divendres, 8 de novembre del 2013

DE L'AURORA A LA TENEBRA (Carta al Vent)

Al carrer de l’Aurora, del Raval, s’ha trinxat quelcom més que la credibilitat d’uns quants mossos d’esquadra; en aquell portal s’ha escenificat el darrer capítol, fins ara, del sainet pervers que algú està escrivint de temps ençà, des de Madrid o des d’una cantonada del passeig de Gràcia, per escarnir un dels puntals bàsics de la democràcia: la policia. No hi ha cap estat democràtic que sobrevisqui si les persones se senten indefenses davant la inseguretat sistemàtica o l’agressió impune. I qui ha de vetllar perquè els ciutadans puguin dormir tranquils, en un estat de dret és la policia en qualsevulla de les seves versions. Però perquè el ciutadà s’hi pugui repanxolar sense complexes en la policia, cal que aquesta li mereixi confiança, respecte i que no li faci por. Un símptoma de grinyol democràtic es adonar-te que la gent mira amb lupa cada actuació policial. El problema és que tenim un passat i que a la memòria i a les costelles de molta gent s’han fet durícies les experiències viscudes durant la dictadura amb “els grisos” i, per tant, es fa difícil amb aquesta motxilla a l’esquena estimar la policia. Pensàvem que seria diferent amb uns mossos d’esquadra idealitzats, però avui, trenta anys després, descobrim que la qüestió no era el color de l’uniforme, sinó un sentiment més abstracte: la policia sinònim de repressió.

            Feta aquesta composició de lloc per centrar la reflexió d’avui, reconec que una operació tan complicada com la de fer sentir orgullosos els ciutadans de tenir una policia democràtica, ha fracassat en bona part perquè la classe política en general, des de la transició fins abans d’ahir, no ha jugat net quan ha tocat poder al pretendre tutelar la policia per arrambar-la als seus interessos ideològics, enlloc de dotar-la de medis suficients per prestar, amb independència, el millor servei professional al país. I com que per manca de tradició democràtica no s’ha paït encara, tocant de peus a terra, quina és la feina de la policia, els somiatruites voldríem que les detencions dels delinqüents fossin tendres i que els busca-raons exaltats es dissolguessin entonant balades pacifistes. Llàstima que aquesta dimensió romàntica no es correspongui amb la realitat! Tant els polítics com la ciutadania, a la meva manera de veure, haurien de preguntar-se què ha passat perquè es cregui més aviat el xoriço que acusa al mosso d’haver-li dit “fill de puta”, que no pas el mosso que assegura que el xoriço l’hi ha dit de tot i s’ha cagat amb sa mare. D’entrada, la versió de la policia es posa en quarantena, dient que s’està tip de mentides. Però s’hauria de matisar que qui ha mentit o no ha sabut explicar determinades actuacions han estat els polítics de torn al capdavant d’Interior, presoners de la hipocresia de no acceptar que totes les policies del món tenen una única finalitat: mantenir l’ordre i prevenir el delicte. La diferència és que en una dictadura s’actua amb impunitat i en una democràcia s’han de respectar les lleis i els drets individuals. I totes les altres interpretacions, són faules a la vora del foc. Francament, no anem massa a l’hora quan els mitjans d’informació airegen els draps bruts i es callen els encerts. Serà que, en el fons, revifa el suposat l’ADN anarco dels catalans? O es tracta d’una operació més de sabotatge organitzat de les nostres institucions, amb la complicitat de la gent de bona fe? Potser cal deixar-se de tantes camàndules!   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada