiders són botats del càrrec a la primera de canvi en quan són enxampats in fraganti, si es que no dimiteixen abans no els fotin fora d’una puntada de peu. En tota la geografia democràtica occidental estic gairebé segur que els espanyols som l’única excepció que confirma una regla tan higiènica. Els diaris cada dos per tres ens informen que un ministre del que sigui ha llençat a la bassa la seva carrera política per una bestiesa com haver negat quelcom que després s’ha demostrat que era ben cert. Mentir és una llàntia que cap honorable personatge pot permetre’s duu a la camisa. Ser curt de gambals és una pena i, en certa manera una desgràcia, però tots som humans i s’arriba on s’arriba i a qui no en sap més què vols anar-li a reclamar; no el votes més i bona nit cargol. Però qui menteix és un pocavergonya que a més d’enganyar després se’n fot de la ciutadania pensant que són uns enzes. És possible que tot plegat depengui de com d’estricte hom sigui amb la moral. Algunes societats, sobretot les inspirades en el luteranisme, determinats valors els tenen molt assumits i, en canvi, a d’altres els hi rellisquen aquestes qüestions de la moral i de la consciència. Nosaltres estaríem del cantó dels que fan la vista grossa i per això es poden comptar amb els dits de la mà els polítics que han dimitit per dignitat els darrers anys. En el llibre d’instruccions per exercir de polític deu haver-hi un capítol que explica com s’han d’expulsar les puces de sobre quan se’ls hi retregui que avui en diuen naps d’allò que ahir ens varen vendre com cols, perquè la resposta sempre és la mateixa: la culpa és dels altres, que són uns dolents i han tergiversat el sentit de les seves innocents paraules. Però ni quan se’ls hi allarga el nas, per exemple fent tot el contrari del què portaven escrit en el programa que repartien a la parròquia durant la campanya electoral, es donen per la pell. El problema no és que alguns polítics siguin com són, sinó que demà passat, quan tornem a votar, els seus partits els inclouran a les llistes com si no hagués passat res perquè els polítics mentiders, malgrat tot, solen caure simpàtics i saben posar-se la gent a la butxaca. És allò que diu en Manel, el meu barber: tenim els polítics que ens mereixem. I perquè tenim el què tenim, fixeu-vos que el clam més repetit en capella del referèndum sobiranista és que es digui la veritat i que s’expliqui bé als ciutadans la pel•lícula. I la gran paradoxa és que els ciutadans es creuen més les explicacions i anàlisis que es fan des de la societat civil que no pas el devessall de promeses mitineres però buides de suc i de bruc que fan els polítics. I és que gat escaldat...