CREGUTS I LLENGUTS

Jo no sé a vosaltres, però a mi la saragata organitzada pel ferro del PP aquest cap de setmana a Barcelona, francament, em deixa garratibat perquè no me’n sé avenir que vinguin a casa d’uns veïns amb qui estan renyits  - no per mirar de fer les paus, que encara tindria dispensa - sinó directament a buscar raons i afegir més llenya al foc. Al meu poble, d’això se’n diu provocar. Però, és clar em pregunto: algú és tan gamarús de muntar un sarau d’aquesta mena, si no és que està convençut que el veí, per moltes que se n’hagi de sentir i suportar, es farà el distret com si no ho hagués vist ni escoltat res? Són tantes les vegades que han vingut colles de Madrid a fer gresca o ensenyar les dents a Barcelona, que al final van tant de creguts i prepotents, que s'atreveixen a ser llenguts a casa del veí ofès i maltractat. Jo crec que el viatjant de gra cuit que ara porta la batuta de tota aquesta patuleia d’excursionistes de cap de setmana, fa temps que no afina gaire proposant diàleg amb una mà mentre etziba puntades de peu per sota la taula i deixa anar uns quants mocs des del faristol per escalfar la parròquia. Però també penso que aquest home no deu ser pas tan burro com per esguerrar el concert a benefici d’inventari, per tant sospito que si s’atreveix a anar a casa del veí amb qui està barallat a refregar-li fàstics i amenaces sota la finestra, és que pensa que té les espatlles molt ben guardades. La pregunta, doncs, seria: què i qui li paga la butlla i li dóna tanta seguretat per anar a fer-se el pinxo a casa del veí a qui li porta botada, sense por que aquest o els seus parents indignats li trenquin la cara? La resposta més evident seria: els poders fàctics. Resposta que ens portaria a un nou debat per intentar posar cara i ulls a uns suports tan abstractes i com ha passat sovint, buscant el desllorigador d’un misteri tan ben guardat, segur que ens farem més savis que rics. Precisament, si els poders fàctics tenen tant a veure des de darrera el canyer amb la marxa del dia a dia d’un país, és perquè la seva mà esquerra mai sap que fa la dreta, o viceversa. Ara bé, també tinc d’afegir que no vaig entendre massa què hi feien uns quants il•lustres i reconeguts personatges de la societat civil catalana, fent la papallona a l’aquelarre dels populars. La política, ja se sap, fa estranys companys de llit, però també de taula, de ball i de tresillo. La qüestió és com es pot compartir llit, ball o tresillo amb uns impresentables qui cinc minuts abans de fer veure que et donen el bec, t’han engegat els gossos?