LES PENSIONS: CRÓNICA D'UNA VERGONYA (1)

LES PENSIONS: CRÓNICA D’UNA VERGONYA (1)

A dos setmanes de consumada la consagració electoral del senyor Rajoy vaig escriure al blog una “Carta al Vent” que portava per títol: “quan ens vendran la moto de les pensions?”, on em feia unes quantes reflexions com aquestes: “L’aparell de propaganda electoral del PP ha venut durant la campanya, a tort i a dret, la moto que el seu futur govern no contempla “congelar les pensions”. Hauríem d’estar tranquils, doncs, els jubilats i pensionistes? Francament, sento pudor de socarrim, i em sembla que malgrat les bones paraules i copets a l’espatlla de la gent gran, alguna cosa grinyola”. “Fa dos dies – continuava - el rostre amable dels populars i candidat per Barcelona, Jorge Fernández Diaz, preguntat sobre la garantia de les pensions públiques, va ratificar les bones intencions del seu partit, però se li’n va escapar una que no em va fer gràcia. Va dir que ells eren de l’opinió que les pensions s’havien de revalorar amb l’IPC tal com està pactat, però el punyeter es va curar en salut: si quan rebem les transferències ens adonem que a la caixa només hi han teranyines, ens tindrem de replantejar la situació”. “És a dir – concloïa - que no perilla de moment la paga de Nadal, perquè seria massa lleig cruspir-se-la a quatre dies d’haver-se enfilat al poder, però no ens refiem de cara a l’any vinent. Naturalment, no ho va dir amb aquesta claredat meridiana, paraula per paraula, però ja sabeu que els polítics parlar clar ho tenen prohibit, i sempre se’ls ha d’interpretar entre línies. Millor que m’equivoqui, però sento flaire d’estafa”.

            “Els últims anys de l’Aznar – acabava la carta -, i, sobretot, durant l’imperi socialista capitanejat pel senyor Zapatero, s’assegurava que el fons de reserva de les pensions era robust per arribar al 2040 sense problemes. Aquesta garantia es va empescar a les beceroles del Pacte de Toledo, i l’afirmació que no s’havia de patir, almenys fins d’aquí a trenta anys, la repetien sense que el nas se’ls hi allargués, tots els que remenaven l’olla. Però jo, que sóc més escèptic i descregut a mesura que em faig gran, em faig preguntes: la principal de les quals, com es gestiona aquest cèlebre fons de reserva? Em temo que amb la fal·lera d’engreixar-lo més de pressa, s’hagi invertit una part, més o menys considerable, en això que ara se’n diuen “bons tòxics” i que els meus avis en deien “fum”. O en deute espanyol que no saben on col·locar. És a dir: em pregunto en definitiva, qui ens garanteix que el fons de reserva no se l’han menjat les rates? Si així fos, no voldria trobar-me en la pell de qui ens hagi d’explicar com hem anat a parar a aquest atzucac”. Ho vaig escriure fa dos anys i si bé llavors la callada va ser la resposta, els fets avui són eloqüents: pensions camí de la misèria, amb la sorpresa de saber que a aquest ritme, el que queda del fons de reserva s’haurà fos el 2018. La gran estafa, doncs, s’està consumant davant dels nostres nassos, i fent-nos creure que podria anar pitjor es pensen que ens tenen agafats pel coll. (continuarà demà)