Follow by Email

dimarts, 31 de desembre de 2013

"EL COSÍ VÍCTOR" - (novel.la curta) capítol onzè

11
Es va debatre de si s’havien de compartir o no amb l’oncle les darreres notícies sobre a on parava el seu fill gran. L’àvia no n’era partidària, potser perquè tenia un mal pressentiment; però l’avi va decidir que l’hereu tenia tot el dret a saber-ho, ja que vulgues que no, era son pare. Ni mai que se li hagués acudit! Aquella debilitat sentimental va representar el cop de gràcia per a la nostra família, el començament de l’ensorrament definitiu. Cap de nosaltres es va deslliurar de l’esfondrament moral i físic, per culpa d’un desenllaç inesperat que en mirar-nos entre nosaltres ens feia  caure la cara de vergonya, i que va provocar la segona víctima innocent, al morir-se de pena el cosí Rogelio. Almenys això és el que va diagnosticar el doctor Fina quan el varen a anar a buscar: que s’havia fos d’una migranya d’enyorament. Per molt que m’hi vaig esforçar amb tota fal·lera, es veu que jo no podia reemplaçar la figura carismàtica de son germà talment com si fos ell mateix.
Però no avancem els esdeveniments, puix encara ens esperava abans d’aquell desengany una altra dosi de fel per prendre’ns, amb la qual tampoc no hi comptàvem. Així com l’oncle Joaquin ja me n’havia afartat de veure’l i a la tieta Teresita la coneixia d’ençà que jo portava bolquers, perquè fins que es va posar a servir fora de casa vivia amb nosaltres i més d’una vegada m’havia netejat els mocs i la caca, del tiet Manolo només n’havia sentit parlar de resquitllada. De fet, ara que ho penso, alguna cosa degué passar, en un moment donat entre ell i l’avi, que expliqués per què s’havia mantingut tan allunyat de la família. Sobretot, ara que hi penso, tenia de resultar-me sospitós que no hagués sentit mai ningú esbombar-ne res  d’aquella mena de misteri domèstic, encara que fos en un descuit. De tant en tant, sé que arribava alguna carta dirigida a l’avia i no a l’avi – vet-aquí un altre disbarat incomprensible –, ja que precisament l’àvia era l’única que no en sabia prou de lletra com per assabentar-se’n del què deia cap carta sense la col·laboració d’algú.
D’altra banda, damunt la calaixera del dormitori els avis hi tenien emmarcada la fotografia de casament del tiet Manolo, al costat de les dels pares i de la tieta i d’un retrat dels propis avis, que es degueren fer de grans perquè això de passar per cal retratista era un luxe que no podien permetre quan eren joves, els jornalers. Aquella diantre de calaixera, l’àvia l’havia anat convertint en una mena de tabernacle dels records de la família, on en moments delicats inclús no dubtava d’encendre-hi una llàntia d’oli, devoció que l’avi no suportava i que li feia apagar tot just es ficaven al llit a clapar. Doncs bé, fent bona la dita que sempre prou sobre mullat a casa dels pobres, el tiet Manolo ens va posar una conferència per avisar-nos que la tieta Úrsula s’havia mort a causa de la passa de grip, que s’estava rabejant amb la Barcelona de darreries del 1918 i principis del dinou.
Sanitat havia hagut de mobilitzar un eixam de metges perquè fessin el seguiment de l’epidèmia, i el governador, en plenes festes de Nadal i cap d’any, havia recomanat limitar reunions, mítings i d’altres actes públics on s’hi haguessin d’aplegar moltes persones, per evitar el perill de contagi. Segons que ens va comentar l’avi, després de rebre les males notícies de l’oncle, el dia abans s’havien  declarat més de dues-centes defuncions només a Barcelona, precisió que féu esgarrifar ma mare, la qual tot allò que tenia relació amb la mort i les malalties sempre la impressionava i li feia agafar esgarrifances.  
Al tiet Manolo, a diferència dels seus dos germans grans, el motivava més que no pas les feines ferroviàries que exigien esforç físic el treball tranquil d’oficinista, el qual trobava més net, descansat i respectable, encara que en alguns casos no estigués tan ben pagat. Tot i que era el de la família que més havia perseverat en els estudis primaris, assistint inclús a classes nocturnes de repàs per ampliar-los, no en tenia prou amb els coneixements adquirits per aspirar, per exemple, a portar els comptes d’un petit negoci; però si estava en condicions de sortir-se’n d’una feineta administrativa no gaire complicada. De fet, quan va començar a fer la papallona per l’estació poc després d’arribar a Girona, ja en tenia ullada una d’aquestes feinetes descansades des de feia temps: la de factor, que pensava li anava com anell al dit a les seves pretensions de guanyar-se la vida, sense suar massa la cansalada.
Evidentment, no li havia passat mai pel cap buscar-se la vida fora de l’ambient ferroviari, malgrat que era conscient de les dificultats per aconseguir un endoll per aspirar al destí que maldava, ja que era una plaça que tenia molta requesta; però ell es deia que, per molts pretendents amb qui hagués de competir, d’alguna cosa li serviria que el pare i els dos germans grans treballessin a la Companyia. No ho sé pas ben bé com s’ho va fer, però m’ensumo que per aquest cantó de buscar influències o complicitats al preu que fos, podien haver vingut les desavinences entre el tiet Manolo i l’avi. La veritat és que, poc n’he tret l’aigua clara, ja que cap dels que en podien saber detalls, a dia d’avui, ha volgut respondre les meves cada vegada més insidioses i sibil·lines insinuacions per tibar-los de la llengua. No calia ser gaire llest, però, per adonar-se que no en volien parlar, i els hi respecto la discreció o el calculat pacte de silenci; ara bé, per la mateixa regla de tres, ningú em podrà discutir el dret a extreure’n les meves pròpies conclusions, per esbiaixades que puguin semblar segons com es miri, que no ho crec pas.  
El cas és que el tiet Manolo era evident que no es mamava el dit, ni es conformava amb la sentència que tothom té el que es mereix, mitjançant la gràcia de Déu. Més aviat era dels que creuen que la sort cadascú se l’ha de triscar cremant-hi l’oli que calgui sense contemplacions ni escrúpols de consciència i, en conseqüència estic segur que va jugar hàbilment les cartes que li havien tocat de sortida, partint de la base que qui no arrisca no pisca. Quan l’avi se’l va endur a l’estació perquè hi comencés a rondar i es donés a conèixer encara que de moment no hi tingués plaça, va tenir l’oportunitat de ficar el nas per tot arreu fent-se el simpàtic i prestant-se a complaure tots els encàrrecs i capricis que se’ls hi acudia als veterans d’encomanar-li. No sé si ho hauria d’explicar, perquè són simples especulacions meves; però em sembla que a aquestes alçades de la pel·lícula m’he dit que tant se val, a hores d’ara. A més a més, potser només sigui a mi a qui fa recança de parlar-ne.
El cas és que el cap d’estació, un tal senyor Cañizares, que era tingut en brama de rondinaire i esquerp, tenia tres filles que entraven i sortien del pis que ocupaven just a sobre mateix dels despatxos de l’estació, ensopegant-se amb els empleats a les ordres del seu pare cada dos per tres, de manera que ja es coneixien tant com per saludar-se pel nom, en la majoria de casos. De les tres noies, la més bufona de cara arrossegava des d’ençà del naixement la tara d’una cama esguerrada, que al caminar feia la sensació angoixosa de  claudicar-li a cada passa. El tiet Manolo, que si fa o no fa tindria la mateixa edat que la noia, s’ho va manegar per caure-li bé i era habitual ensopegar-lo a tot arreu fent el borinot darrera seu. En fi, no en sé exactament tots els detalls d’aquella mena d’assetjament d’enamorat, però el cas és que tanta insistència en fer-li l’aleta a la mossa, al cap d’uns mesos va donar un tomb oficial i definitiu al demanar-li permís al senyor Cañizares per festejar seriosament la seva filla.
 Com que ella s’hi trobava bé al costat d’aquell xicot tan educat i galant, va fer mans i mànigues perquè el son pare li deixés mantenir-hi relacions, sense remugar ni posar-li pals a la roda. El cap d’estació, però, abans de donar-li el vist-i-plau definitiu va cridar el tiet Manolo al seu despatx i el degué sotmetre a una espècie de tercer grau per tal d’esbrinar si anava al darrera de la seva filla ranca per fotre-se’n, perquè de veritat se l’estimava o per fer carrera a la Companyia a l’ombra del seu futur sogre, com ja es començava a fer córrer per l’estació.
El pobre home es veu que estava tan traumatitzat pel defecte físic de sa filla, que li semblava que ningú amb tres dits de front se li acostaria mai de bona fe, sinó era per entabanar-la o per treure’n algun profit. Mal m’està dir-ho, però jo també he acabat pensant que al tiet Manolo li va anar molt bé, com a trampolí per trepar fins la fita on s’havia proposat arribar a la feina. Això no vol dir que no se l’acabés estimant, puix que a banda del problema a la cama, tothom coincidia en destacar, inclús el dia que l’enterràvem, que era una dona excepcionalment maca, tant de cara com de caràcter. Jo nomes la conec per la fotografia del dia del casament, aquella que l’àvia guarda al damunt de la calaixera i, francament, poques expressions he contemplat tan encaterinants com la de la tieta Úrsula.
No obstant això, ja us ho dic, no posaria pas les mans al foc per assegurar que el tiet Manolo va jugar net al escollir-la per cassar-hi. En tot cas, a partir de quan el cap d’estació va beneir la relació donant-se per la pell, al tiet a la feina tot van ser flors i violes: va ascendir a ajudant de factor, aprofitant que la plaça havia quedat miraculosament vacant, i vuit mesos després de fer mans i mànigues, el seu sogre va aconseguir que el destinessin amb el mateix càrrec a la Sagrera, amb dret a ocupar un dels pisos que eren propietat de la Companyia, a quatre passes de l’estació. És clar que aquest ascens i el canvi de destí suposava haver-se de casar ràpidament, pas que el tiet Manolo va donar encantat de la vida, després d’haver-li sortit rodona la jugada, si és que hi va haver premeditació. El matrimoni, de conveniència o no, va engendrar dos fills i va durar set anys justos de presumpta felicitat, fins que aquella estúpida grip de la que ja us he parlat els hi va escapçar, sense cap misericòrdia.
Repeteixo que la pel·lícula que acabo d’explicar me l’he empatollat tot sol, però tinc la raonada sospita que l’avi - que de tan recte com volia ser a vegades es passava de frenada - li devia clavar un bon dia barres avall al tiet què li semblaven totes les seves maniobres, sense estalviar-li que no li agradava gens que s’avergonyís de la feina bruta típica del ferroviari, que exercien amb orgull ell mateix i els seus dos germans. I aquests retrets, a l’oncle li devien fer tanta gràcia com una cossa a la panxa, i d’aquí ve, em penso, que es refredessin llurs relacions. Quan ens varen portar l’avís de conferència, l’àvia ja es va olorar que als de Barcelona els en passava alguna de grossa, perquè després de tants anys d’escriure’ns només per Nadal i el dia del sant, que ara haguessin de posar una conferència li va deixar l’ànima en suspens; no ho havien fet ni quan van tenir les criatures, que també els hi van fer saber per carta.
Això de posar una conferència era el sistema de comunicar-se ràpid aquells que no podien permetre’s el luxe de tenir un telèfon a casa, que a principis de segle érem la majoria. A la botiga del Càndido, per exemple, feia poc que hi havien instal·lat un aparell, però amb segons qui volien parlar, si no en tenia també un a casa seva, s’havia de recórrer a posar una conferència. La cosa consistia en que els de telègrafs avisaven aquell amb qui es volia parlar, perquè a una hora convinguda estigués al locutori públic, on parlaria amb qui el reclamava. No era gens complicat aquell sistema, considerant les circumstàncies d’escassetat de mitjans, i el servei de telègrafs, tot s’ha de dir, anava com una seda sempre que hom es carregués de paciència.
D’altra banda, a tothom li feien tan respecte i alarma els avisos de conferència que si no es trobava a casa el destinatari, els veïns s’afanyaven a oferir-se per fer-li saber de seguida que donés senyals de vida, ja que tothom tenia clar que quan es posava una conferència no era pas per una ximpleria, ni per un capritx. Per parlar amb el tiet Manolo, ens hi vàrem passar mig matí entre anades i vingudes, a part del temps d’espera a la central. Com que ja es veia venir que es tractava d’una mala notícia, l’àvia em va encarregar que anés corrents a l’estació a dur-li la papereta a l’avi. Al fer-ho, les meves sospites sobre que les relacions entre ell i l’oncle no giraven rodones es van confirmar de totes totes quan, arrufant el nas, l’avi va encolomar l’encàrrec al pare.
