Si féssim
treballar una mica més el senderi i no estiguéssim tan penjats de la pluja de
declaracions dels polítics, potser ens adonaríem que els números que ens volen
vendre no quadren si fem la prova del nou i, per tant, que algú ens vol fer
combregar amb rodes de molí. En Pla, que venia de pagès, sempre repetia a
tothom que el volia escoltar: “miri que no el fotin!” Fins i tot al seu masover
li feia passar comptes de la llet del mas, perquè tenia clar que: “no et pots
refiar ni de la camisa que portes, per molt que te l’estimis”. Ves a saber si
era o no malaltissa aquesta dèria, però, mireu que us dic: potser sí que a vegades
tenen raó els pagesos que la por guarda la vinya. A mi em sembla que els ciutadans,
de tot arreu, pequem d’ingenus, i no fem passar comptes en serio als que
remenen les nostres cireres, per si de cas. Què coi vol dir, que això fa lleig?
Més lleig fa que, per no fixar-t'hi prou qui havies fet confiança, acabi buidant-te
la casa, deixant-te a la misèria. Quan tot eren flors i violes i la festa
semblava que mai s’acabaria, no se sentien gaires veus de polítics, ni
d’economistes, ni d’empresaris, ni de banquers tocats i posats, que prediquessin
seny. Potser sí que algú remugava alguna cosa sobre mirar prim, però era amb la
boca petita i sense baixar del carro de l’abundància. Va ser després, quan li
veieren el cul a la gallina, que tots es van tornar savis.
Però, i si tot plegat forma part
d’una conxorxa a gran escala? I si, realment, el carro s’estimbà pel pedregar
de forma freda i calculada, i no després d’una nit boja? I si els que s’han
inventat aquests embolics de les bombolles, dels mercats emprenyats i de la
prima de risc, portaven de cap fer-nos desesperar tant que acabéssim
empassant-nos l’orgull i l’autoestima per tenir-nos més collats? Penseu-hi una
mica: si el problema de tot plegat fos, com ens volen fer creure, el deute
acumulat per les factures de l’estat del benestar, per quins set sous resulta
que la part més important de la llufa pendent no és el capital sinó que són els
interessos d’usura? No serà que alguns creditors s’estan fent la barba d’or a
la nostra salut? I si, esgarrapant una mica més la crosta, esbrinem que aquests
aprofitats són els mateixos que ens posen a dieta de resignació i penitència,
què hem de pensar, sinó que ens porten a vendre? Si tothom que predica
honestetat des dels governs, de la banca o de la trona en tingués una unça, la
maleïda crisi ja estaria dada i beneïda. Però, com passa sovint, quan els que
anem amb el lliri a la mà ens adonem que hi ha més voltors que no pas coloms,
ja és massa tard. I com que allò que cotitza a l’alça és l’èxit i no com s’hi
arriba a tenir-ne, aneu en compte a badar si no voleu que us aixequin la camisa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada