LA GENERACIÓ DELS AUTODIDACTES

La majoria de jubilats i dels que estan en capella de convertir-se’n, formem part d’aquella generació dels que anàvem justos d’armilla i ens les teníem d’apanyar com podíem, gairebé sempre a base de suc de canell i d’alimentar la curiositat cultural espigolant d’aquí i d’allà, si volien guanyar-nos la vida sense anar al rengle i aconseguir ser allò que se’n deia un home de profit. Allevances no es parlava de fracàs escolar, perquè poca gent podia entretenir-se estudiant si a casa els hi feia falta el seu jornal, de manera que per necessitat eren les pròpies famílies les que posaven els fills i les filles a treballar tot just sabien llegir, escriure i les quatre regles. Qui volia aprendre una mica més tenia de manllevar hores del són o del lleure per fer classes de repàs, esforç suplementari pel qual després d’una jornada de deu o dotze hores, tenint onze o dotze anys, s’havia de tenir molta força de voluntat i esperit de superació. Això ho expliqués al jovent d’ara i quasi et prenen per boig. Però quants botiguers no varen ensinistrar-se en l’ofici, fent de saltataulells en grans o petits magatzems de Barcelona o de capitals de comarca? Els aprenents de dependent començaven fent de bastaixos i s’avenien a dormir i menjar al lloc de treball si eren de fora. I els aprenents a la indústria, en general a part de cobrar quatre rals, es passaven la meitat dels quatre anys reglamentaris d’aprenentatge fent encàrrecs als capatassos, netejant les latrines i les naus, carretejant llenya, carbó o queviures per a la casa de l’amo i encenent les estufes de carbó a l’hivern o procurant que no faltes gel a les semals on es refrescava la beguda, a l’estiu. El que volia despuntar tenia d’espavilar-se i estudiar pel seu compte i com que no existien acadèmies de ringo-rango arran de porta, treure’s un diploma de Ceac era tan potent i gratificant com acabar un màster avui. Els autodidactes d’aquella generació, que només de grans varen enllustrar els seus coneixements amb pinzellades acadèmiques, sobre la base d’un ofici ben aprés i ampliat amb formació professional teòrica, sovint per correspondència, s’atreviren a engegar empreses prou sòlides com perquè algunes d’elles encara funcionessin si la generació dels que ho varen trobar tot fet, emborratxada d’èxit i amb les parets dels despatxos plenes d’orles, títols i galindaines, no haguessin cregut tant en l’especulació, en els negocis virtuals i en fer volar coloms, com en el treball constant i en la formació especialitzada i continuada en allò que agradava i es tenia experiència pràctica. Potser vagi lluny d’osques, però a la meva manera de veure, si retornés aquell esperit que il•lusionava la generació dels autodidactes emprenedors o bons oficials, de la crisi en sortiríem abans.