Al final, vàrem arribar a telègrafs a l’hora convinguda nosaltres dos, el pare i jo, ja que a mi també em picava la curiositat i li vaig demanar per acompanyar-lo. Mentre ens hi arribàvem – telègrafs no quedava gaire lluny de l’estació - vaig aprofitar per tibar-li la llengua sobre aspectes foscos de la vida del tiet Manolo, però per enèsima vegada no en vaig treure l’aigua clara. En tot cas, la bafarada només afectava l’oncle i l’avi, mentre que la resta de la família n’havia quedat al marge. El pare vaig notar que en tenia un bon record del seu germà petit, i el neguitejava saber quina era la causa d’haver-nos posat aquell avís de conferència que ens portava de cul tot el matí. Aviat en sortírem de dubtes: la tieta Úrsula s’havia mort i l’enterraven l’endemà, a les quatre de la tarda. La conversa no va durar gaire estona perquè, pel que vaig entendre, qui estava a la l’altra costat de la línia no era el mateix tiet sinó alguna altra persona que no coneixíem. El pare, quan m’ho va explicar estava bastant afectat, i no vaig gosar gratar més per satisfer la meva tafaneria. A l’hora de dinar, es feren els plans per anar a l’enterrament. Hagués passat el que hagués passat entre ells, no era el moment de retreure els draps bruts i l’avi va decidir que hi anéssim tots.
- S’ha de dir també a en Joaquin i a la Teresitava afegir, encarregant al pare de fer-ho saber a l’oncle, mentre l’àvia va dir que ja es cuidaria de parlar-ne amb la tieta.
Jo no havia estat mai a Barcelona ni a cap funeral, de manera que m’ho vaig prendre amb gran delit, com si es tractés d’anar d’excursió, i em vaig passar tota la tarda ajudant la mare a fer entrepans de truita per emportar-nos, ja que bé hauríem de fer una queixalada i a cal tiet no estarien per orgues ni per massa compliments, en un dia com aquell. Al final, doncs, hi vàrem anar tots, llevat de l’oncle Joaquin i d’en Rogelio; en representació d’ells dos hi va venir la tieta Isabel, que va passar per la vergonya de donar excuses de tanoca per emmascarar la marraneria del seu home d’escaquejar-se’n. En qualsevol cas, em sembla que tots ens vàrem sentir tranquils al saber que no ens acompanyaria, ja que amb ell per mig sempre estaves nerviós, puix quan menys t’ho esperaves - el pare això ho explicava amb molta gràcia i traça - et podia fer una sortida d’emblanquinador i, sobretot, perquè després de tot el sagramental del cosí Víctor, explotava per un no res.
Vàrem ensopegar un dia tan rúfol i plujós que de Barcelona em vaig veure ben poca cosa, perquè tot just posar els peus a la Sagrera ja ens vam entaforar de dret al pis de l’oncle, on els parents es veu que s’esperaven feia estona que arribéssim “els de Girona” per tancar el taüt. Quan ens van veure, ja us podeu imaginar que, com era de preveure, els sentiments es varen desbordar en abraçades abraonades, i els plors envaïren tots els racons de la casa. Amb bon criteri, la tieta Teresita em va empènyer cap a la cuina, d’on no en vàrem sortir fins que fou l’hora d’entornar-nos-en cap a casa. Com que quasi havíem fet salat, a poc d’arribar nosaltres els enterramorts començaren a moure la caixa cap a l’escala i tot el dol va seguir al darrera. A mi no m’hi havien deixat acostar a acomiadar-me’n de la morta, i la tieta Teresita amb l’excusa de fer-me companyia a mi i als fills del tiet Manolo – una nena de quatre anyets i un nen de sis, que una germana de la tieta Úrsula va portar a la cuina des d’algun altre indret de la casa on els devien tenir amagats –, també es va estalviar el funeral.
Al cap d’una estona, quan vaig calcular que tota la comitiva ja devia estar al carrer, es va sentir un sotrac seguit de varis crits. Després vàrem saber pel pare que, per culpa que l’escala era molt estreta i dificultosa, els enterramorts es veieren obligats a tombar tant la caixa que gairebé la baixaren en posició vertical, raó per la qual el cos de la morta se’ls hi va acular de manera que al arribar al portal no se’ls va acudir res més que destapar la caixa i retornar les despulles a la seva positura correcta. D’aquí venien els crits que vàrem sentir des de la cuina, que no eren causats per la impressió que els hi hagués pogut fer la macabra maniobra dels enterramorts en els presents, sinó per la fortor que s’havia escampat per tota l’escala al remoure el cadàver.
Sort que ens vàrem estalviar aquell mal tràngol ja que, pel que vaig deduir, de tots els funerals en fugia compulsivament, la tieta Teresita estava encantada havent-se quedat de guardiana de la canalla del seu germà i de mi, per torna. Els nens no acabaven de comprendre per què bellugant-se tanta gent pel pis, ells tenien d’anar d’Herodes a Pilats, i que no els hi deixessin veure una altra vegada sa mare dormint tombada panxa enlaire en el taüt que ells veien com un bressol una mica estrany, i que una colla de desconeguts els atabalessin fent-los festes i moixaines tan postisses que feien fàstic. La tieta, de bon principi també anava perduda amb una canalla que no l’havien vist mai, però de seguida va fer-se’ls seus com si es coneguessin de tota la vida; tots quatre, al final, vam acabar repartint-nos la meitat dels entrepans que, en teoria, ens havíem de menjar al tren quan tornéssim cap a casa. Es veu que tots teníem la gana feta, i no ens vàrem pas fer pregar gaire quan la tieta va proposar-nos aquella petita entremaliadura, per acabar de trencar el gel.
Al tornar del cementiri, al cap de dues hores ben bones, tothom es va quedar al menjador, com si volguessin enraonar una mica. El tiet Manolo estava molt tocat, esblaimat i com absent. Al notar-ho, l’àvia se li va acostar per abraçar-lo, mentre vaig sentir que li deia: - Si vols, em puc quedar uns quants dies per fer-me càrrec de la mainada, mentre tu et refàs una mica de la sotragada.
Immediatament vaig escoltar la rèplica de la seva consogra, la mare de la tieta Úrsula i vídua d’en Cañizares, agraint l’oferiment; però, en un to de veu tan tibat que em va semblar que les dues dones no es podia pas dir que s’haguessin caigut bé mútuament: - No caldrà pas que us molesteu, tant les meves filles com jo mateixa donem a l’abast per tot; al cap i a la fi ens estem a quatre passos i els nens se sentiran més tranquils amb nosaltres, que ja ens tenen repetits de veure’ns cada dia, que no pas amb vosaltres, que per a ells sou uns forasters. Però, de totes maneres, gràcies perquè hi hàgiu pensat.
 De fet, entre el tiet i els seus sogres hi havia hagut sempre molt bona relació des que el senyor Cañizares poc després de casar la filla va demanar el trasllat a Barcelona, destí que va aconseguir quan ja estava una mica cansat de remenar la cua per tots els despatxos: a final se’l va nomenar sos cap de la Sagrera, la mateixa estació on hi vegetava el seu flamant gendre. Se n’hi va anar amb la dona i les dues filles que, malgrat ser més granades i agraciades que la seva germana Úrsula, de moment s’havien quedat per vestir sants. Tots aquests capgirells els conec perquè l’àvia els va fer avinents durant el viatge de tornada, amb cert retintin, sense que l’avi es deixés arrossegar per les ganes de fer safareig que se li havien desvetllat a la seva dona, ressentida pels pocs compliments que ens havien fet la família de la seva jove. A mi, també m’hagués estimat més que seguissin estripant secrets, puix que des de petit ja m’encanta fer el xafarder, sobretot si s’airegen uns quants draps bruts, perquè sé una llarga experiència que de les discussions familiars sempre se n’aprèn alguna de nova.
Però l’avi, i no era la primera vegada que li notava, aquells darrers dies, que estava un xic dispers, que tenia el capteniment aplançonat i tirava pilotes fora cada cop que es tocava la vida i miracles del tiet Manolo, com si preferís passar-hi de puntetes. Tant va insistir en no seguir-li la veta a l’àvia, que aquest tarannà misteriós va encebar - i de quina manera! - la meva natural predisposició a la fantasia i a empescar-me les elucubracions més esbojarrades. Com que ni els pares ni la tieta tampoc no feren costat a l’àvia, els seus esforços d’afegir llenya al foc per fer-se passar el punt, foren en va.
En canvi, a l’avi se li va acudir que just aquell viatge de tornada era el millor moment per sondejar la tieta sobre l’assumpte pendent del cosí Víctor que, com recordareu, havia quedat penjat per culpa del tràfec de l’enterrament. El fet que viatgés poca gent al vagó i no tinguéssim roba estesa a la vora, va facilitar que encetéssim una conversa tan delicada. L’avi era bastant eixut per expressar-se quan del que s’havia de parlar no l’entusiasmava, i aquella suggerència de l’àvia de demanar un cop de mà als Costaferran per treure’ns les castanyes del foc, no acabava de veure-la clara des de bon començament. Per aquesta raó, hi va donar tantes voltes que el pare va acabar ajudant-lo a trobar la sortida d’aquell jardí en el que s’havia embolicat: - El que vol preguntar-te el pare, nena, és què et semblaria si anéssim a parlar amb la teva mestressa, per si el capità ens pogués fer de bo per resoldre aquest merder en què ens ha ficat ton nebot.
- I jo què voleu què us hi faci – va fer la tieta, tota nerviosa.
- És que no voldríem que de cap manera en sortissis perjudicada a la feina, i si tu no ho veus clar que els hi enfoquem, ho deixem córrer i no se’n parli més – va tranquil·litzar-la el pare.
- Jo, pla, no us ho sabria pas dir com s’ho poden prendre els senyors que els hi anem a explicar els nostres maldecaps. El capità és molt entonat i de poques paraules, i a la senyora la trobo també força tocada i posada; de fet, només em parla per manar-me la feina i poca cosa més – va contestar la tieta i, per tal com s’expressava vaig endevinar que no li feia cap gràcia embrancar els seus amos en les nostres cabòries.
Segurament l’àvia també va ensumar-s’ho que no li venia de gust, però enlloc de desistir va burxar-la sense compassió, defensant la seva pensada, com una gata panxa enlaire: - Dels Costaferran jo me’n refio. La germana petita de la teva mestressa, que era escanyolida com un pollet i a la que ningú li feia gaire vida, va tirar endavant gràcies a la meva llet ja que per si sola no se n’hagués pas sortit, tal com va deixar-la d’estantissa i moixa parir. Al comandant, que quan es va casar era un poll reviscolat, ben bé que li deuen haver explicat el favor que els hi vaig fer. Em sembla que alguna cosa ens deuen...
L’avi no va deixar-la continuar per aquell camí, que ja se sabia de memòria on acabaria portant-los aquella lletania, i la va tallar en sec: - Ja et vaig dir l’altre dia que aquesta punyeta de la llet ja te la van pagar amb escreix. Si no haguessis sigut tu, hagués estat una altra; no eren pas, les teves, les úniques mamelles disponibles. Prou que saps de sobres que amb la misèria que es passava, les dides s’oferien per dotzenes a les parteres riques. A aquella punyetera porteria on es tancaven els tractes, fins i tot de la part de Berga i la Cerdanya li baixaven dones per llogar el pit. Treu-t’ho del cap i posa-t’ho als peus! Si vols demanar-li un favor, com qui passa factura, no hi tens res a rascar i encara embolicaràs més la troca. Ja t’ho ha dit la nena: són gent de mira i no em toquis.
- Jo no em penso pas rendir tan de pressa, i estic disposada a tocar les tecles que calgui per aconseguir que al meu nét no li passi res de dolent – va obstinar-se l’àvia -. Si no ho vols fer pel teu fill, fes-ho pel Víctor, que no en té cap culpa de res. I parlant del que es deu o no es deu, també tu tens un compte pendent, mal que et pesi d’admetre-ho: si haguessis parat els peus a l’hereu enlloc de mirar cap a una altra banda, segurament ens hauríem estalviat tot el ruixat que ens ha caigut després. Què potser és un pecat, fer-se capellà? És clar que no, però tots, jo també m’hi compto i em fa molta vergonya, vàrem deixar que en Joaquin anés fent la seva per evitar discutir-nos. Almenys jo, ara vull fer quelcom per llaurar dret d’una vegada.
- Va, no us baralleu ara! – va cedir la tieta – Si a vós mare us sembla que ho hem de provar, no us atureu per mi. Potser sí que val la pena d’escarrassar-nos-hi; el comandant pot tibar molts de fils i no el tinc pas per mala persona, encara que el trobi una mica encarcarat. El que si us prego és que quan hi parleu, a mi me’n deixeu al marge.
L’àvia en tenia prou amb aquell consentiment forçat i arrancat amb pinces, com aquell qui diu a darrera hora. Per si de cas, va preguntar-li a l’avi: - Suposo que tu no voldràs pas acompanyar-m’hi, oi?
L’avi, que desembolicava l’entrepà que s’havien de partir amb l’àvia – un cop fet el recompte dels que quedaven, després que nosaltres ens n’endrapéssim uns quants a la cuina mentre esperàvem que tornessin els grans de l’enterro -, se la va mirar, com volent dir: - Cal que t’ho contesti?   
          






