MALALTS CRÒNICS I PENSIONISTES, L'ASE DELS COPS

            S’acabarà algun dia aquesta pressió psicològica que, com una gota malaia, pesa sobre el cap de determinats col•lectius de ciutadans, des de que va començar la crisi? Rar és el dia que no degota una nova amenaça que els hi posa l’ai al cos. I quan fins i tot governants escaldats per la seva incontinència verbal, com el conseller Puig, s’atreveixen a assegurar que la crisi s’ha acabat, els d’aquest col•lectiu maleit no aixequen cap, i de tan acoquinats com estan ja es resignen a que les coses simplement no empitjorin, que ja és el no va més de la desesperació. Un dels primers símptomes de derrota moral d’una societat és que ja no es pensi en anar a millor, sinó que s’estigui disposat a signar perquè no es vagi a pitjor. Si no ens volem fer trampes al solitari hem d’admetre que molts de jubilats que ja es veien a venir una retallada de la pensió i una clatellada a la paga extra, han respirat alleugerats  quan el govern els hi ha endinyat una llei que els hi congela eternament la paga. I quan s’arriba a aquest estat d’ànim, francament, algú hauria de demanar perdó pel mal que s’està fent als ciutadans que estan en més males condicions per protestar perquè temen que si ho fan encara poden rebre més fort.

            Un sentiment d’impotència està arrelant entre les principals víctimes d’allò que se’n deia estat del benestar, confonen els drets amb les regalies. Els malalts crònics són bombardejats amb constants al·lusions a que la despesa que generen els seus tractaments ensorra la sanitat pública i els jubilats, que han cotitzat tota una vida per passar la resta sense privacions mirant de no allargar més el braç que la màniga, sempre estan pendents de què diran comissions d’experts creades, no per garantir el poder adquisitiu de les pensions, sinó perquè les pensions no arruïnin les misses per pagar els privilegis dels experts i de qui els hi encarreguen els estudis. Un país quina classe política no té escrúpols per utilitzar els més febles com a moneda de canvi de vots, és un país que s’està cavant la tomba. I aquí, des del caramel enverinat d’una llei de la dependència que no era aplicable ni a Arcàdia, fins a les solemnes promeses de no retallar les pensions, tot a estat una enganyifa perversa. Si els jubilats i els malalts crònics fessin els pressupostos de l’Estat, de ben segur que trobarien d’on retallar despesa pública sense afectar-los a ells. I és que tot depèn de les prioritats i dels interessos. I els més fràgils sempre ho tindran fumut mentre qui reparteixi no estigui disposat a prescindir de les seves rectories. Davant l’estat de la disbauxa institucionalitzada, l’estat del benestar sempre tindrà les de perdre. I perdoneu les molèsties!