DE FESTA MAJOR ( i 2)

   Em va agradar que la pregonera de festa major, la pedagoga i amiga Eva Bach, gosés pronunciar, en el mateix Saló que va ser escenari de la proclamació de les Bases de Manresa, el nom del mestre Francesc Ferrer i Guàrdia desempolsegant la tasca de l’Escola Nova com un exemple d’un model educatiu més revolucionari i modern arreu del món a principis del segle passat, en uns moments que un tal Wert vol encolomar-nos uns models arnats i amb flaire de ranci. Però, sobretot, celebro que digués unes quantes veritats com punys: “... saber llegir i escriure no ho és tot, els mestres també han d’ensenyar als seus alumnes aprendre a llegir el que passa en el seu propi cor i en el d’altres persones”. Un gran repte pels educadors d’un jovent que corre el perill de deixar de banda els valors i concentrar-se només en els resultats. I l’alcalde, precisament, obsessionat per la degradació d’un valor tan important per a la convivència com és el civisme, va reiterar la seva aposta per una ordenança de civisme, tan tendre i meticulosa que s’aplica amb pinces i agafant-la amb paper de fumar.

Justament tres dies abans uns cent-cinquanta manifestants, en nom de la llibertat i una determinada versió de progrés, recorregueren el centre de la ciutat darrera una pancarta, que blasmava del civisme imposat amb calçador. I en plena festa major, malgrat el sermó voluntarista de l’alcalde, la parròquia dels ciutadans progres i alternatius des de cartells artesans, cridaners i trencadors, posa a parir el sistema. Però això passa a totes les festes majors, des que es va reconèixer a tothom el dret a fer la seva xerinola. I mentre anit quaranta mil manresans anaven en romeria al Parc de l’Agulla, a uns dos mil metres del centre urbà, per gaudir de l’espectacle d’un castell de focs barrejat amb musica, avui la festa esclatarà de petards, diables i bestiari pels carrers del barri antic, en un Correfoc aparentment anàrquic, iconoclasta i esbojarrat, però en realitat sotmès a una severa ordenança interna per evitar que l’alegria de la festa i la convivència pateixin danys colaterals. I és que, en el fons, l’únic civisme que passa la prova del cotó és el que la societat s’imposa a si mateixa des de la convicció que per tenir dret a la teva llibertat, has de prendre mides perquè aquest exercí legítim no es carregui o topi amb la llibertat dels altres. Com han aprés els gestors del correfoc i en el què, suposo, també hi estaria d’acord la pedagoga Eva Bach, que com us he dit amb el pregó d’enguany va llegir-nos la cartilla amb la subtilesa d’una mestra d’ofici i de vocació.