"EL COSÍ VÍCTOR" - novel.la curta - capítol tretzé

TRETZÈ

            Us ben juro que fa més de vint anys ben bons que no tenia a les mans aquesta llibreta: la vaig entaforar dintre una vella maleta de fusta manllevada als pares quan vaig anar-me’n a viure a Barcelona, estrenant-me com a gendre. L’Anna, la meva dona, és filla única i sa mare s’havia quedat vídua d’un dia per altre, amb una llibreria-quiosc que li venia gran, perquè sempre se n’havia cuidat el seu home, com a únic mitjà per omplir els plats a taula. Aquesta circumstància sobrevinguda va precipitar les nostres relaxades relacions a distància, i després de parlar-ne i de sospesar tots els pros i contres, vaig deixar-me convèncer per fer-me càrrec del petit negoci familiar. Com que la dona portava dol de feia poc, el casament va ser a les set del matí en presència de quatre gats. A mi ja sabeu que no em tirava la tradició ferroviària i de mica en mica vaig anar-me’n desentenent de l’estació, posant-me de nits a acabar el batxillerat perquè volia estudiar per mestre. Després de l’experiència desastrosa que va suposar trencar les oracions al cosí Víctor, el pare ja havia après la lliçó i no m’hi va posar entrebancs, ajudant-me tant com va poder a fer realitat la meva vocació, facilitant-me un horari de treball menys carregós i compatible amb l’escola, ja que de moment el meu jornal feia falta a casa per arribar a fi de mes.

            Quan ens vàrem casar, ni l’Anna que també volia ser mestre no havia acabat es estudis i jo encara anava molt més endarrerit, però com que si estàs al ball has de bellugar-te segons la musica que toca, el primer era endreçar la botiga i mirar que rutllés el suficient per menjar-ne tots tres, nosaltres dos i la sogra, inclòs algun antull de tant en tant. De seguida vaig comprovar que aquell negoci ben portat donava per viure i que posant-lo al dia amb quatre millores per ampliar l’oferta i el servei, la dona podia dedicar-se tot el temps a treure’s el títol. La sogra era una bona dona i m’agraïa tant els esforços com la inventiva, però mai va deixar-me oblidar que era jo qui vivia a casa seva i no a l’inrevés, ja sabeu que vull dir. La maleta de fusta que vaig traginar des de Girona amb els meus quatre patracols era l’únic aixovar, i un cop buidada del què necessitava va anar a parar a les golfes amb la resta d’andròmines de la casa que no tenien cap utilitat immediata, inclosa aquesta llibreta. Ha estat avui, quan he decidit fer net d’uns quants trastos que em feien nosa a les golfes per enfonyar-hi llibres vells que no cabien al magatzem de la botiga, que he retrobat aquella relíquia de maleta que ara em faria vergonya de portar. Per sort, abans de llençar-la a la bassa he tingut la precaució de mirar que no m’hi hagués deixat res de valor i, vés per on, al revisar tots els forats és quan ha aparegut el carai de llibreta, la qual no m’he pogut estar de rellegir al reconèixer la meva cal·ligrafia bellugadissa d’altres temps, recuperant molts de records que quasi tenia oblidats. I, de sobte, m’han vingut ganes de reprendre el fil on l’havia deixat, i tancar d’una vegada una història de la qual no me’n sento particularment orgullós..

