SECRETS
D’ALCOVA
1
Ningú se la creu; però tant se li’n
dóna. S’ha atipat de passar per enze. I tampoc no pensa justificar-se més. De
què li va servir sincerar-se amb el seu cosí Sergi, revelant-li el secret més
preuat? De res: per agafar una enrabiada i prou veient com a aquell li faltava
temps per escampar-ho arreu, escarnint fins i tot el deix de papissota que li
havia quedat després de la trompada, per fer més gràcia. La nena va deixat dit
a sa mare que no volia veure’l més a aquell capsigrany, que no calia que tornés
a fer-li companyia. Ja es va adonar que a sa mare se li feia estrany de comprendre
que l’hagués avorrit de cop i volta, i li semblà que no pensava fer-ne gaire cabal
del que li havia dit.
-
A què ve ara, aquesta sobtada rebequeria?
– li va preguntar a la nena, fent aquell posat de màrtir que a ella tant la
fastiguejava i que solia ésser símptoma d’estar covant un retret recargolat
propi de la seva collita de frases fetes.
En
efecte, no va trigar gens a escopir-lo: - no
veus que és gairebé l’únic amiguet que et queda!
Sa
mare, no només no l’entenia sinó que
no parava de tractar-la com una criatura, referint-se sempre amb diminutius a
tot allò que l’envoltava, fossin persones o coses. No se n’havia fet càrrec que
havia crescut, quan precisament ella hauria de ser qui més ho notés: no deu ser
el mateix rentar, vestir i despullar una nena de dotze anys, tirant a
escanyolida, que fer-ho amb una fardassa com ella, de quasi disset, que s’hi
havia tornat a còpia de només menjar i jeure. Sovint la nena no entenia ni com
s’ho engiponava sa mare per remenar-la amb tanta traça com tendresa; a vegades hagués
volgut encongir-se com una cuca per no ser-li tan carregosa, agraint-li d’aquesta
manera el coratge de voler-s’ho fer tota sola.
En
el seu estat, no és que li entusiasmés massa que la grapegessin un coi de
persones desconegudes. Per això li sabia greu que, justament sa mare no fes una mica l’esforç de creure-se-la. Li
feia l’efecte que tota la dedicació que esmerçava en ella, era com si respongués
a una mena de penitència autoimposada per purgar algun pecat imaginari o per
implorar – posant com a penyora la seva abnegació absoluta per la nena – un
miracle impossible. No ho podria pas assegurar amb tota certesa, però a vegades
se li acudia que sa mare patia del mal de sentir-se culpable. El que no tenia
volta de fulla era que es negava a acceptar – tossuda com una banya de marrà –
que la filla es quedaria definitivament com un putxinel·li trencat, anant del
llit a la cadira de rodes.
No
obstant això, el que més li dolia era que no volgués comprendre que, malgrat hagués
acabat com una ninoia de parrac, el seu cos fos capaç de pensar, sentir, emocionar-se
i patir, com si mai hagués passat res de res d’allò que va passar. Fins i tot,
amb més intensitat que abans d’estimbar-se a la sortida d’aquella corba que el
pare va agafar de gairell, una mica massa de pressa. Segons sa mare a causa que
ella l’havia posat nerviós de tan repetir-li que anés amb compte perquè
s’envelava massa. Aquest era el drama de
des de l’accident s’havia instal·lat a la casa: que sa mare feia cinc anys que
es consumia en el remordiment, no perdonant-se el mal que estava convençuda entre
tots dos li varen fer a sa filla, dany del que voldria rescabalar-la com fos
per treure’s de sobre aquella obsessió malaltissa. Mentrestant, la nena lluny
de qualsevol ressentiment malicós ni de cap esperança incerta, només maldava
perquè sa mare se la cregués quan li explicava que tot sovint la feia petar amb
el pare des del finestral del seu dormitori. Però, vertaderament, qui se la
podia empassar una embolada com aquesta?
2
Mai hauria dit que amb el pare
pogués esplaiar-s’hi tan bé, com una noia adulta, sense amoïnar-se per si l’entenia:
ell sempre comprenia de què li parlava, inclús a vegades li endevinava el
pensament anticipant la resposta. Tanmateix, li estimava que de tant en tant es
passegi davant el finestral que sempre volia obert de bat a bat, acompanyat de
veïns del barri de quina fisonomia només se’n recordava vagament, d’haver-los
conegut de vista i dels quals ara, a còpia de passar i traspassar acompanyats
del pare, ja se n’havia fet amiga.
De
bon principi, com us dic, venien de bracet del pare; però d’un temps ençà ja gosaren
rai de treure-hi al finestral el nas tot solets i sempre que podien, fins i tot
es quedaven rondant una bona estona fent-li companyia. No pas sempre, ja que
més aviat les seves trobades alguns dies semblaven visites de metge: passaven
de resquitllada com si tinguessin molta feina endarrerida. Però sempre tornaven
i tal com la nena diu: això és l’únic que interessa. Inclús alguna vegada els
acompanyava gent que a ella no li sonaven de res d’haver-les vistes al barri,
però amb la qual de seguida també feien barrila.
