LLEBRERS

Espanya és un país de caçadors i quan els animalistes els qüestionen, surten a defensar-se amb arguments ecològics tan suats com que encara els haurien d’estar agraïts, els amants de la natura, enlloc de bescantar-los, perquè gràcies a ells es manté l’equilibri de les espècies i no sé quantes coses més. Però resulta que passen de puntetes sobre quelcom que taca la imatge bucòlica que els interessa vendre com a carta de presentació del caçador: el maltractament i abandonament dels seus llebrers, una vegada no estan en condicions de rendir com sempre. Fa dies se’n varen trobar uns quants d’abandonats, baldats i mig morts de gana; almenys alguns amos “humanitaris” els hi estalvien patiments d’un tret i els hi paguen un “enterrament civil”. Es calcula que uns 300 mil caçadors del total de federats utilitzen – la paraula “utilitzar” és la més adient pel cas, sens dubte -  mig dotzena de llebrers per escopeta, i per cada un que tracta els gossos com es mereixen n’hi ha quatre que els tenen de qualsevol manera, sovint a les fosques dins d’una mena de cel•les o pràcticament a la intempèrie, sota quatre fustes que no els protegeixen del fred ni de la calor. I quan a l’amo li sembla que ranquegen o que han perdut facultats, simplement els abandonen en ple camp i, en alguns casos, els apallissen perquè no tinguin esma ni il•lusió de tornar a casa i si algun, després del gec de les garrotades estira la pota, encara poden ser capaços de dir que li han fet un favor. Uns cinquanta-mil llebrers s’estima que cada any són “acomiadats” de la feina per improductius o per discapacitats. I en aquesta costum tan bèstia, sembla que Espanya també se n’emporta la palma, com ens passa sovint destacant en tot allò que és negatiu. Hi ha un moviment d’eurodiputats que van impulsar l’estiu passat a Estrasburg una Declaració Escrita demanant a Espanya que es posés les piles aturant aquestes salvatjades, impròpies d’un país civilitzat. S’ha m’ha acudit aquesta reflexió veient cada dia una parella passejant tres gossos, un d’ells llebrer que té tots els símptomes d’haver-se salvat del seu trist destí gràcies als bons sentiments  d’aquests urbanites i, sobretot, al comentar-me uns amics que han tornat d’Holanda, que varen fer de cangur durant el viatge d'un llebrer que una família d’aquell país havia adoptat, la qual cosa sembla una pràctica habitual i organitzada a través de “camells” voluntaris de llebrers maltractats que troben a Holanda i Alemanya, sobretot, llars d’acolliment. Aquests detalls d’estimació dels animals també són un indicador de la cultura d’un poble. Viatjant per Europa, per exemple, heu vist tantes caques de gos embrutant els carrers com aquí? Deu ser que en aquells països ensenyen de petits als ciutadans que no recollir la merda dels seus gossos reflecteix el nivell d’educació, civisme i humanitat dels seus habitants.