               Després de l’enterrament de l’avi, el sentiment de família es pot dir que va desinflar-se com un globus estripat. Potser si el cosí Víctor hagués aparegut, encara ens haguéssim revifat una mica. És clar que això fa de mal dir, perquè si el nano s’hagués deixat veure el pèl per Girona al cap de quatre dies, qui sap què li haurien fet els militars. Però el cas és que, per bé o per mal, no en sabérem res la vora de dos anys. I del que guardo un regust més amarg és del fet que, llevat de l’àvia, la resta li tiràrem terra a sobre i deixàrem de retreure a cada moment el passat, com aquell que se sent culpable d’alguna cosa i li sembla que no parlar-ne esborrarà. Els remordiments de la memòria. L’àvia no, ella no va baixar del burro ni amagà el cap sota l’ala, començant per la decisió d’encendre una llàntia davant una fotografia del seu nét quan era petit, que va posar al damunt de la calaixera fent companyia als altres marcs i venerant-lo com si es tractés de la relíquia d’un sant. Quant a mi, aprofitant que l’avi havia estat donat de a la plantilla i que l’oncle Joaquin havia deixat una altra vacant al tocar el dos cap a Barcelona, per embolicar-se definitivament amb un sindicat que li permetia, gràcies als quatre crits que sempre tenia a flor de llavis, representar el paperot de capitost malcarat, el pare va aconseguir endollar-me als tallers del ferrocarril, a les ordres del capatàs Fresneda, un que tenia fama de ser un gran mecànic a l’ensems que un home de mal ferrar. Jo no en puc dir res de dolent, perquè des del primer dia es va escarrassar per ensenyar-me l’ofici i per encarrilar-me per la vida, ja que segons vaig anar descobrint a còpia de setmanes de tractar-nos cada dia, s’havia com encapritxat de mi, en el millor sentit de la paraula, no us anéssiu a pensar una altra cosa, per la senzilla raó que tenia una certa retirada amb un fill que se li havia mort a la guerra. O sigui, que com aquell qui diu se’m va com mig afillar.

            Com us anava dient, quinze dies justos després d’enterrar l’avi, l’oncle Joaquin ens va fer saber que havia pres la decisió de traslladar-se amb la santa de la tia Isabel penjada de l’esquena cap a Barcelona. La tia, que sempre havia tingut un capteniment d’aquells que en diuen de bleda solejada i no havia gosat mai plantar cara a l’oncle, des de la pèrdua dels dos fills encara el seu caràcter havia anat a pitjor i s’havia convertit en una dona eixorca, esquerpa i més fleuma que mai, a la qual tant se li’n donava una cosa com una altra i no tenia cap interès per fer-se valer, resignada a llaurar allà on li diguessin. I malgrat sembli una ximpleria dir-ho, era la millor forma que havia trobat per fer-se notar i que se la compadís per la pena que estava passant tota sola. Per cert, els oncles no varen tenir el coratge ni la decència d’acomiadar-se’n, de l’àvia, amb l’excusa que estava passant el dol i que semblava més de l’altre món que d’aquest. La veritat, però, és que s’estimaren més no remenar les crostes d’una ferida mal cicatritzada, per por d’acabar llepant. De fet, suposo que a l’àvia tant se li’n feia d’on anessin a viure, ja que a l’oncle no el volia pas veure ni en pintura i amb la sa nora no s’havien avingut gens perquè sempre l’havia trobat massa sonsa. Més d’una vegada la vaig ensopir, a l’àvia, queixant-se-li a l’avi que si l’hereu la feia anar per allà on ell volia era perquè la tia tenia sang de peix. La primera vegada que li vaig sentir aquesta sonada, francament, fou com si em parlessin en xinés i, com un ximplet, sempre que m’ensopegava amb la tia me la quedava mirant fixament, morint-me de ganes de preguntar-li de quin color era la sang dels peixos i com es notava que se’n tenia.

