HEM APRÈS ALGUNA COSA DE LA CRISI ?

Tots els que coincideixen en afirmar que anem per bon camí cap a la recuperació econòmica es basen en la millora de paràmetres com índex borsari, prima de risc, exportacions, confiança dels mercats... Com si el terrabastall de la crisi no s’hagués emportat aigües avall l’arnat vocabulari capitalista, resulta que es considera un bon auguri recuperar els referents dels que vàrem renegar quan la crisi escanyava més fort i els hi maleíem els ossos com a principals culpables del daltabaix. Semblava que l’ensulsiada ens tenia de servir per fer foc nou, bastint la societat que sobrevisqués a les bombolles especulatives sobre uns fonaments sòlids, inspirats en els valors, en el benestar de les persones i en el respecte a la natura, per evitar que a la pròxima crisi s’hi afegeixi una catàstrofe mediambiental. Però ho devíem entendre malament, perquè els que ara salten d’alegria celebren, ni més ni menys, que ens acostem a una societat clonada de l’anterior, on els rics continuaran sent més rics i poderosos i els pobres cada dia estaran més ensorrats en la misèria. A la meva manera de veure, sona com un gran escarni al sentit comú que mentre la feina escasseja perquè la mà d’obra tradicional està condemnada a desaparèixer en benefici de la tècnica i la robòtica, les principals empreses d’arreu del món declaren beneficis extraordinaris que freguen el 12%, quan amb la meitat ja es donarien per satisfetes. I els analistes a sou dels polítics es freguen les mans vantant-se que la classe mitjana s’està refent gràcies a que hi ha molta més gent que inverteix en borsa, com si no estigués escarmentada. I aquest fenomen pervers no es dóna només a Europa, sinó que als països emergents aquesta recuperació de l’economia a cavall dels principis més clàssics del capitalisme de llibre, impulsa el creixement dels que s’apunten al carro de l’abundància, potser netejant-se la consciència fent caritat de tant en tant a les borses de pobresa a l’alça. Si al final sortim de la crisi recuperant tots els vicis que ens hi varen arrossegar, quan tardàrem en precipitar-nos en la següent? No voldria aigualir el vi dels brindis, però no sembla pas que si tot acaba d’aquesta manera hàgim fet cap pas endavant, i enlloc de “persones” en la realitat quotidiana la riquesa seguirà  distribuïda entre socis panxacontents de l’establishment i els amargats i indignats  pelacanyes. Vàrem criticar fa quatre dies l’ostentació del casament de la neboda d’un rei del ferro indi; si fóssim coherents potser també hauríem de ser igual de crítics amb els reis mags que varen ser tan esplèndids amb els nostres infants. Voleu dir que si de la crisi hauríem d’haver après la necessitat de ser més austers i humans, no s’haurien també cuidar des d’ara mateix els detalls que hi arriben? Quanta mainada va rebre, per exemple, menys de mitja dotzena de joguines? Quants sacs de menjar es va llençar a la bassa, perquè va sobrar dels tecs de Nadal i Cap d’Any?