UN ANY DE TRANSICIÓ CAP ENLLOC

De petits ens varen ensenyar a no deixar per demà, allò que podíem enllestir avui; però es veu que la lliçó no la vàrem trascolar massa bé, i més aviat tendim a gandulejar a l’hora de fer allò que toca quan toca. I és que fer el que convé quan convé, generalment és incòmode i impopular i no satisfà tant com marejar la perdiu. Per aquesta raó, tantes vegades lamentem, quan li veiem el cul a la gallina, que no s’hagi pres la decisió adequada en el moment apropiat. Quantes coses haurien anat d’una altra manera si els que tenien de prendre decisions cabdals no haguéssim fet el ronsa, per comoditat o per covardia, tant en els afers públics com en els privats o personals? Per desgràcia no sempre és possible refer-se de les seqüeles de no haver actuat sense contemplacions quan era necessari. Ja m’heu sentit repetir a bastament  que si sobre tot el "fandango" de la crisi econòmica s’hagués dit tota la veritat des de bon principi, de ben segur s’hi hauria pogut posar remei, enlloc d’entestar-se en trampejar la situació amb cataplasmes, per conveniències electorals o per eludir responsabilitats personals. Però quan analitzem el per què de la manca de reflexos i de múscul dels governants, sigui on sigui sempre ens topem amb la mateixa evidència: dient la veritat crua i nua no es fan amics i, per torna, es corre el perill de perdre el poder. Possibilitat que la majoria dels que s’hi rebolquen satisfets, com els porcs a la seva baconera, no volen de cap manera que succeeixi ni de broma. Per tant, el més fàcil es ensibornar la parròquia amb frases fetes i jocs de mans que no porten enlloc, per amagar la trista realitat de la seva impotència. Quan la "trola" ja no cola més i el sòl s’esquerda fent tremolar les cames dels il•lusos que somniant en un paradís es desperten en un vesper, amb la paraula crisi es volen tapar totes les boques indignades. Durant el dol que hem estat passant un any més per la pèrdua de l’estat del benes-tar, la sensació de la ciutadania és que si s’hagués actuat diferent, amb més noblesa i seny, ens hauríem estalviat molta fallida inútil i desesperació innecessària. Si és que els polítics, tant els que toquen poder com els que s’entretenen tocant a morts des de l’oposició, fan alguna vegada examen de consciència a final d’any, enlloc de prendre’s un trago amb l’home dels nassos, potser que reconeguin les ficades de pota i no juguin més l’any vinent a seguir tirant pilotes fora i facin, d’una vegada, allò que els hi reclamen els ciutadans, abans no se’ls hi podreixin els problemes als dits traçant enrevessats camins que no porten enlloc, perquè en comptes d'agafar una drecera per arribar d'una vegada a destí, s'entesten en caminar per camins que només porten cap a un laberint.

dilluns, 30 de desembre de 2013

POEMA DE NADAL AL BARRI

Encara em ressona a l’orella aquella cançó de bressol - “què li’n darem al noi de la mare...”- amb que acaba el poema de Nadal d’en Segarra, que ahir vaig escoltar per enèsima vegada, recitat i cantat a l’Associació de Veïns de Valldaura, de Manresa. El modest teatret on es representava no era el Palau de la Musica, però tant les cantaires de la coral com els i les rapsodes, passant pel director i la violoncel•lista, s’ho prenien tant en serio com si ho fos. Jo que solo seguir de temps ençà, sempre que puc, les actuacions musicals o teatrals que es fan en locals de barri d’arreu del país, em sorprenc tot sovint de la il•lusió que veus brillar als ulls dels intèrprets i de la categoria o excel•lència que moltes vegades regalimen des de aquests escenaris modestos. La recitació del poema de Nadal que ahir vaig seguir a Valldaura a penes va durar l’hora reglamentària de l’espectacle, però tota aquella gent disciplinadament formada a l’escenari arrossegava un munt d’hores d’assaigs, amb la fal•lera de no fer ni un gall ni entropessar-se recitant. Tot va sortir perfecte, amb aquesta perfecció senzilla dels que no tenen pardalets al cap i es conformen amb l’aplaudiment sincer d’un auditori bocabadat, que la majoria de les vegades hi assisteix sense haver de pagar entrada o, com ahir, fent córrer la veu que hi havia una safata a la sortida per si algú volia deixar-hi “la voluntat”. I és que la gent que actua en aquestes vetllades no ho fa per diners ni per fer carrera, simplement ho fan per passar-s’ho bé i fer-ho passar bé als altres. Però cal dir que tenen el gran mèrit de formar part d’una xarxa que, sense estar organitzada ni coordinada formalment, manté el caliu de la cultura popular en un estat de salut envejable; esforç i dedicació que no sempre rep el reconeixement – amb simples subvencions per anivellar les despeses, per exemple – dels estaments oficials. Ahir, a Valldaura, hi havia el regidor de cultura a primera fila donant-hi suport moral a la representació. Però aquest recolzament, malgrat sigui simbòlic, no és dóna sempre, per desgràcia. La qual cosa no desmoralitza la gent que es realitza passant l’estona a les corals o als quadres escènics dels barris i que, potser, sense adonar-se’n estan fent un gran servei a la Cultura, en majúscules, del país, a la meva manera de veure.