El
pare, en canvi, era més car de veure, però quan la visitava sempre procurava donar-li
una sorpresa: per exemple, portar de bracet algú que ella no veia des de feia
temps i que sabia li faria il·lusió de tornar a veure. L’altre dia, sense anar
més lluny – i aquest fou el motiu de l’enganxada amb en Sergi – el pare va aparèixer
amb el senyor Vila Closes, aquell veí artista tan educat i amable, que sempre
que se’l trobava pintant pel carrer qualsevol dia que hi hagués concurs de
pintura ràpida i la deixava fer-hi una pinzellada de verd salvatge o de groc pellofa
- els seus colors preferits – en el quadre que enllestia contrarellotge.
El
senyor Josep, aquell dia que el pare va portar-lo al finestral, prenia de la mà
com si fossin criatures que acompanyava a l’escola, a dos amics que li volgué
presentar: - Mira, Anna Maria, saluda al
dibuixant Vilanova i a en Salisi, un altre pintamones com jo. En Ramon ha
traspassat de matinada i, per celebrar el retrobament, anem a plantar els
nostres cavallets al cim de Collbaix, per deixar-nos fondre en la posta de sol
esplèndida que es prepara per avui.
Quan,
trasbalsada i sense poder-se’n estar un dia més de revelar el seu secret, li ho
va explicar tot fil per randa al seu cosí, en Sergi se la va quedar mirant com
un estaquirot i, després, se li va petar de riure a la cara com un imbècil.
3
En la soledat del dormitori,
estacada al llit o la cadira setmanes i més setmanes, no era fàcil
entretenir-se. Sobretot considerant que, fora de sa mare i d’en Sergi, no volia
veure ningú més perquè no suportava els posats ridículs i hipòcrites de falsa
compassió: per molta pena que els hi fes, no era lògic que a la poca estona de
saludar-la, no sapiguessin què dir-li i fotessin el camp abandonant-la sota un
cobrellit glaçat que li multiplicava encara més la sensació de solitud i desesperació.
Una tarda de forta migranya, poc abans del capvespre, va ser quan va veure per
primera vegada al pare, palplantat davant el finestral. De primer el va
confondre amb un núvol, però al parar-hi atenció va reconèixer sense cap mena
de dubte en aquell manyoc de cotó fluix rodamón la silueta imprecisa del rostre
enyorat. Al adonar-se que l’havia reconegut el pare va somriure-li, picant
l’ullet amb picardia; - què et pensaves,
princesa, que érem núvols?
Allavonces
li va revelar el gran secret del més enllà: que els esperits dels morts vagaregen
en forma de núvol pel firmament de pobles i viles on varen viure. Però no tots,
només els que accepten rescuscitar d’aquesta forma reeixida. El pare li va
assegurar que convertir-se en núvol era la forma més agradable d’enfrontar
l’eternitat, sobretot si s’aconseguia trobar una bona colla d’amics amb qui avenr-se.
Els
núvols, li va confessar que no eren altra cosa que un baf d’aigua que el vapor
infla i que el vent arrossega i desboca, als quals s’hi enfilen els esperits afaiçonant-los
de personalitat amable i aviant-los, discretament, a complir el seu efímer però
meravellós destí: rondar, plàcidament enjogassats, a regar terres de secà i les
flors als balcons i a les terrasses de les ciutats. El que passava és que no
tots els núvols es deixen muntar fàcilment. Alguns estan posseïts - des arran
mateix de les lleres dels rius o de les bancades de la mar - per dimonis, que
són esperits malvats que només pensen en fer tant de mal com poden, carregant
panxades d’aigua o de pedra, barallant-se escandalosament entre ells fent saltar
llamps i centelles a cada trompada.
Mentre
el pare, embolcallat en el núvol tranquil li explicava tot això, ella barrufava.
Ja se n’hi hagués anat de gust a afegir-s’hi a la colla del pare i dels seus
amics sense cap recança. Però quan va intentar fer-li entendre una cosa tan
simple al seu cosí, en Sergi se la va rifar. I el pitjor va ser quan sa mare li
va etzibar, en un dels seus rampells d’abatiment periòdics, que estava boja.
Tant contenta com estava i sa seva mare només tenia ganes de plorar. Però s’ha
acabat: ja no compartirà amb ningú més el seu secret! Ja s’ho trobaran el dia
que pugui ésser lliure com el pare o el senyor Vila Closes.
4
Feia dies que el sol picava de
valent i el blau del cel només l’enterbolia la calitja. De cop, un cap de
núvol, fent-se el distret, va arrambar-se prop del finestral per fer-se notar
descarregant quatre gotellades: les justes per regar els geranis del balcó. Si
sa mare o en Sergi s’hi haguessin fixat una mica, haurien comprovat que només
el balcó de la seva casa estava mullat.
Nota: En Josep Vila Closes, en Joan
Vilanova i en Ramon Salisi són pintors manresans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada