● Mai s’han
escoltat arreu del món - no només a casa nostra - tantes crides al diàleg. Ni
s’havien convocat tantes reunions on tothom parla, enlloc d’enraonar, i gairebé
ningú escolta . Els gats vells hi assisteixen sense obrir la boca, en un silenci
tàctic i sorneguer, deixant els debats abrandats pels que creuen que, amb les
seves idees podran arreglar el món fins que s’adonen que en prou feines
serveixen per endreçar el pati del darrera de casa. El diàleg no és res més que
una eina per exposar punts de vista, sense alçar la veu ni la mà, mirant de convèncer
l’interlocutor només amb arguments i per les bones.
● Però no és pas senzill
posar-se d’acord, perquè per fer-ho cal que cadascú dels que enraonen cedeixi
una mica en els seus plantejaments i que, sobretot, no s’hi arrapin a les seves
raons com si fossin un dogma. Només quan es té la generositat i l’altura de
mires de rebaixar-se els fums, el diàleg franc i, si res més no, propicia arribar
a una entesa per consens. És a dir: aconseguir consensuar una solució és la manera civilitzada de quedar amics amb
els adversaris, encara que sigui a canvi de signar només uns compromisos de mínims
per evitar que el diàleg es trenqui. Però aquest consens, per desgràcia, no és
possible quan es pretén jugar fort d’entrada: a tot o res. I la gran evidència
del fracàs del diàleg, és que no es pot arribar a cap consens si tothom
s’esgargamella parlant alhora.
● Estem farts de
veure com en tertúlies televisives o taules rodones els participants que
haurien de donar exemple de de mesura sembla que pateixin el mal de sant
Víctor, trepitjant-se els torns de paraula descaradament, encavallant uns
arguments sobre els altres i esbatussant-se dialècticament com si la raó no fos
de qui s’explica millor sinó qui crida més. I en el propi temple per antonomàsia
del culte a la paraula, el Parlament, la majoria de les vegades ses senyories
no s’escolten mútuament el que diuen amb ganes d’entendre-ho o per simple
cortesia. Tapant-se les orelles, els consensos són impossibles i menys encara
en política. Els diàlegs de sords, tinguem-ho present, acaben anorreant les societats
que els practiquen per sistema. Qui sigui frare que prengui candela. I perdoneu
les molèsties.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada