TOTS ELS MARTIRS DEL SEGLE XX

            Me n’estaré prou de criticar l’església catòlica per fabricar sants a tremuja: pot farcir-ne els altars mentre tracti aquesta exuberància santificadora en la intimitat, amb els seus parroquians. Però quan d’una tacada en proclama cinc-cents i escaig, convertint-ho en un espectacle i penjant a aquesta promoció l’etiqueta de “màrtirs del segle vint”, no puc evitar que davant una declaració tan pretensiosa i forassenyada se’m regiri el païdor. El segle XX n’està ple d’homes, dones i criatures martiritzades en vida, en alguns casos actuant de botxins homes d’església, com en els episodis de pederàstia, sense anar més lluny. Per tant, atribuir als religiosos beatificats ahir a Tarragona l’aureola de “màrtirs del segle XX” no és solament una exageració sectària sinó, sobretot, una bajanada imperdonable. Que aquests religiosos varen morir per causa de l’odi irracional d’unes masses exaltades ningú ho nega, com tampoc el sentiment antireligiós que niava als cors de moltes persones que identificaven religió amb repressió, bastantes vegades justificadament. Per tant, si l’església vol recompensar aquests peons per haver pagat la culpa “des de dalt”, hi té tot el dret. Però que no digui que tenen l’exclusiva del martiri, en el segle passat.

            Tanmateix, sense anar més lluny i per no barrejar-hi la guerra civil per entremig com han recomanat els organitzadors de l’acte, suposo que intentant carregar-se de raó, quan la pau dels cementiris es va imposar pel decret de la victòria, milers i milers de persones, la immensa majoria batejades i algunes fins i tot bones cristianes, varen ser fusellades, deportades a camps de treball pitjor que els de concentració i privades dels drets humans més bàsics per uns governants que es netejaven les vergonyes amb aigua beneïda tres vegades al dia i que no donaven una passa sense agafar-se de bracet amb bisbes i capellans, del mateix gremi que els que avui no solament neguen la “fe de màrtirs” a les víctimes civils de la postguerra, sinó que no han tingut temps, després de tants anys, per demanar almenys perdó pel col·laboracionisme fastigós amb qui martiritzava física i psicològicament a ciutadans, pel sol fet de ser rojos o blasfems. No seria honest amb mi mateix, si no en deixés constància d’aquesta hipocresia històrica en un blog que pretén, d’acord amb la meva manera de veure, postil·lar l’actualitat. I perdoneu les molèsties, si he aixafat algun ull de poll.