            Amb això em vinc a referir que a la plaça del vi als oncles no se’ls va pas trobar a faltar i, en canvi, el buit que va deixar l’avi era difícil d’omplir-lo, entre un pare poc enraonador de mena, una mare que es passava les hores mortes a la cuina netejant net sobre net i una àvia que anava d’esma d’un cantó a l’altre del pis, gairebé no adonant-se que no vivia sola fins quan s’entrebancava amb un de nosaltres, que li donàvem sense voler un bon ensurt. Quan l’avi estava en plena forma i pletòric d’autoestima, els àpats sempre eren una delícia, hi hagués poca o molta teca a taula, perquè l’home sempre en tenia alguna per explicar i durant les sobretaules l’àvia no parava d’afegir-hi un polsim de sal i de pebre amb els comarejos que portava de plaça. Però des que se n’havia anat al canyet – faig servir aquesta expressió aparentment poc respectuosa, perquè que ell me l’havia ensenyat per desmitificar la imatge de la mort – menjàvem a cremadent per acabar quan més aviat millor el tràmit i aixecar-nos de taula de seguida, per por que si encetàvem una conversa acabaríem retraient-nos coses del passat, de les quals ningú volia parlar-ne i, per aquesta raó, ens inventàvem totes les giragonses del món per passar-hi de puntetes.

            Jo sempre vaig pensar que l’estabilitat de la nostra família durant molts anys havia pivotat sobre l’eix que va manegar l’avi amb la seva singular personalitat, la qual si bé no era irrepetible, perquè això sempre fa de maldir, poc se’n faltava. Pel que a mi afecta, sempre vaig estar convençut que costaria molt de trobar-ne un altre que, com a mínim, s’hi pogués assemblar. Per descomptat, el pare, que tenia moltes virtuts, no li arribava ni a la sola de la sabata quan es tractava de prendre decisions. Potser també s’ha de reconèixer que l’avi en tenia força la culpa d’aquest capteniment, havent acostumat tots els que depeníem d’ell a repenjar-nos-hi massa. Jo diria que tinc més retirada amb l’avi pel que fa a l’afició a manar, però procuro compaginar els rampells de mal geni i els d’ensopiment, segons bufa el vent, amb pessics de temprança, vaselina i bon humor. D’aquí ve que vaig pensar que havia de fer la meva, desempallegant-me tant com pogués de la tradició o maledicció familiar d’estacar-me tota la vida una pota al ferrocarril, sense tenir més esperança que pujar a pas de puça esgraons en l’escalafó de subalterns de la Companyia, si tenia sort i ningú m’agafava de cap d’esquila.

            Fruit d’aquesta composició de lloc que havia garbellat i madurat a bastament, fou la decisió d’apuntar-me com a voluntari per fer la mili a la brigada ferroviària, aprofitant que s’havia esllanguit l’etapa més dura de la guerra de l’Àfrica i que em volia treure de sobre el servei per respirar tranquil i enfocar la meva vida en el sentit que us he explicat. Però l’home proposa i Déu disposa, com hauria dit l’àvia si hagués estat al corrent de totes les meves peripècies. El cas és que quan ja ens havíem oblidat del cosí Víctor, inesperadament va reaparèixer a les nostres vides de la manera que menys ens hauríem pensat.

            Fou la tieta Teresita la que va donar-nos la bona o mala notícia, segons es miri: la seva mestressa li va dir sense gaires miraments que al seu nebot escapolit l’havien enxampat per allà baix, perquè estava complicat amb l’assassinat d’un francès. No li va dir res més, però llamp me mau!, ja n’hi va haver prou per disparar totes les alarmes. La tieta va ser prou prudent per no escampar les novetats i entre tots tres – ella, el pare i jo – vàrem decidir que ningú més de la família en tenia de fer res. Sobretot l’àvia, que s’hi ho arribava a saber no hi hauria qui l’aguantés. Pel que fa a l’oncle Joaquin vam coincidir que ja s’apanyaria, pensant que era molt improbable que el localitzessin, després de tants canvis de residència, per fer-li-ho saber. A més a més, el pare va treure-li ferro a la notícia dient que no es tractava de cap notificació oficial sinó d’una simple xafarderia, ja que com explicava la tieta que havia anat la conversa amb la senyora Costaferran, més aviat tufejava a revenja que a favor.

            Potser no anava tan descaminat l’avi quan frenava l’àvia perquè no es fes massa il·lusions amb els Costaferran, puix amb la manera de comportar-se aquest dia amb la tieta, deixava entreveure que no els hi havia caigut massa bé que temps enrere l’àvia li demanés al comandant que intervingués en un cas tan delicat com el d’una deserció de l’exercit. Per això, precisament, decidiren que era tan convenient mantenir l’àvia al marge dels darrers esdeveniments, ja que si ho arribava a saber li hagués faltat temps per anar a ensopir de dret els Costaferran.

            I no és pas que ens rellisqués la sort del cosí, però la veritat sigui dita aquelles novetats inoportunes ens feien més nosa que servei i, en conseqüència, tot i que ens frisàvem per saber-ne més ningú tenia ganes de mullar-s’hi indagant més del compte. Com que entre nosaltres no en parlàvem massa d’aquests sentiments contradictoris, no puc endevinar les raons que cadascú tenia per mantenir les distàncies; però en el meu cas, quan més hi penso més crec que era perquè m’adonava que la meva relació amb el cosí Víctor, tot i haver estat intensa, la vaig viure de forma accelerada, perquè els fets es varen precipitar de tal manera que no deixaren gaire temps per pair-los, sinó que pràcticament s’estalonaven els uns amb els altres. Ara que ho escric, encara em ratifico més en aquesta observació: va aparèixer i desaparèixer de la meva vida massa de pressa, com per sedimentar una amistat profunda.

            Ara pensareu que és un disbarat, però si us tinc de confessar la veritat vaig sentir-me’n molt més de la mort d’en Rogelio que no pas de l’allunament d’en Víctor. Per tant, era comprensible que al surar altra vegada la seva presència en les nostres vides, em destarotés. I encara em va afectar més que al cap de quatre dies d’haver-ne parlat amb la tieta m’arribés adreçada una carta que, tot just me la va ensenyar el carter, vaig tenir el pressentiment que era del cosí. Més que una carta, allò semblava un missal, de tantes planes com tenia, deu concretament, escrites per les dues cares amb aquella lletra de rateta sàvia que no se m’havia esborrat perquè per molts esforços esmerçats per imitar-la, no me’n vaig sortir mai. Per estar tranquil mentre la llegia, vaig tancar-me a la comuna com feia moltes vegades quan no volia estar per ningú. Tal com m’esperava al veure aquell munt de paper, el cosí intentava recuperar el temps perdut, posant-me al corrent de les seves peripècies a contrapèl,  però la ressenya era tan esfilagarsada que em temo no m’ho va pas explicar tot, sinó només el que li convenia per fer-me compassió, puix si en les primeres cartes des del Marroc em recalcava que, malgrat les penalitats de la guerra, s’ho passava de conya i ho tenia tot controlat, en aquesta darrera no amagava el seu sentiment de fracàs absolut i tant se li’n donava fer llàstima:

            “Em pots engegar a dida quan rebis aquesta carta, després de tant de temps sense haver-te escrit, però et prego que no la llencis de seguida al racó, si és que t’arriba, perquè tampoc no sé si viviu al mateix lloc. Creu-me quan t’asseguro que si no vaig escriure’t no va ser perquè no volgués, sinó perquè m’hi obligaven. Els que em van recollir van fer-me creure que tenia de tallar de soca-rel amb tot allò que em recordés el passat, ja que des d’aleshores ells serien la meva família. Però, potser, que m’aturi i comenci des del principi si vull que m’entenguis, perquè ja veig  que corro massa d’ençà de la darrera vegada que et vaig escriure, que si no estic mal fixat fou dos tres dies després del calvari de Zeluan. Aquella terrible experiència d’esclafar cadàvers sense donar-hi cap importància em va fer adonar, una vegada per totes, que fer de soldat no era lo meu, encara que només fes de camàlic i hagués promès no tirar ni un tret. En el fons, em considerava tan responsable de tots aquells morts com si jo mateix hagués premut el gallet. La casualitat va fer-me ensopegar amb un paio que estava de pas i que es feia passar per una mena de samarità que ajudava els ferits i els que tenien la moral baixa com jo, i pel que vaig entendre tant se li’n donava que fossin moros o cristians. Com que dormia amb nosaltres i les mules, vàrem tenir ocasió de fer-la petar sobre la seva religió, el sufisme, que era la primera vegada que en sentia parlar i em va transmetre el principi en què, segons ell, es basa: viure el present perquè el futur està per veure o és una mentida. I de sobte vaig tenir clar que volia emprendre “el camí cap a la bellesa” que els sufís practicaven i que en aquell moment concret i crític de la meva vida no passava per embrutar-me les mans fent de criat d’uns militars desagraïts que no em tenien per res, inclosos els soldats rasos, confonent els meus escrúpols per agafar un mosquetó amb pura covardia. N’estava tan fart d’aguantar insinuacions grolleres sobre la meva virilitat, que el dia que aquell desconegut em va preguntar si volia anar-me’n amb ell, no m’hi vaig pensar ni un moment i aquella mateixa nit em vaig esmunyir de les quadres darrera d’ell, sense cridar l’atenció i emportant-me només l’imprescindible, perquè em va assegurar que la meva nova família proveiria que, en endavant, no em faltés de res. De fet, abans de tocar el dos va arreplegar-me de no sé on un parell de botes amb mitjons inclosos, que em feien molta falta perquè tenia els peus en llaga viva, plens de cardenals. Devia ser mitjanit quan vàrem abandonar el campament i la meva sorpresa va ser que enlloc de fugir el més lluny possible, vàrem ficar-nos de matinada a casa d’uns moros, al poblat més proper. Si no hagués estat tan enlluernat per la nova vida que m’esperava ja m’hauria adonat que alguna cosa grinyolava. D’entrada, aquells moros que em varen aixoplugar la primera nit no paràvem de mirar.me de reüll com si fos una cosa rara. Afortunadament, només ens hi vàrem quedar un dia i quan es va fer fosc, disfressat amb una gel·laba i envoltat de moros no vàrem parar de caminar durant tres dies, reposant només quan el sol picava més fort, fins arribar a un poblat anomenat Sidi Harazem, a prop de tocar Fez, lo qual volia dir en ple protectorat francès. El meu pigall em va explicar que allí els espanyols ja no podrien fer-me res i, a mes a més, m’estaria sota el sostre d’una casa d’oració. Jo sempre vaig entendre el sufisme com una religió que m’ajudaria a trobar una nova identitat a través de la consciència, la creativitat, l’acció i l’espiritualitat, donant per suposat que quan estigués preparat la meva responsabilitat seria com la de un missioner catòlic. Però vet-aquí que em vaig començar a escamar al notar una cosa tan estranya com que tots els que ens estaven de refugiats en aquella casa érem espanyols o francesos, als quals moros serrats ens manaven les obligacions i no ens perdien de petja ni a sol ni a serena, això sí, tractant-nos en tot i pertot com si fóssim de la seva raça. Et mentiria si et digués que de seguida em vaig adonar que ens estaven fent una mena de rentat de cervell a través de l’oració i de l’aprenentatge d’un islam sense fanatisme, perquè estava tan content d’haver fugit de les brases que no vaig admetre, fins quan ja no podia fer marxa enrere, que m’estava socarrimant en un nou foc punyeter i desconegut. Al cap de poc d’estar-m’hi a la casa, em varen proposar d’escriure-vos perquè estiguéssiu tranquils i me’n vaig refiar fins al punt de donar-los l’adreça dels avis i fer-los algunes confidències sobre les tèrboles relacions amb el pare, que em podia haver estalviat perquè no sé l’ús que en varen fer. No sé si mai vàreu rebre aquella carta, perquè no me’n varen parlar més. Això sí, em varen marejar a totes hores insistint que m’oblidés de la família i de la meva identitat anterior, ja que si els militars em trobaven havia begut oli: em farien un judici sumaríssim i m’afusellarien per desertor. La primera vegada que me la varen dir aquesta paraula, et ben juro que fou com si m’haguessin escopit un fàstic a la cara. Fins aquell moment no me n’havia fet càrrec del disbarat comés. Gairebé al mateix temps, vaig descobrir que havia caigut en mans d’una espècie de secta que pretenia transformar-me en un moro com ells, en tots els sentits, inclòs el religiós, per fer-me servir de tascó de l’islam entre els soldats espanyols i francesos que ocupaven el Marroc. Aquest propòsit no me’l van explicar mai amb pèls i senyals, però no s’havia de ser gaire llest per lligar caps, collint una paraula d’aquí i d’allà i veient que si des del matí al vespre, amb l’excusa de la plegaria,  tenies tota l’estona una espelma a prop que et matxucava sense treva la seva doctrina que es basa, com us he dit, en la via (Déu), la tradició (l’esperit) i la vida (el present), per resumir-ho en poques paraules, era com si estigués fet el noviciat en un seminari catòlic. El cas és que em sap greu i fins i tot m’avergonyeixo de confessar que els credos i les històries que m’engargamellaven no em sonaven i, en molts aspectes, fins i tot, podia combregar-hi. Aquesta experiència viscuda durant els dies que vaig passar en la casa d’oració de Fez m’ha fet descobrir que els principis de totes les religions, si fa o no fa eren molt semblants i que, per tant, no està justificada cap guerra per imposar-les. Després d’un mes i escaig d’estar-me amb els sufís vaig acabar-m’hi sentint a gust, sobretot perquè cap dels altres quatre companys amb qui compartia aquella mena d’entrenament o posta a punt per a la missió a la qual ens tenien destinats, no palesava cap símptoma d’ansietat. Jo era l´únic català de la colla, de la resta tres eren andalusos i el quart un francès de Marsella, el més veterà de tots i una mica fatxenda, com si ens menyspreés i no volgués rebaixar-se parlant castellà. De fet, malgrat coincidíem al menjador o en alguna de les plegaries familiars obligades, mai vàrem tenir ocasió de canviar impressions entre nosaltres perquè sempre hi havia roba estesa, no sé si per casualitat o expressament; però potser sí que no era tanta casualitat que mai ens deixessin sols. Malgrat no teníem cap queixa del tracte i de la bonança que es respirava en aquella casa allunyada de la guerra, no podia evitar preguntar-me què hi estàvem fent realment allà, tancats a pany i forrellat, i quan més temps passava més m’inquietava la resposta que em temia, recordant de prompte les advertències que em feia l’avi sobre la traïdoria dels moros. Fa quatre dies que els meus instructors, al final no trobo cap paraula més adient per descriure aquells paios que m’estaven ensinistrant per assemblar-me cada vegada més amb un d’ells, van comunicar-me que per la missió que em tenien reservada em tenia d’aparellar i tenir una família i per aquesta raó em presentaren tres mosses perquè després de tenir-hi una xerradeta escollís la que m’hi entenia millor per casar-m’hi. De tots els desenllaços possibles de la meva aventura, això de que em volguessin casar per força no m’havia ni passat pel cap i el cert és que em va deixar glaçat. T’estalviaré els detalls de la vergonya que vaig passar, jo que no havia estat mai amb cap dona, quan la més decidida de les tres, una mora experimentada