QUÈ PASSARIA, SI FÒSSIM UNA REPÚBLICA ?

D’entrada, ens estalviaríem topar-nos a cada cantonada, i fins i tot a la sopa, acudits pujats de to sobre el cap d’estat, acompanyats de xafarderies sobre els membres d’una família reial que, massa sovint, ens fa caure la cara de vergonya, a més a més de costar-nos un ull de la cara. Si fóssim una república i el seu president o algú de la seva família hagués ficat la pota cometent “actes impropis”, el cap de l’estat de torn seria convenientment “dimitit” i se n’escolliria  un altre ràpidament, sense fer-ne escarafalls ni estripar-se ningú les vestidures, com si fos la tragèdia del segle. La substitució d’un cap d’estat quan no està en condicions físiques d’exercir les seves funcions o quan té la pitrera esquitxada de llànties poc ètiques, es fa amb tota la normalitat del món, com si fos un simple acte administratiu. Alemanya, sense anar més lluny, en els darrers cinc anys ha acomiadat per la porta falsa dos caps d’estat – Wulff i Köller – sense que s’hagi ensorrat el món ni, sobretot, hagi quedat tacada la institució com a tal. A Israel i a d’altres països que ara no em venen a la memòria, tres quartos del mateix. Però a tot arreu, dintre d’un clima de naturalitat democràtica. Tots recordem la defenestració d’un Nixon que s’hi resistia o la quasi destitució de Clinton, per un simple afer de faldilles. Una república no s’ho pensa dos cops abans de fer net i no deixar podrir la imatge del màxim representant de l’estat. ¿Heu valorat què representa per la “marca” d’un país, que totes les portades dels principals diaris del món i les editorials de les respectives televisions es facin ressò de que membres significats de la família reial estan sota sospita d’estar empastifats per actes poc honorables? Cert que la presidència d’una república pot costar si fa o no el que costa mantenir una monarquia, però té dos avantatges fonamentals: els mandats son limitats en el temps i el prestigi de la institució es regenera automàticament, sense massa complicacions. En plena escalada de tensió entre una comunitat autònoma i el govern central, ¿què no pagaríem per disposar d’un cap d’estat com l’italià Pertini, que en els moments més difícils pels que va passar el seu país recentment, va redreçar uns enfrontaments institucionals que semblaven destinats al xoc més brutal i al caos? En va tenir prou amb el seu prestigi personal i l’autoritat moral que s’havia guanyat a pols. Avui i aquí estem orfes de la capacitat moderadora d’un cap d’estat amb la seva dignitat i prestigi intactes. I aquest buit pesa com una llosa. Per aquesta raó, a la meva manera de veure, potser enlloc de perdre el temps rient-nos de les xarlotades i l’espectacle esperpèntic d’una monarquia decadent, hauríem de dedicar-nos a debatre sense crispació però sense contemplacions cortesanes, el fons de la qüestió.