LA REFORMA FISCAL QUE EN MONTORO NO FARÀ

Les elits financeres i empresarials que fan el seu negoci en base a xuclar la mamella d’esprémer les plusvàlues del treball, dels beneficis especulatius, del frau fiscal disfressat i de practicar la usura creditícia, en el cas de la banca, tenen acollonits els governs i els poders fàctics, els quals fan la vista grossa per la senzilla raó que la majoria dels seus membres, per activa o per passiva, hi tenen un racó a la menjadora. És justificable que amb la que està caient, per exemple, els beneficis de les societats d’inversió col·lectiva de capital variable, només tributin una misèria? Tots els governs dels països que estan amb l’aigua al coll com nosaltres - amb el vist-i-plau dels déus del mambo a Brussel·les, tot sigui dit – han intentat reduir el seu dèficit retallant a la bruta la despesa pública i pujant impostos al consum o finalistes, d’aquells que ensorren una mica més els pobres, mentre que fan pessigolles als rics. A casa nostra, sense anar més lluny, en Montoro i els seus acòlits han respectat com uns estaquirots espantats l’estatus  fiscal de les rendes que superen amb escreix la mitjana, pretenent collar el dèficit desbocat gairebé exclusivament amb una dràstica escabetxinada de l’anomenat estat del benestar, no atrevint-se a anar més enllà, no fos cas que fer passar per l’adreçador les rendes més altes sonés a revolució. Malgrat la llarga etapa de governs progressistes que han tingut la paella pel mànec, els ingressos que a casa nostra es recapten no superen el 32% del PIB, quan a l’UE la mitjana s’enfila per damunt del 44% i a Suècia, el país amb qui se sempre ens  emmirallem, s'acosten al 54%. Però el greuge comparatiu més escandalós és que a casa nostra, mentre la majoria de la població que penja d’una nòmina o d’una pensió tributa si fa o no fa com a Europa, les rendes superiors no estan contribuint en la mateixa proporció: si els càlculs que la Inspecció Tributària diu que ha fet sobre el frau fiscal fossin certs, els ingressos possibles per aquesta via, només a Catalunya, arribarien a 8.000 milions d’euros. I això només escarbant una mica. Com ens podem fer creure que estem en bones mans si molts dels que ens tenen de treure les castanyes del foc s’han passat la vida engreixant bombolles que empobreixen els pobres i fan més rics als rics? La reforma fiscal que es necessita no passa per apujar l’energia, congelar el salari mínim, les pensions, rebaixar els sous i ribotar una mica més la sanitat pública. La bona reforma fiscal, en Montoro i la seva colla són incapaços de fer-la. No per ignorància, sinó per pura conveniència. Ningú tira pedres a la seva pròpia teulada ni a la dels seus amics de farra.