que no deixava res per verd a l’hora d’anar per feina, pràcticament em va forçar. Després de passar tota la nit junts, per primera vegada em vaig sentir més sol que mai i us vaig trobar a faltar com no m’havia passat ni mentre combatia. A partir d’aquell moment tot es va precipitar i un dels instructors em va revelar, finalment, per què em volien: la meva missió era que disfressat de moro em barregés entre la tropa espanyola i els hi anés menjant el coco perquè deixessin de veure’ls com uns mal xinats i, d’altra banda, perquè els hi traguéssim tota la informació que ens fos possible. Un paper entre espia i missioner, per dir-ho d’una manera suau, vet-aquí. No vaig acabar de fer-me càrrec del futur que m’esperava fins que vaig tenir una conversa una mica distesa amb el sufí que m’havia ensarronat, i em va aclarir, amb tota franquesa, quina en portaven de cap. Si no me’n faig la pell abans,  un dia em faran passar a la península per fer vida normal entre els espanyols, com una mena de talp de les costums i creences dels moros perquè quan l’islam emprengui la reconquesta no trobin tanta resistència ni males cares. Em va advertir que, naturalment,  era un pla a llarg termini i que hi havia molta altra gent compromesa, tant mora autèntica com mestissa com jo, donant-me a entendre que si se m’acudia fer el burro i explicar-ho m’ho farien pagar car sense contemplacions i que sempre tindria els ulls d’algú clavats al clatell, començant per la, en teoria, meva dona la qual a part de parir bastards per consum de la causa, tenia l’obligació de renyar-me i castigar-me si no llaurava dret. O sia, que fent cas d’aquell paio que vaig confondre amb un home de Déu, vaig sortir del foc per caure a les brases. Aleshores ha sigut quan l’he acabat de vessar: m’he escapat una altra vegada, com si la meva vida s’hagués reduït a saltar de mata en mata. Bé, suposo que serà difícil que em pugui mantenir lliure gaire temps perquè aquí no conec ningú i, en canvi, hi deu haver molta gent que em segueix la pista. I és que no només m’he escapat, sinó que pel camí he deixat un home estès a terra, em penso que malferit. En efecte: el marsellès que no podia veure ni en pintura, també devia estar a l’aguait que cap de nosaltres fes el ximple i em va enxampar quan ja estava amb els dos peus al carrer i em volia fer tornar a la casa amenaçant-me amb una gúmia, que es va clavar ell mateix al forcejar amb mi. Al veure’l, alt com un sant pau, arrossegant-se per terra i cridant de dolor com un boig, m’he esmunyit com he pogut per un carreró. De moment no m’han atrapat i estic prenent-me un te resguardat en una mena de taberna, que és des d’on aprofito per escriure’t aquesta carta. Qui sap on i com acabaré! No me’n faig massa pagues: per començar no sé com s’ho prendran els de la taberna si toco el dos sense pagar la beguda, ja que vaig fugir escurat com una rata en un rampell de pànic i no porto ni un ral. D’altra banda, suposo que aquests moros no voldran que el seu pla transcendeixi i s’escampi, per tant, estan obligats a fer-me la llesca. Penso que és qüestió d’hores que em provin i, de ben segur, mai més us donaré la tabarra amb els meus problemes. Només volia que sabessis la veritat i que, per si de cas, us arriba una altra història sobre mi, tingueu la meva versió i no faci vergonya que siguem parents.  Víctor”.

            Per molt que us estranyi, vaig entaforar la carta a la butxaca del pantaló i malgrat em dolia guardar-me-la només per mi, no en vaig parlar amb ningú. Passat un temps, la tieta em va comentar que la seva mestressa, de passada i com qui parla en clau, li va deixar anar que “aquell desertor que coneixeu ha fet la fi d’en cagaelàstics”. No vaig moure un dit per treure’n l’entrellat. Per mi feia temps que la història del cosí Víctor l’havia donat per tancada, encara que si voleu que un sigui sincer del tot, el que em va explicar en la darrera carta, sobre l’estrambòtica missió que tenia encomanada, si fos veritat seria molt inquietant. En qualsevol cas, jo rai no crec que ho vegi.

                                                                                               FI