ON S'AMAGUEN ELS RICS?

            Partint de la base que qui té més no sopa dos vegades, si no vol morir d’una fartanera i, per tant, el fer-ho no ho podem considerar un signe extern acceptable, a qui podem un  considerar ric? Doncs sembla que tot es relatiu. Per qui té el cul pelat de recórrer a l’assistència social per sobreviure, una persona que pot menjar tres vegades al dia, pagar el lloguer d’un piset sense pretensions i fer benzina abans de tenir panna de pobre, és un vertader potentat. El catedràtic Lopez-Casanovas filava més prim i retratava el ric autòcton com: “aquell individu que no paga tots els impostos que deuria, perquè li surt més a compte camuflar-se darrera una enginyeria jurídica prou complexa perquè el que s’estalvia en solidaritat fiscal superi, de bon tros, lo que es gasti per pagar els assessors d’aquests “tinglados”. El milionari nord-americà Warren Buffet, que d’això de rics en deu saber un niu, no es va mossegar pas la llengua temps enrere al reclamar que els que acumulen grans fortunes, com la seva sense anar més lluny, tenien l’obligació moral de contribuir a salvar l’economia de llurs països.

            Però, per què serà que a tot arreu sembla que els rics tinguin butlla i depengui de la seva bona voluntat contribuir a la caixa comuna, amb una part del que els hi sobra, abans de malgastar-ho i que no aprofiti ningú? Doncs perquè les elits financeres, que fan el seu negoci en base a esprémer la mà d’obra més barata que poden trobar, dels beneficis especulatius, del frau fiscal disfressat d’ingenuïtat i de practicar la usura a cremadent, tenen acollonits els governs i, sobretot, els poders fàctics que estan per sobre, els quals fan la vista grossa per la senzilla raó que la majoria dels seus membres, per activa o per passiva, també hi suquen. És justificable que amb la que està caient, per exemple, els beneficis de les societats d’inversió col·lectiva de capital variable, encara tributin l’1%? Tanmateix, la gran majoria de països que estan amb l’aigua al coll com nosaltres, intenten reduir el seu dèficit retallant la despesa pública i pujant impostos al consum o finalistes, precisament aquells que ensorren una mica més els pobres, mentre que fan pessigolles als rics. Vet-aquí on s’amaguen els rics: sota les faldilles dels governs que no gosen aixecar-los la veu. I perdonin les molèsties!