RIFES PATRIOTIQUES

            En Manel, que aquest dies me’l trobo per tots els racons, ahir em va envestir tot petant-se de riure: - “Ara sí que m’han deixat ben parat aquesta colla amb això de la grossa de cap d’any, que s’han tret de la màniga per de mica en mica omplir la pica”. Ja se sap que quan hom passa necessitat no pot ser llepafils i no es poden fer rossegons de cap pa, inclosos els contaminats pel vici del joc. Bé, parlem-ne: qui compra butlletes de loteria es pot considerar un ludòpata? Una pregunta difícil de respondre, si és té en compte que les loteries nacionals són una font d’ingressos que les hisendes estatals en teoria destinen a tapar forats de l’assistència social. No podem, doncs, precipitar-nos en la resposta, però si diguem que ja hi estem d’acord que amb les loteries es faci  discriminació positiva, em sembla que ens embolicarem en un jardí del qual serà complicat trobar-ne la sortida. Només cal considerar que si abonem la loteria quan la manifasseja un govern, estarem admeten que el fi justifica els mitjans i això no sé si els guardians de l’ètica hi estarien conformes. Potser també els psiquiatres haurien de justificar per quina raó jugar al casino, al bingo o a les carreres de cavalls, per exemple, és un vici o una malaltia i, en canvi, apostar en les loteries patriòtiques té butlla.

            No pretenc que se us posi malament el cafetó o el suc de taronja de l’esmorzar però, escolteu, les coses són així. Potser sí que la rifa de Nadal s’ha d’entendre una tradició - fins i tot cultural? - com les neules, els torrons, el pessebre o l’arbre. La qüestió és si convidant a jugar-hi es contribueix o no a augmentar el risc de caure en la ludopatia. Un alcohòlic que es vulgui desintoxicar no pot tastar ni una gota de licor, sigui Nadal o Pasqua, ni que el consum tingui finalitats benèfiques. Dispenseu, no vull aixafar la guitarra a ningú ni trencar-los el plat bonic de la grossa de cap d’any; però, a part que no sé si hi ha tantes peles per apostar en tantes rifes, és evident que la concentració en pocs dies de dues grosses i de la torna del Nen, sembla una mica exagerat, sobretot en un mes que la majoria dels pencaires veuran escantonada, també a la salut de la pàtria, la seva paga extra. Som un país singular, divers i sovint tan pintoresc que n’hi ha per llogar-hi cadires. Ahir m’explicaven uns que són d’una colla d’amics jubilats, que es reuneixen de tant en tant per fer una bona xefla, i al aixecar-se de taula deixen dos euros “per la corona”, en un gest de previsió sense precedents. Això sí, es veu que per tenir dret al ram de flors damunt la caixa s’ha d’acreditar una antiguitat de cinc trobades consecutives. Aquesta iniciativa potser alguns diran que és un xic macabra, de la mateixa manera que uns altres criticaran el govern de blanquejar el joc, amb l’excusa d’aplicar els beneficis a bones obres.