NI ULTIMATUM NI CARTA ALS REIS, DEMOCRÀCIA

            Dintre de quatre dies el president Rajoy rebrà una carta del seu col·lega, el president Mas. Seria convenient per no fer trencadissa innecessària que el gallec no interpretés la missiva del català ni com un ultimàtum ni com la carta als reis, sinó pura i simplement com el que és: manifestar la voluntat d’exercir un dret tant democràtic com el de decidir. Un Estat democràtic es recolza sobre quatre potes concretes: L’imperi de la llei, en base a normes jurídiques racionals, generals i abstractes, aprovades exclusivament pels representants legítims del poble; una Administració publica sotmesa a la llei i al control judicial per evitar abusos; la separació dels poders i que el poble tingui garantit l’exercici dels drets individuals i socials. Entre aquests drets socials, a la meva manera de veure, els dos més importants són el de dissentir i el de decidir. Si ambdós drets no es respecten, es posa en risc l’autèntica convivència en llibertat. El problema d’avui dia a Espanya és que l’esperit democràtic és tan tendre que malgrat la gent es desperta cada matí convençuda que viu en una democràcia, el que passa en realitat és que estan obsessionats per un miratge, i en aquesta situació d’ambigüitat cadascú interpreta la partitura democràtica en claus diferents.

Quan, a casa nostra, les primeres flamarades del postfranquisme envaïen el carrer de joves cridant llibertat i democràcia, un home tan ponderat com en Trias Fargas s’estripava les vestidures i els hi retreia: “la democràcia serveix per evolucionar reflexionant, no pas per engegar una revolució a cada cantonada”. Per aquesta raó a les democràcies mentre estan a les beceroles no les hauria de picar el virus de la majoria absoluta, perquè és un virus letal: arracona al quarto de les rates el debat constructiu i alimenta amb la seva intransigència la revolta del carrer. Li compro a l’Albert Camús, allò tan bonic que un dia va escriure sobre un assumpte tan pelut: “demòcrata és aquell que admet que un adversari pot tenir raó i, per tant, el deixa explicar sense interrompre’l, i accepta reflexionar sobre els seus arguments” Per aquesta raó, quan veig uns partits i els seus líders estan tan persuadits que la raó la tenen només ells - fins i tot tancant la boca dels que els hi porten la contrària mitjançant violència física, psicològica o financera – pateixo perquè la democràcia no faci figa. I és que la democràcia no es redueix a allò “d’un home un vot” i a que els que sumin més vots decideixin per les minories. Aquesta democràcia, com va dir en Borges, “és un engany de l’estadística”. Per tant, seria un bon símptoma de maduresa democràtica que, pel que fa a la famosa carta, ni el president Rajoy la interpretés, ni el president Mas l’escrigués, com un ultimàtum ni com una carta als reis.