diumenge, 29 de desembre de 2013

LA REFORMA FISCAL QUE EN MONTORO NO FARÀ

Les elits financeres i empresarials que fan el seu negoci en base a xuclar la mamella d’esprémer les plusvàlues del treball, dels beneficis especulatius, del frau fiscal disfressat i de practicar la usura creditícia, en el cas de la banca, tenen acollonits els governs i els poders fàctics, els quals fan la vista grossa per la senzilla raó que la majoria dels seus membres, per activa o per passiva, hi tenen un racó a la menjadora. És justificable que amb la que està caient, per exemple, els beneficis de les societats d’inversió col·lectiva de capital variable, només tributin una misèria? Tots els governs dels països que estan amb l’aigua al coll com nosaltres - amb el vist-i-plau dels déus del mambo a Brussel·les, tot sigui dit – han intentat reduir el seu dèficit retallant a la bruta la despesa pública i pujant impostos al consum o finalistes, d’aquells que ensorren una mica més els pobres, mentre que fan pessigolles als rics. A casa nostra, sense anar més lluny, en Montoro i els seus acòlits han respectat com uns estaquirots espantats l’estatus  fiscal de les rendes que superen amb escreix la mitjana, pretenent collar el dèficit desbocat gairebé exclusivament amb una dràstica escabetxinada de l’anomenat estat del benestar, no atrevint-se a anar més enllà, no fos cas que fer passar per l’adreçador les rendes més altes sonés a revolució. Malgrat la llarga etapa de governs progressistes que han tingut la paella pel mànec, els ingressos que a casa nostra es recapten no superen el 32% del PIB, quan a l’UE la mitjana s’enfila per damunt del 44% i a Suècia, el país amb qui se sempre ens  emmirallem, s'acosten al 54%. Però el greuge comparatiu més escandalós és que a casa nostra, mentre la majoria de la població que penja d’una nòmina o d’una pensió tributa si fa o no fa com a Europa, les rendes superiors no estan contribuint en la mateixa proporció: si els càlculs que la Inspecció Tributària diu que ha fet sobre el frau fiscal fossin certs, els ingressos possibles per aquesta via, només a Catalunya, arribarien a 8.000 milions d’euros. I això només escarbant una mica. Com ens podem fer creure que estem en bones mans si molts dels que ens tenen de treure les castanyes del foc s’han passat la vida engreixant bombolles que empobreixen els pobres i fan més rics als rics? La reforma fiscal que es necessita no passa per apujar l’energia, congelar el salari mínim, les pensions, rebaixar els sous i ribotar una mica més la sanitat pública. La bona reforma fiscal, en Montoro i la seva colla són incapaços de fer-la. No per ignorància, sinó per pura conveniència. Ningú tira pedres a la seva pròpia teulada ni a la dels seus amics de farra.

dissabte, 28 de desembre de 2013

EL COSÍ VÍCTOR - (novel.la curta) capìtol desè

10
Mai hagués pensat que les coses encara podien complicar-se més. Però es veu que havíem xafat merda. Al cosí Rogelio no l’havia vist des de la nit que son germà gran va fugir de casa. Com que nosaltres mai no posàvem els peus a casa dels oncles, perquè representava que estàvem mig renyits, a ells tampoc se’ls veia gaire el pèl per la plaça del Vi. Els homes, si havien de parlar d’alguna cosa, enllestien el que fos al trobar-se al rengle. Jo sabia que la mare i la tia Isabel també s’enraonaven si es trobaven a la plaça i, per tant, tot i estar regirada, la família més o menys s’anava fent.
Però d’en Rogelio no n’havia sabut res més. De fet, no obstant tenia tres anys més que jo, era com una criatura al meu costat; i malgrat compartirem dormitori unes quantes setmanes, en prou feines ens havíem creuat quatre paraules seguides. Ell vivia a l’ombra de son germà, en qui tenia dipositada una confiança cega i per aquesta raó no va pair gens bé que l’abandonés, deixant-lo sol; tampoc no va avenir-se a perdonar-lo quan vaig intentar explicar-li la situació, de manera que la pogués capir. Comprenc que no devia ser fàcil de raonar-hi, ja que li tenies de desxifrar el rerefons de cada paraula, procurant que no entengués l’a per la b i fos pitjor el remei que la malaltia. Però, no obstant tots els meus esforços, s’havia entestat en endossar-li tota la culpa a l’oncle: sobretot per la forma com sempre escridassava al cosí Víctor.
És veu que des la matinada que aquest va embarcar, en Rogelio s’havia tornat estrany, més enfonyat que de costum, sobretot procurant esquivar son pare de forma descarada. La tia Isabel estava amoïnada pel seu fill petit, a qui notava que s’esllanguia com una espelma, sense aconseguir endevinar de quin mal patia. Va portar-lo al metge, però malgrat que li va receptar ferro per mirar-hi de fer alguna cosa, el noi no va millorar amb el tractament i aquell somrís innocent i encomanadís que tant ens divertia quan el vam conèixer per primera vegada, se li havia pansit als llavis, dels que penjava, talment com un pellissot, una ganyota desdibuixada.
De tot això me’n vaig assabentar amb pèls i senyals arrel de la terrible notícia que ens va deixar de pedra la matinada d’una festa tan assenyalada com Tots Sants: en Rogelio s’havia volgut llevar la vida tallant-se les venes amb una fulla d’afaitar que havia furtat a l’oncle. És veu que les ferides li coïen més del que no es pensava, i va començar a somicar, esporuguit pel que acabava de fer, però sobretot, pel cridaner rajolí de sang que li xopava el llençol.
Per casualitat, la tia Isabel aquell matí ja trastejava des de ben d’hora i va ser-hi a temps d’estroncar-li la sangonera. El metge, per quedar bé amb la vianda al plat i no agreujar la pena de la família dient que no sabia com retornar-li l’alegria, va obrir una porta a l’esperança diagnosticant que el nen estava neulat, recomanant-li un canvi d’aires almenys per una temporada. En les nostres circumstàncies, el canvi que més s’assemblava al què el metge havia aconsellat era que se l’emportessin els avis a la plaça del Vi, fins que s’hagués refet de la bravada que es respirava al barri de la Barca. Ho va suggerir la mateixa tia Isabel, que devia saber millor que ningú el pa que s’hi donava a casa seva i d’on li venien a la pobre criatura tots els problemes.
L’àvia, no cal dir-ho, el va recollir de tot cor i a mi em va tocar, com sempre, de fer-li un forat, al meu dormitori. Però aquesta vegada no em va saber tan de greu com la primera, i em vaig comprometre fins i tot a fer-li una mica de germà gran, no a tall de mainadera sinó de confident. La primera nit que varem passar plegats va costar-li molt d’agafar el son. El vaig sentir regirar-se inquiet sobre la màrfega fins ben tocades les tres de la matinada, i quan encara no havia clarejat em va desvetllar un plor somort. Vaig acostar-me-li per tranquil·litzar-lo, i em va deixar glaçat amb una pregunta que no m’esperava: - És veritat que en Víctor és un gallina?
- Qui t’ho ha dit això?
- El pare.
No em vaig estar de maleir-li els ossos a l’oncle per ser tan capsigrany com per referir-se al seu fill gran en un to tan despectiu, davant de son germà petit, sabent que se l’estimava amb bogeria; tant se l’estimava, que hagués donat la vida per ell. Com vaig poder, li vaig explicar que en Víctor no en tenia res de covard, sinó que era molt valent.
- M’ho dius de veritat? – em va implorar amb la mirada.
- T’ho juro! – li vaig assegurar, amb tota la fermesa de que vaig ésser capaç.
Allavonces, aquell somriure esquinçat, per un moment va tornar a reviscolar-li als llavis, i es va quedar endormiscat. En aquell instant vaig comprendre, que acabava de carregar-me a les espatlles una gran responsabilitat: la de fer-li oblidar l’ombra protectora del cosí Víctor, repenjant-se amb mi. Com podria sortir-me’n, si jo era el primer que no me’l podia treure del cap a aquell ximplet del meu cosí? A mitjan novembre, un altre cop de martell va posar a prova la resistència dels avis: va arribar una carta que ens va pertorbar. Al contrari d’altres vegades, que es prenien tantes precaucions per despistar l’àvia, en aquesta ocasió l’avi mateix ens la va llegir abans de sopar. L’escrivia un paio que es presentava com a pastor, i que ens va donar una notícia sorprenent. Deia així:
“El seu nét, Víctor, que hem acollit a la nostra congregació, ens ha pregat que els ho féssim saber, senyor, perquè no pateixin en va. Nosaltres som creients evangèlics – vostès ens deuen conèixer  més aviat com a “protestants” – i des del començament de la guerra uns quants germans treballem al Rif fent el que podem per les dones, nens i vells dels poblats, que les passen molt magres masegats per la guerra. Nosaltres som neutrals en tots els conflictes armats, i no podem negar-nos a ajudar tothom que ho necessita, ni deixar de predicar la paraula de Déu a tothom que vol escoltar-la. El seu nét es va topar amb un dels germans que segueixen la tropa i quan un bon dia es va oferir per donar-nos un cop de mà, li varem prendre la paraula perquè no anem sobrats de joves amb un cor tan tendre com el del seu nét. Tot i que ens va confessar que volia fer-se capellà catòlic, ha comprés que, a fi de comptes, tots els homes servim el mateix Déu i que el què importa en aquest món, en definitiva, es passar-hi fent tant de bé com es pugui. No podem revelar-li on es troba en Víctor avui, per raons que espero vostè comprendrà: no deuen pas ignorar que a un pròfug com ell li farien pagar un preu molt car, si el trobessin. Per tant, millor que no sàpiguen on para, però per a la seva tranquil·litat els hi asseguro que treballa lluny dels que el busquen, cosa que vol que els hi fem saber perquè no passin ànsia. Ens ha recalcat que els féssim memòria que no té cap obligació amb vostès, i que pot disposar de la seva vida com li plagui, sense haver de donar explicacions més que a Déu, Nostre Senyor.”
Estàvem preparats per a qualsevol novetat, inclosa la pitjor de totes: que ens fessin saber que l’havien trobat mort o malferit. Ara bé, francament, no ens esperàvem pas que ens sortissin amb aquell ciri trencat; un final tan rocambolesc, no se’ns havia passat ni per la imaginació. Després d’escoltar el que posava la carta – l’avi, que no s’ho acabava de creure, la va rellegir un parell de cops -, ningú va saber què dir-hi. Precisament va ser l’innocent d’en Rogelio qui va trencar aquell silenci tan incòmode: - Què vol dir protestant, avi?
- Són capellans d’una altra missa – li va contestar el pare d'una manera escarida, perquè no volia embolicar-se en llibres de cavalleria ni decebre la curiositat del menys culpable de tots nosaltres.
- És el que volia ser en Víctor, oi? Ara ja és capellà?
Em va sembrar que jo tenia d’assumir el paper de germà gran que m’havia imposat voluntàriament, per ajudar en Rogelio a superar l’absència del cosí, i prenent-li les mans perquè estigués pendent de mi sense distreure’s caçant papallones imaginàries, li vaig dir: - Sí, ara ja és capellà, que és el que volia. Ajudarà a gent com nosaltres, que pateixen. I es farà estimar per tothom. I quan li llegui, vindrà a veure’ns, però potser trigui, perquè deu tenir molta feina per fer. Mira d’ajudar-lo a que se’n surti, encomanant-lo a la marededéu quan vagis a dormir.
- Jo només vull que torni a casa, ara mateix! – em va replicar tossut i es va aixecar de la cadira, corresponent a la meva moixaina amb una abraçada, a través de la qual vaig notar que s’estava quedant amb la pell i l’os. Després va repartir-ne a dojo, d’abraçades, mentre aquell somrís dels temps feliços se li desfeia als llavis embolcallat de babaies.








