EN BENET

En Benet era sempre el primer d’arribar al despatx. De fet, ell l’obria un parell d’hores abans de les nou, quan representava era l’hora en que oficialment tothom tenia de formar. Com que era el més antic dels empleats, els seus companys no li tenien massa en compte aquell excés de zel, però si haguessin sabut que matinava perquè sí, sense que ningú li hagués demanat i que, a sobre, tampoc no se li rescabalava res a compte d’escarrassar-s’hi tant, se l’haurien rifat per ruc. Malgrat això, l’estrafolari comportament d’en Benet no donava a ningú el dret de titllar-lo de llepaculs empedreït ni d’escarnir-lo per trepa, encara que ho semblés, ja que la veritat era que més aviat pecava d’ésser un pobre d’esperit a qui la informàtica se li havia entravessat, i per dissimular que davant el teclat d’un ordinador feia tentines, estava disposat a esmerçar totes les hores que convingués  perquè la feina no se li endarrerís i ningú s’adonés de quin peu coixejava.  Però, en Jesús, l’amo del negoci, era gat vell i es vantava de conèixer els coixos bo i asseguts, de manera que ja feia temps que li havia calat la martingala. Altrament, per si no l’hagués filat prou bé, l’emprenyador del seu nebot li recordava tot sovint que la feina d’en Benet, ben informatitzada, podia enllestir-se en menys de mitja jornada. El que passa és que en Jesús es resistia a trencar-li les oracions a aquella darrera resquícia dels empleats que havien començat a treballar a la immobiliària amb el seu pare, especulant quan es va descobrir la tracamanya, que potser la seva devoció per la feina s’encomanaria a la resta d'empleas, els quals s’ho prenien tot més a la fresca i eren uns incordis que no regalaven a l’empresa ni el bon dia. L’aposta, però, fou endebades: ningú va seguir-li la beta al pobre capsigrany d’en Benet, ni posant-se a pencar més d’hora o no tenint pressa a l’hora de plegar. Ans al contrari, alguns encara plegaven més puntuals sense cap recança, repanxolant-s’hi tot dient: “com que ja es queda en Benet...”. Fins i tot va acostumar-se a endur-se’n xeixa de l’oficina per enllestir-la a casa. I el més sorprenent era que malgrat pencava com un escarràs, i no li quedava temps ni per donar-se el més simple requisit, era feliç al estar convençut que la seva angunia per amagar el seu punt flac passava desapercebuda i que, a més a més, fent la feina de dos pel preu d’un, s’estava convertint en una mena d’empleat model i molt valuós; en una vertadera institució, vaja, puix al despatx ja només faltava que hi anés a dormir. Amb aquesta fama de pencaire consentit es va refiar que era imprescindible, i quan començà a córrer la brama que la immobiliària trontollava per culpa de la crisi i que el més probable era que s’hagués de retallar plantilla, ell es va dir que no tenia de patir per res, ja que l’amo rai, ni borratxo, voldria desprendre’s d’una ganga com ell. Però aquesta seguretat se li va glaçar al païdor quan un vespre, poca estona abans de tancar, va cridar-lo el senyor Jesús al seu despatx i li va entaforar sota el nas una carta d’acomiadament en tota regla, i un sobre marró amb la liquidació per anar a cobrar, a partir de l’endemà mateix, de la caixa dels encantats. Vet-aquí, doncs, que amb la seva lleialtat i dedicació el pobre Benet només va aconseguir com a premi ser el primer reestructurat de la plantilla, perquè no obstant ell es considerava imprescindible, l’amo i el seu nebot havien fet els números d’una altra manera: llogant a mitja jornada un xitxarel•lo mig espavilat en tenien prou per enllestir la feina i encara li sobraria temps per fer encàrrecs, cobrant una tercera part del que cobrava ell. En resum, que mentre en Benet tenia coll avall que era el pal de paller de l’empresa on havia pràcticament crescut, pels amos no passava d’ésser un de tants que, en fer-se grans, feien més nosa que servei.