DONES COM ALTERNATIVA

            Quan la societat civil d’aquest país fa tentines i se sent orfe de líders amb un discurs fresc i estimulant, penso que hem tingut la gran sort de topar-nos amb dones disposades a fer un pas endavant i encapçalar importants moviments socials - alguns ja consolidats a còpia d’anys i d’altres tan tendres com les plataformes ciutadanes fruit de la indignació - amb empenta i criteri. Muriel Casals, d’Omnium; Àngels Guiteras, de la Taula del Tercer Sector; Ada Colau, de la PAH; Teresa Forcades, impulsora d’un moviment constituent; Carme Forcadell, de l’Assemblea Nacional Catalana; Llúcia Caram, sacsejadora de la consciència i la solidaritat; Itziar Gonzalez, de Crida a la desobediència civil. Totes elles tenen en comú que el seu lideratge es basa en el consens pacífic, ni autoritari ni jeràrquic, fent paleses altres maneres de participar en la vida pública i decantar-la per viaranys ètics. Ara bé, no oblidem pas que aquestes icones són hereves de moltes altres dones que durant la transició varen lluitar per canviar les lleis masclistes i injustes del franquisme, que van irrompre i competir sense arronsar-se en el món del treball i van  envair l’universitari, i que sempre les trobaves empenyent el carro del respecte i l’atenció a les persones, sobretot a les més febles.

            Però no obstant aquesta bona disposició de la dona a entomar responsabilitats, la realitat és que malgrat la seva presència creixent en moltes vessants de la societat, la seva incidència encara està a les beceroles. Sense anar més lluny, per exemple, en la sanitat. Mentre en els darrers 30 anys la proporció de dones en la professió és de l’ordre de 7 a 1 respecte als homes, les especialitats quirúrgiques, els contractes sènior, els càrrecs acadèmics més alts i les cadires amb poder de decisió estan en mans de lobby masculí. I aquest balanç es repeteix calcat en moltes altres professions i activitats públiques: les dones saturen les bases però s’han de buscar amb pinces a les cúpules, sembla que només siguin bones per eixugar llàgrimes però no per dissenyar polítiques. I aquesta desigualtat no s’arregla imposant quotes. Una comissaria europea, la Reding, es trenca les banyes fa dies en pro de la discriminació positiva de la dona en les juntes directives de les grans empreses, però ho veu tan negre que només pidola un 40% de conselleres no executives. No crec que la fornada de dones amb vocació de lideratge hi vulguin arribar per la drecera de la quota. Tanmateix, penso que la societat no se les pot deixar perdre com alternativa a la vulgaritat trapassera de fer política, mentre conservin verge la il·lusió, l’honestedat, es pugui creure en les seves paraules i no caiguin en la temptació de convertir-se en icones o oracles. Només ens faran servei com a persones amb sentit comú, que és de que anem escassos.