POEMA DE NADAL AL BARRI

Encara em ressona a l’orella aquella cançó de bressol - “què li’n darem al noi de la mare...”- amb que acaba el poema de Nadal d’en Segarra, que ahir vaig escoltar per enèsima vegada, recitat i cantat a l’Associació de Veïns de Valldaura, de Manresa. El modest teatret on es representava no era el Palau de la Musica, però tant les cantaires de la coral com els i les rapsodes, passant pel director i la violoncel•lista, s’ho prenien tant en serio com si ho fos. Jo que solo seguir de temps ençà, sempre que puc, les actuacions musicals o teatrals que es fan en locals de barri d’arreu del país, em sorprenc tot sovint de la il•lusió que veus brillar als ulls dels intèrprets i de la categoria o excel•lència que moltes vegades regalimen des de aquests escenaris modestos. La recitació del poema de Nadal que ahir vaig seguir a Valldaura a penes va durar l’hora reglamentària de l’espectacle, però tota aquella gent disciplinadament formada a l’escenari arrossegava un munt d’hores d’assaigs, amb la fal•lera de no fer ni un gall ni entropessar-se recitant. Tot va sortir perfecte, amb aquesta perfecció senzilla dels que no tenen pardalets al cap i es conformen amb l’aplaudiment sincer d’un auditori bocabadat, que la majoria de les vegades hi assisteix sense haver de pagar entrada o, com ahir, fent córrer la veu que hi havia una safata a la sortida per si algú volia deixar-hi “la voluntat”. I és que la gent que actua en aquestes vetllades no ho fa per diners ni per fer carrera, simplement ho fan per passar-s’ho bé i fer-ho passar bé als altres. Però cal dir que tenen el gran mèrit de formar part d’una xarxa que, sense estar organitzada ni coordinada formalment, manté el caliu de la cultura popular en un estat de salut envejable; esforç i dedicació que no sempre rep el reconeixement – amb simples subvencions per anivellar les despeses, per exemple – dels estaments oficials. Ahir, a Valldaura, hi havia el regidor de cultura a primera fila donant-hi suport moral a la representació. Però aquest recolzament, malgrat sigui simbòlic, no és dóna sempre, per desgràcia. La qual cosa no desmoralitza la gent que es realitza passant l’estona a les corals o als quadres escènics dels barris i que, potser, sense adonar-se’n estan fent un gran servei a la Cultura, en majúscules, del país, a la meva manera de veure.