AVUI EM VENEN A BUSCAR

Avui no s’ha fet pregar per llevar-se com altres dies que romanceja. Quan la noia l’ha entrat a cridar per ajudar-la a vestir, ja l’ha trobar asseguda al llit amb les cames afora. – “Què fas Lola, no veus que pots caure si et lleves sola?” – l’ha renyat la noia. – “És que avui em venen a buscar el nen i la jove i em portaran a dinar de fonda” – li ha explicat la dona tota il·lusionada. Quan la va tenir mig rentada, fregant-li la cara i els braços amb una tovallola humida de lavanda, li ha passat la pinta, repassant-li la permanent que s’havia fet dos dies abans. A la perruquera li va demanar que s’hi mirés una mica més, perquè diumenge la venien a buscar els fills per endur-se-la a dinar. – “A quina hora t’han dit que tenies d’estar preparada?” – li ha preguntat la noia, quan l’ha tingut arreglada. Un cop dreta, amb l’ajuda d’una crossa pot perfectament caminar tota sola fins al refectori, ja que tot es troba en línia recta i si vol pot  arrapar-se al passamà del corredor. – “Em varen dir que estigués a punt a migdia” – fa la dona. Només són dos quarts de deu, de manera que té temps de sobres. A la taula, mentre esmorza, ha anat escampant a tothom que li diu bon dia o li dona conversa, la gran novetat: - “Avui em venen a buscar”. No ho fa amb cap malícia, però els hi refrega pel nas la novetat a la Rosa i a la Mercè, sobretot, que cada dia que algú les treu a elles a escampar la boira li pregunten amb retintin: - “Avui no et venen a veure, Lola?” Doncs, apa!, avui ella avui els hi farà pam i pipa. Havent esmorzat ja ha anat a asseure’s en una de les cadires que hi ha prop del taulell de recepció, que és on normalment s’esperen els residents quan estan empolainats, perquè els venen a buscar. – “Que espera visita avui, Lola?” – també li pregunta la portera. – “Si, nena, amb el fill i la jove dinarem a la fonda” – ha repetit per enèsima vegada la dona. Al cap d’una hora d’espera mà sobre mà té ganes de fer un riu, però no gosa d’anar al lavabo, no fos cas que arribés el nen i no la trobés. A les dotze tocades no es pot aguantar més i, resignada, abans de no fer-se’l a sobre, s’aixeca a poc a poc i se n’hi va amb recança. Quan en torna, la portera ja l’espera: - “Lola, mentre estava al lavabo ha trucat la seva nora. Diu que se’ls hi ha posat amb febre la nena i hauran de deixar per un altre dia el dinar. Diu que el seu fill ja trucarà més tard”. La dona ha escoltat el missatge com si ja no li vingués de nou, perquè no és la primera vegada que li treuen la mel dels llavis. Després de tants desenganys, gairebé ja hi tindria d’estar acostumada, però sempre li fa una cosa. – “Noia, quan depens dels altres, ja se sap” – ha dit a la portera, com si tingués de justificar-se ella. De fet, el que li sap més greu és que durant tot el dinar haurà d’aguantar la Rosa i la Mercè acompanyant-la en el sentiment. S’ha dit que el millor que pot fer és anar-se’n a l’habitació sense dinar. – “Diré que he agafat fred a la porta i que no tinc gana”. En caminar a poc a poc cap a l’habitació, s’eixuga  un pensament de llàgrima. No vol fer llàstima a ningú, després d’haver fet tanta propaganda que avui la venien a buscar.