INNOCENTS D'HERODES A PILATS

Als innocents degollats per l’Herodes se’ls va fer sants; però els innocents que vint-i-un segles després són martiritzats i escorxats cada dia pels testaferros del capitalisme deshumanitzat, no pujaran pas als altars ni se’ls recompensarà per deixar-se pixar a sobre quasi sense dret a queixar-se i, el que és pitjor, sense veure-li mai la cara al seu botxí per, almenys, tenir algú concret a qui maleir els ossos. Perquè els Herodes d’avui dia oculten la fesomia darrera sofisticades màscares: “mercats”, “crisi”, “ajustos pressupostaris”, "les ordres de Brussel·les" ... Són les carotes que els permeten tirar la pedra i amagar la mà. Els Herodes d’avui es tapen uns als altres les vergonyes i s’enterboleixen mútuament la identitat mitjançant tripijocs d’enginyeria financera, per evitar així passar a la història amb nom i cognom, com el  burro del seu avantpassat rei de Judea. Per aquesta raó, precisament, els innocents contemporanis mereixen que se’n conservi la memòria de les seves peripècies per sobreviure, ja que encara que la història només l’escriguin els triomfadors per explicar-la com els rota, també els derrotats en formen part d’aquesta història i no és just que acabin escarnits com a cornuts, només perquè són incapaços de seguir pagant el beure de la festa. No tots el innocents sense sostre que han de viure com perdularis varen néixer, per exemple, sent pelleringues de persona, sinó que s’hi han tornat després de perdre, un darrera l’altre, tots els trens del benestar a que tenen dret, en mans de pocavergonyes amb les mans i les consciències brutes. Tampoc els innocents malalts crònics s’han de sentir vulnerables i desesperats perquè la Sanitat pública els arracona de mica en mica, obeint les consignes dels que administren el pastís quedant-se'n el bocí més gros, amb l’excusa que potser no és sostenible posar a l’abast dels que tenen mala peça al teler tractaments caríssims que no curen sinó que només allarguen. Tanmateix, no oblidem els innocents que es refiaven dels estalvis de tota una vida de treball per si tenien un mal de ventre quan fossin grans, i ara es rosseguen acollonits els punys perquè entre potineries dels bancs i retallades de l’Estat s’han quedat amb una mà al davant i l’altra al darrere. I, per descomptat, cap dels tres mil i escaig d’innocents que s’han llevat la vida enguany, només a Catalunya, s’han de quedar en l’oblit, ja que és ben cert que a causa de l’estrès que suposa viure amb l’ai al cos, caigueren abatuts per desequilibris nerviosos que els anorrearen la personalitat, l’esperança i la fe. No n'oblidem a cap d'aquests innocents avui, ni tampoc ho fem amb els seus botxins.

divendres, 27 de desembre de 2013

LA GENERACIÓ DELS AUTODIDACTES

La majoria de jubilats i dels que estan en capella de convertir-se’n, formem part d’aquella generació dels que anàvem justos d’armilla i ens les teníem d’apanyar com podíem, gairebé sempre a base de suc de canell i d’alimentar la curiositat cultural espigolant d’aquí i d’allà, si volien guanyar-nos la vida sense anar al rengle i aconseguir ser allò que se’n deia un home de profit. Allevances no es parlava de fracàs escolar, perquè poca gent podia entretenir-se estudiant si a casa els hi feia falta el seu jornal, de manera que per necessitat eren les pròpies famílies les que posaven els fills i les filles a treballar tot just sabien llegir, escriure i les quatre regles. Qui volia aprendre una mica més tenia de manllevar hores del són o del lleure per fer classes de repàs, esforç suplementari pel qual després d’una jornada de deu o dotze hores, tenint onze o dotze anys, s’havia de tenir molta força de voluntat i esperit de superació. Això ho expliqués al jovent d’ara i quasi et prenen per boig. Però quants botiguers no varen ensinistrar-se en l’ofici, fent de saltataulells en grans o petits magatzems de Barcelona o de capitals de comarca? Els aprenents de dependent començaven fent de bastaixos i s’avenien a dormir i menjar al lloc de treball si eren de fora. I els aprenents a la indústria, en general a part de cobrar quatre rals, es passaven la meitat dels quatre anys reglamentaris d’aprenentatge fent encàrrecs als capatassos, netejant les latrines i les naus, carretejant llenya, carbó o queviures per a la casa de l’amo i encenent les estufes de carbó a l’hivern o procurant que no faltes gel a les semals on es refrescava la beguda, a l’estiu. El que volia despuntar tenia d’espavilar-se i estudiar pel seu compte i com que no existien acadèmies de ringo-rango arran de porta, treure’s un diploma de Ceac era tan potent i gratificant com acabar un màster avui. Els autodidactes d’aquella generació, que només de grans varen enllustrar els seus coneixements amb pinzellades acadèmiques, sobre la base d’un ofici ben aprés i ampliat amb formació professional teòrica, sovint per correspondència, s’atreviren a engegar empreses prou sòlides com perquè algunes d’elles encara funcionessin si la generació dels que ho varen trobar tot fet, emborratxada d’èxit i amb les parets dels despatxos plenes d’orles, títols i galindaines, no haguessin cregut tant en l’especulació, en els negocis virtuals i en fer volar coloms, com en el treball constant i en la formació especialitzada i continuada en allò que agradava i es tenia experiència pràctica. Potser vagi lluny d’osques, però a la meva manera de veure, si retornés aquell esperit que il•lusionava la generació dels autodidactes emprenedors o bons oficials, de la crisi en sortiríem abans.             

dijous, 26 de desembre de 2013

LA CARTA ALS REIS DEL REI

El missatge de Nadal del monarca va decebre’m més que cap any, ja que considerant les circumstàncies vaig trobar el seu contingut farcit de frases fetes, llegides directament del telepronter, sense ni una unça d’espontaneïtat i d’improvisació que fes creïble i sincer el que deia. Per tant, els que el varen deixar-lo amb la paraula a la boca, no es van perdre res d’important. A grans trets, va ser una calca devaluada de missatges anteriors, però amb l’agreujant que com a bust parlant havia perdut bona part del carisma de deu anys enrere, per exemple. Quan un monarca ha de demanar perdó en públic per una relliscada darrera altra d’ell i de la institució que representa, té mala peça al teler i per molt que tregui pit i digui que pensa seguir al peu del canó com els bons, aquesta fermesa no genera confiança als ciutadans, sinó més aviat preocupació, perquè en els temps agitats que corren i en els que ens esperen, que el cap d’Estat hagi esquinçat el prestigi en dotzenes “d’escàndols impropis”, com ell mateix va definir la conducta del seu gendre, deixen la institució en calçotets i el seu paper d’àrbitre i de mediador matxucat i en quarantena. En el seu missatge podia haver redreçat la deriva de la institució fent gestos explícits que poguéssim ser entesos per la ciutadania sense necessitat d’interpretacions posteriors de conveniència. Les paraules del rei varen ser tan calculadament ambigües com perquè tothom en fes l'endemà una lectura esbiaixada, portant cadascú l’aigua al seu molí. Si per cas hi havia alguna possibilitat de millorar la imatge del monarca, no era en base a declaracions de principis arnades, apel•lant a un diàleg inconcret sense denunciar a qui es fa el sord i es tanca en banda a parlar del problema que té damunt la teulada. Si volia recuperar amb aquesta compareixença el respecte dels ciutadans es va equivocar de mig a mig: amb una carta als reis dispersa a més a més de poc exigent, no pot aspirar a liderar la sortida de la crisi sobiranista ni donar resposta a un poble pendent d’una votació d’autodeterminació. Tanmateix, dient als aturats i als que ho passen magre que ell ja els té presents en les seves oracions, no apaga el foc de la indignació d’una població empobrida per la mala gestió i la corrupció de part dels seus dirigents. Del missatge del cap d’Estat en moments tan delicats no s’esperava una tímida diagnosi, sinó una proposta valenta i concreta de solucions immediates. I per rescabalar la confiança amb la institució no n’hi ha prou prometent que a partir d’ara tant ell com la seva família no trencaran cap més plat de la nostra vaixella nacional.

dimecres, 25 de desembre de 2013

LA GRAN HIPOCRESIA DELS ANTIAVORTISTES

Potser no sigui cap disbarat aprofitar el dia que es commemora el naixement de Jesús, per escriure sobre el projecte de llei contra l’avortament que el govern ha aprovat  fa quatre dies. M’atreviria a dir, i no voldria que ningú s’ho prengués com una irreverència, que cap altre dia de l’any és més indicat per parlar del dret a interrompre un embaràs, que el dia consagrat, precisament, a magnificar la maternitat més famosa de la història. No us entretindré gaire amb disquisicions ètiques, ideològiques o polítiques, perquè durant tota la setmana ens han bombardejat des de totes bandes amb arguments, rèpliques i contrarèpliques, condemnes i suports aferrissats. Només voldria deixar constància de la gran hipocresia que, a la meva manera de veure, empastifa i desqualifica les bancades del Congrés i del Senat ocupades per parlamentaris inquisidors, d’ambdós sexes, disposats a votar com bens a favor d’esclafar l’avortament, amb el mateix fervor i convicció moral que si es tractés d’engarjolar l’esca del pecat  o tancar un puticlub de carretera. És que cap de les senyories que escalfen l’escó s’ha sotmès mai a un avortament o n’ha viscut algun de prop a la seva família? Fa de maldir i cadascú s'ho deu saber, però com va sentenciar el Jesús quin naixement avui festegem, el que estigui net de pecat que tiri la primera pedra. D'altra banda, com és possible que ningú, amb tres dits de front, pugui estar d’acord amb que la malformació del fetus estigui radicalment exclosa com a causa legítima d’interrupció de l’embaràs? Ses senyories a què juguen, a déus? Són humanes o extraterrestres? Una cosa és que la dona decideixi si s’atreveix a tira endavant o no un part de risc, i una altra de molt diferent prohibir-li per llei que pugui decidir no només si li agradaria parir el fill discapacitat sever que porta a la panxa, sinó si podrà assegurar-li a part d’amor els mitjans materials per superar al nasciturus conviure amb la seva dependència tota la vida, comptant que de l'Estat no se'n podrà refiar gaire. Si em llegeix algun dels partidaris d’aquesta barbaritat, per favor que mediti si la seva conducta intransigent no s’assembla bastant a les d’aquells fariseus que el Jesús, que tal dia com avui va néixer a Betlem, va foragitar del temple a fuetades.

dimarts, 24 de desembre de 2013

EL COSÍ VÍCTOR (novel.la curta) - capítol novè

9
Les  coses no van tardar a aclarir-se o a complicar-se més, segons com es miri. L’oncle Joaquin va rebre un requeriment per presentar-se volant a la caserna. Li varen portar a l’estació un parell de soldats, els quals per si de cas es feia el ronsa, tenien l’ordre d’acompanyar-lo fins a l’antic convent de Sant Agustí, on hi havia la comandància. Com que l’avi no se’n va poder estar d’assabentar-se’n, li va demanar a l’oncle que quan en sortís passés per casa per fer-nos-en cinc cèntims de com havia anat l’entrevista - aparcant momentàniament les diferències -, per si nosaltres podíem fer-hi alguna cosa per desempantanegar la situació. Tal dit, tal fet: a l’hora de sopar es va presentar l’oncle. Després de passar-se quasi vuit hores sotragat i cosit a preguntes pels militars, amb la cara ja pagava: - Ara sí que aquell gamarús l’ha feta bona. Els militars l’han donat per desertor i n’han ordenat la busca i captura, si l’enxampen li faran un consell de guerra i qui sap què més. M’han apercebut molt seriosament que si sabem on para o qui l’ajuda i els hi amaguem, nosaltres també lleparem fort. Vet-ho aquí el merder en que ens ha fotut!
- Què vol dir desertor? – va preguntar, ingènuament, l’àvia.
- Doncs que el pocavergonya que fa quatre dies va plantar-nos cara per sortir-se’n amb la seva, quan li ha vist les orelles al llop s’ha cagat de por a les calces i s’ha comportat com el que és, un covard amariconat per aquells capellans dels collons.
- Fill, si de tant en tant glopegessis lleixiu per netejar-te la bocota potser les coses t’anirien millor. Ets tan malagradós que frises tothom que tens al costat. Si en Víctor va fer el que va fer, en bona part tu n’ets el més culpable, ja t’ho vaig deixar ben clar fa tempsl’avia no es va tallar un pèl, condicionada  pels penjaments de l’oncle-. I encara et diré més: si no fas  el que sigui per treure’l d’aquest trencacolls sa i estalvi, no em miris més a la cara.
- Què voleu que hi faci, jo? – va regirar-se l’oncle mig histèric -. Si no en sé res d’ell, que carai voleu que hi faci?
- Doncs espavila’t. Potser si parlessis amb aquell paio que et va al darrera, entre tots dos podríeu trobar-hi remei.
- Vaja quin un aquell, per demanar-li un favor! Si em persegueix és només per exigir-me que li torni els quartos que li va pagar al nano.
- I aquests diners qui els té ara, digues on són? Si els tens tu els hi tornes i acabeu d’una vegada, que deuen estar més maleïts que les trenta monedes de Judes.
- Els quartos se’ls va quedar en Víctor; per tant, que li vagi a demanar a ell, si el troba.
Al sentir-li dir això se’m va regirar la panxa, sorprès i enrabiat per les penques de l’oncle. I la poca estima i respecte que encara li tenia, se’n va anar a fer punyetes. Jo n’estava convençut que mon cosí no n’havia vist ni un ral del dot que havia emparaulat, perquè sabia que l’oncle no s’havia pas fet el ronsa per acceptar aquells diners com a compensació per parar d’esbroncar-lo. A més, m’hagués jugat qualsevol cosa que no li’n quedava ni la mostra dels diners. El cas és que va fugir d’estudi quan l’àvia li va preguntar directament; no estalviant-se, de passada, d’empastifar com sempre al cosí. Allò de tractar-lo de covard, sobretot, no em va fer cap gràcia, puix jo considerava que s’havien de tenir molt ben posats per atrevir-se a fer el què deien que havia fet.
Estava dubtant si tenia d’esbombar la veritat, desemmascarant al barrut de l’oncle, quan vaig sentir l’avi que, per sorpresa meva i em penso que de tots, més o menys li retreia allò mateix que jo tenia al pap a punt d’escopir: - No sé com t’ho fas, però en moments que hauríem de fer-nos costat com mai, arribes tu i ho engegues tot a parir banderes, esgarriant les cries. Desertar és una cosa molt seriosa, sobretot en temps de guerra, esclar. Si fos veritat que ho ha fet, el nano ja ha begut oli; però, la família també en sortirem molt malparats, com ja has dit. És com quan s’està emparentat, encara que sigui de lluny, amb un lladre, un criminal o una meuca, que la família sempre llepa i arrossega la vergonya i el malnom anys i panys. Per tant, hauríem d’esbrinar la veritat, i mirar de trobar el nano on cony pari.
- I que preteneu, que vagi a buscar-lo jo? No us ho cregueu pas! No penso moure un dit, que us quedi clar. Si ens necessita ja ens ho farà saber. Bé que us escriu cartes d’amagatotis quan li convé, no? – va rebotar-se l’oncle, mirant-me de reüll. - Si no diu res més, bon vent i barca nova. No gallejava de ser prou grandet per prendre decisions? Doncs, au, que se les apanyi com pugui!... A mi, ara per ara, el que em fa anar de corcoll és aquest manso que vol recuperar el seus quartos. No sé pas com fer-li entendre que vagi a reclamar al mestre armer, i que li sortiria més a compte anar-se’n a seguir-li la pista a aquell cabronàs, que no pas buscar-me a mi les pessigolles.
No es va esperar l’arrambatge que tenia ben merescut i tal com feia quan es posava a la defensiva, va girar cua i ens va deixar amb la paraula a la boca. Al quedar-nos a soles, mentre la mare repartia la ració de farinetes de cada vespre, em va semblar que no podia callar-me més com havia anat la cosa dels diners. A les dones els va fer efecte, però ni el pare ni l’avi van fer-ne esgarrifalls: suposo que ja no els venia de nou. L’avi es va posar a menjar, sense fer cap comentari. Al adonar-se que estàvem pendents d’ell, esperant que digués alguna cosa, va remugar: - Apa, afanyeu-vos que la sopa encara està calenta, i freda no val res.
            Allavonces, l’àvia va reclamar l’atenció de tothom sobre una idea que se li acabava d’ocórrer: - què us sembla si parlo amb la senyora Costaferran?
            La idea no devia ser tan descabellada, perquè a l’avi i tot el va deixar parat la suggerència. Segurament jo era l’únic que estava fora de joc, com moltes altres vegades quan em perdia enmig de les converses dels grans, les quals encabat per entendre-les havia de recórrer al pare o a l’àvia si volia lligar caps. En aquest cas, per treure’n l’entrellat del que acabava de sentir vaig necessitar uns quants dies per arreplegar només a bocins tibats amb pinces una vessant familiar que desconeixia: es veu que la tieta Teresita tenia una germana de llet que era filla d’uns tal Costaferran, que van conèixer quan s’estaven a Lleida. L’àvia acabava de tenir la tieta, i les parteres ufanoses com ella anaven molt buscades per donar el pit, simultàniament, al seu propi nadó i a la criatura d’una altra dona que anés curta de llet o li fes un no sé què alletar, capritxada que solien tenir, sobretot, les mares primerenques de casa bona. De rebot, era una manera més que tenia la gent pobra per afanyar-se un sobresou sense gaire escarràs i, tanmateix, com que tenir dida havia esdevingut una mena de toc de distinció social, àdhuc s’havia muntat en una porteria del carrer Cavallers una espècie de punt de trobada, per posar en contacte discretament l’oferta amb la demanda.
            D’aquesta manera a l’àvia, que anava més curta de peles que mai, la van posar en contacte amb els Costaferran, que eren una família que es dedicava al comerç d’oli a l’engròs, fent tota mena de barreges i trafiques, des de no sé quantes generacions de . Vet-aquí que la germana gran de la que l’àvia havia d’ajudar a criar estava casada amb un militar de carrera i d’acadèmia, no pas “xusquero” qualsevol, que es deia Ortíz i el qual per una d’aquelles estranyes coincidències de la vida, estava destinat amb galons de comandant a la caserna de Girona. No sé com se n’assabentaren els de casa d’aquesta carambola, però el cas és que quan va ser l’hora d’espavilar la tieta, l’àvia va aconseguir que l’agafessin els Costaferran per servir a casa seva, precisament amb la família de la seva germana de llet, on sembla n’estaven molt ja que, i no és perquè jo ho digui, era una nena molt espavilada, treballadora i apersonada, per la seva edat.
D’aquí ve que a l’àvia se li acudís, com en una inspiració sobrenatural, la pensada de recórrer-hi, per intentar que fessin servir la seva influència en favor del cosí Víctor. L’avi, que no volia trencar-li de nou les oracions, després d’haver anat a la brega feia poc, va opinar que es podia provar sempre i quan no perjudiquéssim la tieta, ja que la seva família portava penjada a l’esquena la llufa de ser sospitosa de mofar-nos de l’exèrcit, encara que no fos ben bé així com havien anat les coses. Aquesta reflexió va tenir la virtut de moderar, de moment, la refistolada de l’àvia.
- Vols dir que em girarien la cara? – va preguntar, confosa.
- Dona, no ho sé. Però estic segur que al comandant, per molt que la tingui ben considerada a la nena, potser no li farà gaire gràcia d’embolicar-se la vida per donar-nos un cop de mà.
- Pensa que, al cap i a la fi, la nena es germana de llet de la seva cunyada...
- Això no hi té res a veure, ells ja et varen pagar el que et pertocava i potser ja ni se’n recorden o no se’n voldran recordar.
- Home, no surtis ara amb aquestes. Que si la varen agafar per servir a casa seva va ser per què era qui era; la senyora Costaferran m’ho va deixar ben clar: que els podia demanar els favors que volgués, que sempre estarien en deute.
- La varen agafar perquè és tan dolça, neta i endreçada que no n’hagueren trobat una de millor. L’assumpte de la teva llet, creu-me, més aviat hi va tenir poc a veure – va romancejar l’avi, que sense adonar-se’n ja s’estava embrancant en una altra discussió al tocar el voraviu de l’avia, portant-li la contrària.
La mare que, com us he dit, no solia intervenir gairebé mai en les picabaralles dels seus sogres, sobretot quan s’enfaristolaven, va fer una observació que tothom va considerar encertada: - Per què no li demaneu directament el parer a la Teresita?
Fins i tot el pare va mirar-se-la, sorprès i encantat que per una vegada digués la seva sense vergonya. Per deformació professional, quan adés repasso aquells fets reculats, especulo que potser ma mare va ficar-hi cullerada en aquella ocasió perquè l’afectada era la tieta: una mossa que servia, com ella abans de casar-se amb el pare ho havia fet a cal Càndido.     









EL TIÓ

Ens fem trampa al solitari quan fem cagar al tió les coses bones amb que abans, nosaltres mateixos, li hem farcit la panxa? Jo diria que sent interessant la pregunta, no planteja la qüestió de fons. Ja que el fotut i preocupant és que el mànec d’escombra o el bastó amb que la mainada tustarà la soca màgica aquesta Nit-bona o el mateix dia de Nadal, abans d’endrapar l’escudella de galets, tot cantant: “caga tió, torrons d’avellana i de pinyó, no caguis arengades que son salades; caga tor-rons, que són més bons”, facin venir ganes als adults d’arreplegar-los de les mans de les criatures per estovar la carcanada del tió-Estat, i exigir-li, amb el mateix delit que la mainada ho fa respecte de les neules i torrons, però amb tanta indignació que soni a ultimàtum desesperat la cantarella tradicional: “caga tió solucions per a l’atur, vaselina per als desnonaments, ajudes per a la dependència, respostes per a la incertesa de les pensions i per a la pobresa creixent ...” Potser el paradigma de felicitat en aquestes diades, ja no sigui tan simple per resumir-lo en aquella expressió tan nostrada: “per Nadal matarem el gall, i a la tia Pepa li’n darem un tall”. Perquè passa que de galls de veritat ja se’n veuen pocs a les taules del poble, i que els que poden permetre’s trinxar un bon capó, massa sovint no se’n recorden de la tia Pepa que passa gana. La vida s’ha complicat per tothom i enlloc d’aquella estrella fantàstica que guiava uns mags cap a Betlem, ara per damunt dels nostres caps boleien aus de mala astrugància, que després de xuclar-nos l’esperança com uns vampirs, mai no en tenen prou i volen fastiguejar-nos una  mica més l’existència, posant-nos la por al cos amb l’anunci de noves clatellades a la butxaca dels pobres, sense respectar ni la pau i treva de Nadal. Ens deixarem prendre l’ànima, també, i que ens l’escorxin amb l’excusa de la crisi, per seguir alimentant els mercats, els especuladors, els corruptes i els polítics mesells que només pensen en la seva menjadora, i passen de la gana dels ciutadans? Si la distància més curta entre dos punts és la recta, ens hauríem de preguntar per què els que tenen la paella pel mànec fan tantes giragonses per resoldre una crisi que es basa, exclusivament, en la descarada usura i l’avarícia d’uns quants desaprensius que no paren de fer-nos treure el fetge per la boca, aprofitant-se de la gran impotència en que ens han submergit. Mai havíem anat tan nets de clatell com ara, però mai tampoc no ens havien tirat tanta porqueria i escarni al damunt. Per aquesta raó, no seria estrany que alguns es delissin per prendre els bastons de les mans innocents de la mainada, per apallissar aquest tió-Estat que només sap cagar carbó als que demanen torrons.

dilluns, 23 de desembre de 2013

DINARS I SOPARS DE NADAL

En Pla escrivia en el seu llibre “El que hem menjat” que quan arribava Nadal, la gent menjava molt, segurament massa. Era un error, però la vida era així i no n’hi havia d’altra. Afegia: “després del sentimentalisme de Nadal, els parents continuaven renyits durant tot l’any, com és natural”. En Pla es referia als vells costums del país en que l’àpat de Nadal era – i en certa manera encara de vegades és avui – un dinar essencialment familiar i de molta densitat sentimental, en el qual les antipaties i desavinences semblaven quedar al marge – no pas per sempre, és clar -, perquè l’efusió sentimental nadalenca havia establert el principi segons el qual “per Nadal cada ovella al seu corral”. Tanmateix, avui que s’aprofita qualsevol excusa per organitzar una trobada d’amics, companys de feina o veïns, fer-ho en vigílies de Nadal s’ha convertit en una tradició que mereixeria una anàlisi sociològic acurat i que, potser, ens sorprendria concloent que, en el fons, més que reunir-se per menjar del què es tracta és de passar-s’ho bé en companyia de gent que et cau de conya. Què és menja és el de menys, tot i que la vessant gastronòmica també compta i els restauradors adapten a totes les butxaques els menus d'aquesta època. Amb la crisi, els dinars d’empresa que pagava l’amo, - sovint per aprofitar l’avinentesa de tenir tot el personal reunit per endinyar-los un sermó paternalista -, quan l’empresa els ha suprimit del pressupost resulta que el personal ha continuat fent-los pagant cadascú a escot i, a vegades, inclús s’hi convida al cap (ja no se li diu "amo") amb la condició que no esperi que se li faci la pilota i que es deixi el sermó a casa. Als dinars d’empresa avui les rialles no semblen tan encotillades. Vaig escoltar l’altre dia algú que es queixava que amb la gana que es passa, sembla mentida que tot s’acabi fent barrila a l’entorn d’una taula. Gran ximpleria!, com diria en Pla. La necessitat de trobar-se colles d’amics per festejar el Nadal plegats és menys hipòcrita que invitar al dinar de Nadal de les famílies burgeses, com es feia en temps reculats, algun pobre asilat a Casa Caritat o a l’Hospici i col•locar-lo a la taula en lloc preferent i, de vegades, el servia la senyora de la casa. Aquests dinars o sopars d’amics o d’empresa, fins i tot quan es fan regals sota la fórmula de l’amic invisible i a algú li sembla que el seu li ha fet l’enemic invisible, no s’acaben com el rosari de l’aurora. I és que no s’hi va per menjar, sinó per estar junts i parlar de tot el que es vulgui sense reprimir-se, perquè se sap que a ningú a se li entregirarà.

diumenge, 22 de desembre de 2013

LES BALANCES DE LA VERGONYA

No sé si en seran capaços, però estic segur que per poc que poguessin – els que tots sabem i no cal anomenar -, avui a Catalunya no cauria ni la pedregada de la rifa de Nadal. Malgrat no volen que se’ls hi retreguin les vegades que l’Estat espanyol ha posat la proa a Catalunya – és a dir, ha anat “en contra de” -, amb la cançó enfadosa de les balances fiscals s’estan carregant de merda d’oca. Fa uns mesos, per treure ferro a la tensió i que corregués una mica d’aire, el ministre Montoro va prometre que abans d’acabar l’any es publicarien les proves de que Catalunya en fa un gra massa quan parla d’espoli fiscal, però som a quatre dies de menjar-nos els torrons i el més calent està a l’aigüera. Es veu que no són prou gent al taller d’alquímia del ministeri d’Hisenda, per elaborar una "trola" tan perfecta, que sembli veritat. En l’haver dels entrebancs i pals a les rodes que l’Estat ha tolerat i patrocinat – i no confonguem Estat amb Espanya, perquè al país hi ha escampada gent molt més assenyada i raonable que els quatre galifardeus que remenen les cireres des de les cavorques del Madrid més ranci -, aquesta martingala d’amagar les balances fiscals és tan vergonyosa que fa fàstic. Però el més greu de tot plegat és que, després d’abusar anys i panys de la paciència i resignació franciscana dels catalans, encara es faran els ofesos quan al final ensenyin els deures i els números no se’ls cregui ningú. El meu barber, en Manel, del qual ja us n’he parlat més d’una vegada perquè encara que no tingui estudis els seus comentaris sovint la claven, em va dir l’altre dia: “si esperen tant, no serà que en Montoro especula amb que si malgrat no ho desitja, si per casualitat ens toca la grossa o alguna picossada dels primers premis, ho farà servir per rebaixar el dèficit entre el que paguem i el que rebem?” Ja seria pervers, però d’aquesta gent que cada cop que parlen ens deixen parats amb sortides d’emblanquinador, es pot esperar qualsevol ximpleria.       

dissabte, 21 de desembre de 2013

EL COSÍ VÍCTOR - (novel.la curta) - capítol vuitè

8
Vam tenir dues setmanes justes de treva. Però tot i que ningú va gosar durant aquest lapse de temps treure el tema del cosí Víctor en cap conversa, no s’havia de ser gaire eixerit per comprendre que malgrat no se’l posessin a la boca ningú se l’havia pogut treure del cap. La qual cosa encara ho empitjorava, perquè els silencis forçats solen revenir a la llarga feixucs i massa eloqüents: ens feia més mal dissimular que passava alguna cosa, que no pas parlar-ne obertament sempre que ens convingués, desfogant-nos-en. Tanmateix, el que jo no entenia llavors - i, si molt em grateu, ni ara -, és que no poguéssim tocar aquell tema amb naturalitat, enlloc de fer-ho d’amagat, com si es tractés d’una cosa lletja.
Des de la distància, penso que he arribat a fer-me’n una idea del drama que havia literalment abduït la família: els avis, el meu pare i fins i tot els oncles se sentien culpables de no impedir-li al cosí el disbarat d’anar-se’n a l’Àfrica i d’emmerdar-se fins al coll en una guerra que li feia fàstic. Mentre no en sabérem res, encara rai; però, així que arribaren les primeres cartes, a tothom li va coure una ferida que mai no s’havia cicatritzat del tot, i que continuava supurant. Jo no sé si l’oncle Joaquin va sentir-ne mai cap, de remordiment; però era bastant evident per a mi, que de bona part de la seva crispació en tenia la culpa el fet que se sentia en fals des que va saber-se que arreplegà corrents els quatre xavos que el cosí Víctor li va tirar pels morros, després de vendre’s la pell per deslliurar un paio de casa bona, de la mala sort d’haver-li sortit una bola negra.
 Malgrat les aparences i les fanfarronades, estic convençut que l’oncle en el fons tampoc no se’n sentia pas d’orgullós de fins on s’havia arribat, tot i que ho disfressés amb mala llet per fer-se el mesell. Tanmateix, tota la família se sentia engabiada en una mena de trampa de la qual només se’n podien sortir gosant manifestar els sentiments amb un pessic de sinceritat, enlloc de sortir de fer el ploramiques i anar-se’n per petaneres o perdent els estreps a les primeres de canvi. L’esbravada que va fer esclatar l’àvia el ressentiment de l’àvia tampoc no va tenir conseqüències positives, ans tot el contrari; però tothom va preferir continuar amagant el cap sota l’ala, ella la primera, fent veure que no passava res, no obstant la processó ens feia un rau-rau insuportable a la panxa.
Era evident que una aparença de calma tan postissa com aquella, no portava a res de bo, i que la cotilla de silenci malsofert tenia de rebentar en qualsevol moment per alguna embasta. Va trigar, com us deia abans, quinze dies justos a passar. I aquesta vegada no es va tractar d’una altra carta, sinó de la visita d’un fulano que treia foc pels queixals i que pretenia enxampar l’oncle cara a cara, tant sí com no. L’avia li va dir-li que no el trobaria a aquella adreça perquè feia tres mesos s’havia mudat a una altra banda. Però l’home no era de bon ferrar i no s’avenia fàcilment a raons, sinó que cada cop s’enfilava més per les parets; de tan alterat era quasi violent, de manera que vaig sortir a fer-li costat a la pobra dona, ja que de  la mare poc se’n podia refiar perquè mai havia estat una dona d’empenta i des que anava una mica més tova, feia més nosa que servei.
- Mireu, mestressa – escridassava l’àvia, aquell poca-solta – puix que vós deveu ser sa mare, us prego que li féu arribar la veu que ens hem de veure ràpid, per un assumpte que se li crema tant o més que a mi.
- Ara pla! – va parar-li els peus l’àvia –. Quin coi de negoci us podeu portar entre mans amb el meu fill? No crec pas que faci tractes amb un arrauxat com vós.
- I tant que sí, el que passa és que el vostre fill no en sap de fer tractes perquè no té paraula en els negocis, vatua l’olla! – li va contestar l’home de mala manera -. Suposo que ja sabeu que havíem convingut amb el vostre fill que el seu s’embarqués cap a l’Àfrica enlloc del meu xicot, i que, entre l’un i l’altre, em van ben arremangar la camisa, cobrant-me una bona picossada pel servei, i ara el molt marrà del vostre nét s’ha acomiadat a la francesa del compromís, deixant el meu xicot amb el cul a l’aire. Per tant, per molt que s’amaguin dessota les pedres o de les vostres faldilles, quan els trobi els hi faré una cara nova.
De seguida em vaig adonar que l’àvia no en plegava un bull de tot aquell galimaties; i jo més aviat tampoc no gaire, la veritat. Però si que vaig ensumar-me que l’oncle es trobava en un mal pas pel seu mal cap. Em va semblar que tenia de ficar-hi cullerada, per demanar-li a aquell home que s’expliqués una mica més clar. A causa de la meva joventut, en principi m’havien deixat de banda a la conversa, però al veure’m tan decidit va fer-ne cas de la meva ànsia, procurant descabdellar la troca a l’àvia: - Guaiteu, mestressa, el vostre fill i jo vam fer un tracte: el vostre nét estava disposat a fer el servei com a voluntari a l’Àfrica, en comptes del meu noi a canvi d’un feix de quartos, esclar. Us en comenceu a fer càrrec, ara? Doncs vet-aquí que el pocavergonya ha desertat i els militars me li volen fer pagar els plats trencats al meu noi, reclamant-li que si no apareix el vostre nét en quaranta-vuit hores , es prepari per anar a espellingar moros allà baix. Us en feu càrrec de per què necessito trobar el malparit que ens ha deixat amb el cul a l’aire?
- Marededéu Santíssima, el que m’esteu dient! - li va contestar l’àvia, que de tan afectada per com li havia explicat de cru, en prou feines sabia com reaccionar -, el meu nét no us el faria mai un lleig d’aquesta mena. Segur que hi ha algun malentès. Aneu-vos-en a l’estació que allà hi trobareu el meu fill, o si no pregunteu pel meu home, que també hi treballa.
Aquell energumen no va esperar a que li ho repetissin dues vegades, i corregué escales avall cap a l’estació, sense ni donar les gràcies per la informació. Quan va ser fora, l’àvia tremolant-li la barbeta, em va preguntar: - Què volia dir aquest paio? Vols dir què no li ha passat res al teu cosinet?
En aquell moment no vaig saber què contestar-li, ja que jo mateix estava fet un embull. Només una paraula m’havia quedat entravessada al païdor: desertar. No sabia exactament què volia dir, però m’ensumava que res de bo. Esperar l’hora de dinar es va fer etern i, si no hagués estat per no deixar-les soles, a l’àvia i a la mare, hauria volat jo també cap a l’estació. Però no em va tocar altre remei que aguantar-me’n les ganes. Quan a l’àvia estava molt amoïnada per alguna cosa es feia passar els nervis posant-se a fregar com una boja, de genolls per terra. Perquè no se sentís sola, li vaig canviar l’aigua de la galleda un parell de vegades i li vaig escórrer la baieta. Tot això sense intercanviar un sol mot, mentre la mare trastejava d’esma per la cuina com una esperitada, rondinant en veu baixa una lletania de les seves, que poc li vam entendre. Quan l’avi i el pare es van presentar a l’hora de dinar, ben tocades i repicades les dues de la tarda, tots ens hi varem acostar expectants: no va caldre preguntar-nos res perquè endevinessin el motiu del nostre neguit.
- Ja us ha vingut a veure aquell esverat, oi? – va començar l’avi d’entrada, preveient el panorama que li esperava – Vaja quin un, aquest penques! Resulta que va entabanar el nano perquè li treies les castanyes del foc a son fill, i ara ens vol encolomar el mort, com si nosaltres en tinguéssim la culpa que el negoci s’hagi fet aiguapoll.
- Però, en Víctor està bé o no? – a l’àvia no l’apartaves de la seva única preocupació.
- I jo que sé! – va desenganyar-la l’avi, sorrut com ell sol quan se sentia tan indefens i acorralat que no sabia com respondre – El nano, pel que diu aquest tifa, s’ha desentès de la guerra i ha deixat penjat el tracte que poguessin tenir aquell parell.
- El que no entenc – va intervenir el pare – és com un soldat pot fer-se fonedís. Que sapiguem, per aquells verals no hi coneix ningú, i no el veig pas capaç d’emprendre una aventura tan complicada tot sol. Ell, més aviat, m’ha donat sempre la impressió que és del darrer que li parla.
La reflexió del pare era bastant assenyada, vaig pensar, però no feia diana el tot. El cosí Víctor tenia les seves cosetes, com tothom, però no era un eixelebrat ni tampoc una mosqueta morta. Penso que això d’embolicar-se com a voluntari a la guerra, en principi fou una fanfarronada pròpia de qui està cagat de por: n’estic segur que fins al darrer moment esperava que l’oncle baixés del burro i li estalviés de cometre aquella bogeria. D’altra banda, com se li podia acudir d’anar a la guerra pretenent no disparar un sol tret? Això era, precisament. el que menys m’encaixava en la seva sobtada deriva patriòtica, ja que jo sempre, llamp me mau, m’havia cregut que a les guerres s’hi anava a matar, simplement perquè no et matessin a tu.
L’avi em va estroncar les cabòries, al respondre a l’observació del pare: - No sabria dir-te com s’ho ha fet, però el cas és que el nano sembla que els ha deixat plantats, amb un pam de nas. Això no té volta de fulla, ja que si no tingués fonament els militars no li buscarien les pessigolles al paio que ens ha vingut a veure. El que ignorava és que si el substitut d’un quota es tira enrere del tracte fet, empudeguessin a qui se n’havia escapolit d’anar a la guerra gratant-se la butxaca. Si és que hi ha una llei que ho digui, deu ser de fa quatre dies, des que van escassos de carn de canó.
- Em voleu dir, d’una vegada, què se’n sap d’en Víctor? – l’àvia estava desesperada, perquè ningú li’n feia cas. Era tan evident i cridanera la seva angoixa que, finalment, a l’avi li degué fer pena i va afluixar una mica el capteniment.
- No et preocupis més, dona; el nano està bé, t’ho dic amb el cor a la mà. Si hagués pres mal, a hores d’ara ja ho sabríem. Pel que sembla, ha fotut el camp a la francesa i vés a saber on para i quina en porta de cap. Tal com n’és de pallús i de candi, no m’estranyaria que l’haguessin engalipat els propis moros i s’hagi passat a l’enemic, mira que et dic! En acabar, no va poder-se’n estar de l’estirabot final: - Que el pagui qui l’entengui!
- Doncs ben fet, caraina, millor això, que exposar-se a que el matin va sentenciar l’àvia que, al meu entendre, totes aquelles emocions la feien pixar fora del test; talment com l’avi, que amb la darrera intervenció tampoc no és que hagués estat, precisament, gaire fi.
El pare, potser en agraïment a la confiança que li vaig fer palesa arran de la primera carta rebuda, em va indicar amb el cap que entrés a la cuina, segurament per fer-me’n cinc cèntims més d’aquella història rocambolesca; però no li va servir de res l’estratagema, ja que la mare i l’àvia s’hi varen posar pel mig, amb l’excusa de portar la cassola a taula. Aquella manefleria va impedir que el pare, potser, me n’expliqués l’entrellat de tot plegat, perquè a taula dens havíem acostumat a que tothom anés per feina i la conversa distesa marca de la casa en altres temps, darrerament més aviat escassejava. Fins i tot l’àvia, que sempre havia estat la més xerraire i divertida, ja feia una colla de dies que no portava res de nou de plaça, i pel que fa a la mare ja us he dit que tenia mal picarol.
Ara que desempolsego records tan reculats, he de reconèixer que el paper de ma mare a casa sempre es va limitar a mantenir-se en un discret segon pla, feinejant, cosint i participant poc de les enraonies; no obstant això, no se’n perdia una engruna del que s’hi parlava. I si t’hi fixaves un xic, t’adonaves que el que regatejava en xerrameca ho prodigava fent ganyotes: per les mil i una expressions de la seva cara podies saber, en cada moment, com es prenia o l’afectava tot el que escoltava. L’àvia, poc abans de morir vaig sentir que li retreia aquell etern posat d’empegueïment: - tu, xiqueta, mai n’has sabut de fer-te valdre, com si encara et consideressis la dona de fer feines de cal Càndido i a tots nosaltres, inclòs el te home, els teus amos. Sort n’has tingut d’haver arreplegat en Benito, que si hagués sigut en Joaquin ja sabries, rai, el pa que s’hi dona acotant sempre el cap amb el davantal de criada com ta cunyada.
La mare, però, no era pas una mosqueta morta i estic segur que si el pare li hagués xafat un ull de poll, prou que se n’hauria revenjat. I tant que sí! El que passa és que el pare, i aquí li dono del tot la raó a l’àvia, era un bon home que li respectava a la mare que fos una mica esquerpa, sense avergonyir-la ni pressionar-la. A mi tampoc no em feia res que fos tan reservada, al contrari: ja em venia bé que no m’atabalés a totes hores, per si feia o deixava de fer. En qualsevol cas, és possible que entre nosaltres no ens haguéssim fet gaires confidències, però teníem una comunicació especial i secreta: m’agradava sentir-la cantussejar mentre cosia, sobretot quan es pensava que estava tota sola. Em recreava, particularment, amb dues de les cançons que repetia més i que a mi m’impressionaven tant que, encara avui, me’n recordo de la tonada d’una d’elles: “... no surtis de nits, fuig dels brogits, treballa, estudia, fes cas d’una vella que sols viu per tu...”. La lletra no la puc evocar sencera, però aquesta estrofa m’ha quedat encastada al cervell, potser perquè a ella sovint se li escapaven les llàgrimes cantant-la i jo, escoltant-la d’amagat, també em feia un tip de plorar. Mai vaig gosar interrompre-la ni deixar-me enxampar, tement que l’encanteri es desfés per sempre si em descobria. L’altra cançó no era tan trista, però hi posava tant de sentiment, que sempre em féu molt d’efecte: era la sardana Llevantina.