SI ELS VELLS NO ALLARGUÉSSIM TANT...

            De la manera com alguns “experts” fan l’anàlisi del per què l’estat del benestar se n’ha anat en orris sembla com si la culpa de tot plegat la tingui l’envelliment compulsiu de la població. I que s’arribi als 65 anys tenint corda per rato enlloc de considerar-ho una senyal de progrés, benestar i salut, sigui vist com una calamitat. A principis del segle passat l’esperança de vida era de 34,8 anys i avui és de 82. Catalunya, doncs, envelleix i ho seguirà fent: el milió i escaig de vells trempats que som avui s’haurà doblat el 2040. Poca broma! A la meva manera de veure, doncs, caldria afrontar aquesta evidència sense tremendismes apocalíptics, sinó sent conscients els governants que han d’actuar, tant per garantir-nos l’atenció adequada com per fer front a la necessitat que un jovent productiu i emprenedor agafi el relleu i empenyi l’economia. En tot cas, que els hi quedi clar als experts porucs que el fenomen s’ha d’encarar amb imaginació, ja que l’envelliment de la població és propi de les societats avançades i no s’ha de prendre com un símptoma de decadència ni com una hipoteca del futur.

            Els vells tenim a les mans un potencial econòmic com a consumidors de serveis específics en camps com la salut, el turisme, l’oci i la formació, malgrat n’hi hagi cada dia més que esdevenen fràgils per culpa d’unes pensions insuficients que els condemnem a la soledat i a l’aïllament o a tenir una dependència creixent de l’entorn familiar al encongir-se els pressupostos destinats a gestionar el suport públic a la dependència. Tanmateix, ja fa mesos que famílies que ho passen magra treuen l’avi de la residència perquè no poden pagar-la i se’l tornen a posar a casa resignats perquè la pensió de l’avi ajudarà a fer bullir l’olla. Per tant, abaixar les pensions com estan barrinant polítics i experts de pacotilla mitjançant l’aplicació d’una fórmula perversa que, en resumides comptes, ve a dir que la quantia de les pensions es determinarà en funció de la massa de recursos disponibles via cotitzacions, seria un daltabaix per als afectats, per a les famílies i, a la llarga, per a la convivència. Té sentit endarrerir la jubilació, però prou de tan marejar la perdiu no sigui cas que passi com sempre: que quan estava mort el combregaven. I ja que els vells allarguem tant - i per molts anys que sigui així -, potser no seria cap disbarat recuperar en llocs estratègics de l’engranatge social el capital humà que representa la gent gran activa, solidària i, sobretot, experta.